Tres Personatges Entranyables.

Martingala, Pamplines, Simpló.

Amb il·lustracions de Júlia Vendrell i Escusol.

Amb en Marc i la Júlia ens hem muntat tres personatges surrealistes, les histories dels quals esdevenen cada cop més grotesques. Aquí teniu el perfil de cada un d’ells:



Martingala



En Martingala. Deixadot i una mica mandra. Quan es lleva ja ho ha fet tot. Mira per la finestra i diu: Buf!! i se’n entorna al llit.

Es guarda els culets de cervesa sota el sofà i els ous ferrats al congelador. El que més li agrada és convidar als amics : “Passeu, passeu, com si estiguéssiu a casa vostra, a sota el sofà hi ha cerveses!”.
El seu somni és aconseguir acabar una partida de Tetris (nivell 1).


Pamplines

En Pamplines. És despistat. Però és culte i home viatjat. Diu que una vegada va estar a Londres, per això quan veu als col·legues li agrada dir : Ça va?
De tant en tant fa un posat presumptuós i deixa anar coses com : “A mi el que m’agrada són les novel·les gràfiques”. Quan en Pamplines diu això en Simplò se’l mira bocabadat amb cara de tonto. “I jo només llegeixo TBO’s” pensa.
El somni d’en Pamplines és fer de cicerone.

Simpló

 En Simpló. És com si no hi fos. Sempre se’l deixen. Una vegada va donar 17 voltes a la ciutat en el bus de circumval·lació (va dormir a les cotxeres). A l’endemà encara va fer 3 voltes més.
El seu secret amagat és el cinema. Un dia en Martingala li va oferir d’obrir, expressament per a ell, una llauna de salsitxes i en Simpló, emocionat, li va contestar: “Saps, Martingala? Penso que això és el inici d’una gran amistat”. Una altre vegada va anar a dinar amb en Pamplines a un lloc molt barat. Davant d’aquells preus tan mòdics, en Simplo va dir: “Pamplines, t’asseguro que mai més tornaré a passar gana!”
El seu somni irrealitzable és fer de parella de la Vivien Leigh.


Bé, intentarem un altre dia contar-vos alguna historia d’aquests personatges tan entranyables (per exemple quan els tres amics, assessorats per en Pamplines, van anar a Islàndia per tal de veure “Geishas”).

.

L’Hora del Pati. Un disc carregat de referències al món infantil.

Adrià Puntí.

Amagat sota el llit escoltaves converses de sobretaula (l’avia Maria té son). I pensaves que, quan fossis gran, et deixaries endur per la tramuntana (xup-xup xarrupant el vent boig). Remolí de records confusos (el meu cervell va boig quan la conversa es perd).

S’ha fet de nit, ens vestim de dol. Potser al matí bufarà migjorn (avui la pluja ens pren el son) .

Josep, torna. T’esperem.

* La part del text en cursiva és de l’Adrià.

Penso que l’Adrià (Josep) Puntí és un d’aquells cantants i compositors que apareixen en el món del rock molt de tant en tant. Després del seu pas per Umpah-pah va fer tres treballs en solitari : “Pepalallarga i ...”  (1.997), “L’hora del pati”(1.999) i “Maria”(2.003). Tots tres amb la coproducció d’en Quimi Portet.

Aquí teniu algunes cançons de l’Hora del Pati :

Udol
No em toquis la pampa
Grans mides

Sota una col

.

Noche de estreno. (Opening night).

John Cassavetes.

Interprets principals:
Myrtle interpretada per Gena Rowlands.
Maurice interpretat per John Cassavetes.
Manny interpretat per Ben Gazzara.

Argument :

La pel·lícula gira sobre l’assaig i estrena d’una obra de teatre.

La Myrtle és ja una dona madura a la que li costa acceptar aquesta condició. A l’obra de teatre la Myrtle interpreta a la Virginia, una dona amb una personalitat i caràcter que no difereixen massa als de la pròpia Myrtle. Aixó li provoca problemes d’identitat i doble personalitat, agreujats amb visions de la seva enyorada joventut.

En Maurice interpreta en Marty, el “partenaire” de la Myrtle en l’obra de teatre i que anys enrere havia estat la seva parella.

En Manny és el director de l’obra. Però està més preocupat per la vida emocional de la Myrtle que per la seva interpretació en l’obra.

La pel·lícula és una obra (la de teatre) dins d’una altra (la mateixa pel·lícula) en la que predominen les crisis emocionals i de doble personalitat de la Myrtle, i porta als protagonistes a un doble joc d’identitat entre la seva vida real i el seu paper en l’obra de teatre. Fins al punt, que en un moment de l’obra la Virginia li diu al Marty: “ Eres un actor formidable, Maurice. No olvidemos nunca que esto es una obra de teatro”.

A la vida real John Cassavettes i Gena Rowlands van ser parella. Això afegeix un al·licient final i genial a la pel·lícula: el dia de l’estrena de l’obra es troben conversant dalt de l’escenari la Virginia i en Marty, la Myrtle i en Maurice, la Rowlands i en Cassavetes, passant de la ficció a la realitat.

Una pel·lícula genial.

Un fragment de l'assaig (v.o.):

.

Entrevista imaginaria amb Ignatius Reilly.

LA CONJURA DE LOS NECIOS. John Kennedy Toole.


- Entrevistador: Jo ( l’autor d’aquest blog) aprofitant un viatge a Nova Orleans en un viatge de final de carrera de periodisme.

- Entrevistat: Ignatius Reilly. Activista social. Lluita contra tot i contra tots. Contra aquest món indecent i contra la seva mare.

Hem quedat en el restaurant Parkway Bakery & Tavern de la Hagan Avenue. En realitat és una hamburgueseria/xarcuteria de menjar barato a on no passa res si et taques de ketxup.

Arribo el primer i m’assec al costat de la finestra. Al cap d’una estona veig un tipus gras i estrafolari a l’altre cantó de l’acera que m’espia amagat darrera d’un exemplar del Business Report. Per la temàtica del diari entenc clarament que està convençut que així despista als possibles coneguts. El crec reconèixer : és l’Ignatius.

Li faig un senyal amb la mà per tal de fer-me veure. Ell travessa el carrer amagat encara darrera el diari i, sense veure-hi, trepitja un gos. El gos es regira i li mossega una cama. Arriba maleint al gos i al seu amo, del que està totalment convençut que és comunista.

Quant arriba davant meu el primer que veig és que el seu gruixut abric ja porta incorporades un parell de taques de ketxup. Per una de les butxaques sobresurt una paperina de llardons.

Jo - El senyor Ignatius Reilly, suposo.

I.R. - Xsssssst ! Calli. Em poden reconèixer. He vingut només per tal de que el món conegui la meva causa.

Un compliment excessiu a las meves possibilitats, penso. Intento trencar el gel :

Jo - Sé que viu amb la seva mare. Com son las seves relacions?

Se li posa el coll i el front vermells. S’estressa.

I.R. - Ho si! Bé,si, molt bé. M’estima molt. Si. Em compra gelats i aquestes coses.

Jo - Bé, ja sap que el principal motiu de l’entrevista és conèixer la seva lluita social. On és l’enemic?

I.R. - No s’ha fixat amb la decoració del lloc on estem? Quin mal gust! I que me’n diu de Lower Nine? Tots els pobres i aquesta mena de gent! Els haurien de portar ben lluny. I desprès hi ha Bourbon Street i el carnaval! Deu meu quin mal que em fa la cama. De segur que l’amo del gos encara li ha donat una llaminadura!

Jo - Però deu portar algun tipus de lluita en les Empreses a on ha treballat.

I.R. – Si, naturalment. Tothom em fa la traveta. Haig de lluitar contra les enveges i la feina mal feta dels meus companys. Tot això ho denuncio als Caps!

No sé per on sortir-ne. Sortosament en aquell moment un policia passa per davant i l’Ignatius es posa nerviós.

I.R. – Bé, haig de marxar. Tingui aquí hi ha tot el meu Pensament i la meva Obra. Publiqui-ho!

De la butxaca a on hi té els llardons en treu un grapat de papers arrugats i oliosos. A la primera pàgina, amb lletra de cal·ligrafia hi llegeixo: “La Nova Il·lustració i el Nou Neoclassicisme”.

Quan aixeco el cap l’Ignatius ja no hi és. Pago i me’n vaig.



Nota final: Cap de les situacions d’aquesta entrevista es reflexa en el llibre. Tampoc he estat mai a Nova Orleans ni soc periodista. He intentat, però, fer una semblança de la personalitat d’Ignatius Reilly per tal de que, els que no heu llegit el llibre, us feu una idea del personatge protagonista.

John Kennedy Toole, l’autor, es va suïcidar després de que cap editorial acceptes publicar-lo. Va ser la seva mare, anys més tard, que aconseguí la seva edició i que el llibre fos considerat una obra mestra (Pulitzer 1981).


Llegiu-lo !! És molt més que un llibre divertit.

Aqui hi teniu més informació.
.

Un music emotiu i singular.

Erik Satie.


Retrat d'Erik Satie fet per Suzanne Valadon



Quan escolto Satie m’imagino al Petit Princep fent preguntes. O a Cézanne, pintant pomes. (Les notes precises. Les paraules senzilles. Les pinzellades perfectes). En tots tres casos la importància dels silencis.

Quan escolto Satie quasi no sento, minúscules d’ivori, els sons en suspensió que trenquen les ombres velades. Quasi no veig, tant emmotllades arreu, les pauses al punt de “Trois Gymnopédies”.

Podeu escoltar:

Gnossiene nº1.
Gymnopedie nº1.

Erik Satie (1866-1925) va ser un compositor i pianista francès amb una vida i obra força particular i extravagant. Podeu trobar-ne informació aqui.
.