 |
| Caminant. Imatge: Arxiu personal. |
Ara, en els plàcids dies de repòs i d’evocacions el Caminant no aconsegueix que la seva memòria li regali el record d’haver aconseguit el seu propòsit. No recorda que hagi tornat mai de cap lloc i només es coneix anant, sempre anant. Ignorant de nostàlgies i penediments.
“Aquest matí, abans de l’albada, he pujat a un turó per tal de contemplar el cel estelat. Interiorment m’he preguntat: Quan abastem aquests mons, posseint el coneixement i el gaudi que amaguen ... estarem per fi saciats i satisfets? Íntimament m’he dit: No, un cop assolits aquests mons continuarem el camí”. (Walt Whitman).
El Caminant, acceptant l’oblit, fa camí esperonat per un pensament nòmada. Ja no sap que ahir va dormir en un lloc plaent on la gespa convidava al jaç. En va gaudir però ja no li serveix, l’ha oblidat. S’ha convertit en un transhumant a la recerca de noves nits estelades. Cada dia reprèn el viatge (potser per aquest camí ja hi va passar ahir; l’aprèn de nou). S’ha convertit en un home prehistòric, en un home elemental. El conqueridor del seu propi destí sense condicions.
Per poc a poc que vagi el Caminant ja és viatger i cada pas és el descobriment d’una nova expressió: un raig de claror entre el boscam, la fressa de la salvatgina, la salutació del camperol, el rastre del cometa. Tant se val l’efímer de l’instant, ell el percep i l’entén. Se l’empassa fins les entranyes, el digereix, l’assimila fins a fer-ne matèria i l’oblida. El constant i humil aprenentatge.
El Caminant viu en el desig d’aquests instants previs a la descoberta sempre verge. El plaer d’esperar el que no s’espera, el que no coneix. Aquest lluminós segon abans del bes, de l’encaixada de l’amic, els instants abans del pas cimer, de l’espurna de pensament que permet la decisió concloent.
Des del coll estant contempla el poble en el fons de la vall. A mesura que els seus passos l’hi porten sent la cridòria de companys i amics: “El Caminant ha tornat!”. No saben que ell hi arriba per primera vegada però que les emocions i abraçades seran regalades amb generós afecte sense condicions. L’ignorat aprenentatge de tota una vida.
--------------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
8 comentaris:
Quan fas aquests escrits em veig incapaç de deixar anar cap comentari decent i a l’altura, mai millor dit. No m’ho tinguis en compte.
El caminant que camina a la fotografia es diu Llop?
Potser si que a vegades ho faig una mica enrevessat. És un apunt totalment autobiogràfic. Intento mirar-me les coses com si fos el primer cop que les veig, deixant que em sorprenguin sense judicis previs.
La imatge és del Llop a les muntanyes del Vinyamala, al Pirineu francès.
En una de les cinc pàgines que he llegit avui:
“És possible que, després de l’afany de vivències, les persones no tinguin cap afany més fort que el d’oblidar.”
Endevina, endevinalla... del pare del Llop Estepari!
Si, Hermann Hesse, asseguraria. Però no em facis dir de quin llibre: ho he oblidat!
Ara que hi penso... Saps que no he fet mai el Vinyamala?
Sí, vaig fer companyia al Comte quan va pretendre arrodonir la seva altitud a força d'apilar pedres al cim; però això és literatura.
Suposo que mai el faré.
Collons Jordi, que malament sona això de “suposo que mai el faré”! Vinga! Al menys el Petit (amb 53 anys, penso, encara tens corda). T’animo a pujar al refugi dels Oulettes pel Vallon du Pouey Trénous i la bretxa Peyrot. Una petita vall penjada i quasi verge (espero) que és un plaer pels sentits.
No puc menys que udolar al recordar-ho: Aauuuuuuuuu!!
Llop, m'ha agradat molt quan parles de l'instant previ (a la descoberta, al bes, a l'encaixada, al pensament...). Que segueixis gaudint dels camins.
Gemma Sara, m’agrada veure’t (veure-us) per aquí (darrerament, però, jo no m’esmerço prou en comentaris en blocs aliens. Tinc una mica de mala consciència, però vaig una mica cansat mentalment). Però encara m’agrada més que esmentis aquest fragment del text. Veig que no se t’escapa la màgia d’aquests moments.
Per cert em va divertir el vostre (la Sara sempre omnipresent) darrer post “Pentinar, cantar, ballar”.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada