dilluns, 28 de febrer del 2011

El Forat.

(Apunts del meu “quadern de camp”)

Vaig escriure aquest curt relat ja fa anys i casualment le recuperat. He decidit “penjar-lo” en el blog conservant l’original en castellà.


El agujero era muy pequeño. Dado su tamaño y la distancia a la que se encontraba no le di mucha importancia, ni me pareció que tuviera relación alguna conmigo. En aquel momento mis preocupaciones estaban centradas en mi posición respecto a los demás, ya que nuestros cuerpos estaban dispuestos de una manera amontonada y poco afortunada.


Estas meditaciones pasarían rápidamente a ser intrascendentes. De repente me vi alzado y suspendido en el aire. Quien fuere tenía el suficiente adiestramiento para sujetarme con delicadeza y, lentamente, acercarme al agujero. Por mi parte, no entendía el significado de la operación y seguía sin entender mi vínculo con el orificio. Fue solo al tenerlo suficientemente cerca cuando comprendí: intentaban introducirme en él. Imposible! Mi cabeza era mucho más grande que aquel hueco! Entonces mi poseedor, con destreza y demostrando conocer el oficio, giró mi cuerpo de manera que fueran mis pies los que quedaran dispuestos frente a él. Tampoco entraba! Empezaba a liberarme de mis angustias. Pero en aquel momento, con una habilidad que empezó a preocuparme, empezó a hacer girar mi cuerpo y a introducirme lentamente en el agujero. Encajaba de una manera tan perfecta que parecía que aquel hueco se hubiera hecho expresamente para mi. Mi cuerpo se fue calentado más y más. Al final quedo totalmente introducido en el orificio. Solo asomaba mi cabeza. Fue solo entonces cuando, al girar la vista a derecha e izquierda, pude ver al resto de tornillos colocados en una perfecta hilera!
---------------------------------------------------------------------------------

dimecres, 23 de febrer del 2011

Globalització.

Nota preliminar: Globalització, paraula que pren el seu significat de l’arrel llatina Globus.


Sempre m’ha fascinat la imatge d’un globus que s’escapa de la mà d’un nen. Se’n va, se’n va ..... se’n va. La gent somriu. I el nen? Si és ric cap problema. Però si el nen és pobre la cosa és més complicada. Potser que no torni a tenir un globus mai més en la seva vida.

M’imagino a un Senyor gras, amb levita i fumant un puro ( no cal més explicacions, sabem de qui es tracta. Bé, una altre pista: du barret de copa). El Senyor té una capsa de globus per inflar. Semblen pelleringues. No fan patxoca. Ningú en donaria un euro. Però ah! amics meus. Quan el Senyor n’agafa un i el comença a inflar la cosa canvia. És espectacular, sembla màgia. Gros, rodó, lluent, de colors vistosos. Tots els nens volen un globus! El Senyor del barret de copa els comença a repartir:

- Té maco, un globus. I un altre per a tu. I tu. No tu no. Tu tampoc. Tu si. Tu no.

Hi ha nens contents (inclús n’hi ha algun que té dos globus) i d’altres que no en tindran mai.

Però ara ve la segona part. La més maquiavèl·lica. Astutament pensada: els globus no duren sempre! Semblen programats per a la seva desaparició. Ja hem vist que hi ha globus que s’escapen i es malmeten. D’altres es van desinflant fins que queden en un estat llastimós en un racó. I d’altres no tenen temps de res: exploten ràpidament entre les mans.

El Senyor gras amb levita i barret de copa va inflant i repartint globus.


Fotografia: Rahego.


Fotografia: Arxiu Propi.

Nota: Que cadascú pensi amb els noms que li recorden les figures del Senyor del Barret de Copa, els Globus i els Nens. Us asseguro que, malauradament, hi ha infinitat de possibilitats!

No he posat títol a les fotografies, m’ha semblat que no calia.

---------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 20 de febrer del 2011

Voyeur de Mitjanit.

Sempre havia notat que, a l’anar a dormir, les titelles que tinc al prestatge em miraven d’una manera entremaliada. Evidentment mai n’he fet cas. No puc obsessionar-me amb les imatges i fotografies que tinc per casa. Fins que a l’altre nit, em vaig aixecar a mitjanit per tal de beure un got d’aigua i em vaig trobar amb l’escena carnal que veieu en la imatge. D’en Banyeta m’ho podia esperar. Però de la iaia Margalida no! I més amb la cara de joia que feia. El bo del cas és que els altres tres miraven!


Fotografia: Arxiu Propi.
Si us haig de ser sincer la meva primera intenció va ser fer veure que no els veia. Però que carai! jo també em vaig quedar una bona estona mirant!
El que he arribat a veure en altres nits entre els 5 personatges ho hauria de publicar en un altra categoria de blogs. Però segur que us en feu una idea!

---------------------------------------------------------------------------------

dijous, 17 de febrer del 2011

Fi de la Primera Època.

Amb aquest apunt finalitza la 1ª època de Temari Imprescindible. Vaig començar fa un any i el cert és que porto un parell de setmanes pensant amb la qüestió de “tenir un blog”, el temps que això comporta i buscar l’equilibri entre totes les meves inquietuds.
El cert és que he pogut deixar una mostra de tot allò que m’ha deixat una empremta emocional i ha anat aglutinant els bocins del meu jo. Però tot això ja no em motiva massa. També és cert que no puc deixar-ho.

Bé, el cas és que a partir d’ara els continguts seran principalment de “collita pròpia”: relats, opinions, contes ... tot una mica més personal i amanit amb alguna pinzellada que trobi per la xarxa.
El nom no canviarà (sé que quedarà una mica presumptuós), l’únic que pot passar és que en lloc de “Temari Imprescindible”, amb els meus escrits passi a ser un “Temari Prescindible”. Segurament també hi haurà un petit canvi d’imatge. També deixaré a l’arxiu els apunts que hi ha fins ara.
Mentre faig canvis us deixo un divertit vídeo. Dura uns 30 minuts però us asseguro que val la pena!

El Futuro de los blogs según Hernán Casciari.
.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Gorty Barada Nikto.

(Aquest relat forma part de les histories que ens muntem amb el Marc i la Júlia).
Il·lustració: Marc Vendrell.

Ja feia temps que els humanoides d’aquell planeta llunyà planejaven establir contacte amb la Terra. Ja ho havien intentat temps enrere: una vegada en Klaatu amb el seu robot Gort va intentar una acció de proximitat, però no va ser possible (els terrícoles, que sempre ho volen comercialitzar tot i treure’n partit, fins i tot van arribar ha fer-ne una pel·lícula: “Ultimàtum a la Terra”).


El robot Gort (imatge del primer intent de contacte alienígena)
Aquesta vegada estaven decidits a portar a terme el projecte. Així doncs van fer els preparatius i, entre altres coses, van decidir que portarien un objecte a la Terra com a símbol de pau i bona voluntat per intercanviar amb els humans. Van acordar que seria un dels exemplars de flor, molt abundant en el planeta i que era el seu emblema i símbol.

L’escollit per fer el viatge va ser en Gorty, humanoide avantatjat i descendent del mític Gort. El camí era llarg. Calia viatjar a una velocitat de 300 anys/llum i a més havia de travessar una amplia zona de l’espai plena d’esteroides on la velocitat estava limitada a 80 anys/llum.

Gorty amb la flor (Dibuix: Marc Vendrell)
 Així doncs Gorty va agafar un exemplar de flor i va emprendre el viatge. Sense incidents durant el recorregut, va arribar el moment d’aterrar. No havia establert cap lloc en concret i va escollir un lloc a l’atzar. Va aterrar al mig de La Rambla de Barcelona. El curiós es que va anar a parar a la zona on els humans es disfressen i fan d’estàtues per tal de treure algun “caler” dels turistes. Portava una estona allà gesticulant i mostrant la flor però els barcelonins van pensar que era una estàtua més i no li feien massa cas. Gorty anava amunt i avall buscant amb afany algú que volgués establir contacte. A la fi un turista japonès li va llençar un euro. Aleshores Gorty, emocionat i amb tota solemnitat, li va donar la flor.

El contacte s’havia consumat. Però no va passar res més. Gorty no tenia més flors per bescanviar i els terrícoles no semblaven disposats a donar els seus diners a canvi de res. Desil·lusionat va agafar el seu transmissor i va llençar un missatge al seu planeta: “Gorty Barada Nikto”.

D’aquest segon intent de contacte alienígena amb la Terra no se’n ha sabut mai res.
.

divendres, 11 de febrer del 2011

"Blueslerias".

Raimundo Amador.

El món del flamenc es va commocionar quan els germans Amador van formar aquell grup llegendari anomenat Pata Negra i comencessin a fusionar el blues i el flamenc. La màxima integració dels dos estils la van aconseguir amb la publicació de l’inoblidable “Blues de la Frontera”.  Album repudiat en un principi, però aclamat i reconegut amb el pas del temps.

No acostumo a ser partidari de les fusions d’estils musicals . “La fusión es confusion”, diu El Cabrero, un “pureta” del cante. Però les “blueslerias” de Pata Negra van marcar època (Cal reconèixer que poc abans Veneno havia començat a ensenyar el camí).

Raimundo Amador
Foto: Manuel Medina.
Raimundo Amador s’ho ha currat. De petit tocava la guitarra pels carrers de Sevilla a canvi d’un bocata. Més tard coneixeria i col·laboraria amb Camarón, Paco de Lucia, Kiko Veneno ... Amb aquest darrer i el seu germà Rafael van formar el grup Veneno. A la dissolució d’aquest, Raimundo i Rafael formen Pata Negra.

Home senzill i honest, s’ha guanyat el respecte en el món musical. En la seva carrera en solitari a explorat el rock i el blues i ha col·laborat amb B.B. King i Björk entre molts d’altres.

Veneno, Pata Negra, Raimundo Amador ... fent Historia.

Indiopole - Veneno. (Enllaç a Spotify).
Blues de la Frontera - Pata Negra.
Pa Mojar - Raimundo Amador, "Noche de Flamenco y Blues" ( presentació a càrrec del Gran Wyoming).

I per acabar en Raimudo, en el programa d'en Buenafuente, fent un blues amb lletra "singular".



             "El Blues de lo Niños". (penjat a YouTube per globitodechicle).

dilluns, 7 de febrer del 2011

Diaris.

Franz Kafka.

M’agrada rellegir Autors. La memòria, a més del lògic exercici de record de l’obra, fa una mena de viatge virtual en el temps en el que em rememora pensaments, judicis, esquemes i opinions passades i em diu : Ep! Fes autocrítica!

Això em passa especialment amb Kafka. Va marcar fortament una època de la meva joventut i ha persistit fins ara.

Estic rellegint Diaris (Com que no soc de lectures massa llargues em permet obrir el llibre per qualsevol pàgina i llegir fragments).

“El pabellón de mi oreja se palpaba fresco, áspero, frio i jugoso como una hoja.”


Esta noche, de puro aburrimiento, me he lavado las manos tres veces seguidas en el cuarto de baño.”


“En el diario se encuentran pruebas de que uno ha vivido, ha mirado a su alrededor y ha anotado observaciones incluso en estados de ánimo que hoy parecen insoportables.”


“26 de marzo. Simplemente, no dar un valor excesivo a lo que he escrito, porque me resultaría inalcanzable lo que he de escribir.”


“Si esta noche vuelvo a casa de mi familia, como no he escrito nada que pueda satisfacerme, no les pareceré más extraño, más despreciable, más inútil de lo que me lo parezco a mí mismo. Todo esto, naturalmente, de acuerdo con mis sentimientos (que no se dejan engañar ni por la más exacta observación), ya que en realidad todos ellos sienten respeto por mí, y también me quieren".


I per acabar una frase que podria ser dels mateixos Diaris però que no recordo amb certesa:

“A partir de cierto punto no hay retorno. Ese es el punto que hay que alcanzar”.

El naixement de Kafka va coincidir amb la mort del gran músic independentista Smetana (txec com Kafka). He triat una peça d’aquest compositor per tal de posar música a l’apunt.
Si us plau escolteu Smetana:  Moldau

divendres, 4 de febrer del 2011

El Despullapedres.

(Apunts del meu “quadern de camp”)


Malgrat que pel nom ho sembli, no és cap ocell ni cap ésser rar. És un nen. A la butxaca hi du sempre una pedra. Amb la pedra i du un trosset de “paper de vidre”.  Li diuen “el despullapedres”.

Sempre que fa una pregunta i no li contesten, s’asseu en un racó i poleix la pedra. No fa res més fins que, de tan polida, no en queda més que un granet de sorra. Ell diu que d’aquell granet és de on la pedra treu la força. A casa seva en té un gerro ple de granets de sorra.

La mare diu que, al nen, li fa una mena de basarda, a l’estiu, anar a la platja.