tag:blogger.com,1999:blog-79196523173880974432024-03-12T23:44:40.842+01:00Temari imprescindible d'un llop estepari.Des de la roca on soc veig clarejar el dia. Puja la boira i es comencen a dibuixar els perfils de les muntanyes. Del fons de la vall m’arriben olors que conec i soroll d’esquelles ... ja deixen anar les ovelles!Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.comBlogger104125tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-58046792835363721882012-09-27T17:18:00.000+02:002012-11-02T16:14:28.792+01:00La cuinera de Bhaktapur.<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/--i5wJCBntNM/UGRSycSqI9I/AAAAAAAAAok/pjxorKkW0o8/s1600/CCF20092012_00000.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="271" src="http://3.bp.blogspot.com/--i5wJCBntNM/UGRSycSqI9I/AAAAAAAAAok/pjxorKkW0o8/s400/CCF20092012_00000.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;">Bhaktapur. Dona cuinant. (Imatge: arxiu personal).</span></td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
<span style="font-size: large;">(Aquest curt relat és la continuació de “La terrissaire de Bhaktapur” que, si voleu, abans podeu llegir <a href="http://temariimprescindible.blogspot.com.es/2011/12/la-terrissaire-de-bhaktapur.html"><span style="color: orange;">AQUI</span></a>.)</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;"><b>*</b></span></div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">A mig matí, la Yangani, la terrissaire de Bhaktapur, contempla amb un somriure murri el tremp de l’argila sota el sol, en el punt precís d’endurir-se entre dues fragilitats. Ja mai més serà fang, però la virtut que farà mortals als déus i bramans als intocables és tan fràgil que pot trencar-se d’un cop de pedra. Arribat aquest moment, en que la terrissa ja no té tornada, la Yangani busca l’ombra i xarrupa lentament un glop de cervesa de mill. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;">Li agrada aquest sabor del mill crescut a corre-cuita i de memòria breu, com buscant alleugerir-se del pes feixuc de trescar amb deus i homes. A vegades, quan fa seves les debilitats dels altres i necessita el seu propi tremp, defuig estupes i oracions i es deixa portar pel tast d’un aire dens i dolç amb gust de dona i de pastissets d’arròs, per arribar, com una peregrinació, a l’univers on la Rashmila cuina.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span></span><br />
<span style="font-size: large;">Amb la mirada massa acostumada als afanys dels seus propis dits, li agrada delectar-se en la cerimònia d’unes mans que no són les seves. La fascina tant veure com la Rashmila amassa l’ordi i el blat amb tanta fragilitat que a ella li sembla que d’aquesta pasta se’n podria fer una gerra. A vegades s’emporta un cossi ple d’argila a on la Rashmila cuina, i mentre una a l’altra es miren les mans, una amassa ordi i l’altre pasta fang.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Altres vegades, mentre olora els atuells de terrissa encara buits intentant imaginar flaires de llet bullida, li arriben, una a una, les 36 aromes de les espècies torrades amb les que la Rashmila prepara el <i>garam masala</i>. Sap que en un sol polsim d’aquesta barreja s’hi poden trobar les 36 memòries que faran que la gent es reconegui en un passat llunyà, molt abans de les castes. Mentre, la Yangani no pot deixar de pensar amb les 36 inabastables virtuts que cerquen les nenes deesses Kumari, forçades a mal menjar plats escollits i purs.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Observa la delicada dansa amb la que la Rashmila va escampant les espècies per damunt de les verdures fermentades i la carn de iac: Els gestos suaus de les mans, les lleus inclinacions del cap i el moviment dels ulls observant com els dits, on hi sembla fer sonar uns platets de metall, deixen anar una pluja de colors sobre els plats com si dibuixés un mandala.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">- <i>Oh! Yangani! Nàmaste, estimada</i>.- Li diu mentre li ofereix un pastisset d’arròs farcit amb carn.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">La Yangani s’asseu al seu costat, i mentre menja reconeix en aquest arròs el gust de la terra i del monsó. Imagina que la Rashmila i la seva cuina són el centre i l’origen d’un gran mandala que va escampant el seus colors pel tremat de carrers i cases, i s’estén pels verals i les valls, fins arribar a fondre’s amb les neus de l’Himàlaia i el fang del riu Bagmati. Ho sap prou bé perquè l’ànima de la seva terrissa ho porta escrit a la memòria.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">- <i>Rashmila, digue’m ... què ens pertany?</i> – Li pregunta la Yangani amb desassossec.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">I la Rashmila, passant-li suaument la mà per la cara talment com si esborrés el mandala, li diu:</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">- <i>Tot. És una qüestió de dignitat.</i></span><br />
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;">-------------------------------------------------------------</span></div>
Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-66166655993397153512012-09-05T16:13:00.001+02:002012-09-27T17:10:28.236+02:00La mirada de Medusa.<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-UrWw8z-tXZE/UEcMfGl3LwI/AAAAAAAAAoU/gVAUOVSyHWA/s1600/medusa.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-UrWw8z-tXZE/UEcMfGl3LwI/AAAAAAAAAoU/gVAUOVSyHWA/s320/medusa.JPG" width="227" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;">Il·lustració de la Bru.</span></td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
<span style="font-size: large;">(Aquest article és el fruit d’una nova col•laboració amb la Bru, de<a href="http://elscolorsdelabru.blogspot.com/"> <span style="color: orange;">“Els colors de la Bru”</span></a>, que ha fet la il•lustració i ha sabut trobar el paral•lelisme entre el text i la Medusa de la mitologia grega). </span><br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;">*</span></div>
<i><span style="font-size: large;">Medusa buscava insistentment un amant, però estava condemnada a convertir en pedra a tothom a qui mirava ... </span></i><br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;">*</span></div>
<span style="font-size: large;">La Carla caminava lentament amb una petja que semblava voler llegir sota la sola. Com intentant interpretar el relleu de cada una de les llambordes que trepitjava i com si sota la pedra hi hagués un cos, el perfil del qual anava aprenent i fruint amb cada pas. Quasi s’arrossegava per sobre d’aquella pell que s’emmotllava al contorn del terra, de les voreres i de les parets, per acabar de conformar una imatge carnal del carrer. Ara, amb els dits de la mà acariciava un mur emblanquinat que li deixava, amb generositat, les puntes empolsinades d’un blanc amorós. A continuació, un arrebossat aspre li deixaria els palpissos plens d’escames, augmentant la sensibilitat del tacte en un acte en el que es barrejaven plaer i dolor. A vegades, excitada, tornava enrere sobre els seus passos per tal de refer una part del carrer.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;">L’estimulava aquell joc, tot aquell seguit de sensacions, d’acceptacions i rebutjos. S’entretenia en les fissures, les cavitats, els plecs i les corbes que aquell carreró, a hores d’ara ara ja carn, li oferia. Els seus dits ardents buscaven els racons humits i s’abandonava al plaer dels sentits amb tant desig que podia notar com entre els seus dits lliscava un aiguabarreig de fluids salats o ensucrats i viscosos, quasi preseminals. Amb les ungles anava arrancant porcions de guix de les parets humides fins deixar una bona part de carn al descobert i hi posava tot el palmell de la mà, percebent amb plaer l’olor d’aquella mullena i deixant que es barregessin les suors.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Deixava que el moment de més vulnerabilitat li arribés just al girar la cantonada. El gir brusc de l’angle recte la despertava de les subtileses en les que estava submergida al temps que l’endinsava en una petita rambla on la geometria perfecta es traduïa en un punt de fuga central que moria just al final del carrer en un rectangle de claror.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">A partir d’aquest instant es deixava fer. Ara, les infinites hipèrboles d’aquell cos acariciat a mitja llum es transformaven en línies rectes, erectes, decididament sense clemència que la portaven a l’infinit. La llum dels fanals llançaven reiterades i penetrants ombres obliqües que resseguien tot el seu cos amb un tremolor, mentre el seu pensament escurçava la distancia i el temps.</span><br />
<span style="font-size: large;"> </span><br />
<span style="font-size: large;">Arribat el moment, repenjava l’esquena a la paret i arquejava el cos al temps que buscava la claror d’aquell rectangle de llum, fins a deixar-se morir sota aquella finestra amb un crit ofegat.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Però era en els instants posteriors quan li arribaven els sentiments més tendres i que com petites mirades, ara lluny del tacte, el carrer li oferia: Les protectores aurèoles dels fanals, la pell nua i lluent de les llambordes, els trams obscurs de paret fa un moment descoberts i estimats, el darrer plany del dia d’una porta que es tanca ... i una veu dolça a cau d’orella que surt, com cada nit, de la finestra.</span><br />
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<br />
<div style="text-align: center;">
------------------------------------------------------------------------------</div>
<div>
<br /></div>
Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-74148810576337038542012-07-17T22:01:00.001+02:002012-09-27T17:03:42.969+02:00L'efecte papallona.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-Mfye9xnRexM/UAWAY4NnxHI/AAAAAAAAAoI/68RJu0gXdtk/s1600/saltar+finestra.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-Mfye9xnRexM/UAWAY4NnxHI/AAAAAAAAAoI/68RJu0gXdtk/s320/saltar+finestra.jpg" width="213" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">(Imatge de blogodisea.com)</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
<span style="font-size: large;">Va començar a pujar les escales a poc a poc, tolerant amb indefensió que l’aire dens i fosc d’aquella grandària vertical l’anés embolcallant. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Pretenia que el pas pel primer replà (i els que vindrien fins el quart) fos fugisser, sense res que el torbés del seu propòsit. Una mirada vague, però, el va portar a fixar l’atenció en un fragment escrostonat del marc d’una porta en el que petites cuques s’hi acarnissaven i deixaven al descobert una fusta humil però saborosa. A prop, en el pany de la paret, el globus empolsinat d’una llum esgrogueïda engabiava per sempre més un papalló aletejant endebades. Va pensar que a una d’aquelles cuques, després d’haver viscut tan a poc a poc, un cop voliaina li van venir les presses. No va anar pas massa lluny per tal d’acabar vivint, golafre de llum, en un infern.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<span style="font-size: large;">En el segon replà va parar esment en el soroll del comptador del temporitzador de la llum que ressonava pel forat de l’escala. Amb el seu ritme urgent i implacable semblava consentir, amenaçador però, un lapse de claror. Va pensar en la vitalitat esclavitzada, pendent de la generositat del temporitzador, amb la que vivia el papalló del primer replà. A ell també li van venir les presses i va accelerar el pas amb temor de quedar-se a les fosques.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Va arribar al tercer replà immers en una penombra de tons difuminats. La claraboia zenital deixava arribar una claror tènue que a mesura que s’anava allunyant de la font de llum anava enfosquint-se en degradats de grisos fins a un negre absolut a ran del terra. Els seus peus trepitjaven una catifa. Va imaginar una munió de larves que rosegaven el teixit amb fruïció i d’altres, ja arnes adultes, aferrades a la llòbrega paret, realitzades i satisfetes. Un gran paó de nit semblava complir penitencia enganxat a una rajola humida, esperant assolir aires lluminosos que imaginava sublims i redemptors.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Per sort a mesura que anava pujant li començava a arribar, ara ja si, una claror acollidora de tons crus i tamisats per la pròpia polsina que envaïa tota l’estança del quart replà. Era com estar sota un llençol luminiscent i lletós que hom anava espolsant amb indulgència i bondat. Un bon grapat de papallonetes voletejaven en mig d’aquella boirina en un estat d’alegre inconsciència. El raig de llum que baixava de la claraboia semblava talment tenir els contorns delimitats per un mur invisible que separava la seva claror de la resta de l’estància i que privava a les papallones sortir-ne. Talment com si estiguessin en llibertat condicional.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Reconfortat i sense més dilació es va dirigir vers la porta objecte de la seva visita. Va comprovar el quefer de la persona que anava a veure amb un cop d’ull a la placa metàl•lica: “Naturalista – Entomòleg”. Es disposava a trucar quan va adonar-se d’un afegitó en el cartell: “Abstenir-se sense cita prèvia”. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Li va caure a sobre un calvari. Amb la imposició d’entornar-se’n privat d’alliçonament li van venir temences i obsessions. Les seves pors provenien de que al baixar l’escala no estigués “tot” en el seu lloc. El gran paó, les arnes, les cuques, la papallona engabiada ... Si qualsevol d’elles s’agüessin bellugat, desplaçat, arrossegat ... “On” podrien estar? I encara més: li permetria “ara” el temporitzador de llum fer el curt recorregut entre replà i replà per tal d’atènyer el polsador?</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">En el fons del quart replà, amb una claror atraient, una finestra oberta de bat a bat donava al carrer.</span><br />
<div>
<br /></div>
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;">-----------------------------------------------------</span></div>
Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-51951979633916559812012-07-02T18:47:00.000+02:002012-07-02T18:47:30.978+02:00Virtual, encara.<br />
<span style="font-size: large;">Per un moment va imaginar que aquella noia que el mag Li-Chan havia fet pujar a l’escenari i havia tancat dins la caixa màgica, no apareixeria mai més. Imaginava el nerviosisme del mag obrint i tancant insistentment la caixa i el riure complaent del públic, abandonant la sala convençut que tot plegat formava part de l’espectacle. Ell mateix s’ho va arribar a creure.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">Dies més tard va començar a trobar-se la noia en els llocs més inversemblants i inesperats, formant part dels seus hàbits quotidians. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">Dins la fosca s’encén el llum. Ara s’apaga i es torna a encendre. Ella imagina que hi és. Ell imagina que hi és. Imaginem que hi som. Que anem i tornem mentre els altres pensen que formem part de la funció. Anem apareixent en els llocs i en els moments més inoportuns i irreals. Poc a poc sense quasi adonar-nos ens anem desvirtualitzant. És sols una il•lusió: estic dins la teva imaginació, a mercè de les arts maldestres d’un mag.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<span lang="CA" style="line-height: 115%;"><span style="font-size: large;">----------------------------------------------------------</span></span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-77976241199769921122012-05-09T19:22:00.001+02:002012-07-03T09:39:36.177+02:00Tot esperant Sòcrates.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-10UKLWpE2Fk/T6k6YGNbbqI/AAAAAAAAAnQ/aPFEF1qhHSw/s1600/zenon.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="267" src="http://2.bp.blogspot.com/-10UKLWpE2Fk/T6k6YGNbbqI/AAAAAAAAAnQ/aPFEF1qhHSw/s400/zenon.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<br />
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;"><span style="line-height: 18px;"></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-style: italic;">
<span style="font-size: large;">La paradoxa de Zenó (filòsof grec, s. V a. C.) sobre “Aquil•les i la tortuga”:</span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-style: italic;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-style: italic;">
<span style="font-size: large;">Aquil•les i una tortuga organitzen una cursa. Com que ell corre molt més ràpid, segur de les seves possibilitats, decideix donar-li uns quants metres de marge.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-style: italic;">
<span style="font-size: large;">Es dóna el tret de sortida, i Aquil•les ràpidament arriba a la posició des d'on ha començat la tortuga: a l'arribar allà, però, descobreix que la tortuga ja ha avançat un nou tros i es troba en una posició més avançada. Així doncs, Aquil•les segueix corrent: això no obstant, al recórrer la distància que els separava fa un moment, es troba altre cop que la tortuga ha tornat a avançar. Així, Aquil•les no guanyarà mai la cursa ja que sempre tindrà la tortuga al davant.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-style: italic;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-style: italic; text-align: center;">
<span style="font-size: large;">*</span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-style: italic;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;">Ara mateix no sabria dir si Zenó se sentia prou satisfet després de concebre un dels seus sofismes, intentant fer passar per correcte un raonament incorrecte, ni si ell mateix coneixia prou bé la validesa dels seus arguments. El que si és cert és que tot just havia acabat de formular la seva paradoxa sobre el moviment (“Aquil•les i la tortuga”) que la seva dona li demanà d’acompanyar-la al mercat (cosa que ell detestava especialment) i, amb astúcia, li va contestar: “Vés passant que jo ja t’atraparé”.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;">Mentre Zenó s’entretenia pel carrer en el lloable afer de no atrapar mai la seva dona, es va trobar amb Aristodem que venia de veure el banquer Pasió. El posat afligit i preocupat del seu amic el va portar a interessar-se per ell. “Vinc de demanar un crèdit, per poder acabar de pagar un altre crèdit que vaig demanar per tal de poder acabar de pagar un altre crèdit que ... “. Ara si que Zenó podia dir que se sentia complagut dels seus sofismes. El cas del seu amic n’era la prova concloent: Per molt poc que li quedes per pagar, Aristodem mai acabaria de saldar el seu deute. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">Zenó estava exultant amb el seus raonaments sobre el moviment i l’infinit. Aquil•les segurament no arribarà a córrer tot el recorregut però el que si és segur és que Aristodem acabarà (si acaba) pagant molt més del que necessitava. Heus ací la gran diferencia entre infinits: la distancia a córrer per Aquil•les es va fent més petita, mentre que el deute d’Aristodem cada cop és més gran.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">I ara penso que un dia Zenó, camí d’Atenes, va coincidir amb un jove Sòcrates que ja mostrava les seves qualitats per a la dialèctica i el seu mètode d’interrogació per tal de rebatre les respostes amb raonaments contundents. Segurament Zenó va acabar trasbalsat i avorrit defensant Aquil•les i la tortuga, i per canviar de conversa segurament va acabar parlant del seu amic Aristodem i el seu deute.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">Sabut és que Sòcrates no va deixar res escrit però la historia de Aristodem el deuria deixar ben afectat. Fins a tal punt que Plató, el seu deixeble, i Aristòtil, deixeble de Plató, anys més tard van proclamar opinions tant agosarades com aquestes:</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;"><i>“ ... Manifesto la meva desaprovació tant de les transaccions a crèdit com del cobrament d’interessos...”</i> (Plató).</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;"><i>“...Les transaccions, de portar-se a cap, s’han de basar en l’estricta confiança entre ambdues parts ja que el que demana el préstec no té l’obligació legal de pagar interessos ni de tornar el capital ...” </i>(Plató).</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;"><i>“... Asseguro la identificació directa dels interessos amb la usura ...”</i> (Aristòtil).</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Molts anys més tard el matemàtic escocès James Gregory va demostrar que la suma d’infinits termes (l’espai entre Aquil•les i la tortuga) podia tenir un resultat finit. El que fins ara ningú ha encertat a resoldre és el problema dels crèdits acumulatius d’Aristodem.</span><br />
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;">-------------------------------------------------------</span></div>
<br />Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-6908662421882499622012-05-01T21:04:00.001+02:002012-07-03T09:32:52.246+02:00La Yenni i les màscares dels dèbils.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-ZR-o_NLlsps/T5_82uZqvgI/AAAAAAAAAnE/Slx40yZt6v4/s1600/foscor2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://3.bp.blogspot.com/-ZR-o_NLlsps/T5_82uZqvgI/AAAAAAAAAnE/Slx40yZt6v4/s1600/foscor2.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;"> </span><br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA" style="line-height: 115%;"><span style="font-family: Calibri;"><span style="font-size: large;">“Foscor”. Obra de la Bru, de </span><a href="http://elscolorsdelabru.blogspot.com/"><span style="color: orange;"><span style="font-size: large;">“Els colors de la Bru”.<o:p></o:p></span></span></a></span></span></div>
<span style="font-size: large;"> </span><br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA" style="font-size: 16pt; line-height: 115%;"><span style="font-family: Calibri;"><span style="font-size: large;">(Li agreixo la seva col·laboració en aquest relat amb un quadre tan suggestiu).<o:p></o:p></span></span></span></div>
<span style="font-size: small;"> </span></td></tr>
</tbody></table>
<br />
<span style="font-size: large;">La Yenni té l’esperança de que en la tràgica esquerda del seus llavis algun dia hi caurà un petó. Però ara la seva cara és un parany mal dissimulat on l’únic esquer són quatre ganyotes mal expressades de les que ja ha oblidat el seu veritable significat. Ara mateix no sap com hauria de somriure si un dia troba a l’home dels seus somnis. </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Poc a poc s’ha anat acostumant a l’escomesa irracional, l’envestida animal que li barrina l’autoestima fins a la medul•la i que ha de pair més enllà de la nàusea. Ni tan sols li queda el recurs de l’oblit immediat. </span><br />
<br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
</div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;">No pot anar més enllà de la seva pell. La pell com a baluard del cos i com a presó d’emocions reprimides. Que haurà de fer per deixar-se acariciar algun dia? Quan trobarà algú que no vagi més enllà d’aquesta pell i s’hi entretingui amb una inacabable tendresa? Quan serà que, només ella, podrà marcar el ritme del seu propi cos?</span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;">La Yenni està deixant d’entendre el significat dels sentiments. Si, li fan mal els cops però fins i tot preferiria aquells cops donats amb odi, amb enuig, amb rancor. Que fossin els cops d’una lluita entre dos enemics. Una baralla on hi tingués el dret de la rèplica. Actes que poguessin provocar remordiments i penediments a l’altre. Però no, són cops gratuïts. Cops plens de debilitat.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;">Amargament sap que és una dona anònima. Sap que l’han fet invisible. Quan és barroerament grapejada és invisible. Quan és colpejada és invisible. Quan li diuen que és bonica és invisible. Qual li diuen que l’estimen és invisible. Inclús quan la miren i li parlen és invisible. </span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;">La Yenni anhela rostres sense caretes i que arribi el dia en que pugui fer-se veure. Aleshores, poc a poc, anirà vencent la maleïda herència de l’estrès posttraumàtic i començarà a omplir silencis. Fins el dia que se senti estimada per l’home que li faci l’amor i, sense presses, li vagi pronunciant repetidament el seu nom. El seu vertader nom ja quasi oblidat. Aquell dia la Yenni haurà vençut les màscares dels dèbils.</span></div>
<div>
<br /></div>
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;">-----------------------------------------------------------</span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-32766881369702116332012-04-21T18:41:00.001+02:002012-05-09T17:04:18.093+02:00L'ignorat aprenentatge de l'oblit.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-4M7GvhX2h_Y/T5LS4EOJclI/AAAAAAAAAm8/ZxhRaqgQdHU/s1600/CCF21042012_00001.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="275" src="http://2.bp.blogspot.com/-4M7GvhX2h_Y/T5LS4EOJclI/AAAAAAAAAm8/ZxhRaqgQdHU/s400/CCF21042012_00001.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Caminant. Imatge: Arxiu personal.</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<span style="font-size: large;">Ara, en els plàcids dies de repòs i d’evocacions el Caminant no aconsegueix que la seva memòria li regali el record d’haver aconseguit el seu propòsit. No recorda que hagi tornat mai de cap lloc i només es coneix anant, sempre anant. Ignorant de nostàlgies i penediments.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><em>“Aquest matí, abans de l’albada, he pujat a un turó per tal de contemplar el cel estelat. Interiorment m’he preguntat: Quan abastem aquests mons, posseint el coneixement i el gaudi que amaguen ... estarem per fi saciats i satisfets? Íntimament m’he dit: No, un cop assolits aquests mons continuarem el camí”. (Walt Whitman).</em></span><br />
<i><br /></i><br />
<br />
<span style="font-size: large;">El Caminant, acceptant l’oblit, fa camí esperonat per un pensament nòmada. Ja no sap que ahir va dormir en un lloc plaent on la gespa convidava al jaç. En va gaudir però ja no li serveix, l’ha oblidat. S’ha convertit en un transhumant a la recerca de noves nits estelades. Cada dia reprèn el viatge (potser per aquest camí ja hi va passar ahir; l’aprèn de nou). S’ha convertit en un home prehistòric, en un home elemental. El conqueridor del seu propi destí sense condicions.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Per poc a poc que vagi el Caminant ja és viatger i cada pas és el descobriment d’una nova expressió: un raig de claror entre el boscam, la fressa de la salvatgina, la salutació del camperol, el rastre del cometa. Tant se val l’efímer de l’instant, ell el percep i l’entén. Se l’empassa fins les entranyes, el digereix, l’assimila fins a fer-ne matèria i l’oblida. El constant i humil aprenentatge. </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">El Caminant viu en el desig d’aquests instants previs a la descoberta sempre verge. El plaer d’esperar el que no s’espera, el que no coneix. Aquest lluminós segon abans del bes, de l’encaixada de l’amic, els instants abans del pas cimer, de l’espurna de pensament que permet la decisió concloent.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Des del coll estant contempla el poble en el fons de la vall. A mesura que els seus passos l’hi porten sent la cridòria de companys i amics: “El Caminant ha tornat!”. No saben que ell hi arriba per primera vegada però que les emocions i abraçades seran regalades amb generós afecte sense condicions. L’ignorat aprenentatge de tota una vida.</span><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;">--------------------------------------------------------------------------</span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-41359359885182493002012-04-03T08:50:00.001+02:002012-05-09T16:45:53.972+02:00L'artesà de converses.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-3prUCwyZJPk/T3mg2MBDHGI/AAAAAAAAAm0/gMjZcfw6iq8/s1600/vanuatu.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="317" src="http://3.bp.blogspot.com/-3prUCwyZJPk/T3mg2MBDHGI/AAAAAAAAAm0/gMjZcfw6iq8/s400/vanuatu.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Vanuatu. Dibuix a la sorra. Imatge: Vanuatu National Cultural Council.</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
<span style="font-size: large;">Sortia al carrer i tot eren verbs. La perspicaç mirada i els adjectius. De tant en tant només adverbis. La geometria perfecta de les paraules. L’ofici del diàleg i l’artesania de la conversa.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Utilitzava el tresc de l’anar i venir de les paraules com un ofici sense el més mínim interès lucratiu. Sense treure’n cap profit propi. Ni tan sols intel•lectual.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Li agradava anar al moll de sortida de les grans barcasses i paquebots. Allà buscava sempre a un home o a una dona sols i carregats de maletes. Era un senyal de determinacions, trasmudances i potser de futurs incerts. Amb qualsevol excusa hi començava una conversa que l’altre persona (mancada d’un darrer adéu) no refusava mai. Acabaven parlant dels somnis realitzables, de l’inútil dels ressentiments i que potser no cal arribar forçosament al destí triat. Els abraçava i els acomiadava. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">Altres vegades buscava centres de solitud i abandonament. S’interessava per la llista de persones que aquell dia no tenien visita i, a l’atzar, triava un nom. En el cara a cara hi buscava, lluny de compassions, una subtil confrontació dialèctica de qualsevol tema banal. Ho feia sempre portant la contraria, de manera que l’altre s’encoratgés i defensés amb vehemència els arguments propis. Al final els hi acabava donant bona part de la raó, de manera que quan marxava els deixava amb una crescuda autoestima.</span><br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">El constant coneixement de l’altre va fer que l’expressió de les paraules es fes més precís. Durant la conversa a vegades responia sols amb un verb, d’altres amb un adjectiu, d’altres amb un adverbi. Però la paraula era triada amb un encert sorprenent i tenia un sentit tan lluminós i convincent que feia que el diàleg es desenvolupés amb una confiança plena.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">Amb el temps va acabar per no dir res. Tan sols emprava una mirada, un gest, una ganyota. Es va transformar en un mim de la conversa i amb un rictus deia tota una frase. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span><br />
<span style="font-size: large;">I quan semblava que havia arribat a la fi del seu quefer, es va produir la darrera transformació: Línies, cercles, signes, gargots, li servien d’eina de comunicació per exposar arguments i explicar histories. Amb uns pocs signes era capaç de fer riure o de fer plorar. I amb la pràctica va arribar a expressar sentiments complexos, fer-hi veure colors i fins i tot interpretar música.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Sense adonar-se’n havia capgirat la història. S’asseia a terra i amb el palmell de la mà escampava i anivellava la sorra fent-ne un full en blanc i començava a dibuixar. De nou començava a escriure.</span><br />
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;"><span style="color: black;">------------------------------------------------------------------</span></span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-30698960163865480112012-03-22T17:05:00.014+01:002012-04-21T18:06:13.043+02:00El dolorós camí al Nord.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-FOhsZHfLkOw/T2tLFG7hzNI/AAAAAAAAAms/JKfekelzlEA/s1600/pateras_II.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="312" src="http://3.bp.blogspot.com/-FOhsZHfLkOw/T2tLFG7hzNI/AAAAAAAAAms/JKfekelzlEA/s640/pateras_II.jpg" width="640" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;">Pateras. Imatge de Cayetano Fernández Azorin.</span></td></tr>
</tbody></table><br />
<span style="font-size: large;">Potser la curiositat d’aquell avantpassat primitiu el va fer descobrir que aquell fragment d’hematita que feia surar en un cossi d’aigua sempre assenyalava el nord. L’embruix del camí a seguir. L’encís, com un designi dels déus primer i com un desengany milers d’anys mes tard.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Cal superar el pas que porta al camí franc. El franqueig que salva l’abisme. Les aigües gelades que diferencien les dues vores. Els obstacles que cal vèncer per ser mereixedor del viure que ja hauria de ser teu: la terra que conrees, el peix que salabres, els fills que puges, les cançons que cantes ...</span><br />
<div style="text-align: center;"><br />
<span style="font-size: large;">*</span></div><span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><div style="text-align: left;"><strong>El cant de les dunes.</strong></div><div style="text-align: left;"><strong><br />
</strong>El braç vigorós de l’Ousmane sosté amb força el timó de la pastera mentre a l’altre mà, el puny tancat, hi guarda la caixeta amb la sageta imantada que li assenyala un somni. No sap que no va enlloc. La seva barca navega endebades per les crestes de les dunes del desert de Lompoul. L’Ousmane enfonsa la mà dins l’agua i en treu un grapat de fina arena. Il•lusions i miratges es confonen mentre prem el puny amb ràbia i encoratja als companys: <em>“Al Nord! Cap al Nord!”.</em><br />
L’Ousmane no sap que acabarà conreant una terra que no li pertany i enyorant el cant de les dunes. Un trèmolo greu que li porten els vents càlids del sud i que li amaren el cos.</div><div style="text-align: center;"><br />
*</div><div style="text-align: left;"><br />
<strong>L’Evelyn i el somriure dels diumenges.</strong></div><div style="text-align: left;"><strong><br />
</strong>Hong Kong, diumenge. S’ha llevat d’hora. Ha agafat l’àlbum de fotografies, els maquillatges i les darreres cartes. És tot el que li pertany en aquesta ciutat que no és la seva, on cuina un peix que no ha pescat el seu home i on cria uns fills que no són els seus. L’Evelyn va triar fa temps el sacrifici i les renuncies per tal de poder enviar un grapat de diners al sud. Però avui toca rialles. Milers d’Evelyns, Rowentas, Jocelyns, Erlindas, fan seus els carrers del centre de la ciutat i formen grups de supervivència. Avui toca reivindicar-se. Col•lectivitzar els carrers i socialitzar les places. Durant tot el dia mostraran els trets de les seves identitats: miraran fotografies, llegiran cartes, cantaran i es maquillaran per tal de fer aflorar identitats i condicions irrenunciables.</div><div style="text-align: center;"><br />
*</div><div style="text-align: left;"><br />
<strong>“- Maldita mojada, o me das plata o chingamos a tu hija”.</strong><br />
<br />
</div><div style="text-align: left;">Arribar a l’altra vora de Rio Grande no només és una qüestió de diners. Hi ha qui diu, amb sorna, que aconseguir el somni només és una qüestió de sort. De mala sort: la bala perduda sempre serà per tu. A la timba les cartes estan marcades: tu no guanyes mai. Mort, deportació, captiveri. És una qüestió de dolor. De dolor psíquic, moral. De suportar l’odi dels teus perseguidors i el xantatge emocional dels coyotes, els traficants de persones: <em>“- Maldita mojada ...”</em> Encara que arribis a l’altre vora, per sempre més et miraran amb menyspreu. Seràs un espalda mojada. Per dins, l’orgull de ser un guarijio, un maputxe, un guaraní. Els orígens no te’ls pot prendre ningú.<br />
La Gladys volia anar al nord a veure a la seva filla i les seves netes. La sort va estar del seu costat: <em>“Pero havia pagado demasiado caro este momento de felicidad. Una cosa así sólo hay que hacerla si es de vida o muerte. Y la verdad es que Estados Unidos no vale la vida”.</em></div><div style="text-align: center;"><br />
*</div><div style="text-align: left;"><br />
L’Ousmane, l’Evelyn, la Gladys, formen part de les fredes estadístiques dels que passen o dels que no passen. Dels que un dia van emprendre el dolorós camí al Nord. El maleït Nord.</div></span><br />
<div style="text-align: left;"><br />
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: large;">------------------------------------------------------------------</span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-48473128230897823332012-01-03T10:28:00.000+01:002012-01-03T10:28:25.237+01:00K.<span style="font-size: large;">No és cap tàctica. El fet de que l’Elena s’hagi enamorat de mi obeeix més al llastimós estat emocional que travesso que no pas a una virtut pròpia. Sempre ha funcionat molt bé fer-se el melangiós i desconsolat davant de les dones. No és el meu cas. De l’Elena no m’agrada res, tret de les seves mans, però ja donat tot per perdut m’avinc a ser el seu amant. Aquesta nova situació em representa també un estalvi: la meva economia no es ressentirà de les freqüents visites a l’Elisa (si, ja ho sé, però us asseguro que no tinc cap mena de remordiment ni mala consciència).</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
El cert és que no m’ha calgut gaire temps per adonar-me de la meva compromesa situació. Els dos funcionaris que fa uns dies em van treure del llit van ser prou èxplicits: “Si molt bé, però ja ho explicaràs tot al jutge”. Va ser un comentari benèvol. A hores d’ara encara no m’he pogut defensar del suposat delicte.<br />
<br />
L’actitud de familiars i amics tampoc m’ajuda massa. Els familiars, amb el meu oncle Carles al capdavant, deixen anar comentaris com ara “alguna cosa hauràs fet” i els amics, lluny de ser pràctics, em donen idees estrafolàries que no fan res més que allargar l’angoixant procés.<br />
<br />
El que més em desanima és el fet que altres ciutadans que es troben amb una situació semblant a la meva són absolts i alliberats sense tràmits. Fan tertúlia entre ells i riuen. Davant de la ineptitud del meu advocat he decidit fer-me càrrec de la meva pròpia defensa. <br />
<br />
<em>Aquest relat, atípic en mi, ha estat escrit a corre-cuita. És una qüestió d’urgència. No sé quan podré tornar a escriure. Ara totes les meves forces estant concentrades en fer una profunda reflexió del meu estat actual i trobar-ne la solució per sortir-me’n.</em><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><em><span style="color: black;">---------------------------------------------------------------</span></em></div><em><br />
</em></span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-83783563177212163362011-12-21T07:26:00.003+01:002012-05-05T18:00:03.088+02:00Ritual.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-NBW1DVzbZfw/TvF6wAXqexI/AAAAAAAAAmM/ij4prcR3u_4/s1600/P1040095.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="240" src="http://1.bp.blogspot.com/-NBW1DVzbZfw/TvF6wAXqexI/AAAAAAAAAmM/ij4prcR3u_4/s320/P1040095.JPG" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;">Un filat travessa un arbre. Imatge: Arxiu personal.</span></td></tr>
</tbody></table><br />
<em><span style="font-size: large;">Un relat de la Bru </span><a href="http://elscolorsdelabru.blogspot.com/"><span style="color: orange; font-size: large;">(Els colors de la Bru)</span></a><span style="font-size: large;"> va ser l’espurna que em va incitar a escriure aquest altre. A ella doncs el dedico.</span></em><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Un esmolat filat barrina un arbre. S’hauran buscat o l’afecció la fet l’atzar? Imagino una ferida consentida, sagnant de saba dolça. O potser ha estat forçat i és ferida de doble tall: els dos pensen que ha estat l’altre. Tan se val, res pot alliberar-los sense fer més mal.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">L’escorça, com un llençol, embolcalla nueses trenades. És gust dels dos sota el llençol quan un plora i l’altre riu? El ritual és clar: És deixa ferir el que plora i és deixa ferir el que riu.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
Sota un mar de llençols onades de carícies fingides. Mitges veritats i mitges mentides. I el pensament mar endins ...</span><br />
<div style="text-align: center;"><span style="font-size: large;"><br />
<em>Esdevindran presoners de cent convits<br />
i oblidaran les barques varades.<br />
Ell, cercant l’escumall del coit amb l’arena,<br />
i padrina de noces ella, enamorada del nuvi.</em></span></div><div style="text-align: center;"><br />
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: large;"><em>Esdevindran imatges trenades<br />
cisellades pel tall de cada ona.<br />
El tast salabrós de la quilla,<br />
l’esvoranc a babord,<br />
l’empenta del cos penetrant dins l’úter humit<br />
i el pensament mar endins ...<br />
... comptant aniversaris a cada vogada.</em></span></div><div style="text-align: center;"><br />
</div><span style="font-size: large;">Premo amb força el puny i en raja una llàgrima de saba dolça.</span><br />
<div style="text-align: center;"><span style="color: black;">----------------------------------------------------------------------------------------------</span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-72609590464123276742011-12-09T10:41:00.002+01:002011-12-31T19:54:53.280+01:00La terrissaire de Bhaktapur.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-4NUp0q2qhEE/TuHWFiZSAcI/AAAAAAAAAl4/L7AC1oydleU/s1600/yangani.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="274" src="http://2.bp.blogspot.com/-4NUp0q2qhEE/TuHWFiZSAcI/AAAAAAAAAl4/L7AC1oydleU/s320/yangani.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Una terrissaire de Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).</td></tr>
</tbody></table><br />
<span style="font-size: large;">L’aigua que mullava els seus peus duia l’ànima dels déus de l’Himàlaia i les cendres dels morts de Pashupatinath. Al capvespre, quan el riu era memòria viva, la Yangani n’omplia una gerra i la barrejava amb argila de la vall del riu Bagmati. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
De petita, la Yangani volia ser la deessa Kumari i posseir les 36 virtuts que fan a les nenes perfectes. Però ignorava que les dones intocables no solament no poden desitjar el seu destí, sinó que ja abans de ser concebudes tenen els seus orígens estigmatitzats amb el fang del fons dels aiguamolls. La Yangani va haver de ser terrissaire, però va modelar l’argila amb tanta habilitat que cada una de les peces que naixia de les seves mans era de tan singular encís que cadascuna tenia una virtut diferent.<br />
<br />
Feia lliscar entre els seus dits aquella massa pastada de déus i homes fins aconseguir fer-ne un sol cos amb tremp propi. Després, com petites cicatrius sobre les seves pells, gravava sobre l’argila humida els trets de les seves existències passades, les deixalles del temps, i els posava a coure per tal d’amansir-ne el temperament. Un cop cuits els deixava al sol, fins que recobraven els trets més subtils de la seva memòria. Sabia que en aquells atuells hi convivien virtuts i baixeses, però corresponia als demés saber-ne veure la quasi imperceptible diferència. <br />
<br />
A força de modelar ànimes i cendres, la Yangani va aprendre a conformar la naturalesa de les persones. En el ulls del forà que arribava a la plaça hi sabia llegir no tan sols els seus orígens, sinó també aquelles virtuts i baixeses que ella coneixia amb escreix. Mentre que per al forà la compra de la terrissa era un tema banal de regateig de diners, per a la Yangani es transformava en el judiciós exercici de saber escollir la peça adequada. Aquella que treia privilegis als déus i donava drets als homes i que acabava igualant a sacerdots bramans i nens intocables. <br />
<br />
La Yangani ha envellit amb les mans aspres i la mirada dolça. “No sé perquè tants déus” es diu quan mira els infants captaires de la plaça. Amb el temps ha après que els déus i les castes els inventen els homes i que els ulls rutilants de les deesses Kumari miren amb melangia i es pregunten quan el seu cos començarà a sentir el brot de la primera virtut.<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-Zbr8FyuVKCs/Tv9ZfLLK8yI/AAAAAAAAAmk/kEQ28qwrYfU/s1600/CCF08122011_00001.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="270" src="http://2.bp.blogspot.com/-Zbr8FyuVKCs/Tv9ZfLLK8yI/AAAAAAAAAmk/kEQ28qwrYfU/s400/CCF08122011_00001.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Plaça dels terrissaires a Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).</td></tr>
</tbody></table><br />
<em>El Viatger se’n va tal i com ha arribat: Ignorant, creien que sap. La Yangani el plany. Sap que en els ulls del Viatger hi ha un constant cercar. Que ha viatjat des de molt lluny per arribar tot just fins aquí, la plaça on ella viu. La Yangani li tria una gerra que ell se’n porta com un botí. Quan el Viatger deixa la plaça no sap, que en el imperceptible moment en que s’han creuat les seves mirades, ella li ha pres l’ànima. I l’ha fet immortal.</em></span><br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><div style="text-align: center;"><span style="color: black;">-----------------------------------------------------------------</span></div></span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-78304431974115510182011-11-30T16:55:00.003+01:002011-12-31T19:45:07.505+01:00Savis i pagesos.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-K-VPq4UstPM/TtZQQJuo72I/AAAAAAAAAlw/qohshKZFz2M/s1600/220px-Abreuvoir.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-K-VPq4UstPM/TtZQQJuo72I/AAAAAAAAAlw/qohshKZFz2M/s320/220px-Abreuvoir.jpg" width="240" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;">Abeurador. (Imatge:Wikipedia).</span></td></tr>
</tbody></table><br />
<span style="font-size: large;">Arquimedes estava esgotat. Les càbales li exigien llargues hores d’esforç i va decidir relaxar-se abans de sopar. Va omplir la banyera i s’hi va immergir amb cara de plaer. Aquesta sensació de flotabilitat plaent el va inspirar de tal manera que en aquell precís moment va dir: <em>Sobre qualsevol cos submergit en un líquid hi actua una força que l'empeny cap amunt i que és igual al pes del fluid que desallotja.</em></span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Bé potser no va anar així, però ... no li va caure una poma pel cap a Newton? És curiós com alguns objectes tan quotidians han influït a l’hora de descobrir principis i teoremes. M’imagino a Pitàgores resolvent el seu famós teorema en el moment de recolzar l’escala a la paret per tal d’adobar la teulada. O a Bernoulli descobrint el comportament dels fluids per un tub en el moment de succionar una orxata amb una palleta. Per altra banda no m’estranyaria gens que qualsevol de les pel•lícules dels germans Marx, on el més lleu malentès pot ocasionar un embolic de condicions considerables, hagués estat la font d’inspiració de la Teoria del Caos.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
No sé en quin moment algú altre va resoldre un altre “problema” i se li va ocórrer reciclar les banyeres i utilitzar-les com a abeuradors per al bestià. Posats a ser pràctics quasi diria que la solució és tan útil com el numero “pi”, encara que la seva integració en el paisatge no sigui del tot encertada.<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-kGFtRffIxko/Tv9XqrLnUxI/AAAAAAAAAmY/utD5kHrH6ko/s1600/Presentaci%25C3%25B3n1jpg.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="300" src="http://1.bp.blogspot.com/-kGFtRffIxko/Tv9XqrLnUxI/AAAAAAAAAmY/utD5kHrH6ko/s400/Presentaci%25C3%25B3n1jpg.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;">Banyeres / Abeuradors.</span></td></tr>
</tbody></table>Quan me’n trobo alguna pel camp no puc deixar d’imaginar-m’hi al propietari del mas o a la seva dona prenent un bany reconfortable. Un moment de placidesa i repòs on hectàrees, tractes, subvencions, vestits de festa major i esdevenidor es barregen.<br />
<br />
El fet és que en la senzilla instal•lació d’una banyera/abeurador el pagès hi escaire i apuntala estaques o hi fa arribar manegues amb aigua. I de segur que, en aquest tresc, en Pitàgores i en Bernoulli li donen un cop de mà. Curiosa barreja de ciència, sentit pràctic i reciclatge. Dic jo si amb el temps i les modernitats, en lloc de banyeres no hi acabarem veien “jacuzzis”.</span><span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><div style="text-align: center;"><span style="color: black;">----------------------------------------------------------</span></div></span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-16205261439295991832011-11-22T07:48:00.002+01:002011-12-30T11:27:01.339+01:00Els dijous, miracle.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-0xUqIZuzOrM/TstDqzOK1qI/AAAAAAAAAlo/ywuEBrAUsO4/s1600/los+jueves+milagro1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="240" src="http://2.bp.blogspot.com/-0xUqIZuzOrM/TstDqzOK1qI/AAAAAAAAAlo/ywuEBrAUsO4/s320/los+jueves+milagro1.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Pepe Isbert en el papaer de Sant Dimas. (font:sensacine).</td></tr>
</tbody></table><br />
<span style="font-size: large;">Lluís Martínez Sistach, un home fet i dret i arquebisbe de Barcelona, fa uns dies responia sense rubor a un reporter:<span style="color: orange;"> “Els cristians ens hem d’encomanar a Gaudí. Si hi ha algun malalt greu i tal ... doncs encomanar-lo a Gaudí, doncs si Gaudí intercedeix i Nostre Senyor el cura aniria molt bé per la beatificació. I seria molt bonic”</span>. Monsenyor es va quedar amb el cul a l’aire. Se’ls hi noten les urgències: Necessiten sants però els hi falten els miracles. </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">L’arquebisbe Sistach deu haver vist moltes pel•lícules. De segur que deu recordar aquella en que quatre aprofitats (les “forces vives” del poble) s’inventen un miracle fent aparèixer Sant Dimas al veïns de la vila amb fins prou lucratius: Atraure turistes per tal de promocionar un balneari decadent, revaloritzar terrenys i donar una empenteta als negocis dels quatre oportunistes. Tot això ens ho explicava Luis Garcia Berlanga en una de les seves obres mestra: <em>“Los Jueves, milagro”.</em></span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Dijous passat l’arquebisbe també ens va demanar una empenteta: Un miracle. La finalitat no és pas massa diferent a la que pretenien els espavilats del poblet d’en Berlanga: la de “fer bullir l’olla” eclesiàstica i tal com diu el propi Sistach “un miracle ens aniria molt bé”. Que bonic.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
És necessita un miracle. Vinga va posem-s’hi tots , que no sigui dit! Imagino que donada la importància del cas valdria qualsevol fet sobrenatural i incomprensible que es pogués qualificar com a tal. <br />
Em venen al cap varies possibilitats:<br />
<br />
Que tots els Sants Dimas (els “bons” lladres) que corren pel carrer vagin a la garjola. Quanta raó tenia Jesucrist quan en la creu es va dirigir a Dimas i li va dir: “Abans que acabi el dia estaràs amb mi al Paradís” (segur que es referia a un Paradís Fiscal). Si s’aconsegueix engarjolar en Fèlix Millet el miracle passa a ser “Miracle Premium” i Gaudí passa directament a la canonització.<br />
<br />
Que la Pilar Rahola deixi de defensar una cosa i la contraria amb la mateixa vehemència segons la seva conveniència (si es produís aquest fet penso que seria suficient per beatificar de passada a la mateixa Rahola).<br />
<br />
Que els politics deixin d’amagar-se darrera el “Nosaltres no podem fer miracles” referint-se als drets socials i en canvi si facin servir la vareta màgica “retallant per allà retallant per aquí” en pla rumba catalana. <br />
<br />
Que les Companyies Farmacèutiques deixin d’especular amb malalties en els països desenvolupats, per tal de prometre miracles amb certes vacunes només per fer negoci, i en canvi encareixi els medicaments bàsics als països pobres.<br />
<br />
És difícil que alguns d’aquests miracles es puguin realitzar. Si més no sempre podem aconseguir un bon llibre que ens alliçoni sobre el tema i fer un miracle a mida.<br />
<br />
La llista dels possibles miracles no s’acabaria mai. Està clar que aquests no són els miracles que Monsenyor vol. Potser per ell seria més convincent que en el balneari decadent del poblet d’en Berlanga enlloc d’aigua hi sortís vi.</span><br />
<em><span style="color: black; font-size: large;">-------------------------------------------------------------------</span></em>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-10294196559790269862011-11-15T18:13:00.002+01:002011-12-21T11:26:56.347+01:00L’Home dels seus somnis.<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-13AmCmA2_48/TsFSCGLGNJI/AAAAAAAAAlg/XbJXrdosuxE/s1600/dibuix+julia.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://1.bp.blogspot.com/-13AmCmA2_48/TsFSCGLGNJI/AAAAAAAAAlg/XbJXrdosuxE/s320/dibuix+julia.jpg" width="308" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="color: orange; font-size: small;">"Noia somiant". Dibuix: Júlia Vendrell.</span></td></tr>
</tbody></table><span style="font-size: large;">Feia alguns dies que la Paula es llevava amb una sensació pertorbadora que la feia anar de pensaments agradables a d’altres plens d’interrogants i curiositat. Al despertar recordava vagament un somni eròtic impregnat de subtileses i de tendresa, però li era del tot impossible recordar la fesomia d’aquell home que cada nit li feia dormir un son amb tanta passió que semblava talment que estigués desperta.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Costés el que costés, estava disposada a dur a cap el que fos per tal de recordar i trobar l’home d’aquells somnis.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
Només sortir al portal es va topar amb en Marc, el veí. Calia no desaprofitar la primera oportunitat i li va deixar anar un somriure seductor i encaramel•lat. No va passar res. Més aviat en Marc se la va mirar com volen dir <em>“I que li passa a aquesta ara!”.</em><br />
<br />
La Paula no es va desanimar i durant el matí va provar diferents estratègies: En el Metro, fent veure que s’entrebancava, es va llençar sense vergonya als braços d’un xicot musculat <em>(“triar per triar”, </em>va pensar). A la feina va abocar expressament el cafè sobre la camisa del contable (mai se sap) i en un acte de desesperació va intentar deixar-se atropellar pel conductor de l’autobús.<br />
<br />
A l’hora de dinar, per tal de cridar l’atenció del cambrer, va demanar guisat de menuts amb cargols i més tard, en una acte de valentia i empassant-se l’orgull, va trucar al seu “ex”: <em>“Pere, que et sembla si ho tornem ha provar ...”</em><br />
<br />
La Paula va pensar que potser la seva tria anava dirigida a un home massa normal. Potser valia la pena, posats a triar, donar-hi un puntet picant i morbós a la qüestió: El mossèn! A mitja confessió, però, va fugir quan va veure que l’interés del capellà anava massa lluny: <em>“I que dius que et fa aquest home, filleta?”</em><br />
<br />
A la perruqueria, fent veure que parlava pel mòbil amb una amiga va dir: <em>“Doncs si noia, el test d’embaràs ha donat positiu”</em> I tot seguit va observar si el perruquer feia cara d’esglai.<br />
<br />
En realitat hi va haver un moment en el que va semblar que podia haver trobat el seu home: Va ser després de comprar l’ukelele. El dependent se li va acostar amb un somriure simpàtic i quan ella esperava el desenllaç, ell li va dir: <em>“I perquè no et compres també una ocarina?”.</em><br />
<br />
De sobte se li va encendre l’esperança: <em>“Es clar! En Sergi, el farmacèutic!”</em> Va córrer a la farmàcia i li demanà un producte per les pigues. <em>“És per aquella piga que tinc a ...”</em> li diu, esperant que ell conegui l’amagatall íntim de la taqueta. En Sergi li diu: <em>“Amb recepta o sense?”</em><br />
<br />
La seva darrera possibilitat era en Joan, de la botiga de menjar preparat. Sense masses esperances i una veu poc animosa li va dir: <em>“Joan, posa’m una safateta de guacamole”.</em> Res.<br />
<br />
Cansada i decebuda va tornar cap a casa. Es va creuar amb l’Isabel, una noia del barri.<br />
<br />
<em>- Bona tarda Isabel.<br />
- Adéu Paula.</em><br />
<br />
A la Paula no li van caldre més de tres passes per recordar la persona dels seus somnis.</span><div style="text-align: center;"><span style="color: black; font-size: large;">---------------------------------------------------------------</span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-52393292879597321202011-11-10T11:09:00.001+01:002011-12-21T11:18:01.681+01:00Crònica d’una fatalitat (sota els auspicis de Shakespeare).<span style="font-size: large;"><em>“L’atzar, el dubte, el destí, la fatalitat ... El món Shakespearià en el temps de fer uns mots encreuats. Però en Claudi bé ha de mitigar el seu insomni .....”</em></span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-NJY8mN8F_W4/Truhoh_j8GI/AAAAAAAAAlY/cjtrlNvRt0k/s1600/P1040064.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="http://3.bp.blogspot.com/-NJY8mN8F_W4/Truhoh_j8GI/AAAAAAAAAlY/cjtrlNvRt0k/s400/P1040064.JPG" width="300" /></a></div><br />
A en Claudi li costa agafar el son. Ja s’hi ha posat de tots costats però no hi ha manera. Un amic seu li ha dit que pels casos d’insomni va molt bé recitar el monòleg de Hamlet. En Claudi ho prova, però per més que ho intenta sempre es queda encallat en el mateix fragment i es fa un embolic amb Morir, Dormir i Somiar o Somiar, Dormir i Morir o ...<br />
<br />
Bajanades! Pensa. S’alça del llit i s’asseu al sofà. Per tal de relaxar-se agafa el llibret de mots encreuats i l’obre per una pàgina qualsevol.<br />
<br />
En Claudi busca a l’atzar.<br />
Horitzontals, 2: Acte de descans nocturn. Necessari per a la bona salut i recuperació del organisme.<br />
Arrufa el nas i deixa anar un somriure sorneguer. Fins i tot diria que li fa gràcia. Escriu: DORMIR.<br />
<br />
En Claudi es complau encara en l’atzar quan busca una paraula vertical que s’hi avingui.<br />
Verticals, 4: Sac rectangular de tela. Cosit de tots costats i ple de llana. Serveix per a jeure-hi al damunt.<br />
S’incomoda. Es regira en el sofà mirant a dreta i esquerra. Sembla que busqui a un observador invisible i burleta. Escriu: MATALÀS.<br />
<br />
En Claudi ja està ple de dubtes alhora de triar el següent mot.<br />
Horitzontals, 8: Son intranquil i angoixant.<br />
Sent que una suor freda li baixa per l’esquena. Intenta sobreposar-se i creure que tot plegat és una casualitat. Escriu: MALSON.<br />
<br />
S’espanta sobtadament quan se’n adona que la darrera paraula que ha escrit també podria ser: Allò que és motiu de continuades fatalitats. <br />
En Claudi no creu que tot això pugui ser una broma del destí. Amb una rialleta nerviosa cerca una altra paraula.<br />
Vertical, 1: Conjunt dels esdeveniments que constitueixen la vida d’algú.<br />
En Claudi ja està entregat. Ni tan sols s’hi pensa. Escriu: DESTÍ.<br />
<br />
En Claudi recorda el fragment de Hamlet quan llegeix la següent paraula.<br />
Verticals, 6: Son etern (a l’inrevés) .<br />
En Claudi escriu: MORT.<br />
<br />
Ja no hi ha remei. <br />
Horitzontals, 4: Moviment pel qual un home es pot llençar per la finestra.<br />
En Claudi escriu: SALT.<br />
<br />
A l’inspector de policia encarregat del cas li serà del tot impossible saber perquè en Claudi s’ha llençat per la finestra. El cas quedarà tancat. Un cas de suïcidi com d’altres. <br />
<br />
Però en Claudi s’ha aturat en un moment inoportú. Si hagués continuat, amb les pistes que té li hagués estat fàcil endevinar la següent paraula:<br />
Horitzontals, 3: Remei definitiu per curar l’ insomni.</span><br />
<div style="text-align: center;"><span style="color: black;">-------------------------------------------------------------------------------------------------</span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-89938434756250576382011-11-07T17:33:00.001+01:002011-11-15T14:57:03.766+01:00Una carta adreçada al Llop.<span style="font-size: large;">(Aquesta carta, adreçada al Llop, va ser escrita per una veïna del poble on suposadament hi viu la Caputxeta).</span><br />
<br />
<br />
<span style="font-size: large;">Senyor Llop,</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
En primer lloc sàpiga que jo mateixa considero absurd i incomprensible el fet de que li escrigui una carta. Ho faig moguda per la compassió i perquè ho crec un deure, palès el punt fins on han arribat els fets.<br />
<br />
Des de fa temps arriben a casa cartes a nom de la Caputxeta Vermella. Ja d’entrada li haig de posar en clar que ni en aquesta casa ni en el poble hi viu cap Caputxeta ni ningú que pugui respondre als trets que deixa entendre en les cartes. Ho sento però crec que ho ha de saber: La Caputxeta Vermella no existeix. És un personatge de conte, de ficció. Comprenc que a vegades ens podem creure captivats per una persona imaginada i idealitzar-la fins a creure que existeix realment i estimar-la.<br />
<br />
Miri, jo mateixa de joveneta vaig estar bojament enamorada de l’actor de cine Ralf Tonino, fins el punt d’arribar a veure totes les seves pel•lícules. Ja de gran m’he assabentat que aquest actor no ha existit mai. Ja veu dons que em puc fer càrrec de la seva desil•lusió.<br />
<br />
No crec que aquesta carta es pugui allargar més. El que vostè tenia que saber ja ho he dit. Només un consell que potser el pot ajudar: pensi que la realitat supera sempre a la ficció.<br />
<br />
Li desitjo sort.</span><br />
<br />
<br />
<br />
<span style="font-size: large;"><strong>Nota de l’autor</strong>: Aquesta carta va ser deixada al peu de la roca del Llop un mati de tardor en que bufava un suau vent del sud. El Llop no va arribar a llegir-la mai. La nit abans, el seu instint el va prevenir d’aires hostils i roïns, i va marxar cap el nord. En el fons, aquesta fugida no era més que un acte de supervivència ...</span><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="font-size: large;"><strong>*</strong></span></div><div style="text-align: center;"><br />
</div><span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><div style="text-align: left;">Amb aquesta carta s’acaba la relació entre la Caputxeta i el Llop. No hi hauran més cartes. La única possibilitat és que en alguna vila o ciutat, alguna noia adolescent i somiadora es cregui Caputxeta Vermella, i en la seva il•lusió comenci a escriure cartes al Llop. Però segurament això nosaltres no ho sabrem mai.</div><div style="text-align: left;"><br />
</div><div style="text-align: center;"><span style="color: black;">--------------------------------------------------------------</span></div><span style="color: black;"></span></span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-23116889373801689052011-11-04T11:04:00.033+01:002012-03-08T18:26:45.124+01:00El director, el fotògraf i la dona de Henan.<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Calibri; font-size: x-large;">Quan L. B. Jefferies va patir aquell accident i va quedar impedit davant d’una finestra, se li van obrir els ulls a tot un mostrari de vides alienes. En la perseverant mirada a la casa dels altres s’hi veu la seva rutina diària i no hi ha res de més evident per tal de conèixer les faccions de les seves ànimes.</span></span><br />
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Calibri; font-size: large;"><br />
<span style="font-size: x-large;">Personalment hi he vist infidelitats, avorriments, obsessions, baralles i reconciliacions. A L.B. Jefferies, Hitchcock fins i tot l’hi va fer veure un assassinat. Explicant tan sols el que passa a ambdues bandes d’una finestra, el mestre havia escrit una excel•lent pàgina d’intriga.</span> <br />
<span style="font-size: x-large;">Molt abans de Hitchcock hi va haver algú a qui se li va encendre la llumeta d’escriure el nom de les coses. Sempre he pensat que les primeres “paraules” les va escriure una dona i que van ser fruit de la necessitat d’expressar un sentiment. Fa quasi 9.000 anys, a la regió xinesa de Henan una persona (segurament una dona), sense saber-ho, es va posar a escriure: Va dibuixar dos símbols que milers d’anys més tard serien emprats en l’escriptura xinesa. Curiosament el significat d’aquests dos caràcters són “ull” i “finestra”. Quasi l’origen d’una expressió.</span> <br />
<span style="font-size: x-large;">Encara no fa dos-cents anys, la mirada inquieta de Joseph Nicéphore a través de la finestra de casa seva buscava el motiu per modelar la que seria la primera fotografia de la Historia: “Vista des de la finestra de Gras”. Va utilitzar una placa de peltre coberta amb betum de Judea i fixada amb oli de Lavanda (mai m’hagués imaginat una manera més romàntica de tractar material sensible). En Joseph també començava a escriure, aquest cop amb l’ajuda de la llum.<br />
</span> <span style="font-size: x-large;">Hitchcock va utilitzar la finestra com un sedàs de finíssim tremat per on només hi passaven les mirades més incisives. <br />
Joseph Nicéphore ni tan sols es va adonar de la finestra. El seu ull, i el de la seva càmera, la van travessar com un estilet cercant llums i ombres. <br />
<br />
I la dona de Henan probablement no volia escriure ni “ull” ni “finestra”. Quasi amb tota seguretat puc afirmar que intentava dir “t’estimo”.</span></span></span><br />
<br />
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Calibri;"><em><span style="font-size: large;">Aquest relat, també el podeu llegir a </span></em><a href="http://nervicat.wordpress.com/2011/11/04/el-director-el-fotograf-i-la-dona-de-henan/"><strong><span style="color: orange;"><em><span style="font-size: large;">“NERVI”.<o:p></o:p></span></em></span></strong></a></span></span><br />
<em><span style="font-size: large;"> </span></em><br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Calibri;"><span style="font-size: large;"><em>NERVI és un projecte de revista cultural que han engegat una colla de companys blocaires amb molta força. Actualment està en període inicial de proves mentre es dissenya la pàgina digital definitiva. La meva intenció és publicar-hi periòdicament a part del que vaig escrivint habitualment a “Temari”. A la pàgina de NERVI hi trobareu més informació sobre el projecte. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Gràcies per ser aquí.</em> </span></span></span></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: center;"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Calibri;"><span style="color: black; font-size: large;">-------------------------------------------------------------------------------------</span></span></span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-82499830261897511362011-10-31T09:31:00.000+01:002011-10-31T09:31:58.208+01:00Somien els Cyberllops amb pastors elèctrics?<span style="font-size: large;">Luiggi Bertolotto ha estat potser el més famós ensinistrador de puces de tots el temps. Diuen que per tal d’evitar que aquest insecte s’escapés amb un bon salt, provocant que algun espectador comencés a gratar-se convulsivament, va idear un enginyós mètode: consistia en tancar la puça dins d’un got durant uns dies. Quan la puça saltava, inevitablement topava amb el vidre invisible de manera que arribava a creure’s que en realitat no podia saltar i deixava de fer-ho. Una repressió psicològica molt subtil.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
</span> <span style="font-size: large;">Aquesta estratègia m’ha fet pensar en una altra de més rebuscada: El “Tractament Ludovic”. Mètode al que és sotmès l’Àlex (protagonista de la “Taronja mecànica”) per tal de curar-se del seu comportament ultra violent: li administren una droga al temps que li passen imatges de sexe i violència d’una manera repetitiva. La finalitat és que acabi responen a les imatges de la mateixa manera que respon a la droga.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
Dit això, em movia dies enrere per la Portella d’Orlu quan topo amb una manada de llops. En compto ben bé set o vuit. M’adreço al llop alfa:<br />
<br />
- Ep! Germà! No us feia per aquestes altituds – li dic.<br />
<em>- Anem a veure si ens fem algun cabirol. Ja no ens agraden les ovelles.</em><br />
- I dons? – interrogo estranyat.<br />
<em>- No ho sé. Quan les veiem ens agafa una mena d’esglai i fugim.</em><br />
- I que me’n dius de les gallines?<br />
<em>- Igual. Als llops de la Serralada de Madres els hi passa el mateix. No t’acostis a les ovelles! Fuig si les veus!</em><br />
<em><br />
</em>Desconcertat, faig una incursió per masies, estables i conreus. Tot sembla tranquil. Unes ovelles pasturen darrera d’una tanca. M’hi acosto, però abans de saltar llegeixo una petita placa metàl•lica en el reixat: PASTOR ELECTRICO ZAGAL.<br />
En busco informació i, després de comprovar que es tracta de tanques electritzades, llegeixo coses com aquesta:<br />
<br />
<span style="color: orange;">“…Todos los animales necesitan ser educados. Después de recibir la primera descarga (de unos 10.000 voltios) y memorizado sus efectos, su instinto de supervivencia les impide volver a acercarse a la línea del pastor eléctrico… Esta estratagema funciona para alimañas como el lobo…“</span><br />
<br />
Passo perquè tothom defensi els seus interessos però no tolero un insult com el de “alimaña”. D’altra banda ... què en quedarà de les nobles baralles entre llops i mastins i de les trifulgues amb pastors de carn i ossos com Déu mana? Això és una guerra bruta i amb mala fe.<br />
<br />
</span><br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-N4gcH9ktHGE/Tq1z7jg8EkI/AAAAAAAAAig/LB7Rzo0WUEk/s1600/P1040052.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="300" src="http://2.bp.blogspot.com/-N4gcH9ktHGE/Tq1z7jg8EkI/AAAAAAAAAig/LB7Rzo0WUEk/s400/P1040052.JPG" width="400" /></a></div><br />
Prenc un decisió: Analitzo el funcionament del mencionat pastor elèctric i estudio maneres de desactivar-lo. Tot seguit llegeixo tot el que puc sobre Ivan Petrovich Pavlov i el condicionament clàssic. Estudio l’aprenentatge associatiu i tècniques de psico-ajuda. Fet això, preparo un mètode de desprogramació i me’n torno a les muntanyes. <br />
Si volen guerra, tindran guerra.<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="color: black;">-------------------------------------------------------------</span></div></span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com13tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-19726003807059859562011-10-25T13:47:00.001+02:002011-10-25T14:34:31.375+02:00Diari d'expedició. Els Tadjiks i les veus de la gelera.<span style="font-size: large;">(Fragments i records del meu diari de caminant durant una expedició al Pic Ismail Samani - 7.495 m. - a les muntanyes del Pamir, Àsia Central).</span><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="color: orange; font-size: large;">“… Si quieres entenderme llega a las cumbres o a la orilla del mar.<br />
Cualquier insecto es una explicación, </span></div><div style="text-align: center;"><span style="color: orange; font-size: large;">y una gota de agua o la agitación del mar, una clave...”</span></div><div style="text-align: center;"><span style="color: orange; font-size: large;">(Walt Whitman).</span></div><div style="text-align: center;"><br />
</div><br />
<table bgcolor="#cccccc" border="”0”" bordercolor="#444444" cellpadding="20" cellspacing="”0”" width="”950”"><tbody>
<tr> <td valign="”top”" widht="”950”"><em><span style="color: #444444; font-size: large;">Camp Base (3.950 m.)</span></em><br />
<br />
<span style="color: #444444; font-size: large;"><em>“Avui hem visitat una família tadjik. Ens han acollit amb una hospitalitat tan senzilla i generosa que m’han fet qüestionar la societat d’on vinc i qui sóc. Ens han convidat i ens han donat el que tenien: pa, formatge i iogurt. Dins la iurta hem compartit presents, tabac, mirades i sobretot rialles. No hem parlat, ningú parlava la llengua de l’altre, però durant una bona estona ens ha unit el sentit universal de l’humor i les rialles.”</em></span></td> </tr>
</tbody> </table><br />
<span style="font-size: large;">El nom del Pic (Ismail Samani) és de fa ben poc. La dissolució de la Unió Soviètica va portar revoltes i confrontacions en les repúbliques asiàtiques i els moviments islamistes van aprofitar per donar al pic el nom del que va ser el fundador, en aquestes terres, del primer estat persa independent.<br />
Els darrers anys aquest pic ha passat per diferents noms:</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Monte Garmo fins 1933<br />
Pico Stalin fins 1966<br />
Pico Comunizma fins 1998<br />
Pico Ismail Samani en els nostres dies.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">És realment cert que els vencedors escriuen la historia i imposen els seus noms. M’imagino al jove Alexandre el Gran per la fèrtil Vall de Fergana aprofitant treves per donar descans al seus. No seria sorpresa saber que en aquells temps el pic portés el seu nom. </span><br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-bi1B9EaF2_Q/TqVPNvNvzuI/AAAAAAAAAiQ/Z-GQPeNcIAA/s1600/Presentaci%25C3%25B3n1jpg.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="330" src="http://3.bp.blogspot.com/-bi1B9EaF2_Q/TqVPNvNvzuI/AAAAAAAAAiQ/Z-GQPeNcIAA/s400/Presentaci%25C3%25B3n1jpg.jpg" width="440" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="color: orange; font-size: small;">Pujant cap al Camp II. Al fons el pic Ismail Samani.</span><br />
<span style="color: orange; font-size: small;">Família tadjik.</span><br />
<span style="color: orange; font-size: small;">Arribada al Camp Base.</span><br />
<span style="color: orange; font-size: small;">Les allaus eren freqüents.</span></td></tr>
</tbody></table><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"></div><table bgcolor="#cccccc" border="”0”" bordercolor="#444444" cellpadding="20" cellspacing="”0”" width="”950”"><tbody>
<tr> <td valign="”top”" widht="”950”"><span style="color: #444444; font-size: large;"><em>Camp Base (3.950 m.)</em></span><br />
<br />
<span style="color: #444444; font-size: large;"><em>“Hem fet un partit de futbol en el Camp Base. Ha estat realment una confrontació internacional: Russos, búlgars, turcs, catalans ... Qui ho hagi provat sabrà l’esgotador que és córrer amunt i avall a aquesta altitud! El camp és una catifa de Flors de Neu. De primer m’ha fet llàstima trepitjar aquest bé de Déu de flors, tant escàs a casa nostra, però quan ha començat el joc ja ha estat cosa d’amor propi. Resultat: Catalunya: 1- Resta del Món: 2. Tenim excusa: ells estan més ben aclimatats a l’altitud que nosaltres i, a més, l’àrbitre era rus!”</em></span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div></td> </tr>
</tbody> </table><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><img border="0" height="343" src="http://4.bp.blogspot.com/-klWxXpIKhpc/TqU-Qaio2II/AAAAAAAAAiI/iJ5zAfb4ww0/s400/P1040035.JPG" style="margin-left: auto; margin-right: auto;" width="440" /></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="color: orange; font-size: small;">El meu petit diari, una carta d’un amic turc on em demanava de comprar-me el sac de dormir, flors de neu del Camp Base i Walt Whitman, amb qui vaig intimar.</span></td></tr>
</tbody></table><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br />
</div><span style="font-size: large;">Evocant aquells dies al Camp Base recordo que a les tardes anava a escoltar les veus de la gelera. Com un enorme animal prehistòric que s’arrastra feixuc entre enormes muntanyes, li sentia el cruixir de les costelles, el gratar de les urpes i el seu poderós esbufec demanant pas. Fent el discurs de les seves memòries mil•lenàries. </span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="color: black; font-size: large;">-----------------------------------------------------------------</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-75389360784558523412011-10-21T20:02:00.001+02:002011-11-15T14:55:22.632+01:00Cartes a la Caputxeta Vermella. Els meus límits.<span style="font-size: large;">Estimada i absent amiga,</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Em manifesto narrador de cròniques quimèriques. Infatigable forjador de somnis tardans que no transcendeixen la pròpia memòria (quasi et diria que soc un encobridor d’utopies i desamors). Cavil•lacions que fan niuada en el meu cap i acaben formant grumolls en el pensament. Podria exterioritzar-ho tot. Podria expressar-te els meus desitjos més agosarats, però ... no posar límit a les paraules serviria per a alguna cosa? Et podria demanar que em desarrelessis d’aquesta benestant placenta que formen boscos, valls i muntanyes. Podria arribar a demanar-te que te’m emportessis amb tu, fins i tot a terres i llocs hostils. I també, en un moment de desesper, seria capaç de dir tot el que per tu sento.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Assegut sobre la roca contemplo la vall, els prats, el riu i al fons el poble. Arribo a distingir la teva casa, el teu món. Escolto el soroll del feinejar als camps, el xivarri del mercat, els jocs del infants i el tràfec de les cuines. I d’entre tots aquests sorolls m’arriba, com si em clavessin una llança, el so de les teves rialles. Sé, estimada amiga, que aquestes rialles són els meus límits. Però no deixis de riure mai. Sisplau, és, de tot, l’únic que et demano que facis per mi.</span><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="font-size: large;"><span style="color: black;">--------------------------------------------------------------</span></span></div><span style="font-size: large;"><br />
</span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-50652232640143267962011-10-18T19:49:00.000+02:002011-10-18T19:49:20.184+02:00Manies i Fòbies.<span style="font-size: large;">Normalment vaig justet d’imaginació. Darrerament aquesta mancança, imprescindible per a la creativitat, se m’ha accentuat. Això em produeix una angoixa contínua que m’ha fet arribar a un estat en el que defujo de pensar. Deixar de pensar deliberadament. Tinc por de pensar.</span><br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-iJ0kG2Iek-g/Tp1VQrwTrTI/AAAAAAAAAgg/EF59Jh9fWX8/s1600/llop+pensatiu.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="223" src="http://2.bp.blogspot.com/-iJ0kG2Iek-g/Tp1VQrwTrTI/AAAAAAAAAgg/EF59Jh9fWX8/s320/llop+pensatiu.jpg" width="368" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small;">El Llop esperant que li arribi la inspiració.</span></td></tr>
</tbody></table><br />
<span style="font-size: large;">Tot el que trobo per la xarxa en assumptes d’auto ajuda i que penso que em pot servir, </span><span style="font-size: large;">encara m’espanta més. Frases com <em>"Dejarás de ser tu”,</em> <em>"Abandonarás tu cuerpo”, “Eliminarás la mente”,</em> em causen un pànic tal que penso que és pitjor el remei que la malaltia.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Casualment trobo una paraula que em pot ajudar:</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><span style="color: orange;">Fronemofobia: Por a pensar.</span> </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Això em tranquil•litza. Veig que és una mania documentada i científicament estudiada. O sigui que no és sols cosa meva.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Continuo llegint i, amb tot el meu respecta per les fòbies que poden causar trastorns severs, en descobreixo algunes que em deixen trasbalsat:</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><span style="color: orange;">Araquibutirofobia: Por a les clofolles dels cacauets.</span> No cal dir que corro a la cuina i n’agafo una bossa amb certa covardia. L’obro amb miraments. No em fa por.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">M’engresco i segueixo llegint per tal de descobrir possibles temors que desconec:</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><span style="color: orange;">Nostofobia: Por a tornar a casa.</span> Ja veus! Aquesta la tenim tots! Tots i totes: Plats per fregar, roba per rentar, nens per banyar ...</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><span style="color: orange;">Catisofobia: Por a seure.</span> Aqueta fòbia és totalment certa. Qui no ha vist en qualsevol acte públic que, havent-hi seients buits, hi ha sempre algú dret en un racó?</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><span style="color: orange;">Estasifobia: Por ha estar dret.</span> (En aquest cas la persona del racó ho té malament).</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><span style="color: orange;">Crometofobia: Por als diners.</span> Bromeja o què? No he vist mai a ningú que quan surten els 50 euros de la boca del caixer automàtic, faci un salt enrere esglaiat.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><span style="color: orange;">Rectofobia: Por al cul.</span> Bé, no sé si es refereix al cul propi o als culs dels altres. En tot cas no considero apropiat fer els comentaris que em venen al cap. Ho deixo a la vostra imaginació.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Finalment una fòbia que, indirectament, m’hi relaciona: <span style="color: orange;">Luposlipaphobia.</span> En va fer menció Gary Larson, creador de la tira còmica “The Far Side”, en una de les seves caricatures i la defineix com: Por a ser perseguit per llops al voltant d’una taula de cuina, mentre es va amb mitjons sobre un terra acabat d’encerar.</span><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-t0tbHZZbSFA/Tp1wEZA1eTI/AAAAAAAAAgw/Ve5lTxx40SI/s1600/luposlipaphobia+ok.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="261" src="http://1.bp.blogspot.com/-t0tbHZZbSFA/Tp1wEZA1eTI/AAAAAAAAAgw/Ve5lTxx40SI/s400/luposlipaphobia+ok.jpg" width="400" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><br />
<span style="font-size: large;">Si hi ha algú que té alguna fòbia o mania que es pugui explicar la podríem afegir a la llista. </span><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="color: black; font-size: large;">------------------------------------------------------------------</span></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-30871533683187378802011-10-14T16:51:00.001+02:002011-10-17T16:39:37.446+02:00Balcons.<span style="font-size: large;">De tant en tant tinc la necessitat de baixar a Barcelona i moure’m pels carrers autèntics de Ciutat Vella. Olorar, mirar, i imaginar-me l’activitat frenètica d’altres temps: comerciants, artesans, botiguers, traginers, aprenents i mossos portant encàrrecs amunt i avall. La gentada es barreja amb els carros de proveïment que entren i surten de la ciutat. Les olors de les fleques es barregen amb les de les coles dels sabaters i fusters. Pa, vi, oli, carbó, blat, fruita ...</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
Ara hi ha silenci. Trencat tan sols per les quantitats ingents de roba estesa, alguna porta que es tanca o algun turista despistat que s’ha aventurat una mica més enllà del carrers Princesa o Montcada.<br />
<br />
Mentre passejo m’apunto alguns noms:<br />
<br />
<span style="color: orange;">Carrer Cremat Gran i Xic.</span> (Fa al•lusió a una fleca que es va cremar en aquest carrer en el transcurs del segle XV).<br />
<br />
<span style="color: orange;">Carrer de la Neu de Sant Cugat.</span> (Pren aquest nom pels dipòsits on s’hi guardava la neu que es baixava a vendre a Barcelona).<br />
<br />
<span style="color: orange;">Carrer Gíriti.</span> ( El seu nom deriva de “gira-t’hi”, pel seu traçat en ziga-zaga).<br />
<br />
<span style="color: orange;">Carrer de la Barra de Ferro.</span> ( "A 22 de setembre de 1668 pagaren 32 lliures i 12 sous per les barres de ferro que posaren a la boca de la claveguera i també per a la barrera”).<br />
<br />
<span style="color: orange;">Carrer Cecs de Sant Cugat.</span> (Per acord del Consistori, els cecs i captaires foren obligats a viure en cases d’aquest carrer).<br />
<br />
<span style="color: orange;">Carrer se les Mosques.</span> (Segurament donat pels veïns per l'acumulació d'escombraries i mosques arran de la seva proximitat al mercat. Ja existia amb el mateix nom l’any 1441).<br />
<br />
Faig algunes fotografies i busco el maridatge d’imatges i paraules. </span><span style="font-size: large;"></span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"></span><br />
<span style="font-size: large;"><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-zLjnyWel3sg/TpXTG7-9s6I/AAAAAAAAAfY/VI-KEQigPq0/s1600/estenedor.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="384" src="http://1.bp.blogspot.com/-zLjnyWel3sg/TpXTG7-9s6I/AAAAAAAAAfY/VI-KEQigPq0/s320/estenedor.jpg" width="312" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"></td></tr>
</tbody></table><div style="text-align: center;">Els ocells del seu balcó tenen un racó de cel als ulls<br />
... I somien vols de roba estesa.<br />
<br />
<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://1.bp.blogspot.com/-GFW7kXzTy0c/TpbG6Im13CI/AAAAAAAAAgI/vdpyK-ytxe0/s1600/jardi-1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="301" src="http://1.bp.blogspot.com/-GFW7kXzTy0c/TpbG6Im13CI/AAAAAAAAAgI/vdpyK-ytxe0/s320/jardi-1.jpg" width="384" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><br />
<span style="font-size: large;">Va haver de triar: o espolsava estores o es feia un jardí.</span></td></tr>
</tbody></table><br />
<br />
</div><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-e1D2XQML5_8/TpXW0TQTR3I/AAAAAAAAAf4/NSAYC5wkxs0/s1600/P1030988.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="384" src="http://4.bp.blogspot.com/-e1D2XQML5_8/TpXW0TQTR3I/AAAAAAAAAf4/NSAYC5wkxs0/s320/P1030988.JPG" width="288" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><br />
<span style="font-size: large;">El guardo desinflat? Per no haver de bufar es fa el que calgui. Me’ls imagino, en el “Metro” a l'hora punta, contents cap a la platja.</span><br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/-NKR-Qip4ijE/TpbJ_rAF5RI/AAAAAAAAAgQ/yw_gAN6DPV0/s1600/P1040007.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="384" src="http://2.bp.blogspot.com/-NKR-Qip4ijE/TpbJ_rAF5RI/AAAAAAAAAgQ/yw_gAN6DPV0/s320/P1040007.JPG" width="288" /></a></div><br />
<span style="font-size: large;">Sobreprotecció. Aquesta planta estarà mal criada. </span><br />
<br />
</td></tr>
</tbody></table><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-XyeXrgJwcS4/TpbOycLkM6I/AAAAAAAAAgY/9ihB1O9Z-10/s1600/tapiat.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="384" src="http://3.bp.blogspot.com/-XyeXrgJwcS4/TpbOycLkM6I/AAAAAAAAAgY/9ihB1O9Z-10/s320/tapiat.jpg" width="302" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><br />
<span style="font-size: large;">No sé si la van tapiar des de fora o des de dins. De soroll no se'n sentia.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">---------</span><br />
<br />
<div align="left"><span style="font-size: small;">* La informació sobre els noms dels carrers està presa del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. </span></div><span style="color: black; font-size: large;">-------------------------------------------------------</span></td></tr>
</tbody></table><div style="text-align: center;"></div></span><div style="text-align: center;"></div>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-28419915824380358572011-10-11T09:21:00.000+02:002011-10-11T09:21:45.365+02:00Gent del veïnat.<span style="color: orange; font-size: x-large;"></span><br />
<span style="color: orange; font-size: x-large;">Jaume.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">A en Jaume li agradava aquell vi. Per aquest motiu quan anava al restaurant on dinava habitualment, se l’emportava de casa. Més endavant se’n va emportar unes olives negres, de l’Aragó, que l’ajudaven a obrir la gana. Darrerament hi ha afegit les postres: diferents tipus de pastissets, que compra al seu gust camí del restaurant. La Paula, la cambrera, li diu que a aquest pas aviat no necessitarà demanar res del menú. La Paula no sap que en Jaume el que en realitat necessita és companyia.</span><br />
<br />
<br />
<span style="color: orange; font-size: x-large;">Paula.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">A la Paula l’ofèn l’olor de les olives negres. Li repugnen les restes de menjar al plat i les boques plenes. Els dies que serveix peix li venen basques i s’aguanta les arcades amagada al magatzem. Els</span> <span style="font-size: large;">dies de calor, l’olor de suor dels clients se li incrusta als narius i fins que no arriba a casa no aconsegueix fer desaparèixer aquella fortor de ceba. Plega tan bon punt el darrer client surt per la porta, abans que en Manel, l’amo, comenci a grapejar-la.</span> <br />
<br />
<br />
<span style="color: orange; font-size: x-large;">Manel.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">En Manel no té pressa. Al contrari: va fent temps. Li agrada tancar tard i sortir quan els carrers s’omplen de borratxos, putes i d’indigents sense sostre. Aleshores té carta blanca. La nit i els indefensos li permeten autocomplaences: Insulta als indigents, diu obscenitats a les putes i fot algunes trompades als més dèbils. Calent, arriba a casa amb una personalitat autoconsentida que li permet no tenir remordiments quan la Carme, la seva dona, ha de tolerar algun morat.</span><br />
<br />
<br />
<span style="color: orange; font-size: x-large;">Carme.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">La Carme està contenta quan en Manel arriba a casa. Els darrers anys els ha viscut amb la por de que la gent se’n oblidés d’ella. Cada dia surt al carrer per tal de sentir dir el seu nom. Hola Carme! Li diu el veí, i ella deixa anar un somriure de tranquil•litat interior. De tant en tant deixa una targeta amb el seu nom a la perruqueria o bé, més sovint, va al Banc a que li posin la llibreta al dia. Bon dia senyora Carme!, li diuen en el Banc. Aleshores ella sap que els seus estalvis estan segurs. Quan va a veure a l’Àlex, el seu nebot, se li acosta per darrera, li tapa el ulls i diu: Endevina qui sóc!</span><br />
<br />
<br />
<span style="color: orange; font-size: x-large;">Àlex.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">L’Àlex, té 8 anys. És fixa molt en la gent del veïnat. Li cau molt bé en Jaume, encara que la gent digui que és un borratxo perquè el veuen amunt i avall amb l’ampolla de vi. Ell el que pensa és que en Jaume és un llaminer. A l’Àlex, la Paula el té encuriosit: No entén perquè quan va a treballar camina a poc a poc i en canvi en torna corren. Pensa que la Paula va al revés de la gent. En Manel no li agrada gens, entre altres coses perquè sempre li pregunta: Maco, ja et portes bé? De la Carme, la seva tieta, pensa que està tocada del bolet.</span><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="font-size: large;"><span style="color: black;">---------------------------------------------------------------</span></span></div><span style="font-size: large;"><br />
</span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7919652317388097443.post-48783311240447771302011-10-07T11:00:00.000+02:002011-10-07T11:00:48.999+02:00Historia d'una licantropia. Com em vaig convertir en llop.<span style="font-size: large;">Per algun lloc del Pirineu, el nom del qual mai he aconseguit recordar, m’enfilava vall amunt quan veig un ramat d’ovelles i el pastor. Sense abaixar el pas li adreço un senyal. Ell me’l torna i des de la distància em convida al diàleg.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><em>- Buen paso para andar subiendo!<br />
- Lo que se puede!</em> – Li dic, per tal de dir alguna cosa.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Em fa un senyal indicant-me que m’atansi. Penso que tampoc perdré res xerrant una estona. A més l’imagino hores, sinó dies, tot sol.<br />
Així que arribo a la seva alçada m’ofereix la bota. Sense dir res la prenc i faig un bon trago.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><em>- Es cosechero. Siéntese hombre, que el monte no se va a mover</em> – em diu.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">M’assec. Compartim formatge i <em>tasajo</em> –<em> Es de venado</em>, precisa - i parlem una bona estona de bestià i pastures.<br />
Anem agafant confiança i arriba un moment que li pregunto pel seu nom.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">-<em> Manuel, Manuel Blanco Romasanta. Pero todo el mundo me llama el Lobo de Xente</em> – em respon amb un somriure entre caut i entremaliat.<br />
-<em> Pues el nombre tiene miga</em> – li dic senyalant les ovelles.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br />
Penso que la cosa no dona per més. Faig un darrer trago i me’n vaig.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">- <em>Dormiré al raso</em> – li dic invitant-lo a un pronòstic del temps.<br />
- <em>Refrescará. Llover no lloverá.</em></span><br />
<em><br />
</em><span style="font-size: large;">No ens diem res més i m’enfilo fins trobar un bon lloc per muntar el bivac. Entre formatge i <em>tasajo</em> ja no hi ha gana i s’ha anat fent tard. Dins del sac em dic a mi mateix amb to burleta: el Lobo de Xente! ... i m’adormo.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">A mitja nit se’m exciten els sentits. Em desperta el gratar d’una heura sobre l’escorça d’un pi negre i m’arriba l’olor intensa de les violes alpines. Molt lluny, un senglar es regira en el seu jaç i fins i tot sento el respir lleuger del son d’en Manuel. </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Al mati, al meu costat hi dorm un llop. No s’espanta. I jo tampoc. Per uns moments ens aguantem la mirada. No he conegut res semblant a la mirada d’un llop i durant aquest breu instant tot el que m’havia de dir ja m’ho ha dit.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">De baixada torno a trobar en Manuel amb el seu ramat. Aquest cop tinc pressa i no m’aturo. El saludo i em correspon aixecant lleument el bastó. </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">- <em>Con tiento!</em> – em diu.</span><br />
<br />
<br />
<span style="color: orange; font-size: large;">“Encarcelado en la localidad de Allariz, Manuel Blanco Romasanta acabó convirtiéndose en el protagonista de un juicio histórico. La causa Nº 1778: Causa contra el Hombre Lobo, tomo 36 de los juzgados de Allariz. Un litigio y sentencia que jamás se ha vuelto a repetir en la historia de las leyes españolas. Cinco tomos -con más de dos mil páginas- que se encuentran custodiados en el Archivo del Reino de Galicia en La Coruña y en cuyas portadas aparece el epígrafe Licantropía”.</span><br />
<br />
<span style="color: orange; font-size: large;">“Es un proceso que se tramitó ante la Audiencia Territorial de la Coruña en el año 1852. Fue una causa iniciada a consecuencia de una denuncia que se presentó curiosamente, en la ciudad toledana de Escalona. Decían que esta persona llevaba con mentiras y engaños a mujeres y niños con él, después los mataba, les sacaba el sebo o el unto y lo vendía, con excesivo lucro como así dicen los legajos, en Portugal”.</span><br />
<br />
<br />
<span style="color: orange;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-bP-SWbmykSo/To683fuy18I/AAAAAAAAAfU/ZuV-tmJK_f4/s1600/romasanta1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="266" src="http://4.bp.blogspot.com/-bP-SWbmykSo/To683fuy18I/AAAAAAAAAfU/ZuV-tmJK_f4/s400/romasanta1.jpg" width="400" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><br />
<div style="text-align: center;"><span style="color: black;">----------------------------------------------------------------------------------------------------</span></div><span style="color: black;"></span></span>Llop Esteparihttp://www.blogger.com/profile/11592554061612015219noreply@blogger.com5