dijous, 23 de setembre del 2010

Pep Laguarda a la caseta del plater.

BROSSA D'AHIR.

... Als octubres moltes colles de mascles del meu poble deixen de treballar, repleguen gàbies amb pardalets cantaors, mantes, marraixes i alguns instruments musicals i s'instal·len a una caseta muntanyera per reviure els ritmes salvatges i alleberadors de l'embiscà ...



... "el muserenc" només pujaba a la caseta del plater per tal de bufar-se fins a limits delirants i lleure, embolicat per una sofrida manta, sota el cel brillant al gorg d'una sèquia fins que el broll d'aigua el xopara pel dematí i despertar-nos amb cants d' "alceu-vos, xe, que ja és de dia"...
                           (extret de la narració que acompanya al disc).



A mitjans dels 70 una colla de mascles, de segur que també i havien femelles, van quedar il·luminats i van parir un dels àlbums més excepcionals de la música catalana (amb permís de Pau Riba, “Dioptría”, i d’Adrià Puntí, “L’hora del pati”).


Disc de culte. Folk Progressiu Psicodèlic amb sabor mediterrani i olor de farigola.

Disc aparentment senzill però molt treballat, tant a nivell de música com de lletres.

Cal escoltar-lo en aquell puntet sublim: quan la conversa decau, ens rega la rosada i hem mig buidat l’ampolla de mistela.

Aquí teniu un enllaç a Spotify. Bon viatge !