K.

No és cap tàctica. El fet de que l’Elena s’hagi enamorat de mi obeeix més al llastimós estat emocional que travesso que no pas a una virtut pròpia. Sempre ha funcionat molt bé fer-se el melangiós i desconsolat davant de les dones. No és el meu cas. De l’Elena no m’agrada res, tret de les seves mans, però ja donat tot per perdut m’avinc a ser el seu amant. Aquesta nova situació em representa també un estalvi: la meva economia no es ressentirà de les freqüents visites a l’Elisa (si, ja ho sé, però us asseguro que no tinc cap mena de remordiment ni mala consciència).

El cert és que no m’ha calgut gaire temps per adonar-me de la meva compromesa situació. Els dos funcionaris que fa uns dies em van treure del llit van ser prou èxplicits: “Si molt bé, però ja ho explicaràs tot al jutge”. Va ser un comentari benèvol. A hores d’ara encara no m’he pogut defensar del suposat delicte.

L’actitud de familiars i amics tampoc m’ajuda massa. Els familiars, amb el meu oncle Carles al capdavant, deixen anar comentaris com ara “alguna cosa hauràs fet” i els amics, lluny de ser pràctics, em donen idees estrafolàries que no fan res més que allargar l’angoixant procés.

El que més em desanima és el fet que altres ciutadans que es troben amb una situació semblant a la meva són absolts i alliberats sense tràmits. Fan tertúlia entre ells i riuen. Davant de la ineptitud del meu advocat he decidit fer-me càrrec de la meva pròpia defensa.

Aquest relat, atípic en mi, ha estat escrit a corre-cuita. És una qüestió d’urgència. No sé quan podré tornar a escriure. Ara totes les meves forces estant concentrades en fer una profunda reflexió del meu estat actual i trobar-ne la solució per sortir-me’n.

---------------------------------------------------------------