La cuinera de Bhaktapur.

Bhaktapur. Dona cuinant. (Imatge: arxiu personal).

(Aquest curt relat és la continuació de “La terrissaire de Bhaktapur” que, si voleu, abans podeu llegir AQUI.)

*

A mig matí, la Yangani, la terrissaire de Bhaktapur, contempla amb un somriure murri el tremp de l’argila sota el sol, en el punt precís d’endurir-se entre dues fragilitats. Ja mai més serà fang, però la virtut que farà mortals als déus i bramans als intocables és tan fràgil que pot trencar-se d’un cop de pedra. Arribat aquest moment, en que la terrissa ja no té tornada, la Yangani busca l’ombra i xarrupa lentament un glop de cervesa de mill. 


Li agrada aquest sabor del mill crescut a corre-cuita i de memòria breu, com buscant alleugerir-se del pes feixuc de trescar amb deus i homes. A vegades, quan fa seves les debilitats dels altres i necessita el seu propi tremp, defuig estupes i oracions i es deixa portar pel tast d’un aire dens i dolç amb gust de dona i de pastissets d’arròs, per arribar, com una peregrinació, a l’univers on la Rashmila cuina.


Amb la mirada massa acostumada als afanys dels seus propis dits, li agrada delectar-se en la cerimònia d’unes mans que no són les seves. La fascina tant veure com la Rashmila amassa l’ordi i el blat amb tanta fragilitat que a ella li sembla que d’aquesta pasta se’n podria fer una gerra. A vegades s’emporta un cossi ple d’argila a on la Rashmila cuina, i mentre una a l’altra es miren les mans, una amassa ordi i l’altre pasta fang.

Altres vegades, mentre olora els atuells de terrissa encara buits intentant imaginar flaires de llet bullida, li arriben, una a una, les 36 aromes de les espècies torrades amb les que la Rashmila prepara el garam masala. Sap que en un sol polsim d’aquesta barreja s’hi poden trobar les 36 memòries que faran que la gent es reconegui en un passat llunyà, molt abans de les castes. Mentre, la Yangani no pot deixar de pensar amb les 36 inabastables virtuts que cerquen les nenes deesses Kumari, forçades a mal menjar plats escollits i purs.

Observa la delicada dansa amb la que la Rashmila va escampant les espècies per damunt de les verdures fermentades i la carn de iac: Els gestos suaus de les mans, les lleus inclinacions del cap i el moviment dels ulls observant com els dits, on hi sembla fer sonar uns platets de metall, deixen anar una pluja de colors sobre els plats com si dibuixés un mandala.

- Oh! Yangani! Nàmaste, estimada.- Li diu mentre li ofereix un pastisset d’arròs farcit amb carn.

La Yangani s’asseu al seu costat, i mentre menja reconeix en aquest arròs el gust de la terra i del monsó. Imagina que la Rashmila i la seva cuina són el centre i l’origen d’un gran mandala que va escampant el seus colors pel tremat de carrers i cases, i s’estén pels verals i les valls, fins arribar a fondre’s amb les neus de l’Himàlaia i el fang del riu Bagmati. Ho sap prou bé perquè l’ànima de la seva terrissa ho porta escrit a la memòria.

- Rashmila, digue’m ... què ens pertany? – Li pregunta la Yangani amb desassossec.

I la Rashmila, passant-li suaument la mà per la cara talment com si esborrés el mandala, li diu:

- Tot. És una qüestió de dignitat.

-------------------------------------------------------------

La mirada de Medusa.

Il·lustració de la Bru.

(Aquest article és el fruit d’una nova col•laboració amb la Bru, de “Els colors de la Bru”, que ha fet la il•lustració i ha sabut trobar el paral•lelisme entre el text i la Medusa de la mitologia grega).  

*

Medusa buscava insistentment un amant, però estava condemnada a convertir en pedra a tothom a qui mirava ... 

*

La Carla caminava lentament amb una petja que semblava voler llegir sota la sola. Com intentant interpretar el relleu de cada una de les llambordes que trepitjava i com si sota la pedra hi hagués un cos, el perfil del qual anava aprenent i fruint amb cada pas. Quasi s’arrossegava per sobre d’aquella pell que s’emmotllava al contorn del terra, de les voreres i de les parets, per acabar de conformar una imatge carnal del carrer. Ara, amb els dits de la mà acariciava un mur emblanquinat que li deixava, amb generositat, les puntes empolsinades d’un blanc amorós. A continuació, un arrebossat aspre li deixaria els palpissos plens d’escames, augmentant la sensibilitat del tacte en un acte en el que es barrejaven plaer i dolor. A vegades, excitada, tornava enrere sobre els seus passos per tal de refer una part del carrer.


L’estimulava aquell joc, tot aquell seguit de sensacions, d’acceptacions i rebutjos. S’entretenia en les fissures, les cavitats, els plecs i les corbes que aquell carreró, a hores d’ara ara ja carn, li oferia. Els seus dits ardents buscaven els racons humits i s’abandonava al plaer dels sentits amb tant desig que podia notar com entre els seus dits lliscava un aiguabarreig de fluids salats o ensucrats i viscosos, quasi preseminals. Amb les ungles anava arrancant porcions de guix de les parets humides fins deixar una bona part de carn al descobert i hi posava tot el palmell de la mà, percebent amb plaer l’olor d’aquella mullena i deixant que es barregessin les suors.

Deixava que el moment de més vulnerabilitat li arribés just al girar la cantonada. El gir brusc de l’angle recte la despertava de les subtileses en les que estava submergida al temps que l’endinsava en una petita rambla on la geometria perfecta es traduïa en un punt de fuga central que moria just al final del carrer en un rectangle de claror.

A partir d’aquest instant es deixava fer. Ara, les infinites hipèrboles d’aquell cos acariciat a mitja llum es transformaven en línies rectes, erectes, decididament sense clemència que la portaven a l’infinit. La llum dels fanals llançaven reiterades i penetrants ombres obliqües que resseguien tot el seu cos amb un tremolor, mentre el seu pensament escurçava la distancia i el temps.
  
Arribat el moment, repenjava l’esquena a la paret i arquejava el cos al temps que buscava la claror d’aquell rectangle de llum, fins a deixar-se morir sota aquella finestra amb un crit ofegat.

Però era en els instants posteriors quan li arribaven els sentiments més tendres i que com petites mirades, ara lluny del tacte, el carrer li oferia:  Les protectores aurèoles dels fanals, la pell nua i lluent de les llambordes, els trams obscurs de paret fa un moment descoberts i estimats, el darrer plany del dia d’una porta que es tanca ... i una veu dolça a cau d’orella que surt, com cada nit, de la finestra.

------------------------------------------------------------------------------

L'efecte papallona.

(Imatge de blogodisea.com)

Va començar a pujar les escales a poc a poc, tolerant amb indefensió que l’aire dens i fosc d’aquella grandària vertical l’anés embolcallant. 

Pretenia que el pas pel primer replà (i els que vindrien fins el quart) fos fugisser, sense res que el torbés del seu propòsit. Una mirada vague, però, el va portar a fixar l’atenció en un fragment escrostonat del marc d’una porta en el que petites cuques s’hi acarnissaven i deixaven al descobert una fusta humil però saborosa. A prop, en el pany de la paret, el globus empolsinat d’una llum esgrogueïda engabiava per sempre més un papalló aletejant endebades. Va pensar que a una d’aquelles cuques, després d’haver viscut tan a poc a poc, un cop voliaina li van venir les presses. No va anar pas massa lluny per tal d’acabar vivint, golafre de llum, en un infern.


En el segon replà va parar esment en el soroll del comptador del temporitzador de la llum que ressonava pel forat de l’escala. Amb el seu ritme urgent i implacable semblava consentir, amenaçador però, un lapse de claror. Va pensar en la vitalitat esclavitzada, pendent de la generositat del temporitzador, amb la que vivia el papalló del primer replà.  A ell també li van venir les presses i va accelerar el pas amb temor de quedar-se a les fosques.

Va arribar al tercer replà immers en una penombra de tons difuminats. La claraboia zenital deixava arribar una claror tènue que a mesura que s’anava allunyant de la font de llum anava enfosquint-se en degradats de grisos fins a un negre absolut a ran del terra. Els seus peus trepitjaven una catifa. Va imaginar una munió de larves que rosegaven el teixit amb fruïció i d’altres, ja arnes adultes, aferrades a la llòbrega paret, realitzades i satisfetes. Un gran paó de nit semblava complir penitencia enganxat a una rajola humida, esperant assolir aires lluminosos que imaginava sublims i redemptors.

Per sort a mesura que anava pujant li començava a arribar, ara ja si, una claror acollidora de tons crus i tamisats per la pròpia polsina que envaïa tota l’estança del quart replà. Era com estar sota un llençol luminiscent i lletós que hom anava espolsant amb indulgència i bondat. Un bon grapat de papallonetes voletejaven en mig d’aquella boirina en un estat d’alegre inconsciència. El raig de llum que baixava de la claraboia semblava talment tenir els contorns delimitats per un mur invisible que separava la seva claror de la resta de l’estància i que privava a les papallones sortir-ne. Talment com si estiguessin en llibertat condicional.

Reconfortat i sense més dilació es va dirigir vers la porta objecte de la seva visita. Va comprovar el quefer de la persona que anava a veure amb un cop d’ull a la placa metàl•lica: “Naturalista – Entomòleg”. Es disposava a trucar quan va adonar-se d’un afegitó en el cartell: “Abstenir-se sense cita prèvia”.  

Li va caure a sobre un calvari. Amb la imposició d’entornar-se’n privat d’alliçonament li van  venir temences i obsessions. Les seves pors provenien de que al baixar l’escala no estigués “tot” en el seu lloc. El gran paó, les arnes, les cuques, la papallona engabiada ... Si qualsevol d’elles s’agüessin bellugat, desplaçat, arrossegat ... “On” podrien estar? I encara més: li permetria “ara” el temporitzador de llum fer el curt recorregut entre replà i replà per tal d’atènyer el polsador?

En el fons del quart replà, amb una claror atraient, una finestra oberta de bat a bat donava al carrer.

-----------------------------------------------------

Virtual, encara.

Per un moment va imaginar que aquella noia que el mag Li-Chan havia fet pujar a l’escenari i havia tancat dins la caixa màgica, no apareixeria mai més. Imaginava el nerviosisme del mag obrint i tancant insistentment la caixa i el riure complaent del públic, abandonant la sala convençut que tot plegat formava part de l’espectacle. Ell mateix s’ho va arribar a creure.


Dies més tard va començar a trobar-se la noia en els llocs més inversemblants i inesperats, formant part dels seus hàbits quotidians. 


Dins la fosca s’encén el llum. Ara s’apaga i es torna a encendre. Ella imagina que hi és. Ell imagina que hi és. Imaginem que hi som. Que anem i tornem mentre els altres pensen  que formem part de la funció. Anem apareixent en els llocs i en els moments més inoportuns i irreals. Poc a poc sense quasi adonar-nos ens anem desvirtualitzant. És sols una il•lusió: estic dins la teva imaginació, a mercè de les arts maldestres d’un mag.

----------------------------------------------------------

Tot esperant Sòcrates.

La paradoxa de Zenó (filòsof grec, s. V a. C.) sobre “Aquil•les i la tortuga”:

Aquil•les i una tortuga organitzen una cursa. Com que ell corre molt més ràpid, segur de les seves possibilitats, decideix donar-li uns quants metres de marge.

Es dóna el tret de sortida, i Aquil•les ràpidament arriba a la posició des d'on ha començat la tortuga: a l'arribar allà, però, descobreix que la tortuga ja ha avançat un nou tros i es troba en una posició més avançada. Així doncs, Aquil•les segueix corrent: això no obstant, al recórrer la distància que els separava fa un moment, es troba altre cop que la tortuga ha tornat a avançar. Així, Aquil•les no guanyarà mai la cursa ja que sempre tindrà la tortuga al davant.

*

Ara mateix no sabria dir si Zenó se sentia prou satisfet després de concebre un dels seus sofismes, intentant fer passar per correcte un raonament incorrecte, ni si ell mateix coneixia prou bé la validesa dels seus arguments. El que si és cert és que tot just havia acabat de formular la seva paradoxa sobre el moviment (“Aquil•les i la tortuga”) que la seva dona li demanà d’acompanyar-la al mercat (cosa que ell detestava especialment) i, amb astúcia, li va contestar: “Vés passant que jo ja t’atraparé”.



Mentre Zenó s’entretenia pel carrer en el lloable afer de no atrapar mai la seva dona, es va trobar amb Aristodem que venia de veure el banquer Pasió. El posat afligit i preocupat del seu amic el va portar a interessar-se per ell. “Vinc de demanar un crèdit, per poder acabar de pagar un altre crèdit que vaig demanar per tal de poder acabar de pagar un altre crèdit que ... “. Ara si que Zenó podia dir que se sentia complagut dels seus sofismes. El cas del seu amic n’era la prova concloent: Per molt poc que li quedes per pagar, Aristodem mai acabaria de saldar el seu deute. 


Zenó estava exultant amb el seus raonaments sobre el moviment i l’infinit. Aquil•les segurament no arribarà a córrer tot el recorregut però el que si és segur és que Aristodem acabarà (si acaba) pagant molt més del que necessitava. Heus ací la gran diferencia entre infinits: la distancia a córrer per Aquil•les es va fent més petita, mentre que el deute d’Aristodem cada cop és més gran.

I ara penso que un dia Zenó, camí d’Atenes, va coincidir amb un jove Sòcrates que ja mostrava les seves qualitats per a la dialèctica i el seu mètode d’interrogació per tal de rebatre les respostes amb raonaments contundents. Segurament Zenó va acabar trasbalsat i avorrit defensant Aquil•les i la tortuga, i per canviar de conversa segurament va acabar parlant del seu amic Aristodem i el seu deute.


Sabut és que Sòcrates no va deixar res escrit però la historia de Aristodem el deuria deixar ben afectat. Fins a tal punt que Plató, el seu deixeble, i Aristòtil, deixeble de Plató, anys més tard van proclamar opinions tant agosarades com aquestes:


“ ... Manifesto la meva desaprovació tant de les transaccions a crèdit com del cobrament d’interessos...” (Plató).


“...Les transaccions, de portar-se a cap, s’han de basar en l’estricta confiança entre ambdues parts ja que el que demana el préstec no té l’obligació legal de pagar interessos ni de tornar el capital ...” (Plató).


“... Asseguro la identificació directa dels interessos amb la usura ...” (Aristòtil).

Molts anys més tard el matemàtic escocès James Gregory va demostrar que la suma d’infinits termes (l’espai entre Aquil•les i la tortuga) podia tenir un resultat finit. El que fins ara ningú ha encertat a resoldre és el problema dels crèdits acumulatius d’Aristodem.

-------------------------------------------------------

La Yenni i les màscares dels dèbils.

“Foscor”. Obra de la Bru, de “Els colors de la Bru”.

(Li agreixo la seva col·laboració en aquest relat amb un quadre tan suggestiu).

La Yenni té l’esperança de que en la tràgica esquerda del seus llavis algun dia hi caurà un petó. Però ara la seva cara és un parany mal dissimulat on l’únic esquer són quatre ganyotes mal expressades de les que ja ha oblidat el seu veritable significat. Ara mateix no sap com hauria de somriure si un dia troba a l’home dels seus somnis.

Poc a poc s’ha anat acostumant a l’escomesa irracional, l’envestida animal que li barrina l’autoestima fins a la medul•la i que ha de pair més enllà de la nàusea. Ni tan sols li queda el recurs de l’oblit immediat.

No pot anar més enllà de la seva pell. La pell com a baluard del cos i com a presó d’emocions reprimides. Que haurà de fer per deixar-se acariciar algun dia? Quan trobarà algú que no vagi més enllà d’aquesta pell i s’hi entretingui amb una inacabable tendresa? Quan serà que, només ella, podrà marcar el ritme del seu propi cos?

La Yenni està deixant d’entendre el significat dels sentiments. Si, li fan mal els cops però fins i tot preferiria aquells cops donats amb odi, amb enuig, amb rancor. Que fossin els cops d’una lluita entre dos enemics. Una baralla on hi tingués el dret de la rèplica. Actes que poguessin provocar remordiments i penediments a l’altre. Però no, són cops gratuïts. Cops plens de debilitat.

Amargament sap que és una dona anònima. Sap que l’han fet invisible. Quan és barroerament grapejada és invisible. Quan és colpejada és invisible. Quan li diuen que és bonica és invisible. Qual li diuen que l’estimen és invisible. Inclús quan la miren i li parlen és invisible. 

La Yenni anhela rostres sense caretes i que arribi el dia en que pugui fer-se veure. Aleshores, poc a poc, anirà vencent la maleïda herència de l’estrès posttraumàtic i començarà a omplir silencis. Fins el dia que se senti estimada per l’home que li faci l’amor i, sense presses, li vagi pronunciant repetidament el seu nom. El seu vertader nom ja quasi oblidat. Aquell dia la Yenni haurà vençut les màscares dels dèbils.

-----------------------------------------------------------

L'ignorat aprenentatge de l'oblit.

Caminant. Imatge: Arxiu personal.

Ara, en els plàcids dies de repòs i d’evocacions el Caminant no aconsegueix que la seva memòria li regali el record d’haver aconseguit el seu propòsit. No recorda que hagi tornat mai de cap lloc i només es coneix anant, sempre anant. Ignorant de nostàlgies i penediments.

“Aquest matí, abans de l’albada, he pujat a un turó per tal de contemplar el cel estelat. Interiorment m’he preguntat: Quan abastem aquests mons, posseint el coneixement i el gaudi que amaguen ... estarem per fi saciats i satisfets? Íntimament m’he dit: No, un cop assolits aquests mons continuarem el camí”. (Walt Whitman).



El Caminant, acceptant l’oblit, fa camí esperonat per un pensament nòmada. Ja no sap que ahir va dormir en un lloc plaent on la gespa convidava al jaç. En va gaudir però ja no li serveix, l’ha oblidat. S’ha convertit en un transhumant a la recerca de noves nits estelades. Cada dia reprèn el viatge (potser per aquest camí ja hi va passar ahir; l’aprèn de nou). S’ha convertit en un home prehistòric, en un home elemental. El conqueridor del seu propi destí sense condicions.

Per poc a poc que vagi el Caminant ja és viatger i cada pas és el descobriment d’una nova expressió: un raig de claror entre el boscam, la fressa de la salvatgina, la salutació del camperol, el rastre del cometa. Tant se val l’efímer de l’instant, ell el percep i l’entén. Se l’empassa fins les entranyes, el digereix, l’assimila fins a fer-ne matèria i l’oblida. El constant i humil aprenentatge. 

El Caminant viu en el desig d’aquests instants previs a la descoberta sempre verge. El plaer d’esperar el que no s’espera, el que no coneix. Aquest lluminós segon abans del bes, de l’encaixada de l’amic, els instants abans del pas cimer, de l’espurna de pensament que permet la decisió concloent.

Des del coll estant contempla el poble en el fons de la vall. A mesura que els seus passos l’hi porten sent la cridòria de companys i amics: “El Caminant ha tornat!”. No saben que ell hi arriba per primera vegada però que les emocions i abraçades seran regalades amb generós afecte sense condicions. L’ignorat aprenentatge de tota una vida.

--------------------------------------------------------------------------

L'artesà de converses.

Vanuatu. Dibuix a la sorra. Imatge: Vanuatu National Cultural Council.

Sortia al carrer i tot eren verbs. La perspicaç mirada i els adjectius. De tant en tant només adverbis. La geometria perfecta de les paraules. L’ofici del diàleg i l’artesania de la conversa.

Utilitzava el tresc de l’anar i venir de les paraules com un ofici sense el més mínim interès lucratiu. Sense treure’n cap profit propi. Ni tan sols intel•lectual.

Li agradava anar al moll de sortida de les grans barcasses i paquebots. Allà buscava sempre a un home o a una dona sols i carregats de maletes. Era un senyal de determinacions, trasmudances i potser de futurs incerts. Amb qualsevol excusa hi començava una conversa que l’altre persona (mancada d’un darrer adéu) no refusava mai. Acabaven parlant dels somnis realitzables, de l’inútil dels ressentiments i que potser no cal arribar forçosament al destí triat. Els abraçava i els acomiadava.


Altres vegades buscava centres de solitud i abandonament. S’interessava per la llista de persones que aquell dia no tenien visita i, a l’atzar, triava un nom. En el cara a cara hi buscava, lluny de compassions, una subtil confrontació dialèctica de qualsevol tema banal. Ho feia sempre portant la contraria, de manera que l’altre s’encoratgés i defensés amb vehemència els arguments propis. Al final els hi acabava donant bona part de la raó, de manera que quan marxava els deixava amb una crescuda autoestima.



El constant coneixement de l’altre va fer que l’expressió de les paraules es fes més precís. Durant la conversa a vegades responia sols amb un verb, d’altres amb un adjectiu, d’altres amb un adverbi. Però la paraula era triada amb un encert sorprenent i tenia un sentit tan lluminós i convincent que feia que el diàleg es desenvolupés amb una confiança plena.


Amb el temps va acabar per no dir res. Tan sols emprava una mirada, un gest, una ganyota. Es va transformar en un mim de la conversa i amb un rictus deia tota una frase. 


I quan semblava que havia arribat a la fi del seu quefer, es va produir la darrera transformació: Línies, cercles, signes, gargots, li servien d’eina de comunicació per exposar arguments i explicar histories. Amb uns pocs signes era capaç de fer riure o de fer plorar. I amb la pràctica va arribar a expressar sentiments complexos, fer-hi veure colors i fins i tot interpretar música.

Sense adonar-se’n havia capgirat la història. S’asseia a terra i amb el palmell de la mà escampava i anivellava la sorra fent-ne un full en blanc i començava a dibuixar. De nou començava a escriure.

------------------------------------------------------------------

El dolorós camí al Nord.

Pateras. Imatge de Cayetano Fernández Azorin.

Potser la curiositat d’aquell avantpassat primitiu el va fer descobrir que aquell fragment d’hematita que feia surar en un cossi d’aigua sempre assenyalava el nord. L’embruix del camí a seguir. L’encís, com un designi dels déus primer i com un desengany milers d’anys mes tard.

Cal superar el pas que porta al camí franc. El franqueig que salva l’abisme. Les aigües gelades que diferencien les dues vores. Els obstacles que cal vèncer per ser mereixedor del viure que ja hauria de ser teu: la terra que conrees, el peix que salabres, els fills que puges, les cançons que cantes ...

*

El cant de les dunes.

El braç vigorós de l’Ousmane sosté amb força el timó de la pastera mentre a l’altre mà, el puny tancat, hi guarda la caixeta amb la sageta imantada que li assenyala un somni. No sap que no va enlloc. La seva barca navega endebades per les crestes de les dunes del desert de Lompoul. L’Ousmane enfonsa la mà dins l’agua i en treu un grapat de fina arena. Il•lusions i miratges es confonen mentre prem el puny amb ràbia i encoratja als companys: “Al Nord! Cap al Nord!”.
L’Ousmane no sap que acabarà conreant una terra que no li pertany i enyorant el cant de les dunes. Un trèmolo greu que li porten els vents càlids del sud i que li amaren el cos.

*

L’Evelyn i el somriure dels diumenges.

Hong Kong, diumenge. S’ha llevat d’hora. Ha agafat l’àlbum de fotografies, els maquillatges i les darreres cartes. És tot el que li pertany en aquesta ciutat que no és la seva, on cuina un peix que no ha pescat el seu home i on cria uns fills que no són els seus. L’Evelyn va triar fa temps el sacrifici i les renuncies per tal de poder enviar un grapat de diners al sud. Però avui toca rialles. Milers d’Evelyns, Rowentas, Jocelyns, Erlindas, fan seus els carrers del centre de la ciutat i formen grups de supervivència. Avui toca reivindicar-se. Col•lectivitzar els carrers i socialitzar les places. Durant tot el dia mostraran els trets de les seves identitats: miraran fotografies, llegiran cartes, cantaran i es maquillaran per tal de fer aflorar identitats i condicions irrenunciables.

*

“- Maldita mojada, o me das plata o chingamos a tu hija”.

Arribar a l’altra vora de Rio Grande no només és una qüestió de diners. Hi ha qui diu, amb sorna, que aconseguir el somni només és una qüestió de sort. De mala sort: la bala perduda sempre serà per tu. A la timba les cartes estan marcades: tu no guanyes mai. Mort, deportació, captiveri. És una qüestió de dolor. De dolor psíquic, moral. De suportar l’odi dels teus perseguidors i el xantatge emocional dels coyotes, els traficants de persones: “- Maldita mojada ...” Encara que arribis a l’altre vora, per sempre més et miraran amb menyspreu. Seràs un espalda mojada. Per dins, l’orgull de ser un guarijio, un maputxe, un guaraní. Els orígens no te’ls pot prendre ningú.
La Gladys volia anar al nord a veure a la seva filla i les seves netes. La sort va estar del seu costat: “Pero havia pagado  demasiado caro este momento de felicidad. Una cosa así sólo hay que hacerla si es de vida o muerte. Y la verdad es que Estados Unidos no vale la vida”.

*

L’Ousmane, l’Evelyn, la Gladys, formen part de les fredes estadístiques dels que passen o dels que no passen. Dels que un dia van emprendre el dolorós camí al Nord. El maleït Nord.

------------------------------------------------------------------

K.

No és cap tàctica. El fet de que l’Elena s’hagi enamorat de mi obeeix més al llastimós estat emocional que travesso que no pas a una virtut pròpia. Sempre ha funcionat molt bé fer-se el melangiós i desconsolat davant de les dones. No és el meu cas. De l’Elena no m’agrada res, tret de les seves mans, però ja donat tot per perdut m’avinc a ser el seu amant. Aquesta nova situació em representa també un estalvi: la meva economia no es ressentirà de les freqüents visites a l’Elisa (si, ja ho sé, però us asseguro que no tinc cap mena de remordiment ni mala consciència).

El cert és que no m’ha calgut gaire temps per adonar-me de la meva compromesa situació. Els dos funcionaris que fa uns dies em van treure del llit van ser prou èxplicits: “Si molt bé, però ja ho explicaràs tot al jutge”. Va ser un comentari benèvol. A hores d’ara encara no m’he pogut defensar del suposat delicte.

L’actitud de familiars i amics tampoc m’ajuda massa. Els familiars, amb el meu oncle Carles al capdavant, deixen anar comentaris com ara “alguna cosa hauràs fet” i els amics, lluny de ser pràctics, em donen idees estrafolàries que no fan res més que allargar l’angoixant procés.

El que més em desanima és el fet que altres ciutadans que es troben amb una situació semblant a la meva són absolts i alliberats sense tràmits. Fan tertúlia entre ells i riuen. Davant de la ineptitud del meu advocat he decidit fer-me càrrec de la meva pròpia defensa.

Aquest relat, atípic en mi, ha estat escrit a corre-cuita. És una qüestió d’urgència. No sé quan podré tornar a escriure. Ara totes les meves forces estant concentrades en fer una profunda reflexió del meu estat actual i trobar-ne la solució per sortir-me’n.

---------------------------------------------------------------