dijous, 29 de setembre del 2011

Espectacle a l'Amfiteatre. Lluites, martiris i braus.

- Càssius! ... Càssius! ... Vine, aquí hi ha lloc! – Cridava Flàvia des de la primera graderia de l’Amfiteatre.

Càssius havia comprat uns pastissets fets de blat amb mel. A més, es va permetre una despesa extraordinària i va comprar uns dàtils. L’espectacle ja havia començat, i encara Càssius no s’havia assegut que Màrcius,  fent una maniobra de distracció amb la xarxa, aconseguia clavar-li el trident al mig de l’estómac de Túllius.

- Uuuu! Uuuu! Engany! Engany! – Cridava el populatxo.

El cas és que Túllius era un gladiador format en una de les escoles subvencionades per l’Administració mitjançant la recaptació d’impostos. La ineptitud de Túllius feia tufillo a desviament de diners (o sigui: no hi entrava ni un denari).

Cloelius, el cap dels gladiadors va treure el cap pel soterrani:

- Octàvius! Comença a escalfar! Surts contra en Màrcius!

Octàvius es va posar pàl•lid. Es va mirar la seva espasa curta i aquell dia li va semblar més curta que mai (Ell també estava entrenat en una escola subvencionada).

Imatge de gladiadors lluitant. Mosaic.

L’espectacle havia començat amb retard. Per tal d’anar avançant en el programa, en una altra banda de l’arena ja havien deixat anar un parell de lleons per tal de que s’anessin menjant uns quants cristians.

- Ja comencem! – Va comentar Càssius – El senador Sàlvius ja fa maniobres de distracció per tal de que no veiem la merda de gladiadors que fan sortir!

El senador Sàlvius tenia la total confiança de Juli Cèsar per tal de portar l’organització de l’espectacle. Sempre sabia el que calia fer per tal de que la fal•lera del públic no minvés. Quan això succeïa, sempre tenia reservada alguna joveneta cristiana de bon veure i un parell de cadells de tigre que s’iniciaven en l’art de la caça. Veure aquella parella de cadellets jugar amb el cos de la joveneta podia arribar a ser fins i tot entendridor.

- M’agradarà veure el dia que Sàlvius deixa anar un noiet - Va pensar Flàvia.

El matí transcorria d’acord amb els desitjos generals: cossos desmembrats, carn socarrimada, gladiadors agonitzant, els cristians cantant i les feres, ja tipes, buscant una ombra per tel de fer la digestió.

Cap el migdia l’espectacle acostumava a decaure. L’excés feia caure en el desinterès i aquest en l’avorriment. Fins i tot semblava que en tot el que passava a l’arena no hi havia malicia. Aleshores, la guàrdia romana feia ulls grossos i deixava entrar la jovenalla. 

A la tarda l’espectacle es dedicava a una sola especialitat: els braus. Tota la barbàrie del matí a la tarda es transformava en art.

En el combat contra el brau hi havia un sol lluitador: un home forçut i cepat però al mateix temps atlètic, capaç de sortejar les escomeses de la fera. Aquest lluitador havia estat criat i entrenat des de petit per tal de morir lluitant contra el brau.

De primer, alguns soldats llançaven els seus pilums contra el brau per tal de ferir-lo i enfurismar-lo. A partir d’aquí el lluitador, que tot sigui dit de pas acostumava a marcar un bon paquet, començava a remenar el cul, fer moviments de maluc, saltirons, giragonses, pliés, rondes de jambe i arabesques que feien embogir al públic.

La cosa seguia així fins que, irremediablement, el brau acabava encertant amb una de les banyes al lluitador, rebolcant-lo per terra.

- Mata’l! Mata’l! Mata’l! Cridava la gent (que acostumava a anar a favor del brau).

Bé, no cal allargar-nos més. L’espectacle acabava amb el lluitador arrossega’t pels esclaus fora de la sorra. A vegades com a fi de festa i mentre la gent anava abandonant l’amfiteatre, s’encenien algunes pires per acabar cremant alguns condemnats escaquejats.

Ah! L’antiga Roma! Sort que tot això passava ja fa molts anys!

--------------------------------------------------------------

dijous, 22 de setembre del 2011

Les conspiracions de Merlí.

 (Relat de lliure interpretació).

En els ulls de Merlí s’hi dibuixen totes les intrigues.
Aprofitant que ell, Merlí, havia estat com un segon pare per a Artur, es va servir de la seva confiança per, en mig de conxorxes i maquinacions, intentar apoderar-se de Camelot.
La idea era digna del més gran dels savis:


Excàlibur.

Quan Artur va desclavar l’espasa Excàlibur de la pedra on hi estava enfonsada, el primer sorprès va ser ell mateix. En Merlí, convenientment dissimulat entre la pleballa exultant, s’estirava els cabells. Tota la parafernàlia havia estat convenientment tramada per tal de que l’escollit fos Lancelot. Però aquest havia perdut el seu torn a la cua de candidats fent el talòs amb la venedora de menuts i despulles.

L’evidència, però, no es podia negar i Artur va ser coronat rei. Merlí, lluny de desistir, va maquinar una segona opció:

Els Cavallers de la Taula Rodona.

Merlí era astut. Va convèncer Artur de crear una mena de comissió que vetllés per la seguretat del regne: un selecte grup de cavallers! (en realitat buidaampolles, lladres de camí i pidolaires arreplegats sota pena d’engarjolament i martiri). Entre aquest grup de menyspreables i Artur, ell, en Merlí, en seria el mitjancer. D’aquí, a fer i desfer com volgués només hi havia un pas.

El Sant Greal, del que en van arribar noticies que es trobava al Castell de Verdera, va fer que aquella colla de cavallers falsaris fugissin cames ajudeu-me amb l’excusa de restituir el calze a la Santa Mare Església.

Merlí va pensar una nova maquinació:

Ginebra.

Els relats ens dibuixen una Ginebra filla de reis. Res més lluny de la realitat. Merlí va cercar entre les meuques del poble aquella amb la que enllitar-se fos plaent. La finalitat era que les diversions de llit arribessin a un nivell de luxúria i incontinència tal, que el rei oblidés tots els afers importants de govern. Però Ginebra, acostumada a  homes llardosos i grollers, va trobar en Artur el seu cavaller somniat. No solament li era fidel, sinó que es convertí en el seu puntal.

Merlí se’n feia creus. Va posar tota la carn (com es veurà més endavant) a la graella:

Lancelot.

L’opció Lancelot va ser la més ruïnosa de totes. Lancelot, membre de la Taula Rodona, havia desistit de marxar en busca del Sant Greal i va preferir rondar pels carrers, galantejant i fent el papallona. La intenció de Merlí era que Lancelot s’immiscís entre Artur i Ginebra, aconseguís seduir la reina i portés mal estar al Govern.

La nit en que Ginebra va obrir la cambra del rei i s’hi va trobar a Artur i Lancelot en una activitat carnal delirant, en unes postures que ni ella mateixa hagués gosat imaginar, es va acabar el somni de Merlí i la vida a palau de Ginebra.

Ginebra, pertorbada, va acabar els seus dies en un convent. A la nit, les monges, a vegades soles o altres acompanyades d’alguna novícia, posaven en pràctica els hàbits lascius que Ginebra, imprudentment, no deixava de relatar cada dia.

A desgrat, Merlí va utilitzar la seva darrera arma:


La Fada Morgana.

Sinó fos perquè Morgana devia un favor a Merlí (no sé què relacionat amb els drets d’uns poders màgics) mai hauria acceptat el que Merlí li proposava: Desempallegar-se d’Artur definitivament.

Morgana vivia al bosc fent el bé: curava nafres, alimentava famolencs, acollia desvalguts i espantava mals pensaments (sobretot els d’aquells que volien abraçar la fe de l’Església).

A Morgana la idea de fer el mal la torbava. Fins a tal punt que, per tal de no portar a terme el que Merlí li demanava i lliurar-se per sempre de pegar penyora, es va llençar al llac.

Diuen que algunes nits, un braç que sosté una espasa emergeix del centra del llac esperant que algú la prengui.

Merlí.

Malgrat totes les seves trapelleries, Merlí aconseguí una mena de dispensa reial en forma d’un Permís de Mercadeig i Trànsit (dins del Gremi de Quincallaires) que li permetia la venda de varetes, pedres precioses, morters, cossis, receptes per pocions, conjurs, encisos, encanteris ...

Venia unes caixes preparades amb alambins i estris d’alquímia (nosaltres en diríem “kit”) amb el nom “Inici a l’alquímia: Com aconseguir la Pedra Filosofal”, que li treien de les mans.

Merlí es va passar la resta dels seus dies pels mercats de Tintagel, Camlann, Avalon, altres pobles del Ducat de Cornualla .... i Camelot.




-------------------------------------------------------------------

dissabte, 17 de setembre del 2011

Curro i la llibertat dels dissidents.

François Villon va ser, potser, el primer dels anomenats “poetes maleïts”. De vida marginal, va ser empresonat varies vegades i condemnat a mort. Indultat un cop. Dissident sempre. Presoner de la seva pròpia vida va deixar que els seus versos, amb el temps, s’anessin impregnant de tristesa i melancolia. No em seria estrany descobrir que hagués estat hoste de les masmorres de Carcassona, on ara m’hi recordo.

Em recordo enfilat als merlets de la ciutadella, talment un joglar de gestes, recitant “La Balada dels Penjats”:

Frères humains qui après nous vivez
N'ayez les coeurs contre nous endurcis,
Car, se pitié de nous pauvres avez,
Dieu en aura plus tost de vous merciz.



Jo, amb un alliberament sobtat, recitava amb vehemència i dramatisme. Uns metres més avall, a peu de muralla, en Curro feia cops de cap d’aprovació i s’emocionava.

Fèiem una curta estada per la regió del Llenguadoc–Rosselló. Viatjàvem amb la meva moto (una Morini “tres i mig”) i dormíem en pensions barates d’un sol llit.


En Curro a les muralles de Carcassona.

A Barcelona, recordo llargues converses entre tots dos mentre dinàvem en algun dels oliosos restaurants del carrer de l’Hospital o del Carme. Després, mal menjats i ben beguts, baixàvem per La Rambla agafats per l’espatlla, amb franca camaraderia, per acabar al Pastís o a la Cúpula Venus. Altres vegades, en Curro, el seu company, l’Anna i jo anàvem a sopar plegats pel Barri de La Ribera.


La Cúpula Venus.

En Curro era un dissident forçat. La seva opció de ser com a persona no encaixava en aquells temps i feia que es tanqués en una maleïda presó interior que limitava la seva llibertat.

També el recordo llargues tardes escoltant Satie. Amb els ulls vidriosos. Deixant que les notes arribessin sense esperar-les (diria que la manera més embriagant d’escoltar les “Gymnopédies”). Totalment abandonat a la melancòlica seducció de la musica. Lenta, dolorosa, trista. De la manca d’esperança a la resignació. Em pregunto com l’afectaven les discordances d’aquella musica i fins a quin punt en Curro feia seva aquella resignació. Vaig arribar a pensar que el seu cor bategava al mateix ritme que les notes del piano.

Arribat aquí busco, desesperadament, unes paraules de redempció. Les trobo en la veu de Rosa Luxemburg: “La Llibertat és sempre la Llibertat dels dissidents”.

Curro, amic, jo també em sento, cada cop més, un dissident. A hores d’ara t’intueixo lliure. T’estimo.

--------------------------------------------------------------------

dimarts, 13 de setembre del 2011

Llopet. El Llop ja ha llepat.

Avui m’agafa per la rauxa.  Em dona la sensació que darrerament tots els apunts que llegeixo, els meus inclosos,  són com molt correctes, cultes, seriosos, rigorosos, reflexius ... Em direu:  “Bé, parlem del que ens agrada o del que ens passa” o “Amb la que està queien, que vols?”.  D’acord, però no estaria malament, de tant en tant, treure el pallasso que portem dins . Arribat a aquest punt, trenco una llança a favor del bloc de Gemma Sara (Gemma Sara ja m’enteneu).


Evidentment no tothom hi estarà d’acord. No podem ara, de cop i volta, posar-nos tots a fer riure. Bé, jo ho intentaré i començaré per mi.

Resulta que en l’entorn familiar més proper, ara els hi ha agafat per dir-me Llopet. Patètic. Encara més: Patètic i cruel. Amb el que m’ha costat fer-me un nom! “Llopet per aquí”, "Llopet per allà” “Mireu el Llopet!” El Llop ja ha llepat. No fa riure.

El cas és que fora d’aquest ambient he començat també a copsar signes alarmants: L’altre dia la Yáiza, una col•lega del món blocaire, responent a uns dels meus comentaris també em va dir Llopet. Preocupant. No sé si va ser perquè abans havia opinat El Porquet (cosa que s’entendria per afinitat en els pseudònims ) o perquè li vaig crear sentiments entendridors o, pitjor, sentiments paternalistes.

Soc conscient que explicant tot això no faig més que tirar-me pedres a la teulada. Puc passar, entre blocaires,  de Llop estepari a Llopet en un no res.  Home, a l’Eulàlia o a les Gemma Sara encara me les imagino dient-me Llopet. A en Lluis, la veritat és que no. En Girbén potser encara deixaria anar uns udolets, encara que és home d’udolassos. L’Òscar si llençaria de bon grat. Si ho fa El Peix, ja tinc excusa per dir-li Peixet. Igual que l’Àngel .... Oi Angelet? (La veritat és que em sembla pitjor Angelet que Llopet).  La Bru només em diria Llopet en la intimitat (si et plau no t’enfadis). I d’altres.

Dons això.

(Bé ja veieu que ”se m’ha anat la bola”. A tots els anomenats: va de bon rotllo).

-------------------------------------------------------------------------

dissabte, 10 de setembre del 2011

Des d'El Montseny. Guilles, gossos i llops.

Ja he muntat el carner. Sembla cosa banal, però no ho és. L’he penjat d’una branca ben crescuda i l’he enforcat, per tal de mantenir-lo espaiat. Que hi passi l’aire. Ben bé a 10 pams de terra (no seria el primer cop que la guilla en fa festí.)

Des de la Serra del Navall, on La Tordera pren el nom, de nit i amb una oïda ben fina podries comptar les masies pels lladrucs dels seus quissos. Ara borda el de La Ginesta, ara el de L’Auledell, ara el de Cal Pagès i ara el d’en Joan Riera. D’oest a est ... o és que el vent em fa mentir? Entre els lladrucs, un mussol per cant fa un plany.

Pujant cap El Collell i Coll Pregon un gos ens acompanya. No és pas nostre. Serà el de Cal Pagès? ... el de La Ginesta? A l’atzar correspon que tingui les potes blanques. Al•lusió fàcil: li diem “Calcetines”. Entre llops i gossos pugem dansant entre les llaçades del costerut sender.

Ens hem banyat a l’escanyat del Teix. Ara si. Salvatge.

Està clar que no hauríem de tenir (ni voler) més del que necessitem.


 

"Calcetines"
De Sant a Sant, un sender poc fressat.

Un arbre silent evoca patums i gresques.
De Coll Pregon aigües avall, el Teix.


--------------------------------------------------------------------------------------


 

dilluns, 5 de setembre del 2011

Posant color a la memòria.

Les troballes casuals d’allò que ens és propi i del que no en teníem coneixença fa que comencem a fer un exercici de memòria per tal d’anar lligant caps, llocs, gent, èpoques ...
El descobriment d’una fotografia de quan era petit, assegut a les escales de l’ermita de Sant Mateu del Bosc m’hi ha fet pensar.


El Llop quan era cadell.

A vegades pensem en l’empremta que ens han deixat viatges llunyans o grans projectes, però me’n adono que aquest lloc, no pas lluny de casa, ha estat influent cruïlla d’amics, encontres, converses. Tant l’Anna com jo recordem que, en aquest lloc, una vegada hi vam pujar separats i en vam baixar junts.

Busco desesperadament una fotografia d’aquella època de l’Anna en el mateix lloc. Remeno calaixos i capces. La trobo!


L'Anna enfilada a la teulada.

Em miro i remiro ambdues imatges buscant-t’hi records. La roba, el jersei fet per la mare, les sandàlies de plàstic, el bastó de l’avi, el “cangur” de l’Anna  ..... Tot en blanc i negre.

Decidit, agafo olis i pinzells i m’hi arribo. Ja fa temps que no pinto, però aconsegueixo treure’n un esbós.

Detall de l'esbós de l'ermita de Sant Mateu.

Aconsegueixo que la memòria, lluny de ser un refugi, em permeti avançar en el viure.

---------------------------------------------------------------------------