dimarts, 1 de maig del 2012

La Yenni i les màscares dels dèbils.


“Foscor”. Obra de la Bru, de “Els colors de la Bru”.

(Li agreixo la seva col·laboració en aquest relat amb un quadre tan suggestiu).

La Yenni té l’esperança de que en la tràgica esquerda del seus llavis algun dia hi caurà un petó. Però ara la seva cara és un parany mal dissimulat on l’únic esquer són quatre ganyotes mal expressades de les que ja ha oblidat el seu veritable significat. Ara mateix no sap com hauria de somriure si un dia troba a l’home dels seus somnis.

Poc a poc s’ha anat acostumant a l’escomesa irracional, l’envestida animal que li barrina l’autoestima fins a la medul•la i que ha de pair més enllà de la nàusea. Ni tan sols li queda el recurs de l’oblit immediat.


No pot anar més enllà de la seva pell. La pell com a baluard del cos i com a presó d’emocions reprimides. Que haurà de fer per deixar-se acariciar algun dia? Quan trobarà algú que no vagi més enllà d’aquesta pell i s’hi entretingui amb una inacabable tendresa? Quan serà que, només ella, podrà marcar el ritme del seu propi cos?

La Yenni està deixant d’entendre el significat dels sentiments. Si, li fan mal els cops però fins i tot preferiria aquells cops donats amb odi, amb enuig, amb rancor. Que fossin els cops d’una lluita entre dos enemics. Una baralla on hi tingués el dret de la rèplica. Actes que poguessin provocar remordiments i penediments a l’altre. Però no, són cops gratuïts. Cops plens de debilitat.

Amargament sap que és una dona anònima. Sap que l’han fet invisible. Quan és barroerament grapejada és invisible. Quan és colpejada és invisible. Quan li diuen que és bonica és invisible. Qual li diuen que l’estimen és invisible. Inclús quan la miren i li parlen és invisible. 

La Yenni anhela rostres sense caretes i que arribi el dia en que pugui fer-se veure. Aleshores, poc a poc, anirà vencent la maleïda herència de l’estrès posttraumàtic i començarà a omplir silencis. Fins el dia que se senti estimada per l’home que li faci l’amor i, sense presses, li vagi pronunciant repetidament el seu nom. El seu vertader nom ja quasi oblidat. Aquell dia la Yenni haurà vençut les màscares dels dèbils.



-----------------------------------------------------------
Imprimir artículo

6 comentaris:

Gemma Sara ha dit...

Una història ben angoixant, Llop. Suposo que deu ser així, que la dona se sent invisible, anul·lada, desposseïda del propi cos per uns cops covards... Al final s'entreveu una mica de llum, no? llum que contrasti amb la foscor del quadre de la Bru (que és molt potent). Feu un bon tàndem.

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, en aquest cas penso que les paraules es queden curtes. El que és realment punyent és la immunitat de tots aquells que hi participen sense remordiments.
I sobre la pintura de la Bru et diré que tots els seus quadres i dibuixos són potents. Tots expressen emocions. És una pintura de dins cap a fora.
Salut.

Bru ha dit...

Colpidor i sensible a la vegada, m’ha quedat el cor ben encongit amb algunes frases que escrius (i també m’he posat vermella després dels comentaris).

Òscar Roig i Carrera ha dit...

El quadre és preciós i el relat fa pensar sobre alguns dels aspectes més foscos de la condició humana. Felicitats a tots dos!

Llop Estepari ha dit...

Bru, a mi em costa molt tornar-lo a llegir. És un tema que m’encén.

El quadre i el text es complementen perfectament amb el que es volia expressar (Ja veus! No tenim àvia!).

Llop Estepari ha dit...

Oscar, ja veus que el que realment té mèrit és el quadre de la Bru. Però, vaja, gràcies per la part que em toca.
Salut.