dimecres, 30 de novembre del 2011

Savis i pagesos.

Abeurador. (Imatge:Wikipedia).

Arquimedes estava esgotat. Les càbales li exigien llargues hores d’esforç i va decidir relaxar-se abans de sopar. Va omplir la banyera i s’hi va immergir amb cara de plaer. Aquesta sensació de flotabilitat plaent el va inspirar de tal manera que en aquell precís moment va dir: Sobre qualsevol cos submergit en un líquid hi actua una força que l'empeny cap amunt i que és igual al pes del fluid que desallotja.

Bé potser no va anar així, però ... no li va caure una poma pel cap a Newton? És curiós com alguns objectes tan quotidians han influït a l’hora de descobrir principis i teoremes. M’imagino a Pitàgores resolvent el seu famós teorema en el moment de recolzar l’escala a la paret per tal d’adobar la teulada. O a Bernoulli descobrint el comportament dels fluids per un tub en el moment de succionar una orxata amb una palleta. Per altra banda no m’estranyaria gens que qualsevol de les pel•lícules dels germans Marx, on el més lleu malentès pot ocasionar un embolic de condicions considerables, hagués estat la font d’inspiració de la Teoria del Caos.

No sé en quin moment algú altre va resoldre un altre “problema” i se li va ocórrer reciclar les banyeres i utilitzar-les com a abeuradors per al bestià. Posats a ser pràctics quasi diria que la solució és tan útil com el numero “pi”, encara que la seva integració en el paisatge no sigui del tot encertada.

Banyeres / Abeuradors.
Quan me’n trobo alguna pel camp no puc deixar d’imaginar-m’hi al propietari del mas o a la seva dona prenent un bany reconfortable.  Un moment de placidesa i repòs on hectàrees, tractes, subvencions, vestits de festa major i esdevenidor es barregen.

El fet és que en la senzilla instal•lació d’una banyera/abeurador el pagès hi escaire i apuntala estaques o hi fa arribar manegues amb aigua. I de segur que, en aquest tresc, en Pitàgores i en Bernoulli li donen un cop de mà. Curiosa barreja de ciència, sentit pràctic i reciclatge. Dic jo si amb el temps i les modernitats, en lloc de banyeres no hi acabarem veien “jacuzzis”.


----------------------------------------------------------

dimarts, 22 de novembre del 2011

Els dijous, miracle.

Pepe Isbert en el papaer de Sant Dimas. (font:sensacine).

Lluís Martínez Sistach, un home fet i dret  i arquebisbe de Barcelona, fa uns dies responia sense rubor a un reporter: “Els cristians ens hem d’encomanar a Gaudí. Si hi ha algun malalt greu i tal ... doncs encomanar-lo a Gaudí, doncs si Gaudí intercedeix i Nostre Senyor el cura aniria molt bé per la beatificació. I seria molt bonic”. Monsenyor es va quedar amb el cul a l’aire. Se’ls hi noten les urgències: Necessiten sants però els hi falten els miracles. 

L’arquebisbe Sistach deu haver vist moltes pel•lícules. De segur que deu recordar aquella en que quatre aprofitats (les “forces vives” del poble) s’inventen un miracle fent aparèixer Sant Dimas al veïns de la vila amb fins prou lucratius: Atraure turistes per tal de promocionar un balneari decadent, revaloritzar terrenys i donar una empenteta als negocis dels quatre oportunistes. Tot això ens ho explicava Luis Garcia Berlanga en una de les seves obres mestra: “Los Jueves, milagro”.

Dijous passat l’arquebisbe també ens va demanar una empenteta: Un miracle. La finalitat no és pas massa diferent a la que pretenien els espavilats del poblet d’en Berlanga: la de “fer bullir l’olla” eclesiàstica i tal com diu el propi Sistach “un miracle ens aniria molt bé”. Que bonic.

És necessita un miracle. Vinga va posem-s’hi tots , que no sigui dit! Imagino que donada la importància del cas valdria qualsevol fet sobrenatural i incomprensible que es pogués qualificar com a tal.
Em venen al cap varies possibilitats:

Que tots els Sants Dimas (els “bons” lladres) que corren pel carrer vagin a la garjola. Quanta raó tenia Jesucrist quan en la creu es va dirigir a Dimas i li va dir: “Abans que acabi el dia estaràs amb mi al Paradís” (segur que es referia a un Paradís Fiscal). Si s’aconsegueix engarjolar en Fèlix Millet el miracle passa a ser “Miracle Premium”  i Gaudí passa directament a la canonització.

Que la Pilar Rahola deixi de defensar una cosa i la contraria amb la mateixa vehemència segons la seva conveniència (si es produís aquest fet penso que seria suficient per beatificar de passada a la mateixa Rahola).

Que els politics deixin d’amagar-se darrera el “Nosaltres no podem fer miracles” referint-se als drets socials i en canvi si facin servir la vareta màgica “retallant per allà retallant per aquí” en pla rumba catalana.

Que les Companyies Farmacèutiques deixin d’especular amb malalties en els països desenvolupats, per tal de prometre miracles amb certes vacunes només per fer negoci, i en canvi encareixi els medicaments bàsics als països pobres.

És difícil que alguns d’aquests miracles es puguin realitzar. Si més no sempre podem aconseguir un bon llibre que ens alliçoni sobre el tema i fer un miracle a mida.

La llista dels possibles miracles no s’acabaria mai. Està clar que aquests no són els miracles que Monsenyor vol. Potser per ell seria més convincent que en el balneari decadent del poblet d’en Berlanga enlloc d’aigua hi sortís vi.

-------------------------------------------------------------------

dimarts, 15 de novembre del 2011

L’Home dels seus somnis.

"Noia somiant". Dibuix: Júlia Vendrell.
Feia alguns dies que la Paula es llevava amb una sensació pertorbadora que la feia anar de pensaments agradables a d’altres plens d’interrogants i curiositat. Al despertar recordava vagament un somni eròtic impregnat de subtileses i de tendresa, però li era del tot impossible recordar la fesomia d’aquell home que cada nit li feia dormir un son amb tanta passió que semblava talment que estigués desperta.

Costés el que costés, estava disposada a dur a cap el que fos per tal de recordar i trobar l’home d’aquells somnis.

Només sortir al portal es va topar amb en Marc, el veí. Calia no desaprofitar la primera oportunitat i li va deixar anar un somriure seductor i encaramel•lat. No va passar res. Més aviat en Marc se la va mirar com volen dir “I que li passa a aquesta ara!”.

La Paula no es va desanimar i durant el matí va provar diferents estratègies: En el Metro, fent veure que s’entrebancava, es va llençar sense vergonya als braços d’un xicot musculat (“triar per triar”, va pensar).  A la feina va abocar expressament el cafè sobre la camisa del contable (mai se sap) i en un acte de desesperació va intentar deixar-se atropellar pel conductor de l’autobús.
  
A l’hora de dinar, per tal de cridar l’atenció del cambrer, va demanar guisat de menuts amb cargols i més tard, en una acte de valentia i empassant-se l’orgull, va trucar al seu “ex”: “Pere, que et sembla si ho tornem ha provar ...”

La Paula va pensar que potser la seva tria anava dirigida a un home massa normal. Potser valia la pena, posats a triar, donar-hi un puntet picant i morbós a la qüestió: El mossèn! A mitja confessió, però, va fugir quan va veure que l’interés del capellà anava massa lluny: “I que dius que et fa aquest home, filleta?”

A la perruqueria, fent veure que parlava pel mòbil amb una amiga va dir: “Doncs si noia, el test d’embaràs ha donat positiu” I tot seguit va observar si el perruquer feia cara d’esglai.

En realitat hi va haver un moment en el que va semblar que podia haver trobat el seu home: Va ser després de comprar l’ukelele. El dependent se li va acostar amb un somriure simpàtic i quan ella esperava el desenllaç, ell li va dir: “I perquè no et compres també una ocarina?”.

De sobte se li va encendre l’esperança: “Es clar! En Sergi, el farmacèutic!” Va córrer a la farmàcia i li demanà un producte per les pigues. “És per aquella piga que tinc a ...” li diu, esperant que ell conegui l’amagatall íntim de la taqueta. En Sergi li diu: “Amb recepta o sense?”

La seva darrera possibilitat era en Joan, de la botiga de menjar preparat. Sense masses esperances i una veu poc animosa li va dir: “Joan, posa’m una safateta de guacamole”. Res.

Cansada i decebuda va tornar cap a casa. Es va creuar amb l’Isabel, una noia del barri.

- Bona tarda Isabel.
- Adéu Paula.


A la Paula no li van caldre més de tres passes per recordar la persona dels seus somnis.
---------------------------------------------------------------

dijous, 10 de novembre del 2011

Crònica d’una fatalitat (sota els auspicis de Shakespeare).

“L’atzar, el dubte, el destí, la fatalitat ... El món Shakespearià en el temps de fer uns mots encreuats. Però en Claudi bé ha de mitigar el seu insomni .....”



A en Claudi li costa agafar el son. Ja s’hi ha posat de tots costats però no hi ha manera. Un amic seu li ha dit que pels casos d’insomni va molt bé recitar el monòleg de Hamlet. En Claudi ho prova, però per més que ho intenta sempre es queda encallat en el mateix fragment i es fa un embolic amb Morir, Dormir i Somiar o Somiar, Dormir i Morir o ...

Bajanades! Pensa. S’alça del llit i s’asseu al sofà. Per tal de relaxar-se agafa el llibret de mots encreuats i l’obre per una pàgina qualsevol.

En Claudi busca a l’atzar.
Horitzontals, 2: Acte de descans nocturn. Necessari per a la bona salut i recuperació del organisme.
Arrufa el nas i deixa anar un somriure sorneguer. Fins i tot diria que li fa gràcia. Escriu: DORMIR.

En Claudi es complau encara en l’atzar quan busca una paraula vertical que s’hi avingui.
Verticals, 4: Sac rectangular de tela. Cosit de tots costats i ple de llana. Serveix per a jeure-hi al damunt.
S’incomoda. Es regira en el sofà mirant a dreta i esquerra. Sembla que busqui a un observador invisible i burleta. Escriu: MATALÀS.

En Claudi ja està ple de dubtes alhora de triar el següent mot.
Horitzontals, 8: Son intranquil i angoixant.
Sent que una suor freda li baixa per l’esquena. Intenta sobreposar-se i creure que tot plegat és una casualitat. Escriu: MALSON.

S’espanta sobtadament quan se’n adona que la darrera paraula que ha escrit també podria ser: Allò que és motiu de continuades fatalitats.
En Claudi no creu que tot això pugui ser una broma del destí. Amb una rialleta nerviosa cerca una altra paraula.
Vertical, 1: Conjunt dels esdeveniments que constitueixen la vida d’algú.
En Claudi ja està entregat. Ni tan sols s’hi pensa. Escriu: DESTÍ.

En Claudi recorda el fragment de Hamlet quan llegeix la següent paraula.
Verticals, 6: Son etern (a l’inrevés) .
En Claudi escriu: MORT.

Ja no hi ha remei.
Horitzontals, 4: Moviment pel qual un home es pot llençar per la finestra.
En Claudi escriu: SALT.

A l’inspector de policia encarregat del cas li serà del tot impossible saber perquè en Claudi s’ha llençat per la finestra. El cas quedarà tancat. Un cas de suïcidi com d’altres.

Però en Claudi s’ha aturat en un moment inoportú. Si hagués continuat, amb les pistes que té li hagués estat fàcil endevinar la següent paraula:
Horitzontals, 3: Remei definitiu per curar l’ insomni.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 7 de novembre del 2011

Una carta adreçada al Llop.

(Aquesta carta, adreçada al Llop, va ser escrita per una veïna del poble on suposadament hi viu la Caputxeta).


Senyor Llop,

En primer lloc sàpiga que jo mateixa considero absurd i incomprensible el fet de que li escrigui una carta. Ho faig moguda per la compassió i perquè ho crec un deure, palès el punt fins on han arribat els fets.

Des de fa temps arriben a casa cartes a nom de la Caputxeta Vermella. Ja d’entrada li haig de posar en clar que ni en aquesta casa ni en el poble hi viu cap Caputxeta ni ningú que pugui respondre als trets que deixa entendre en les cartes. Ho sento però crec que ho ha de saber: La Caputxeta Vermella no existeix. És un personatge de conte, de ficció. Comprenc que a vegades ens podem creure captivats per una persona imaginada i idealitzar-la fins a creure que existeix realment i estimar-la.

Miri, jo mateixa de joveneta vaig estar bojament enamorada de l’actor de cine Ralf Tonino, fins el punt d’arribar a veure totes les seves pel•lícules. Ja de gran m’he assabentat que aquest actor no ha existit mai. Ja veu dons que em puc fer càrrec de la seva desil•lusió.

No crec que aquesta carta es pugui allargar més. El que vostè tenia que saber ja ho he dit. Només un consell que potser el pot ajudar: pensi que la realitat supera sempre a la ficció.

Li desitjo sort.




Nota de l’autor: Aquesta carta va ser deixada al peu de la roca del Llop un mati de tardor en que bufava un suau vent del sud. El Llop no va arribar a llegir-la mai. La nit abans, el seu instint el va prevenir d’aires hostils i roïns, i va marxar cap el nord. En el fons, aquesta fugida no era més que un acte de supervivència ...

*


Amb aquesta carta s’acaba la relació entre la Caputxeta i el Llop. No hi hauran més cartes. La única possibilitat és que en alguna vila o ciutat, alguna noia adolescent i somiadora es cregui Caputxeta Vermella, i en la seva il•lusió comenci a escriure cartes al Llop. Però segurament això nosaltres no ho sabrem mai.

--------------------------------------------------------------

divendres, 4 de novembre del 2011

El director, el fotògraf i la dona de Henan.

Quan L. B. Jefferies va patir aquell accident i va quedar impedit davant d’una finestra, se li van obrir els ulls a tot un mostrari de vides alienes. En la perseverant mirada a la casa dels altres s’hi veu la seva rutina diària i no hi ha res de més evident per tal de conèixer les faccions de les seves ànimes.

Personalment hi he vist infidelitats, avorriments, obsessions, baralles i reconciliacions. A L.B. Jefferies, Hitchcock fins i tot l’hi va fer veure un assassinat. Explicant tan sols el que passa a ambdues bandes d’una finestra, el mestre havia escrit una excel•lent pàgina d’intriga.
Molt abans de Hitchcock hi va haver algú a qui se li va encendre la llumeta d’escriure el nom de les coses. Sempre he pensat que les primeres “paraules” les va escriure una dona i que van ser fruit de la necessitat d’expressar un sentiment. Fa quasi 9.000 anys, a la regió xinesa de Henan una persona (segurament una dona), sense saber-ho, es va posar a escriure: Va dibuixar dos símbols que milers d’anys més tard serien emprats en l’escriptura xinesa. Curiosament el significat d’aquests dos caràcters són “ull” i “finestra”. Quasi l’origen d’una expressió.
Encara no fa dos-cents anys, la mirada inquieta de Joseph Nicéphore a través de la finestra de casa seva buscava el motiu per modelar la que seria la primera fotografia de la Historia: “Vista des de la finestra de Gras”. Va utilitzar una placa de peltre coberta amb betum de Judea i fixada amb oli de Lavanda (mai m’hagués imaginat una manera més romàntica de tractar material sensible). En Joseph també començava a escriure, aquest cop amb l’ajuda de la llum.
Hitchcock va utilitzar la finestra com un sedàs de finíssim tremat per on només hi passaven les mirades més incisives.
Joseph Nicéphore ni tan sols es va adonar de la finestra. El seu ull, i el de la seva càmera, la van travessar com un estilet cercant llums i ombres.

I la dona de Henan probablement no volia escriure ni “ull” ni “finestra”. Quasi amb tota seguretat puc afirmar que intentava dir “t’estimo”.


Aquest relat, també el podeu llegir a “NERVI”.

NERVI és un projecte de revista cultural que han engegat una colla de companys blocaires amb molta força. Actualment està en període inicial de proves mentre es dissenya la pàgina digital definitiva. La meva intenció és publicar-hi periòdicament a part del que vaig escrivint habitualment a “Temari”. A la pàgina de NERVI hi trobareu més informació sobre el projecte.  Gràcies per ser aquí.
-------------------------------------------------------------------------------------