Amb aquest apunt finalitza la 1ª època de Temari Imprescindible. Vaig començar fa un any i el cert és que porto un parell de setmanes pensant amb la qüestió de “tenir un blog”, el temps que això comporta i buscar l’equilibri entre totes les meves inquietuds.
El cert és que he pogut deixar una mostra de tot allò que m’ha deixat una empremta emocional i ha anat aglutinant els bocins del meu jo. Però tot això ja no em motiva massa. També és cert que no puc deixar-ho.
Bé, el cas és que a partir d’ara els continguts seran principalment de “collita pròpia”: relats, opinions, contes ... tot una mica més personal i amanit amb alguna pinzellada que trobi per la xarxa.
El nom no canviarà (sé que quedarà una mica presumptuós), l’únic que pot passar és que en lloc de “Temari Imprescindible”, amb els meus escrits passi a ser un “Temari Prescindible”. Segurament també hi haurà un petit canvi d’imatge. També deixaré a l’arxiu els apunts que hi ha fins ara.
Mentre faig canvis us deixo un divertit vídeo. Dura uns 30 minuts però us asseguro que val la pena!
El Futuro de los blogs según Hernán Casciari.
.
dijous, 17 de febrer del 2011
dilluns, 14 de febrer del 2011
Gorty Barada Nikto.
(Aquest relat forma part de les histories que ens muntem amb el Marc i la Júlia).
Il·lustració: Marc Vendrell.
Ja feia temps que els humanoides d’aquell planeta llunyà planejaven establir contacte amb la Terra. Ja ho havien intentat temps enrere: una vegada en Klaatu amb el seu robot Gort va intentar una acció de proximitat, però no va ser possible (els terrícoles, que sempre ho volen comercialitzar tot i treure’n partit, fins i tot van arribar ha fer-ne una pel·lícula: “Ultimàtum a la Terra”).
Aquesta vegada estaven decidits a portar a terme el projecte. Així doncs van fer els preparatius i, entre altres coses, van decidir que portarien un objecte a la Terra com a símbol de pau i bona voluntat per intercanviar amb els humans. Van acordar que seria un dels exemplars de flor, molt abundant en el planeta i que era el seu emblema i símbol.
L’escollit per fer el viatge va ser en Gorty, humanoide avantatjat i descendent del mític Gort. El camí era llarg. Calia viatjar a una velocitat de 300 anys/llum i a més havia de travessar una amplia zona de l’espai plena d’esteroides on la velocitat estava limitada a 80 anys/llum.
Il·lustració: Marc Vendrell.
Ja feia temps que els humanoides d’aquell planeta llunyà planejaven establir contacte amb la Terra. Ja ho havien intentat temps enrere: una vegada en Klaatu amb el seu robot Gort va intentar una acció de proximitat, però no va ser possible (els terrícoles, que sempre ho volen comercialitzar tot i treure’n partit, fins i tot van arribar ha fer-ne una pel·lícula: “Ultimàtum a la Terra”).
 |
| El robot Gort (imatge del primer intent de contacte alienígena) |
L’escollit per fer el viatge va ser en Gorty, humanoide avantatjat i descendent del mític Gort. El camí era llarg. Calia viatjar a una velocitat de 300 anys/llum i a més havia de travessar una amplia zona de l’espai plena d’esteroides on la velocitat estava limitada a 80 anys/llum.
Així doncs Gorty va agafar un exemplar de flor i va emprendre el viatge. Sense incidents durant el recorregut, va arribar el moment d’aterrar. No havia establert cap lloc en concret i va escollir un lloc a l’atzar. Va aterrar al mig de La Rambla de Barcelona. El curiós es que va anar a parar a la zona on els humans es disfressen i fan d’estàtues per tal de treure algun “caler” dels turistes. Portava una estona allà gesticulant i mostrant la flor però els barcelonins van pensar que era una estàtua més i no li feien massa cas. Gorty anava amunt i avall buscant amb afany algú que volgués establir contacte. A la fi un turista japonès li va llençar un euro. Aleshores Gorty, emocionat i amb tota solemnitat, li va donar la flor.
 |
| Gorty amb la flor (Dibuix: Marc Vendrell) |
El contacte s’havia consumat. Però no va passar res més. Gorty no tenia més flors per bescanviar i els terrícoles no semblaven disposats a donar els seus diners a canvi de res. Desil·lusionat va agafar el seu transmissor i va llençar un missatge al seu planeta: “Gorty Barada Nikto”.
D’aquest segon intent de contacte alienígena amb la Terra no se’n ha sabut mai res.
.
divendres, 11 de febrer del 2011
"Blueslerias".
Raimundo Amador.
El món del flamenc es va commocionar quan els germans Amador van formar aquell grup llegendari anomenat Pata Negra i comencessin a fusionar el blues i el flamenc. La màxima integració dels dos estils la van aconseguir amb la publicació de l’inoblidable “Blues de la Frontera”. Album repudiat en un principi, però aclamat i reconegut amb el pas del temps.
Raimundo Amador s’ho ha currat. De petit tocava la guitarra pels carrers de Sevilla a canvi d’un bocata. Més tard coneixeria i col·laboraria amb Camarón, Paco de Lucia, Kiko Veneno ... Amb aquest darrer i el seu germà Rafael van formar el grup Veneno. A la dissolució d’aquest, Raimundo i Rafael formen Pata Negra.
Home senzill i honest, s’ha guanyat el respecte en el món musical. En la seva carrera en solitari a explorat el rock i el blues i ha col·laborat amb B.B. King i Björk entre molts d’altres.
Veneno, Pata Negra, Raimundo Amador ... fent Historia.
Indiopole - Veneno. (Enllaç a Spotify).
Blues de la Frontera - Pata Negra.
Pa Mojar - Raimundo Amador, "Noche de Flamenco y Blues" ( presentació a càrrec del Gran Wyoming).
I per acabar en Raimudo, en el programa d'en Buenafuente, fent un blues amb lletra "singular".
El món del flamenc es va commocionar quan els germans Amador van formar aquell grup llegendari anomenat Pata Negra i comencessin a fusionar el blues i el flamenc. La màxima integració dels dos estils la van aconseguir amb la publicació de l’inoblidable “Blues de la Frontera”. Album repudiat en un principi, però aclamat i reconegut amb el pas del temps.No acostumo a ser partidari de les fusions d’estils musicals . “La fusión es confusion”, diu El Cabrero, un “pureta” del cante. Però les “blueslerias” de Pata Negra van marcar època (Cal reconèixer que poc abans Veneno havia començat a ensenyar el camí).
 |
| Raimundo Amador Foto: Manuel Medina. |
Home senzill i honest, s’ha guanyat el respecte en el món musical. En la seva carrera en solitari a explorat el rock i el blues i ha col·laborat amb B.B. King i Björk entre molts d’altres.
Veneno, Pata Negra, Raimundo Amador ... fent Historia.
Indiopole - Veneno. (Enllaç a Spotify).
Blues de la Frontera - Pata Negra.
Pa Mojar - Raimundo Amador, "Noche de Flamenco y Blues" ( presentació a càrrec del Gran Wyoming).
I per acabar en Raimudo, en el programa d'en Buenafuente, fent un blues amb lletra "singular".
"El Blues de lo Niños". (penjat a YouTube per globitodechicle).
dilluns, 7 de febrer del 2011
Diaris.
Franz Kafka.
M’agrada rellegir Autors. La memòria, a més del lògic exercici de record de l’obra, fa una mena de viatge virtual en el temps en el que em rememora pensaments, judicis, esquemes i opinions passades i em diu : Ep! Fes autocrítica!
Això em passa especialment amb Kafka. Va marcar fortament una època de la meva joventut i ha persistit fins ara.
Estic rellegint Diaris (Com que no soc de lectures massa llargues em permet obrir el llibre per qualsevol pàgina i llegir fragments).
“El pabellón de mi oreja se palpaba fresco, áspero, frio i jugoso como una hoja.”
“Esta noche, de puro aburrimiento, me he lavado las manos tres veces seguidas en el cuarto de baño.”
“En el diario se encuentran pruebas de que uno ha vivido, ha mirado a su alrededor y ha anotado observaciones incluso en estados de ánimo que hoy parecen insoportables.”
“26 de marzo. Simplemente, no dar un valor excesivo a lo que he escrito, porque me resultaría inalcanzable lo que he de escribir.”
“Si esta noche vuelvo a casa de mi familia, como no he escrito nada que pueda satisfacerme, no les pareceré más extraño, más despreciable, más inútil de lo que me lo parezco a mí mismo. Todo esto, naturalmente, de acuerdo con mis sentimientos (que no se dejan engañar ni por la más exacta observación), ya que en realidad todos ellos sienten respeto por mí, y también me quieren".
I per acabar una frase que podria ser dels mateixos Diaris però que no recordo amb certesa:
“A partir de cierto punto no hay retorno. Ese es el punto que hay que alcanzar”.
El naixement de Kafka va coincidir amb la mort del gran músic independentista Smetana (txec com Kafka). He triat una peça d’aquest compositor per tal de posar música a l’apunt.
Si us plau escolteu Smetana: Moldau
M’agrada rellegir Autors. La memòria, a més del lògic exercici de record de l’obra, fa una mena de viatge virtual en el temps en el que em rememora pensaments, judicis, esquemes i opinions passades i em diu : Ep! Fes autocrítica!
Això em passa especialment amb Kafka. Va marcar fortament una època de la meva joventut i ha persistit fins ara.
Estic rellegint Diaris (Com que no soc de lectures massa llargues em permet obrir el llibre per qualsevol pàgina i llegir fragments).
“El pabellón de mi oreja se palpaba fresco, áspero, frio i jugoso como una hoja.”
“Esta noche, de puro aburrimiento, me he lavado las manos tres veces seguidas en el cuarto de baño.”
“En el diario se encuentran pruebas de que uno ha vivido, ha mirado a su alrededor y ha anotado observaciones incluso en estados de ánimo que hoy parecen insoportables.”
“26 de marzo. Simplemente, no dar un valor excesivo a lo que he escrito, porque me resultaría inalcanzable lo que he de escribir.”
“Si esta noche vuelvo a casa de mi familia, como no he escrito nada que pueda satisfacerme, no les pareceré más extraño, más despreciable, más inútil de lo que me lo parezco a mí mismo. Todo esto, naturalmente, de acuerdo con mis sentimientos (que no se dejan engañar ni por la más exacta observación), ya que en realidad todos ellos sienten respeto por mí, y también me quieren".
I per acabar una frase que podria ser dels mateixos Diaris però que no recordo amb certesa:
“A partir de cierto punto no hay retorno. Ese es el punto que hay que alcanzar”.
El naixement de Kafka va coincidir amb la mort del gran músic independentista Smetana (txec com Kafka). He triat una peça d’aquest compositor per tal de posar música a l’apunt.
Si us plau escolteu Smetana: Moldau
divendres, 4 de febrer del 2011
El Despullapedres.
(Apunts del meu “quadern de camp”)
Malgrat que pel nom ho sembli, no és cap ocell ni cap ésser rar. És un nen. A la butxaca hi du sempre una pedra. Amb la pedra i du un trosset de “paper de vidre”. Li diuen “el despullapedres”.
La mare diu que, al nen, li fa una mena de basarda, a l’estiu, anar a la platja.
Malgrat que pel nom ho sembli, no és cap ocell ni cap ésser rar. És un nen. A la butxaca hi du sempre una pedra. Amb la pedra i du un trosset de “paper de vidre”. Li diuen “el despullapedres”. Sempre que fa una pregunta i no li contesten, s’asseu en un racó i poleix la pedra. No fa res més fins que, de tan polida, no en queda més que un granet de sorra. Ell diu que d’aquell granet és de on la pedra treu la força. A casa seva en té un gerro ple de granets de sorra.
La mare diu que, al nen, li fa una mena de basarda, a l’estiu, anar a la platja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)