dimecres, 21 de desembre del 2011

Ritual.

Un filat travessa un arbre. Imatge: Arxiu personal.

Un relat de la Bru (Els colors de la Bru) va ser l’espurna que em va incitar a escriure aquest altre. A ella doncs el dedico.

Un esmolat filat barrina un arbre. S’hauran buscat o l’afecció la fet l’atzar? Imagino una ferida consentida, sagnant de saba dolça. O potser ha estat forçat i és ferida de doble tall: els dos pensen que ha estat l’altre. Tan se val, res pot alliberar-los sense fer més mal.

L’escorça, com un llençol, embolcalla nueses trenades. És gust dels dos sota el llençol quan un plora i l’altre riu? El ritual és clar: És deixa ferir el que plora i és deixa ferir el que riu.

Sota un mar de llençols onades de carícies fingides. Mitges veritats i mitges mentides. I el pensament mar endins ...


Esdevindran presoners de cent convits
i oblidaran les barques varades.
Ell, cercant l’escumall del coit amb l’arena,
i padrina de noces ella, enamorada del nuvi.

Esdevindran imatges trenades
cisellades pel tall de cada ona.
El tast salabrós de la quilla,
l’esvoranc a babord,
l’empenta del cos penetrant dins l’úter humit
i el pensament mar endins ...
... comptant aniversaris a cada vogada.

Premo amb força el puny i en raja una llàgrima de saba dolça.
----------------------------------------------------------------------------------------------

divendres, 9 de desembre del 2011

La terrissaire de Bhaktapur.

Una terrissaire de Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).

L’aigua que mullava els seus peus duia l’ànima dels déus de l’Himàlaia i les cendres dels morts de Pashupatinath. Al capvespre, quan el riu era memòria viva, la Yangani n’omplia una gerra i la barrejava amb argila de la vall del riu Bagmati.

De petita, la Yangani volia ser la deessa Kumari i posseir les 36 virtuts que fan a les nenes perfectes. Però ignorava que les dones intocables no solament no poden desitjar el seu destí, sinó que ja abans de ser concebudes tenen els seus orígens estigmatitzats amb el fang del fons dels aiguamolls. La Yangani va haver de ser terrissaire, però va modelar l’argila amb tanta habilitat que cada una de les peces que naixia de les seves mans era de tan singular encís que cadascuna tenia una virtut diferent.

Feia lliscar entre els seus dits aquella massa pastada de déus i homes fins aconseguir fer-ne un sol cos amb tremp propi. Després, com petites cicatrius sobre les seves pells, gravava sobre l’argila humida els trets de les seves existències passades, les deixalles del temps, i els posava a coure per tal d’amansir-ne el temperament. Un cop cuits els deixava al sol, fins que recobraven els trets més subtils de la seva memòria. Sabia que en aquells atuells hi convivien virtuts i baixeses, però corresponia als demés saber-ne veure la quasi imperceptible diferència.

A força de modelar ànimes i cendres, la Yangani va aprendre a conformar la naturalesa de les persones. En el ulls del forà que arribava a la plaça hi sabia llegir no tan sols els seus orígens, sinó també aquelles virtuts i baixeses que ella coneixia amb escreix. Mentre que per al forà la compra de la terrissa era un tema banal de regateig de diners, per a la Yangani  es transformava en el judiciós exercici de saber escollir la peça adequada. Aquella que treia privilegis als déus i donava drets als homes i que acabava igualant a sacerdots bramans i nens intocables.

La Yangani ha envellit amb les mans aspres i la mirada dolça. “No sé perquè tants déus” es diu quan mira els infants captaires de la plaça. Amb el temps ha après que els déus i les castes els inventen els homes i que els ulls rutilants de les deesses Kumari miren amb melangia i es pregunten quan el seu cos  començarà a sentir el brot de la primera virtut.

Plaça dels terrissaires a Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).

El Viatger se’n va tal i com ha arribat: Ignorant, creien que sap. La Yangani el plany. Sap que en els ulls del Viatger hi ha un constant cercar. Que ha viatjat des de molt lluny per arribar tot just fins aquí, la plaça on ella viu. La Yangani li tria una gerra que ell se’n porta com un botí. Quan el Viatger deixa la plaça no sap, que en el imperceptible moment en que s’han creuat les seves mirades, ella li ha pres l’ànima. I l’ha fet immortal.


-----------------------------------------------------------------