Una parodia del cinema americà.

Logorama.

Logorama és un curtmetratge animat que fa una parodia i una critica del característic cine de Hollyvood : Els típics polis matons, persecucions, violència, ostatges, desastres naturals. Tot dins una ciutat i una societat en la que el consumisme és la seva única manera de ser.

No us el perdeu. Va ser fet per l’estudi francès H5 i ha guanyat l’Oscar d’aquest any.

Aquí hi teniu un enllaç del curt complet. És difícil de trobar a la xarxa degut als drets d’autor a You Tube.

Si aquest enllaç no funciona, intenteu buscar-lo. Val la pena !
.

Posem-nos tots un nas vermell !

.
I ara, amb tots vosaltres !! Nens i nenes !! Pares i mares !! Posem-nos tots un nas vermell i rebem amb un fort aplaudiment al pallasso de la poesia escènica!! El pallasso sense fronteres !! Amb tots vosaltres .... en Tortell Poltrona !!




No ha estat gens fàcil per en Jaume Mateu/Tortell Poltrona la seva voluntat de fer de pallasso. Des del naixement del Circ Cric (1981) ha tingut que lluitar contra problemes amb l’Administració, manca de permisos per part dels Ajuntaments, Subvencions minses, i altres entrebancs.

Tot hi així la seva tossuderia l'ha portat a aconseguir una Seu estable a Sant Esteve de Palautordera, tirar endavant el projecte del Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC) i actuar pels infants de mig món en països en guerra o necessitats.

Actualment, malgrat no tenir resolts tots els problemes, a tornat a la carretera.

Tortell Poltrona a Argelia

No perdem l’oportunitat d’anar a veure el Circ Cric. El circ en que l’únic animal que hi ha és ... una puça !

I un darrer consell : No deixeu de portar mai un nas vermell a la butxaca. Va de conya posar-se’l quan hi ha mal rotllo !
.

La Ciutat del Pecat d'en Frank Miller.

SIN CITY

Sovint vaig al Kadie’s Club. Un tuguri dels barris baixos on per la mena de gent que el freqüenta no m'hi sento estrany. Mentre no et fotis amb ningú pots donar tants cops de cap al taulell com vulguis mentre et trinques merda de garrafa. També et pots fotre, sempre que elles et deixin, amb les ties (ara hi ha la Nancy a l’escenari escalfant l’ambient).

Avui no bec, després tinc feina. Em quedo en un racó i observo al personal.

Hi ha en Hartigan. Un ex-poli sexagenari del que diuen se li en va anar l'olla i es va tornar un violador assassí. També diuen que mentre estava a la presó la Nancy li escrivia cartes.

Avui ha vingut en Marv. Un tipus perillós i venjatiu que té la condicional. Al seu costat hi ha en Jack. En Jack es mou entre la ronya amb total impunitat. Es fa dir Jackie Boy.

A primera fila hi veig al fill del senador Roark. Un pederasta intocable a qui anomenen El Bastard.

I al fons del local, mig ocult pel fum i les ombres, en Kevin. Una esgarrifança em travessa l’esquena sempre que el veig. En Kevin ... el carnisser.

I tants d’altres. Tots tenen vides fosques. De violència. Venjança. Sexe. No es fàcil viure a Basin City però, si teniu prou fetge, us recomano donar una volta pels seus carrers.

Quan surto del Kadie’s faig la feina. Torno a casa. Estirat al llit penso que mai sé de què fugen la gent que mato. Tant se val, demà cobraré el xec.

Direcció : Robert Rodriguez.
Co-Direcció : Frank Miller, Quentin Tarantino.
Guió : Frank Miller (basat en els seus còmics).
Fotografía : Robert Rodriguez.
Actors i Actrius : Bruce Willis, Jessica Alba, Rosario Dawson, Benicio del Toro, Mickey Rourke, Elijah Wood, Britanny Murphy, Clive Owen ........
.

El Fotògraf de la Il·lusió visual.

Chema Madoz. Fotògraf.

"La lluvia cree que el paraguas es su máquina de escribir".

Aquesta “greguería” de Ramón Gómez de la Serna ens serveix perfectament per definir l’obra fotogràfica d’aquest creatiu que, si no coneixeu, en recomano de seguir la seva obra.

Chema Madoz (1958), però, és molt més que un fotògraf. En tot cas és el fotògraf de la Il·lusió visual, de la Imaginació, de la Idea.

La seva fotografia és el resultat final del raonament i de la inventiva que el porta a redescobrir els objectes més quotidians. El desenllaç de cada pensada és, en la seva aparent senzillesa, brillant.

Chema pren els objectes i en fa un maridatge que els porta a vegades a una unió forçada, altres cops a una simbiosi perfecta i d’altres a crear efectes visuals insòlits.

Aquí en teniu alguns exemples :

  

 Aqui hi teniu més informació.
També podeu visitar la seva web.

.

Akira Kurosava. El vuitè Samurai.

Els set Samurais.

.

No descobrirem ara a l’Akira Kurosawa ! Però aprofitant que just es compleix el centenari del seu naixement (1.910) recomano amb entusiasme una de les seves pel·lícules.

La pel·lícula és una lliçó de com fer bon cine. Una de les grans pel·lícules de la història. Guió, Ritme, Fotografia, Efectes Especials (la pluja i el vent que tant li agradaven a l’Akira). Drama Èpic on no hi falta humor, amor, ironia. Una direcció impecable.

Els Protagonistes :

Els Camperols.

Periòdicament son assaltats per bandits que els hi roben la collita.

Tenen por. Son pobres. Només mengen mill. Es queixen. Es planyen d’ells mateixos.
(Al llarg de la pel·lícula els hi entreveurem, però, una certa hipocresia).
Son els verdaders vencedors de la historia.

Els Samurais.
Accepten defensar als camperols a canvi d’una paga ben minsa: Tres plats d’arròs al dia.
Ho fan per honor. Per amistat. Perquè es senten guerrers. En el fons ho fan per dur a terme una batalla que preservi la seva autoestima i mantingui alt el nom del Samurai, ja en decadència.

Els set samurais:
- Kanbei: El Cap. Hàbil en l’estratègia. No perd mai la serenitat.
- Shichiroji: Amic de Kanbei. Fa el paper de segon. Bon guerrer.

- Heihachi: Alegre. Treballava de llenyataire (allò que dèiem de la decadència).

- Gorobei: Expert i hàbil en situacions difícils.

- Kikuchiyo: D’origen camperol. Fanfarró. A l’hora de la veritat, però, està a l’alçada.

- Kyuzu: Autèntic Samurai. Només busca la perfecció en l’art de la lluita.

- Katsushiro: El més jove. Inexpert i enamoradís. Es passa el dia collint floretes.

Malgrat guanyar la batalla final, els Samurais es senten els verdaders derrotats de la història.

Tres hores de bon cine. (No m'en puc estar, però, de recomanar-ne una altre: Rashômon (1950).

.