dijous, 31 de març de 2011

Un Llop Estepari.

Ja està. M’ho veia a venir. De fet ja feia algun temps que em sentia diferent. Pressentia canvis. M’ho vaig començar a notar la darrera lluna plena. Al final ha sortit el llop estepari que portava a dins tota la vida. I ha tingut de ser ara, quan ja soc un home fet i dret. O al menys això era el que em pensava.


Bé, ara no us penseu que m’ha sortit pel a la cara i totes aquestes coses. El canvi afecta principalment a la vida privada. He tingut que canviar una mica l’alimentació i poca cosa més. La meva companya també diu que a les matinades no udoli tan fort que desperto als cadells.


He fet alguns canvis en el blog per tal d’adaptar-lo a la nova personalitat. I res més. Aviso al reduït però estimat grup de lectors i lectores que passeu per aquí que és possible que de tant en tant se m’escapi alguna mossegada. És el que hi ha.


Una forta udolada a tots.

--------------------------------------------------------------------------

dilluns, 28 de març de 2011

El pájaro Chogüi.

Hi havia una vegada un bosc on hi habitava una espècie d’ocell cantaire que, amb més o menys habilitat, anava fent els seus refilets. Es posava dalt d’una branca i feia la seva cantadissa. Des d’una altra branca un altre ocell, de la mateixa espècie, responia amb un altre cant. Quasi sempre al cap d’una estona se’n hi afegien d’altres. Cadascun d’ells refilava una bona estona i per torns els altres hi deien la seva .

Però vet aquí que tot d’una s’hi va afegir un altre ocell. Aquest venia d’un altre hàbitat, un bosc veí. I es va afegir a la conversa:

- Chogüi, chogüi, chogüi.

I un altre vegada:

- Chogüi, chogüi, chogüi.

Semblava programat per tal que no pogués cantar massa estona. A més, el que deia era bastant insuls. Al cap d’una estona, però, un dels ocells cantaires el va imitar i també va començar a fer el mateix:

- Chogüi, chogüi, chogüi.


Passats uns dies aquell bosc va ser un batibull de cants confusos. Hi havia ocells que refilaven i d’altres només feien: “Chogüi, chogüi, chogüi”.


Poc a poc, però, tot es va anar clarificant. Alguns ocells chogüi, pocs, es van quedar en el bosc dels ocells cantaires i van aprendre a refilar. I la veritat és que també hi van haver molts ocells cantaires que van marxar al bosc dels ocells chogüi.


Amb el temps, en el bosc dels ocells cantaires s'escoltaven els refilets del pocs ocells que hi quedaven. A l’altre bosc hi havia una gran cridòria entre tots els ocells, que anaven fent:


- Tweet, Tweet, ... perdò, chogüi, chogüi, chogüi.




------------------------------------------------------------------------------------------------

divendres, 25 de març de 2011

Primaveres, Revoltes, Cançons.

Abril.

A l’encalç de primaveres no soc amic d’himnes, ni de colors a les banderes. Però m’agraden les cançons que neixen lliures, inconscients del seu destí i que el poble se les acaba fent seves.

Primaveres, revoltes, protesta, cançons ... a voltes inconnexes, d’ideals dispersos. Desenterro utopies, somnis, ideals ... sé que sou a prop, no meu abandonat mai!

Tot plegat albirant Abril. I si és que no et tingués Abril voluntat, potser hagués deixat néixer en mi estigmes espaordidors. Enderroco el pas barrat, vers l’estimball del pensament endarrerit ...




José “Zeca” Afonso va compondre “Grândola, Vila Morena” lluny d’imaginar que més tard seria la senyal pel començament de la “Revolta dels clavells” a Portugal.





Joan Isaac va participar amb recitals a Portugal, al costat de José Afonso, després de la revolta. Va compondre “A Margalida” dedicada a la dona que va estimar Salvador Puig Antich.

-----------------------------------------------------------------------------

dimecres, 23 de març de 2011

Negres juguen i guanyen.

L’alfil blanc, arrogant, dominava la diagonal sobre l’enroc del rei negre. La combinació poderosa del dos cavalls blancs, esgotats però encara vius, ofegava qualsevol fugida. El peó passat de les blanques, ja en terreny enemic, era una amenaça a curt termini. La torre negra, esglaiada, estava clavada. El rei semblava abandonat a una rendició imminent, sense condicions ...

Però en aquell moment, la reina negra va parir un peó. Després de tanta mortaldat, el va saber protegir amb cos i ànima de tota amenaça. Fins aconseguir portar-lo, ferida de mort, a la setena fila. Ja només li calia el darrer sacrifici. Bescanvi de vides. Sabia que el peó negre seria coronat.


Entre el públic es va sentir un murmulli: Negres juguen i guanyen!


No sabrem mai perquè el jugador amb peces negres va oferir taules. Potser va ser un gest d’indulgència. O de cavallerositat desprès del seguit de jugades magistrals. No li calia demostrar res, a ulls de tothom havia guanyat la partida.


O potser va ser que el peó negre, en el darrer moment, va renegar del seu llinatge?



dilluns, 21 de març de 2011

Qui és qui?

La Família.

Com que darrerament estic publicant uns posts un tant reflexius i seriosos, m’he donat llicència per quelcom més insubstancial.

I com que soc un negat pel tema dels parentius familiars, aquest cap de setmana m’he llegit un parell de llibres:

 “On the Origin of the Classificatory System of Relationships” (William H.R. Rivers).

 “The Family among the australian Aborigines” (Bronislaw Malinowski).


Tot i això diumenge a la nit encara no ho tenia prou clar i continuava confús amb els termes de consanguinitat, herència i genètica. Total, que a altes hores de la matinada encara estava repassant les Lleis de Mendel. (És allò que tots coneixeu: ¿Como se acuestan las manzanas para tener manzanas? Però aplicat als pèsols.


I és que la veritat, no he entès mai l’embolic dels parentius familiars. Tot això dels nebots, cunyats, cosins ... no ho acabo de comprendre. Jo sempre nomeno a la gent pel seu nom: Pol, Alba, Pere, Núria ... A més, sempre em porta malentesos. A vegades em diuen: – He vist el teu Nebot. I jo penso:  – Si no en tinc de nebots! Doncs si .El Pol es el fill de la germana de la meva dona. És el meu nebot! El curiós és que l’Alba, la filla del meu germà, també és neboda! Ara entenc perquè em diuen tiet.


Amb els cosins la cosa també és complicada. Em diuen que en Pere, el fill del germà del meu pare, és el meu cosí. Això ho entenc. Però desprès m’expliquen que hi ha cosins per part de pare o cosins per part de mare. Fins hi tot m’han dit que hi han cosins-germans i que cosins son aquelles persones que comparteixen el mateix avi. Va home va. No pot ser!


I els cunyats? Un gran invent. Però, qui son els cunyats? He sondejat una mica a la gent: Els cunyats son els que tenen l’apartament a la costa, la “caravana” al càmping, el que t’ajuda a pintar els caps de setmana. Els cunyats son útils. Sempre hi ha un cunyat a mà. Fins i tot es veu que jo mateix soc un cunyat! Al menys és el que diu la Núria, la germana de la meva dona.


M’he penjat un diagrama a la nevera i me’l vaig aprenent de mica en mica. També em va molt bé quan algun familiar em truca.


Em diuen: - És el nebot del gendre del teu pare. I jo, ràpid: Fulanito!


O bé: - Et truca la cosina de la filla del teu tiet. I jo: Fulanita!


Ah! La Família! Entendrit he buscat a la Xarxa algunes famílies que, per un motiu o altre, em "commouen":


A

B

C

D

E

F


Algunes de les famílies que he trobat son:

1. La família Simpson.
2. La família de Felip V.
3. La familia Ruiz-Mateos.
4. La família Adams.
5. La Famiglia.
6. La familia Reial española.

Sabríeu dir quina fotografia correspon a cada una?

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------



dissabte, 19 de març de 2011

Una pel·licula de dissortada actualitat.

(Vaig publicar aquest apunt fa uns mesos. Em sembla interessant tornar-lo a donar a conèixer donades les actuals circumstàncies de desastre nuclear al Japó).


Aquí hi teniu l’enllaç: Els tèrbols vents del Poder

--------------------------------------------------------------------------

dijous, 17 de març de 2011

Un Bisbe qualsevol.

L’home turmentat pateix. Diu que pateix per tots nosaltres. S’agenolla i resa. Resa i vigila. Vigila i castiga. Plora pel càstig que infligeix. És el seu calvari. Pobre home.

Ara, l’home turmentat (un bisbe qualsevol) castiga a l’home feliç (el Pare Manel). Manuel Pousa és l’home que ajuda, que fa servei. És l’home útil. L’home per qui “agenollar-se” te un sentit molt diferent.

Evidentment, el Pare Manel està més a prop de la Terra que del Cel.

Més informació AQUI.

El Pare Manel. (Fotografia:Mané Espinosa. La Vanguardia).


dimarts, 15 de març de 2011

Esperar

(Si no l’heu llegit, primer caldria llegir l’apunt anterior “Una Quimera”.)

 
Esperar (II).


I jo no sé qui és el que cada dia truca a la porta. Potser algun enjogassat truca i s’amaga per tal d’intentar convencem que hi ha algú. Però sempre quan obro el replà resta buit. I corro a la finestra i veig el temps esmunyir-se entre la gent, carrer enllà. Tan sols a vegades, enfeinassada a la cuina o regant els geranis, sento a través de les vibracions del silenci com un respir a prop i uns batecs encesos que no son els meus. I sento que la pell que embolcalla aquest silenci es va perfilant, dia a dia, en un esborrany de límits esvaïts, cada cop més amb similituds d’un home. I l’esperança em mena a neguitejar-me cada dia cap a l’hora baixa, quan ell truca. Però quan obro, no hi ha mai ningú.


I des del balancí estant, grisa la tarda, veig que un batall silent es gronxa pels carrers ferint el temps. I deixo que el meu esguard s’apoderi de qualsevol silueta inquieta i s’endugui els meus anys. Té, com aquella que ara passa tant esparracada, gronxant-se en la seva quimera . Com un batall silent trucant a les portes ... però tots els panys son verges.

Fotografia: Phtobucket.

diumenge, 13 de març de 2011

Una Quimera.

(Si voleu, podeu escoltar Albinoni.)

Adagio.


Una Quimera. (I)

Encara ara recordo, infeliç i miserable, quan anava per les cases demanant l’indispensable. Però els arguments propis, de repetir-los sense convicció, ja no se’ls escoltava ni creia ningú.

I potser per això vostè no em creia, senyora. Potser per aquest motiu em defugia. Perquè un dia, em va sentir trucar a la porta de la seva veïna i em va escoltar demanar-li si podia donar-me l’imprescindible. I això a vostè li deuria semblar molt. Per això mai em va obrir la porta, i va intentar convencem que en aquesta casa no hi vivia ningú.

Malgrat tot, jo cada dia hi trucava. I amb el temps vaig aprendre a escoltar el seu respir darrera la porta. I quan posava la mà al pom el sentia càlid, i notava una altra mà inquieta a l’altre cantó. I vaig aprendre a descobrir el seu estat d’ànim escoltant els batecs del seu silenci. I el dia que vaig recolzar el rostre a la porta i vostè va deixar, sense saber-ho, que les nostres galtes s’ajuntessin, fins a mi va arribar la llisor de la seva pell i el sentor del seu perfum.

 I amb la imaginada clau del desig entrava a casa seva, senyora. La veia enfeinassada cuidant els geranis, o a la tarda, asseguda al balancí fent costat a la finestra, deixant que l’esguard penetrés en el gris i s’apoderés de qualsevol silueta inquieta.

Mai vaig entrar a la seva cambra, ni tampoc mai vaig gosar mirar-la als ulls. De la mateixa manera que no vaig gosar ... - Te’n recordes Mercè?... a mirar-te el dia que em vas obrir la porta. De sobte, vaig comprendre la immensitat de la meva quimera. I em vaig trobar, tot d’una, entre la teva evidència i la meva imaginada il·lusió.

 Vaig titubejar. Segurament vaig mormolar alguna justificació incoherent i em vaig llençar, avergonyit, cap a l’escala. No havia assolit, però, davallar més que alguns esglaons quan et vaig sentir:

 - Senyor! ... Ahir tarda quan va estar a casa, al sortir es va deixar això ...

 I em vas donar ... te’n recordes Mercè? ... una clau.
 

Fotografia: antoniomas.com


Nota: Aquest relat es completarà amb el proper apunt “Esperar”.

dimecres, 9 de març de 2011

Un amor platònic.

L’amor d’en Tòful per la Carmesina no és d’ara. Ve de lluny. El cert és que ella mai li ha arribat a fer massa cas. Els dos havien estat artistes d’una gran Companyia de teatre. Bé, artista el que es diu artista, ho era ella. Ell es limitava a papers secundaris i molt rarament coincidien en els diàlegs dalt de l’escenari. Només una vegada, en una obra i per exigències del guió, ella li clavava una plantofada per no sé ara quin motiu. Cada nit en Tòful esperava l’escena de la plantofada i parava la galta amb cara de beneït. Fins i tot, un dia que ella estava especialment preciosa, no es va poder aguantar i va posar l’altre galta.

Amb els anys la Companyia va anar a menys. Ella va marxar del país i diuen que se’n va anar a Amèrica on va tindre un cert èxit. Desenganyat, ell es va dedicar a escriure guions de teatre on la protagonista era la Carmesina. Escrits que acabaven sempre en un calaix. Desprès no se’n va saber res més.


I coses de la vida els dos han anat a parar a la meva prestatgeria, formant part de la col·lecció d’antigalles. I casualitats del destí també, estant posats de manera que no s’han pogut arribar a veure mai.

Avui, mentre mirava un vídeo de la Carmesina, en Tòful ha vingut a fer el tafaner i, es clar, a passat el que ha passat. En un primer moment, quan ell se li ha acostat, semblava que ella li girava l’esquena, però després he notat que el trobava a faltar. En Toful s’ha emocionat.

video

Els hi he buscat un raconet íntim i amb poca llum. A vegades veig que en Tòful li llegeix els guions que va escriure per a ella i la Carmesina torna a reviure els seus moments d’esplendor.

Gran personatge aquest Tòful.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

dijous, 3 de març de 2011

Dona d'Aire.

(Apunts del meu "quadern de camp")

La dona d’aire no respira. Sospira quan s’enamora. Quan ho fa de la tardor, juga esvalotada arrossegant els peus per les fulles, fent soroll. No es fixa mai a qui acaricia. No es fixa mai en la mena de flors que cull. Quan li toca el sol se li acoloreix la pell i se li escalfen les galtes.

La dona d’aire entra sempre sense trucar i se’n va sense dir res. És una mica arrauxada en les seves emocions. Sembla talment que senti el temps.

La dona d’aire és una mica desordenada. Es passa el dia assecant la roba dels alres.

Fotografia: BlogdeMitologia.

És molt fàcil endevinar el seu estat d’ànim només sentint-la. Es mostra tal com és. A vegades però, com a dona que és, cal veure-hi la subtilesa. Escolteu-la:
Parla sola.
Parla amb tu.
Si algun cop sentiu aquest soroll per sota la porta o per una finestra que no tanca prou bé, no cal fer res. Ja és dins.

---------------------------------------------------------------------------------