 |
| Vanuatu. Dibuix a la sorra. Imatge: Vanuatu National Cultural Council. |
Sortia al carrer i tot eren verbs. La perspicaç mirada i els adjectius. De tant en tant només adverbis. La geometria perfecta de les paraules. L’ofici del diàleg i l’artesania de la conversa.
Utilitzava el tresc de l’anar i venir de les paraules com un ofici sense el més mínim interès lucratiu. Sense treure’n cap profit propi. Ni tan sols intel•lectual.
Li agradava anar al moll de sortida de les grans barcasses i paquebots. Allà buscava sempre a un home o a una dona sols i carregats de maletes. Era un senyal de determinacions, trasmudances i potser de futurs incerts. Amb qualsevol excusa hi començava una conversa que l’altre persona (mancada d’un darrer adéu) no refusava mai. Acabaven parlant dels somnis realitzables, de l’inútil dels ressentiments i que potser no cal arribar forçosament al destí triat. Els abraçava i els acomiadava.
Altres vegades buscava centres de solitud i abandonament. S’interessava per la llista de persones que aquell dia no tenien visita i, a l’atzar, triava un nom. En el cara a cara hi buscava, lluny de compassions, una subtil confrontació dialèctica de qualsevol tema banal. Ho feia sempre portant la contraria, de manera que l’altre s’encoratgés i defensés amb vehemència els arguments propis. Al final els hi acabava donant bona part de la raó, de manera que quan marxava els deixava amb una crescuda autoestima.
El constant coneixement de l’altre va fer que l’expressió de les paraules es fes més precís. Durant la conversa a vegades responia sols amb un verb, d’altres amb un adjectiu, d’altres amb un adverbi. Però la paraula era triada amb un encert sorprenent i tenia un sentit tan lluminós i convincent que feia que el diàleg es desenvolupés amb una confiança plena.
Amb el temps va acabar per no dir res. Tan sols emprava una mirada, un gest, una ganyota. Es va transformar en un mim de la conversa i amb un rictus deia tota una frase.
I quan semblava que havia arribat a la fi del seu quefer, es va produir la darrera transformació: Línies, cercles, signes, gargots, li servien d’eina de comunicació per exposar arguments i explicar histories. Amb uns pocs signes era capaç de fer riure o de fer plorar. I amb la pràctica va arribar a expressar sentiments complexos, fer-hi veure colors i fins i tot interpretar música.
Sense adonar-se’n havia capgirat la història. S’asseia a terra i amb el palmell de la mà escampava i anivellava la sorra fent-ne un full en blanc i començava a dibuixar. De nou començava a escriure.
------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
5 comentaris:
Sembla que quan raja la font de les paraules, poden crear el seu propi món, però mai tancat en ell mateix, encara que ho sembli, perquè com em sembla que va dir Wittgenstein, els límits del llenguatge són els límits del teu món, i sempre va bé expandir-los, investigar-los, fer-ne nous rituals...
Salutacions, Llop!
Oscar, completament d’acord. Hi afegiria que les paraules i el llenguatge no són nostres. No ens pertanyen. Una de les meves dites preferides és: “Som el que els altres ens responen”. L’essència del diàleg. Salut!
No m'ha costat trobar la referència que m'has evocat. Era al radical Stabat del Víctor Sunyol: "Vull una llengua feta de preposicions només, i de conjuncions (i potser algun adverbi). La llengua d'abans que els substantius i els mots de pretesa referència concreta vinguessin a destruir-la. Ells, el lèxic i les relacions sintàctiques que demanen, van venir a torpedinar una llengua essencial, pura, justa. [...]
Retornar-los (als elements primers) el significat ple i absolut que encara guarden, i desterrar verbs, substantius, adjectius i tota la faramalla."
Com bé podràs copsar, això és aspirar a una tota altra llengua; poc apta, per esquelètica, pel diàleg que reclames.
Salut i a rebrotar!
Que havia d'escriure una breu notícia a comprar a les gràcies per tots els suggeriments fantàstiques que està posant en aquest lloc web. La meva recerca d'Internet ha prolongat en el final del dia es reconeix amb detalls fiables i tècniques per al comerç amb els meus companys de treball. M'agradaria afirmar que diversos de nosaltres els lectors són realment seriosament la sort de viure en un lloc important en les persones molt diverses, amb excel · lents indicadors perspicaç.
I'm sorry, I can’t understand your comment. If you want you can send it in Spanish, English or French. Anyway thanks for reading my post.
Publica un comentari a l'entrada