Sovint em sembla un regal algunes de les coses que no podrem posseir sempre. Aquelles coses que ens hem fet íntimament nostres. Tot allò que ha format part d’un moment irrepetible en la nostra vida i que d’una manera conscientment plaent, sense adonar-nos, anirem oblidant. Amiga, què t’haig d’explicar a tu! Saps que el desigual envelliment de les espècies farà que algun dia jo mateix sigui un filet de pensament que se’t escapa de la memòria.
Avui, però, et volia parlar de l’ofici del gel quan embolcalla la vida, atura el gest, allarga l’instant. S’ho fa seu i en fa silenci, i més tard ho allibera. Et vull parlar de l’efímer. D’allò que mai podrem posseir.
He vist el riu saltar pel penya-segat i aturar-se al mig del buit. I la genciana, presonera, deixar de créixer. I com el so del cant d’un gall fer m’arribava lentament, fins quedar sospès a l’airecel. I un branquilló ser l’origen d’un cos vigorós ... i sobreviure’l.
Ah! No hauríem de sobreviure a la nostra pròpia memòria! Sortosament, encara penso amb tu. Em pregunto si tots els pensaments, records i ofrenes han estat moments efímers. I, si ha estat així ... com és que l’efímer dura tant?
El fet excepcional de l'efímer. (Arxiu propi) ------------------------------------------------------------------------- |