La cuinera de Bhaktapur.

Bhaktapur. Dona cuinant. (Imatge: arxiu personal).

(Aquest curt relat és la continuació de “La terrissaire de Bhaktapur” que, si voleu, abans podeu llegir AQUI.)

*

A mig matí, la Yangani, la terrissaire de Bhaktapur, contempla amb un somriure murri el tremp de l’argila sota el sol, en el punt precís d’endurir-se entre dues fragilitats. Ja mai més serà fang, però la virtut que farà mortals als déus i bramans als intocables és tan fràgil que pot trencar-se d’un cop de pedra. Arribat aquest moment, en que la terrissa ja no té tornada, la Yangani busca l’ombra i xarrupa lentament un glop de cervesa de mill. 


Li agrada aquest sabor del mill crescut a corre-cuita i de memòria breu, com buscant alleugerir-se del pes feixuc de trescar amb deus i homes. A vegades, quan fa seves les debilitats dels altres i necessita el seu propi tremp, defuig estupes i oracions i es deixa portar pel tast d’un aire dens i dolç amb gust de dona i de pastissets d’arròs, per arribar, com una peregrinació, a l’univers on la Rashmila cuina.


Amb la mirada massa acostumada als afanys dels seus propis dits, li agrada delectar-se en la cerimònia d’unes mans que no són les seves. La fascina tant veure com la Rashmila amassa l’ordi i el blat amb tanta fragilitat que a ella li sembla que d’aquesta pasta se’n podria fer una gerra. A vegades s’emporta un cossi ple d’argila a on la Rashmila cuina, i mentre una a l’altra es miren les mans, una amassa ordi i l’altre pasta fang.

Altres vegades, mentre olora els atuells de terrissa encara buits intentant imaginar flaires de llet bullida, li arriben, una a una, les 36 aromes de les espècies torrades amb les que la Rashmila prepara el garam masala. Sap que en un sol polsim d’aquesta barreja s’hi poden trobar les 36 memòries que faran que la gent es reconegui en un passat llunyà, molt abans de les castes. Mentre, la Yangani no pot deixar de pensar amb les 36 inabastables virtuts que cerquen les nenes deesses Kumari, forçades a mal menjar plats escollits i purs.

Observa la delicada dansa amb la que la Rashmila va escampant les espècies per damunt de les verdures fermentades i la carn de iac: Els gestos suaus de les mans, les lleus inclinacions del cap i el moviment dels ulls observant com els dits, on hi sembla fer sonar uns platets de metall, deixen anar una pluja de colors sobre els plats com si dibuixés un mandala.

- Oh! Yangani! Nàmaste, estimada.- Li diu mentre li ofereix un pastisset d’arròs farcit amb carn.

La Yangani s’asseu al seu costat, i mentre menja reconeix en aquest arròs el gust de la terra i del monsó. Imagina que la Rashmila i la seva cuina són el centre i l’origen d’un gran mandala que va escampant el seus colors pel tremat de carrers i cases, i s’estén pels verals i les valls, fins arribar a fondre’s amb les neus de l’Himàlaia i el fang del riu Bagmati. Ho sap prou bé perquè l’ànima de la seva terrissa ho porta escrit a la memòria.

- Rashmila, digue’m ... què ens pertany? – Li pregunta la Yangani amb desassossec.

I la Rashmila, passant-li suaument la mà per la cara talment com si esborrés el mandala, li diu:

- Tot. És una qüestió de dignitat.

-------------------------------------------------------------

La mirada de Medusa.

Il·lustració de la Bru.

(Aquest article és el fruit d’una nova col•laboració amb la Bru, de “Els colors de la Bru”, que ha fet la il•lustració i ha sabut trobar el paral•lelisme entre el text i la Medusa de la mitologia grega).  

*

Medusa buscava insistentment un amant, però estava condemnada a convertir en pedra a tothom a qui mirava ... 

*

La Carla caminava lentament amb una petja que semblava voler llegir sota la sola. Com intentant interpretar el relleu de cada una de les llambordes que trepitjava i com si sota la pedra hi hagués un cos, el perfil del qual anava aprenent i fruint amb cada pas. Quasi s’arrossegava per sobre d’aquella pell que s’emmotllava al contorn del terra, de les voreres i de les parets, per acabar de conformar una imatge carnal del carrer. Ara, amb els dits de la mà acariciava un mur emblanquinat que li deixava, amb generositat, les puntes empolsinades d’un blanc amorós. A continuació, un arrebossat aspre li deixaria els palpissos plens d’escames, augmentant la sensibilitat del tacte en un acte en el que es barrejaven plaer i dolor. A vegades, excitada, tornava enrere sobre els seus passos per tal de refer una part del carrer.


L’estimulava aquell joc, tot aquell seguit de sensacions, d’acceptacions i rebutjos. S’entretenia en les fissures, les cavitats, els plecs i les corbes que aquell carreró, a hores d’ara ara ja carn, li oferia. Els seus dits ardents buscaven els racons humits i s’abandonava al plaer dels sentits amb tant desig que podia notar com entre els seus dits lliscava un aiguabarreig de fluids salats o ensucrats i viscosos, quasi preseminals. Amb les ungles anava arrancant porcions de guix de les parets humides fins deixar una bona part de carn al descobert i hi posava tot el palmell de la mà, percebent amb plaer l’olor d’aquella mullena i deixant que es barregessin les suors.

Deixava que el moment de més vulnerabilitat li arribés just al girar la cantonada. El gir brusc de l’angle recte la despertava de les subtileses en les que estava submergida al temps que l’endinsava en una petita rambla on la geometria perfecta es traduïa en un punt de fuga central que moria just al final del carrer en un rectangle de claror.

A partir d’aquest instant es deixava fer. Ara, les infinites hipèrboles d’aquell cos acariciat a mitja llum es transformaven en línies rectes, erectes, decididament sense clemència que la portaven a l’infinit. La llum dels fanals llançaven reiterades i penetrants ombres obliqües que resseguien tot el seu cos amb un tremolor, mentre el seu pensament escurçava la distancia i el temps.
  
Arribat el moment, repenjava l’esquena a la paret i arquejava el cos al temps que buscava la claror d’aquell rectangle de llum, fins a deixar-se morir sota aquella finestra amb un crit ofegat.

Però era en els instants posteriors quan li arribaven els sentiments més tendres i que com petites mirades, ara lluny del tacte, el carrer li oferia:  Les protectores aurèoles dels fanals, la pell nua i lluent de les llambordes, els trams obscurs de paret fa un moment descoberts i estimats, el darrer plany del dia d’una porta que es tanca ... i una veu dolça a cau d’orella que surt, com cada nit, de la finestra.

------------------------------------------------------------------------------

L'efecte papallona.

(Imatge de blogodisea.com)

Va començar a pujar les escales a poc a poc, tolerant amb indefensió que l’aire dens i fosc d’aquella grandària vertical l’anés embolcallant. 

Pretenia que el pas pel primer replà (i els que vindrien fins el quart) fos fugisser, sense res que el torbés del seu propòsit. Una mirada vague, però, el va portar a fixar l’atenció en un fragment escrostonat del marc d’una porta en el que petites cuques s’hi acarnissaven i deixaven al descobert una fusta humil però saborosa. A prop, en el pany de la paret, el globus empolsinat d’una llum esgrogueïda engabiava per sempre més un papalló aletejant endebades. Va pensar que a una d’aquelles cuques, després d’haver viscut tan a poc a poc, un cop voliaina li van venir les presses. No va anar pas massa lluny per tal d’acabar vivint, golafre de llum, en un infern.


En el segon replà va parar esment en el soroll del comptador del temporitzador de la llum que ressonava pel forat de l’escala. Amb el seu ritme urgent i implacable semblava consentir, amenaçador però, un lapse de claror. Va pensar en la vitalitat esclavitzada, pendent de la generositat del temporitzador, amb la que vivia el papalló del primer replà.  A ell també li van venir les presses i va accelerar el pas amb temor de quedar-se a les fosques.

Va arribar al tercer replà immers en una penombra de tons difuminats. La claraboia zenital deixava arribar una claror tènue que a mesura que s’anava allunyant de la font de llum anava enfosquint-se en degradats de grisos fins a un negre absolut a ran del terra. Els seus peus trepitjaven una catifa. Va imaginar una munió de larves que rosegaven el teixit amb fruïció i d’altres, ja arnes adultes, aferrades a la llòbrega paret, realitzades i satisfetes. Un gran paó de nit semblava complir penitencia enganxat a una rajola humida, esperant assolir aires lluminosos que imaginava sublims i redemptors.

Per sort a mesura que anava pujant li començava a arribar, ara ja si, una claror acollidora de tons crus i tamisats per la pròpia polsina que envaïa tota l’estança del quart replà. Era com estar sota un llençol luminiscent i lletós que hom anava espolsant amb indulgència i bondat. Un bon grapat de papallonetes voletejaven en mig d’aquella boirina en un estat d’alegre inconsciència. El raig de llum que baixava de la claraboia semblava talment tenir els contorns delimitats per un mur invisible que separava la seva claror de la resta de l’estància i que privava a les papallones sortir-ne. Talment com si estiguessin en llibertat condicional.

Reconfortat i sense més dilació es va dirigir vers la porta objecte de la seva visita. Va comprovar el quefer de la persona que anava a veure amb un cop d’ull a la placa metàl•lica: “Naturalista – Entomòleg”. Es disposava a trucar quan va adonar-se d’un afegitó en el cartell: “Abstenir-se sense cita prèvia”.  

Li va caure a sobre un calvari. Amb la imposició d’entornar-se’n privat d’alliçonament li van  venir temences i obsessions. Les seves pors provenien de que al baixar l’escala no estigués “tot” en el seu lloc. El gran paó, les arnes, les cuques, la papallona engabiada ... Si qualsevol d’elles s’agüessin bellugat, desplaçat, arrossegat ... “On” podrien estar? I encara més: li permetria “ara” el temporitzador de llum fer el curt recorregut entre replà i replà per tal d’atènyer el polsador?

En el fons del quart replà, amb una claror atraient, una finestra oberta de bat a bat donava al carrer.

-----------------------------------------------------

Virtual, encara.

Per un moment va imaginar que aquella noia que el mag Li-Chan havia fet pujar a l’escenari i havia tancat dins la caixa màgica, no apareixeria mai més. Imaginava el nerviosisme del mag obrint i tancant insistentment la caixa i el riure complaent del públic, abandonant la sala convençut que tot plegat formava part de l’espectacle. Ell mateix s’ho va arribar a creure.


Dies més tard va començar a trobar-se la noia en els llocs més inversemblants i inesperats, formant part dels seus hàbits quotidians. 


Dins la fosca s’encén el llum. Ara s’apaga i es torna a encendre. Ella imagina que hi és. Ell imagina que hi és. Imaginem que hi som. Que anem i tornem mentre els altres pensen  que formem part de la funció. Anem apareixent en els llocs i en els moments més inoportuns i irreals. Poc a poc sense quasi adonar-nos ens anem desvirtualitzant. És sols una il•lusió: estic dins la teva imaginació, a mercè de les arts maldestres d’un mag.

----------------------------------------------------------

Tot esperant Sòcrates.

La paradoxa de Zenó (filòsof grec, s. V a. C.) sobre “Aquil•les i la tortuga”:

Aquil•les i una tortuga organitzen una cursa. Com que ell corre molt més ràpid, segur de les seves possibilitats, decideix donar-li uns quants metres de marge.

Es dóna el tret de sortida, i Aquil•les ràpidament arriba a la posició des d'on ha començat la tortuga: a l'arribar allà, però, descobreix que la tortuga ja ha avançat un nou tros i es troba en una posició més avançada. Així doncs, Aquil•les segueix corrent: això no obstant, al recórrer la distància que els separava fa un moment, es troba altre cop que la tortuga ha tornat a avançar. Així, Aquil•les no guanyarà mai la cursa ja que sempre tindrà la tortuga al davant.

*

Ara mateix no sabria dir si Zenó se sentia prou satisfet després de concebre un dels seus sofismes, intentant fer passar per correcte un raonament incorrecte, ni si ell mateix coneixia prou bé la validesa dels seus arguments. El que si és cert és que tot just havia acabat de formular la seva paradoxa sobre el moviment (“Aquil•les i la tortuga”) que la seva dona li demanà d’acompanyar-la al mercat (cosa que ell detestava especialment) i, amb astúcia, li va contestar: “Vés passant que jo ja t’atraparé”.



Mentre Zenó s’entretenia pel carrer en el lloable afer de no atrapar mai la seva dona, es va trobar amb Aristodem que venia de veure el banquer Pasió. El posat afligit i preocupat del seu amic el va portar a interessar-se per ell. “Vinc de demanar un crèdit, per poder acabar de pagar un altre crèdit que vaig demanar per tal de poder acabar de pagar un altre crèdit que ... “. Ara si que Zenó podia dir que se sentia complagut dels seus sofismes. El cas del seu amic n’era la prova concloent: Per molt poc que li quedes per pagar, Aristodem mai acabaria de saldar el seu deute. 


Zenó estava exultant amb el seus raonaments sobre el moviment i l’infinit. Aquil•les segurament no arribarà a córrer tot el recorregut però el que si és segur és que Aristodem acabarà (si acaba) pagant molt més del que necessitava. Heus ací la gran diferencia entre infinits: la distancia a córrer per Aquil•les es va fent més petita, mentre que el deute d’Aristodem cada cop és més gran.

I ara penso que un dia Zenó, camí d’Atenes, va coincidir amb un jove Sòcrates que ja mostrava les seves qualitats per a la dialèctica i el seu mètode d’interrogació per tal de rebatre les respostes amb raonaments contundents. Segurament Zenó va acabar trasbalsat i avorrit defensant Aquil•les i la tortuga, i per canviar de conversa segurament va acabar parlant del seu amic Aristodem i el seu deute.


Sabut és que Sòcrates no va deixar res escrit però la historia de Aristodem el deuria deixar ben afectat. Fins a tal punt que Plató, el seu deixeble, i Aristòtil, deixeble de Plató, anys més tard van proclamar opinions tant agosarades com aquestes:


“ ... Manifesto la meva desaprovació tant de les transaccions a crèdit com del cobrament d’interessos...” (Plató).


“...Les transaccions, de portar-se a cap, s’han de basar en l’estricta confiança entre ambdues parts ja que el que demana el préstec no té l’obligació legal de pagar interessos ni de tornar el capital ...” (Plató).


“... Asseguro la identificació directa dels interessos amb la usura ...” (Aristòtil).

Molts anys més tard el matemàtic escocès James Gregory va demostrar que la suma d’infinits termes (l’espai entre Aquil•les i la tortuga) podia tenir un resultat finit. El que fins ara ningú ha encertat a resoldre és el problema dels crèdits acumulatius d’Aristodem.

-------------------------------------------------------

La Yenni i les màscares dels dèbils.

“Foscor”. Obra de la Bru, de “Els colors de la Bru”.

(Li agreixo la seva col·laboració en aquest relat amb un quadre tan suggestiu).

La Yenni té l’esperança de que en la tràgica esquerda del seus llavis algun dia hi caurà un petó. Però ara la seva cara és un parany mal dissimulat on l’únic esquer són quatre ganyotes mal expressades de les que ja ha oblidat el seu veritable significat. Ara mateix no sap com hauria de somriure si un dia troba a l’home dels seus somnis.

Poc a poc s’ha anat acostumant a l’escomesa irracional, l’envestida animal que li barrina l’autoestima fins a la medul•la i que ha de pair més enllà de la nàusea. Ni tan sols li queda el recurs de l’oblit immediat.

No pot anar més enllà de la seva pell. La pell com a baluard del cos i com a presó d’emocions reprimides. Que haurà de fer per deixar-se acariciar algun dia? Quan trobarà algú que no vagi més enllà d’aquesta pell i s’hi entretingui amb una inacabable tendresa? Quan serà que, només ella, podrà marcar el ritme del seu propi cos?

La Yenni està deixant d’entendre el significat dels sentiments. Si, li fan mal els cops però fins i tot preferiria aquells cops donats amb odi, amb enuig, amb rancor. Que fossin els cops d’una lluita entre dos enemics. Una baralla on hi tingués el dret de la rèplica. Actes que poguessin provocar remordiments i penediments a l’altre. Però no, són cops gratuïts. Cops plens de debilitat.

Amargament sap que és una dona anònima. Sap que l’han fet invisible. Quan és barroerament grapejada és invisible. Quan és colpejada és invisible. Quan li diuen que és bonica és invisible. Qual li diuen que l’estimen és invisible. Inclús quan la miren i li parlen és invisible. 

La Yenni anhela rostres sense caretes i que arribi el dia en que pugui fer-se veure. Aleshores, poc a poc, anirà vencent la maleïda herència de l’estrès posttraumàtic i començarà a omplir silencis. Fins el dia que se senti estimada per l’home que li faci l’amor i, sense presses, li vagi pronunciant repetidament el seu nom. El seu vertader nom ja quasi oblidat. Aquell dia la Yenni haurà vençut les màscares dels dèbils.

-----------------------------------------------------------

L'ignorat aprenentatge de l'oblit.

Caminant. Imatge: Arxiu personal.

Ara, en els plàcids dies de repòs i d’evocacions el Caminant no aconsegueix que la seva memòria li regali el record d’haver aconseguit el seu propòsit. No recorda que hagi tornat mai de cap lloc i només es coneix anant, sempre anant. Ignorant de nostàlgies i penediments.

“Aquest matí, abans de l’albada, he pujat a un turó per tal de contemplar el cel estelat. Interiorment m’he preguntat: Quan abastem aquests mons, posseint el coneixement i el gaudi que amaguen ... estarem per fi saciats i satisfets? Íntimament m’he dit: No, un cop assolits aquests mons continuarem el camí”. (Walt Whitman).



El Caminant, acceptant l’oblit, fa camí esperonat per un pensament nòmada. Ja no sap que ahir va dormir en un lloc plaent on la gespa convidava al jaç. En va gaudir però ja no li serveix, l’ha oblidat. S’ha convertit en un transhumant a la recerca de noves nits estelades. Cada dia reprèn el viatge (potser per aquest camí ja hi va passar ahir; l’aprèn de nou). S’ha convertit en un home prehistòric, en un home elemental. El conqueridor del seu propi destí sense condicions.

Per poc a poc que vagi el Caminant ja és viatger i cada pas és el descobriment d’una nova expressió: un raig de claror entre el boscam, la fressa de la salvatgina, la salutació del camperol, el rastre del cometa. Tant se val l’efímer de l’instant, ell el percep i l’entén. Se l’empassa fins les entranyes, el digereix, l’assimila fins a fer-ne matèria i l’oblida. El constant i humil aprenentatge. 

El Caminant viu en el desig d’aquests instants previs a la descoberta sempre verge. El plaer d’esperar el que no s’espera, el que no coneix. Aquest lluminós segon abans del bes, de l’encaixada de l’amic, els instants abans del pas cimer, de l’espurna de pensament que permet la decisió concloent.

Des del coll estant contempla el poble en el fons de la vall. A mesura que els seus passos l’hi porten sent la cridòria de companys i amics: “El Caminant ha tornat!”. No saben que ell hi arriba per primera vegada però que les emocions i abraçades seran regalades amb generós afecte sense condicions. L’ignorat aprenentatge de tota una vida.

--------------------------------------------------------------------------

L'artesà de converses.

Vanuatu. Dibuix a la sorra. Imatge: Vanuatu National Cultural Council.

Sortia al carrer i tot eren verbs. La perspicaç mirada i els adjectius. De tant en tant només adverbis. La geometria perfecta de les paraules. L’ofici del diàleg i l’artesania de la conversa.

Utilitzava el tresc de l’anar i venir de les paraules com un ofici sense el més mínim interès lucratiu. Sense treure’n cap profit propi. Ni tan sols intel•lectual.

Li agradava anar al moll de sortida de les grans barcasses i paquebots. Allà buscava sempre a un home o a una dona sols i carregats de maletes. Era un senyal de determinacions, trasmudances i potser de futurs incerts. Amb qualsevol excusa hi començava una conversa que l’altre persona (mancada d’un darrer adéu) no refusava mai. Acabaven parlant dels somnis realitzables, de l’inútil dels ressentiments i que potser no cal arribar forçosament al destí triat. Els abraçava i els acomiadava.


Altres vegades buscava centres de solitud i abandonament. S’interessava per la llista de persones que aquell dia no tenien visita i, a l’atzar, triava un nom. En el cara a cara hi buscava, lluny de compassions, una subtil confrontació dialèctica de qualsevol tema banal. Ho feia sempre portant la contraria, de manera que l’altre s’encoratgés i defensés amb vehemència els arguments propis. Al final els hi acabava donant bona part de la raó, de manera que quan marxava els deixava amb una crescuda autoestima.



El constant coneixement de l’altre va fer que l’expressió de les paraules es fes més precís. Durant la conversa a vegades responia sols amb un verb, d’altres amb un adjectiu, d’altres amb un adverbi. Però la paraula era triada amb un encert sorprenent i tenia un sentit tan lluminós i convincent que feia que el diàleg es desenvolupés amb una confiança plena.


Amb el temps va acabar per no dir res. Tan sols emprava una mirada, un gest, una ganyota. Es va transformar en un mim de la conversa i amb un rictus deia tota una frase. 


I quan semblava que havia arribat a la fi del seu quefer, es va produir la darrera transformació: Línies, cercles, signes, gargots, li servien d’eina de comunicació per exposar arguments i explicar histories. Amb uns pocs signes era capaç de fer riure o de fer plorar. I amb la pràctica va arribar a expressar sentiments complexos, fer-hi veure colors i fins i tot interpretar música.

Sense adonar-se’n havia capgirat la història. S’asseia a terra i amb el palmell de la mà escampava i anivellava la sorra fent-ne un full en blanc i començava a dibuixar. De nou començava a escriure.

------------------------------------------------------------------

El dolorós camí al Nord.

Pateras. Imatge de Cayetano Fernández Azorin.

Potser la curiositat d’aquell avantpassat primitiu el va fer descobrir que aquell fragment d’hematita que feia surar en un cossi d’aigua sempre assenyalava el nord. L’embruix del camí a seguir. L’encís, com un designi dels déus primer i com un desengany milers d’anys mes tard.

Cal superar el pas que porta al camí franc. El franqueig que salva l’abisme. Les aigües gelades que diferencien les dues vores. Els obstacles que cal vèncer per ser mereixedor del viure que ja hauria de ser teu: la terra que conrees, el peix que salabres, els fills que puges, les cançons que cantes ...

*

El cant de les dunes.

El braç vigorós de l’Ousmane sosté amb força el timó de la pastera mentre a l’altre mà, el puny tancat, hi guarda la caixeta amb la sageta imantada que li assenyala un somni. No sap que no va enlloc. La seva barca navega endebades per les crestes de les dunes del desert de Lompoul. L’Ousmane enfonsa la mà dins l’agua i en treu un grapat de fina arena. Il•lusions i miratges es confonen mentre prem el puny amb ràbia i encoratja als companys: “Al Nord! Cap al Nord!”.
L’Ousmane no sap que acabarà conreant una terra que no li pertany i enyorant el cant de les dunes. Un trèmolo greu que li porten els vents càlids del sud i que li amaren el cos.

*

L’Evelyn i el somriure dels diumenges.

Hong Kong, diumenge. S’ha llevat d’hora. Ha agafat l’àlbum de fotografies, els maquillatges i les darreres cartes. És tot el que li pertany en aquesta ciutat que no és la seva, on cuina un peix que no ha pescat el seu home i on cria uns fills que no són els seus. L’Evelyn va triar fa temps el sacrifici i les renuncies per tal de poder enviar un grapat de diners al sud. Però avui toca rialles. Milers d’Evelyns, Rowentas, Jocelyns, Erlindas, fan seus els carrers del centre de la ciutat i formen grups de supervivència. Avui toca reivindicar-se. Col•lectivitzar els carrers i socialitzar les places. Durant tot el dia mostraran els trets de les seves identitats: miraran fotografies, llegiran cartes, cantaran i es maquillaran per tal de fer aflorar identitats i condicions irrenunciables.

*

“- Maldita mojada, o me das plata o chingamos a tu hija”.

Arribar a l’altra vora de Rio Grande no només és una qüestió de diners. Hi ha qui diu, amb sorna, que aconseguir el somni només és una qüestió de sort. De mala sort: la bala perduda sempre serà per tu. A la timba les cartes estan marcades: tu no guanyes mai. Mort, deportació, captiveri. És una qüestió de dolor. De dolor psíquic, moral. De suportar l’odi dels teus perseguidors i el xantatge emocional dels coyotes, els traficants de persones: “- Maldita mojada ...” Encara que arribis a l’altre vora, per sempre més et miraran amb menyspreu. Seràs un espalda mojada. Per dins, l’orgull de ser un guarijio, un maputxe, un guaraní. Els orígens no te’ls pot prendre ningú.
La Gladys volia anar al nord a veure a la seva filla i les seves netes. La sort va estar del seu costat: “Pero havia pagado  demasiado caro este momento de felicidad. Una cosa así sólo hay que hacerla si es de vida o muerte. Y la verdad es que Estados Unidos no vale la vida”.

*

L’Ousmane, l’Evelyn, la Gladys, formen part de les fredes estadístiques dels que passen o dels que no passen. Dels que un dia van emprendre el dolorós camí al Nord. El maleït Nord.

------------------------------------------------------------------

K.

No és cap tàctica. El fet de que l’Elena s’hagi enamorat de mi obeeix més al llastimós estat emocional que travesso que no pas a una virtut pròpia. Sempre ha funcionat molt bé fer-se el melangiós i desconsolat davant de les dones. No és el meu cas. De l’Elena no m’agrada res, tret de les seves mans, però ja donat tot per perdut m’avinc a ser el seu amant. Aquesta nova situació em representa també un estalvi: la meva economia no es ressentirà de les freqüents visites a l’Elisa (si, ja ho sé, però us asseguro que no tinc cap mena de remordiment ni mala consciència).

El cert és que no m’ha calgut gaire temps per adonar-me de la meva compromesa situació. Els dos funcionaris que fa uns dies em van treure del llit van ser prou èxplicits: “Si molt bé, però ja ho explicaràs tot al jutge”. Va ser un comentari benèvol. A hores d’ara encara no m’he pogut defensar del suposat delicte.

L’actitud de familiars i amics tampoc m’ajuda massa. Els familiars, amb el meu oncle Carles al capdavant, deixen anar comentaris com ara “alguna cosa hauràs fet” i els amics, lluny de ser pràctics, em donen idees estrafolàries que no fan res més que allargar l’angoixant procés.

El que més em desanima és el fet que altres ciutadans que es troben amb una situació semblant a la meva són absolts i alliberats sense tràmits. Fan tertúlia entre ells i riuen. Davant de la ineptitud del meu advocat he decidit fer-me càrrec de la meva pròpia defensa.

Aquest relat, atípic en mi, ha estat escrit a corre-cuita. És una qüestió d’urgència. No sé quan podré tornar a escriure. Ara totes les meves forces estant concentrades en fer una profunda reflexió del meu estat actual i trobar-ne la solució per sortir-me’n.

---------------------------------------------------------------

Ritual.

Un filat travessa un arbre. Imatge: Arxiu personal.

Un relat de la Bru (Els colors de la Bru) va ser l’espurna que em va incitar a escriure aquest altre. A ella doncs el dedico.

Un esmolat filat barrina un arbre. S’hauran buscat o l’afecció la fet l’atzar? Imagino una ferida consentida, sagnant de saba dolça. O potser ha estat forçat i és ferida de doble tall: els dos pensen que ha estat l’altre. Tan se val, res pot alliberar-los sense fer més mal.

L’escorça, com un llençol, embolcalla nueses trenades. És gust dels dos sota el llençol quan un plora i l’altre riu? El ritual és clar: És deixa ferir el que plora i és deixa ferir el que riu.

Sota un mar de llençols onades de carícies fingides. Mitges veritats i mitges mentides. I el pensament mar endins ...

Esdevindran presoners de cent convits
i oblidaran les barques varades.
Ell, cercant l’escumall del coit amb l’arena,
i padrina de noces ella, enamorada del nuvi.

Esdevindran imatges trenades
cisellades pel tall de cada ona.
El tast salabrós de la quilla,
l’esvoranc a babord,
l’empenta del cos penetrant dins l’úter humit
i el pensament mar endins ...
... comptant aniversaris a cada vogada.

Premo amb força el puny i en raja una llàgrima de saba dolça.

----------------------------------------------------------------------------------------------

La terrissaire de Bhaktapur.

Una terrissaire de Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).

L’aigua que mullava els seus peus duia l’ànima dels déus de l’Himàlaia i les cendres dels morts de Pashupatinath. Al capvespre, quan el riu era memòria viva, la Yangani n’omplia una gerra i la barrejava amb argila de la vall del riu Bagmati.

De petita, la Yangani volia ser la deessa Kumari i posseir les 36 virtuts que fan a les nenes perfectes. Però ignorava que les dones intocables no solament no poden desitjar el seu destí, sinó que ja abans de ser concebudes tenen els seus orígens estigmatitzats amb el fang del fons dels aiguamolls. La Yangani va haver de ser terrissaire, però va modelar l’argila amb tanta habilitat que cada una de les peces que naixia de les seves mans era de tan singular encís que cadascuna tenia una virtut diferent.

Feia lliscar entre els seus dits aquella massa pastada de déus i homes fins aconseguir fer-ne un sol cos amb tremp propi. Després, com petites cicatrius sobre les seves pells, gravava sobre l’argila humida els trets de les seves existències passades, les deixalles del temps, i els posava a coure per tal d’amansir-ne el temperament. Un cop cuits els deixava al sol, fins que recobraven els trets més subtils de la seva memòria. Sabia que en aquells atuells hi convivien virtuts i baixeses, però corresponia als demés saber-ne veure la quasi imperceptible diferència.

A força de modelar ànimes i cendres, la Yangani va aprendre a conformar la naturalesa de les persones. En el ulls del forà que arribava a la plaça hi sabia llegir no tan sols els seus orígens, sinó també aquelles virtuts i baixeses que ella coneixia amb escreix. Mentre que per al forà la compra de la terrissa era un tema banal de regateig de diners, per a la Yangani  es transformava en el judiciós exercici de saber escollir la peça adequada. Aquella que treia privilegis als déus i donava drets als homes i que acabava igualant a sacerdots bramans i nens intocables.

La Yangani ha envellit amb les mans aspres i la mirada dolça. “No sé perquè tants déus” es diu quan mira els infants captaires de la plaça. Amb el temps ha après que els déus i les castes els inventen els homes i que els ulls rutilants de les deesses Kumari miren amb melangia i es pregunten quan el seu cos  començarà a sentir el brot de la primera virtut.

Plaça dels terrissaires a Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).

El Viatger se’n va tal i com ha arribat: Ignorant, creien que sap. La Yangani el plany. Sap que en els ulls del Viatger hi ha un constant cercar. Que ha viatjat des de molt lluny per arribar tot just fins aquí, la plaça on ella viu. La Yangani li tria una gerra que ell se’n porta com un botí. Quan el Viatger deixa la plaça no sap, que en el imperceptible moment en que s’han creuat les seves mirades, ella li ha pres l’ànima. I l’ha fet immortal.

-----------------------------------------------------------------

Savis i pagesos.

Abeurador. (Imatge:Wikipedia).

Arquimedes estava esgotat. Les càbales li exigien llargues hores d’esforç i va decidir relaxar-se abans de sopar. Va omplir la banyera i s’hi va immergir amb cara de plaer. Aquesta sensació de flotabilitat plaent el va inspirar de tal manera que en aquell precís moment va dir: Sobre qualsevol cos submergit en un líquid hi actua una força que l'empeny cap amunt i que és igual al pes del fluid que desallotja.

Bé potser no va anar així, però ... no li va caure una poma pel cap a Newton? És curiós com alguns objectes tan quotidians han influït a l’hora de descobrir principis i teoremes. M’imagino a Pitàgores resolvent el seu famós teorema en el moment de recolzar l’escala a la paret per tal d’adobar la teulada. O a Bernoulli descobrint el comportament dels fluids per un tub en el moment de succionar una orxata amb una palleta. Per altra banda no m’estranyaria gens que qualsevol de les pel•lícules dels germans Marx, on el més lleu malentès pot ocasionar un embolic de condicions considerables, hagués estat la font d’inspiració de la Teoria del Caos.

No sé en quin moment algú altre va resoldre un altre “problema” i se li va ocórrer reciclar les banyeres i utilitzar-les com a abeuradors per al bestià. Posats a ser pràctics quasi diria que la solució és tan útil com el numero “pi”, encara que la seva integració en el paisatge no sigui del tot encertada.

Banyeres / Abeuradors.

Quan me’n trobo alguna pel camp no puc deixar d’imaginar-m’hi al propietari del mas o a la seva dona prenent un bany reconfortable.  Un moment de placidesa i repòs on hectàrees, tractes, subvencions, vestits de festa major i esdevenidor es barregen.

El fet és que en la senzilla instal•lació d’una banyera/abeurador el pagès hi escaire i apuntala estaques o hi fa arribar manegues amb aigua. I de segur que, en aquest tresc, en Pitàgores i en Bernoulli li donen un cop de mà. Curiosa barreja de ciència, sentit pràctic i reciclatge. Dic jo si amb el temps i les modernitats, en lloc de banyeres no hi acabarem veien “jacuzzis”.

----------------------------------------------------------

Els dijous, miracle.

Pepe Isbert en el papaer de Sant Dimas. (font:sensacine).

Lluís Martínez Sistach, un home fet i dret  i arquebisbe de Barcelona, fa uns dies responia sense rubor a un reporter: “Els cristians ens hem d’encomanar a Gaudí. Si hi ha algun malalt greu i tal ... doncs encomanar-lo a Gaudí, doncs si Gaudí intercedeix i Nostre Senyor el cura aniria molt bé per la beatificació. I seria molt bonic”. Monsenyor es va quedar amb el cul a l’aire. Se’ls hi noten les urgències: Necessiten sants però els hi falten els miracles. 

L’arquebisbe Sistach deu haver vist moltes pel•lícules. De segur que deu recordar aquella en que quatre aprofitats (les “forces vives” del poble) s’inventen un miracle fent aparèixer Sant Dimas al veïns de la vila amb fins prou lucratius: Atraure turistes per tal de promocionar un balneari decadent, revaloritzar terrenys i donar una empenteta als negocis dels quatre oportunistes. Tot això ens ho explicava Luis Garcia Berlanga en una de les seves obres mestra: “Los Jueves, milagro”.

Dijous passat l’arquebisbe també ens va demanar una empenteta: Un miracle. La finalitat no és pas massa diferent a la que pretenien els espavilats del poblet d’en Berlanga: la de “fer bullir l’olla” eclesiàstica i tal com diu el propi Sistach “un miracle ens aniria molt bé”. Que bonic.

És necessita un miracle. Vinga va posem-s’hi tots , que no sigui dit! Imagino que donada la importància del cas valdria qualsevol fet sobrenatural i incomprensible que es pogués qualificar com a tal.
Em venen al cap varies possibilitats:

Que tots els Sants Dimas (els “bons” lladres) que corren pel carrer vagin a la garjola. Quanta raó tenia Jesucrist quan en la creu es va dirigir a Dimas i li va dir: “Abans que acabi el dia estaràs amb mi al Paradís” (segur que es referia a un Paradís Fiscal). Si s’aconsegueix engarjolar en Fèlix Millet el miracle passa a ser “Miracle Premium”  i Gaudí passa directament a la canonització.

Que la Pilar Rahola deixi de defensar una cosa i la contraria amb la mateixa vehemència segons la seva conveniència (si es produís aquest fet penso que seria suficient per beatificar de passada a la mateixa Rahola).

Que els politics deixin d’amagar-se darrera el “Nosaltres no podem fer miracles” referint-se als drets socials i en canvi si facin servir la vareta màgica “retallant per allà retallant per aquí” en pla rumba catalana.

Que les Companyies Farmacèutiques deixin d’especular amb malalties en els països desenvolupats, per tal de prometre miracles amb certes vacunes només per fer negoci, i en canvi encareixi els medicaments bàsics als països pobres.

És difícil que alguns d’aquests miracles es puguin realitzar. Si més no sempre podem aconseguir un bon llibre que ens alliçoni sobre el tema i fer un miracle a mida.

La llista dels possibles miracles no s’acabaria mai. Està clar que aquests no són els miracles que Monsenyor vol. Potser per ell seria més convincent que en el balneari decadent del poblet d’en Berlanga enlloc d’aigua hi sortís vi.
-------------------------------------------------------------------

L’Home dels seus somnis.

"Noia somiant". Dibuix: Júlia Vendrell.

Feia alguns dies que la Paula es llevava amb una sensació pertorbadora que la feia anar de pensaments agradables a d’altres plens d’interrogants i curiositat. Al despertar recordava vagament un somni eròtic impregnat de subtileses i de tendresa, però li era del tot impossible recordar la fesomia d’aquell home que cada nit li feia dormir un son amb tanta passió que semblava talment que estigués desperta.

Costés el que costés, estava disposada a dur a cap el que fos per tal de recordar i trobar l’home d’aquells somnis.

Només sortir al portal es va topar amb en Marc, el veí. Calia no desaprofitar la primera oportunitat i li va deixar anar un somriure seductor i encaramel•lat. No va passar res. Més aviat en Marc se la va mirar com volen dir “I que li passa a aquesta ara!”.

La Paula no es va desanimar i durant el matí va provar diferents estratègies: En el Metro, fent veure que s’entrebancava, es va llençar sense vergonya als braços d’un xicot musculat (“triar per triar”, va pensar).  A la feina va abocar expressament el cafè sobre la camisa del contable (mai se sap) i en un acte de desesperació va intentar deixar-se atropellar pel conductor de l’autobús.
  
A l’hora de dinar, per tal de cridar l’atenció del cambrer, va demanar guisat de menuts amb cargols i més tard, en una acte de valentia i empassant-se l’orgull, va trucar al seu “ex”: “Pere, que et sembla si ho tornem ha provar ...”

La Paula va pensar que potser la seva tria anava dirigida a un home massa normal. Potser valia la pena, posats a triar, donar-hi un puntet picant i morbós a la qüestió: El mossèn! A mitja confessió, però, va fugir quan va veure que l’interés del capellà anava massa lluny: “I que dius que et fa aquest home, filleta?”

A la perruqueria, fent veure que parlava pel mòbil amb una amiga va dir: “Doncs si noia, el test d’embaràs ha donat positiu” I tot seguit va observar si el perruquer feia cara d’esglai.

En realitat hi va haver un moment en el que va semblar que podia haver trobat el seu home: Va ser després de comprar l’ukelele. El dependent se li va acostar amb un somriure simpàtic i quan ella esperava el desenllaç, ell li va dir: “I perquè no et compres també una ocarina?”.

De sobte se li va encendre l’esperança: “Es clar! En Sergi, el farmacèutic!” Va córrer a la farmàcia i li demanà un producte per les pigues. “És per aquella piga que tinc a ...” li diu, esperant que ell conegui l’amagatall íntim de la taqueta. En Sergi li diu: “Amb recepta o sense?”

La seva darrera possibilitat era en Joan, de la botiga de menjar preparat. Sense masses esperances i una veu poc animosa li va dir: “Joan, posa’m una safateta de guacamole”. Res.

Cansada i decebuda va tornar cap a casa. Es va creuar amb l’Isabel, una noia del barri.

- Bona tarda Isabel.
- Adéu Paula.

A la Paula no li van caldre més de tres passes per recordar la persona dels seus somnis.

---------------------------------------------------------------

Crònica d’una fatalitat (sota els auspicis de Shakespeare).

“L’atzar, el dubte, el destí, la fatalitat ... El món Shakespearià en el temps de fer uns mots encreuats. Però en Claudi bé ha de mitigar el seu insomni .....”

A en Claudi li costa agafar el son. Ja s’hi ha posat de tots costats però no hi ha manera. Un amic seu li ha dit que pels casos d’insomni va molt bé recitar el monòleg de Hamlet. En Claudi ho prova, però per més que ho intenta sempre es queda encallat en el mateix fragment i es fa un embolic amb Morir, Dormir i Somiar o Somiar, Dormir i Morir o ...

Bajanades! Pensa. S’alça del llit i s’asseu al sofà. Per tal de relaxar-se agafa el llibret de mots encreuats i l’obre per una pàgina qualsevol.

En Claudi busca a l’atzar.
Horitzontals, 2: Acte de descans nocturn. Necessari per a la bona salut i recuperació del organisme.
Arrufa el nas i deixa anar un somriure sorneguer. Fins i tot diria que li fa gràcia. Escriu: DORMIR.

En Claudi es complau encara en l’atzar quan busca una paraula vertical que s’hi avingui.
Verticals, 4: Sac rectangular de tela. Cosit de tots costats i ple de llana. Serveix per a jeure-hi al damunt.
S’incomoda. Es regira en el sofà mirant a dreta i esquerra. Sembla que busqui a un observador invisible i burleta. Escriu: MATALÀS.

En Claudi ja està ple de dubtes alhora de triar el següent mot.
Horitzontals, 8: Son intranquil i angoixant.
Sent que una suor freda li baixa per l’esquena. Intenta sobreposar-se i creure que tot plegat és una casualitat. Escriu: MALSON.

S’espanta sobtadament quan se’n adona que la darrera paraula que ha escrit també podria ser: Allò que és motiu de continuades fatalitats.
En Claudi no creu que tot això pugui ser una broma del destí. Amb una rialleta nerviosa cerca una altra paraula.
Vertical, 1: Conjunt dels esdeveniments que constitueixen la vida d’algú.
En Claudi ja està entregat. Ni tan sols s’hi pensa. Escriu: DESTÍ.

En Claudi recorda el fragment de Hamlet quan llegeix la següent paraula.
Verticals, 6: Son etern (a l’inrevés) .
En Claudi escriu: MORT.

Ja no hi ha remei.
Horitzontals, 4: Moviment pel qual un home es pot llençar per la finestra.
En Claudi escriu: SALT.

A l’inspector de policia encarregat del cas li serà del tot impossible saber perquè en Claudi s’ha llençat per la finestra. El cas quedarà tancat. Un cas de suïcidi com d’altres.

Però en Claudi s’ha aturat en un moment inoportú. Si hagués continuat, amb les pistes que té li hagués estat fàcil endevinar la següent paraula:
Horitzontals, 3: Remei definitiu per curar l’ insomni.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Una carta adreçada al Llop.

(Aquesta carta, adreçada al Llop, va ser escrita per una veïna del poble on suposadament hi viu la Caputxeta).


Senyor Llop,

En primer lloc sàpiga que jo mateixa considero absurd i incomprensible el fet de que li escrigui una carta. Ho faig moguda per la compassió i perquè ho crec un deure, palès el punt fins on han arribat els fets.

Des de fa temps arriben a casa cartes a nom de la Caputxeta Vermella. Ja d’entrada li haig de posar en clar que ni en aquesta casa ni en el poble hi viu cap Caputxeta ni ningú que pugui respondre als trets que deixa entendre en les cartes. Ho sento però crec que ho ha de saber: La Caputxeta Vermella no existeix. És un personatge de conte, de ficció. Comprenc que a vegades ens podem creure captivats per una persona imaginada i idealitzar-la fins a creure que existeix realment i estimar-la.

Miri, jo mateixa de joveneta vaig estar bojament enamorada de l’actor de cine Ralf Tonino, fins el punt d’arribar a veure totes les seves pel•lícules. Ja de gran m’he assabentat que aquest actor no ha existit mai. Ja veu dons que em puc fer càrrec de la seva desil•lusió.

No crec que aquesta carta es pugui allargar més. El que vostè tenia que saber ja ho he dit. Només un consell que potser el pot ajudar: pensi que la realitat supera sempre a la ficció.

Li desitjo sort.



Nota de l’autor: Aquesta carta va ser deixada al peu de la roca del Llop un mati de tardor en que bufava un suau vent del sud. El Llop no va arribar a llegir-la mai. La nit abans, el seu instint el va prevenir d’aires hostils i roïns, i va marxar cap el nord. En el fons, aquesta fugida no era més que un acte de supervivència ...

*

Amb aquesta carta s’acaba la relació entre la Caputxeta i el Llop. No hi hauran més cartes. La única possibilitat és que en alguna vila o ciutat, alguna noia adolescent i somiadora es cregui Caputxeta Vermella, i en la seva il•lusió comenci a escriure cartes al Llop. Però segurament això nosaltres no ho sabrem mai.

--------------------------------------------------------------

El director, el fotògraf i la dona de Henan.

Quan L. B. Jefferies va patir aquell accident i va quedar impedit davant d’una finestra, se li van obrir els ulls a tot un mostrari de vides alienes. En la perseverant mirada a la casa dels altres s’hi veu la seva rutina diària i no hi ha res de més evident per tal de conèixer les faccions de les seves ànimes.

Personalment hi he vist infidelitats, avorriments, obsessions, baralles i reconciliacions. A L.B. Jefferies, Hitchcock fins i tot l’hi va fer veure un assassinat. Explicant tan sols el que passa a ambdues bandes d’una finestra, el mestre havia escrit una excel•lent pàgina d’intriga.
Molt abans de Hitchcock hi va haver algú a qui se li va encendre la llumeta d’escriure el nom de les coses. Sempre he pensat que les primeres “paraules” les va escriure una dona i que van ser fruit de la necessitat d’expressar un sentiment. Fa quasi 9.000 anys, a la regió xinesa de Henan una persona (segurament una dona), sense saber-ho, es va posar a escriure: Va dibuixar dos símbols que milers d’anys més tard serien emprats en l’escriptura xinesa. Curiosament el significat d’aquests dos caràcters són “ull” i “finestra”. Quasi l’origen d’una expressió.
Encara no fa dos-cents anys, la mirada inquieta de Joseph Nicéphore a través de la finestra de casa seva buscava el motiu per modelar la que seria la primera fotografia de la Historia: “Vista des de la finestra de Gras”. Va utilitzar una placa de peltre coberta amb betum de Judea i fixada amb oli de Lavanda (mai m’hagués imaginat una manera més romàntica de tractar material sensible). En Joseph també començava a escriure, aquest cop amb l’ajuda de la llum.
Hitchcock va utilitzar la finestra com un sedàs de finíssim tremat per on només hi passaven les mirades més incisives.
Joseph Nicéphore ni tan sols es va adonar de la finestra. El seu ull, i el de la seva càmera, la van travessar com un estilet cercant llums i ombres.

I la dona de Henan probablement no volia escriure ni “ull” ni “finestra”. Quasi amb tota seguretat puc afirmar que intentava dir “t’estimo”.

Aquest relat, també el podeu llegir a “NERVI”.

NERVI és un projecte de revista cultural que han engegat una colla de companys blocaires amb molta força. Actualment està en període inicial de proves mentre es dissenya la pàgina digital definitiva. La meva intenció és publicar-hi periòdicament a part del que vaig escrivint habitualment a “Temari”. A la pàgina de NERVI hi trobareu més informació sobre el projecte.  Gràcies per ser aquí.

-------------------------------------------------------------------------------------

Somien els Cyberllops amb pastors elèctrics?

Luiggi Bertolotto ha estat potser el més famós ensinistrador de puces de tots el temps. Diuen que per tal d’evitar que aquest insecte s’escapés amb un bon salt, provocant que algun espectador comencés a gratar-se  convulsivament, va idear un enginyós mètode: consistia en tancar la puça dins d’un got durant uns dies. Quan la puça saltava, inevitablement topava amb el vidre invisible de manera que arribava a creure’s  que en realitat no podia saltar i deixava de fer-ho. Una repressió psicològica molt subtil.

 Aquesta estratègia m’ha fet pensar en una altra de més rebuscada: El “Tractament Ludovic”. Mètode al que és sotmès l’Àlex (protagonista de la “Taronja mecànica”) per tal de curar-se del seu comportament ultra violent: li administren una droga al temps que li passen imatges de sexe i violència d’una manera repetitiva. La finalitat és que acabi responen a les imatges de la mateixa manera que respon a la droga.

Dit això, em movia dies enrere per la Portella d’Orlu quan topo amb una manada de llops. En compto ben bé set o vuit. M’adreço al llop alfa:

- Ep! Germà! No us feia per aquestes altituds – li dic.
- Anem a veure si ens fem algun cabirol. Ja no ens agraden les ovelles.
- I dons? – interrogo estranyat.
- No ho sé. Quan les veiem ens agafa una mena d’esglai i fugim.
- I que me’n dius de les gallines?
- Igual. Als llops de la Serralada de Madres els hi passa el mateix. No t’acostis a les ovelles! Fuig si les veus!

Desconcertat, faig una incursió per masies, estables i conreus. Tot sembla tranquil. Unes ovelles pasturen darrera d’una tanca. M’hi acosto, però abans de saltar llegeixo una petita placa metàl•lica en el reixat: PASTOR ELECTRICO ZAGAL.
En busco informació i, després de comprovar que es tracta de tanques electritzades, llegeixo coses com aquesta:

“…Todos los animales necesitan ser educados. Después de recibir la primera descarga (de unos 10.000 voltios) y memorizado sus efectos, su instinto de supervivencia les impide volver a acercarse a la línea del pastor eléctrico… Esta estratagema funciona para alimañas como el lobo…“

Passo perquè tothom defensi els seus interessos però no tolero un insult com el de “alimaña”. D’altra banda ... què en quedarà de les nobles baralles entre llops i mastins i de les trifulgues amb pastors de carn i ossos com Déu mana? Això és una guerra bruta i amb mala fe.

Prenc un decisió: Analitzo el funcionament del mencionat pastor elèctric i estudio maneres de desactivar-lo. Tot seguit llegeixo tot el que puc sobre Ivan Petrovich Pavlov i el condicionament clàssic. Estudio l’aprenentatge associatiu i tècniques de psico-ajuda. Fet això, preparo un mètode de desprogramació i me’n torno a les muntanyes.
Si volen guerra, tindran guerra.

-------------------------------------------------------------

Diari d'expedició. Els Tadjiks i les veus de la gelera.

(Fragments i records del meu diari de caminant durant una expedició al Pic Ismail Samani - 7.495 m. - a les muntanyes del Pamir, Àsia Central).

“… Si quieres entenderme llega a las cumbres o a la orilla del mar.
Cualquier insecto es una explicación,

y una gota de agua o la agitación del mar, una clave...”

(Walt Whitman).

Camp Base (3.950 m.) “Avui hem visitat una família tadjik. Ens han acollit amb una hospitalitat tan senzilla i generosa que m’han fet qüestionar la societat d’on vinc i qui sóc. Ens han convidat i ens han donat el que tenien: pa, formatge i iogurt. Dins la iurta hem compartit presents, tabac, mirades i sobretot rialles. No hem parlat, ningú parlava la llengua de l’altre, però durant una bona estona ens ha unit el sentit universal de l’humor i les rialles.”

El nom del Pic (Ismail Samani) és de fa ben poc. La dissolució de la Unió Soviètica va portar revoltes i confrontacions en les repúbliques asiàtiques i els moviments islamistes van aprofitar per donar al pic el nom del que va ser el fundador, en aquestes terres, del primer estat persa independent.
Els darrers anys aquest pic ha passat per diferents noms:

Monte Garmo fins 1933
Pico Stalin fins 1966
Pico Comunizma fins 1998
Pico Ismail Samani en els nostres dies.

És realment cert que els vencedors escriuen la historia i imposen els seus noms. M’imagino al jove Alexandre el Gran per la fèrtil Vall de Fergana aprofitant treves per donar descans al seus. No seria sorpresa saber que en aquells temps el pic portés el seu nom. 

Pujant cap al Camp II. Al fons el pic Ismail Samani.
Família tadjik.
Arribada al Camp Base.
Les allaus eren freqüents.

Camp Base (3.950 m.) “Hem fet un partit de futbol en el Camp Base. Ha estat realment una confrontació internacional: Russos, búlgars, turcs, catalans ... Qui ho hagi provat sabrà l’esgotador que és córrer amunt i avall a aquesta altitud! El camp és una catifa de Flors de Neu. De primer m’ha fet llàstima trepitjar aquest bé de Déu de flors, tant escàs a casa nostra, però quan ha començat el joc ja ha estat cosa d’amor propi. Resultat: Catalunya: 1- Resta del Món: 2. Tenim excusa: ells estan més ben aclimatats a l’altitud que nosaltres i, a més, l’àrbitre era rus!”

El meu petit diari, una carta d’un amic turc on em demanava de comprar-me el sac de dormir, flors de neu del Camp Base i Walt Whitman, amb qui vaig intimar.

Evocant aquells dies al Camp Base recordo que a les tardes anava a escoltar les veus de la gelera. Com un enorme animal prehistòric que s’arrastra feixuc entre enormes muntanyes, li sentia el cruixir de les costelles, el gratar de les urpes i el seu poderós esbufec demanant pas. Fent el discurs de les seves memòries mil•lenàries.

-----------------------------------------------------------------