La mirada de Medusa.

Il·lustració de la Bru.

(Aquest article és el fruit d’una nova col•laboració amb la Bru, de “Els colors de la Bru”, que ha fet la il•lustració i ha sabut trobar el paral•lelisme entre el text i la Medusa de la mitologia grega).  

*

Medusa buscava insistentment un amant, però estava condemnada a convertir en pedra a tothom a qui mirava ... 

*

La Carla caminava lentament amb una petja que semblava voler llegir sota la sola. Com intentant interpretar el relleu de cada una de les llambordes que trepitjava i com si sota la pedra hi hagués un cos, el perfil del qual anava aprenent i fruint amb cada pas. Quasi s’arrossegava per sobre d’aquella pell que s’emmotllava al contorn del terra, de les voreres i de les parets, per acabar de conformar una imatge carnal del carrer. Ara, amb els dits de la mà acariciava un mur emblanquinat que li deixava, amb generositat, les puntes empolsinades d’un blanc amorós. A continuació, un arrebossat aspre li deixaria els palpissos plens d’escames, augmentant la sensibilitat del tacte en un acte en el que es barrejaven plaer i dolor. A vegades, excitada, tornava enrere sobre els seus passos per tal de refer una part del carrer.


L’estimulava aquell joc, tot aquell seguit de sensacions, d’acceptacions i rebutjos. S’entretenia en les fissures, les cavitats, els plecs i les corbes que aquell carreró, a hores d’ara ara ja carn, li oferia. Els seus dits ardents buscaven els racons humits i s’abandonava al plaer dels sentits amb tant desig que podia notar com entre els seus dits lliscava un aiguabarreig de fluids salats o ensucrats i viscosos, quasi preseminals. Amb les ungles anava arrancant porcions de guix de les parets humides fins deixar una bona part de carn al descobert i hi posava tot el palmell de la mà, percebent amb plaer l’olor d’aquella mullena i deixant que es barregessin les suors.

Deixava que el moment de més vulnerabilitat li arribés just al girar la cantonada. El gir brusc de l’angle recte la despertava de les subtileses en les que estava submergida al temps que l’endinsava en una petita rambla on la geometria perfecta es traduïa en un punt de fuga central que moria just al final del carrer en un rectangle de claror.

A partir d’aquest instant es deixava fer. Ara, les infinites hipèrboles d’aquell cos acariciat a mitja llum es transformaven en línies rectes, erectes, decididament sense clemència que la portaven a l’infinit. La llum dels fanals llançaven reiterades i penetrants ombres obliqües que resseguien tot el seu cos amb un tremolor, mentre el seu pensament escurçava la distancia i el temps.
  
Arribat el moment, repenjava l’esquena a la paret i arquejava el cos al temps que buscava la claror d’aquell rectangle de llum, fins a deixar-se morir sota aquella finestra amb un crit ofegat.

Però era en els instants posteriors quan li arribaven els sentiments més tendres i que com petites mirades, ara lluny del tacte, el carrer li oferia:  Les protectores aurèoles dels fanals, la pell nua i lluent de les llambordes, els trams obscurs de paret fa un moment descoberts i estimats, el darrer plany del dia d’una porta que es tanca ... i una veu dolça a cau d’orella que surt, com cada nit, de la finestra.

------------------------------------------------------------------------------

Imprimir artículo