dijous, 27 de setembre del 2012

La cuinera de Bhaktapur.


Bhaktapur. Dona cuinant. (Imatge: arxiu personal).


(Aquest curt relat és la continuació de “La terrissaire de Bhaktapur” que, si voleu, abans podeu llegir AQUI.)



*

A mig matí, la Yangani, la terrissaire de Bhaktapur, contempla amb un somriure murri el tremp de l’argila sota el sol, en el punt precís d’endurir-se entre dues fragilitats. Ja mai més serà fang, però la virtut que farà mortals als déus i bramans als intocables és tan fràgil que pot trencar-se d’un cop de pedra. Arribat aquest moment, en que la terrissa ja no té tornada, la Yangani busca l’ombra i xarrupa lentament un glop de cervesa de mill. 


Li agrada aquest sabor del mill crescut a corre-cuita i de memòria breu, com buscant alleugerir-se del pes feixuc de trescar amb deus i homes. A vegades, quan fa seves les debilitats dels altres i necessita el seu propi tremp, defuig estupes i oracions i es deixa portar pel tast d’un aire dens i dolç amb gust de dona i de pastissets d’arròs, per arribar, com una peregrinació, a l’univers on la Rashmila cuina.


Amb la mirada massa acostumada als afanys dels seus propis dits, li agrada delectar-se en la cerimònia d’unes mans que no són les seves. La fascina tant veure com la Rashmila amassa l’ordi i el blat amb tanta fragilitat que a ella li sembla que d’aquesta pasta se’n podria fer una gerra. A vegades s’emporta un cossi ple d’argila a on la Rashmila cuina, i mentre una a l’altra es miren les mans, una amassa ordi i l’altre pasta fang.

Altres vegades, mentre olora els atuells de terrissa encara buits intentant imaginar flaires de llet bullida, li arriben, una a una, les 36 aromes de les espècies torrades amb les que la Rashmila prepara el garam masala. Sap que en un sol polsim d’aquesta barreja s’hi poden trobar les 36 memòries que faran que la gent es reconegui en un passat llunyà, molt abans de les castes. Mentre, la Yangani no pot deixar de pensar amb les 36 inabastables virtuts que cerquen les nenes deesses Kumari, forçades a mal menjar plats escollits i purs.

Observa la delicada dansa amb la que la Rashmila va escampant les espècies per damunt de les verdures fermentades i la carn de iac: Els gestos suaus de les mans, les lleus inclinacions del cap i el moviment dels ulls observant com els dits, on hi sembla fer sonar uns platets de metall, deixen anar una pluja de colors sobre els plats com si dibuixés un mandala.

- Oh! Yangani! Nàmaste, estimada.- Li diu mentre li ofereix un pastisset d’arròs farcit amb carn.

La Yangani s’asseu al seu costat, i mentre menja reconeix en aquest arròs el gust de la terra i del monsó. Imagina que la Rashmila i la seva cuina són el centre i l’origen d’un gran mandala que va escampant el seus colors pel tremat de carrers i cases, i s’estén pels verals i les valls, fins arribar a fondre’s amb les neus de l’Himàlaia i el fang del riu Bagmati. Ho sap prou bé perquè l’ànima de la seva terrissa ho porta escrit a la memòria.

- Rashmila, digue’m ... què ens pertany? – Li pregunta la Yangani amb desassossec.

I la Rashmila, passant-li suaument la mà per la cara talment com si esborrés el mandala, li diu:

- Tot. És una qüestió de dignitat.


-------------------------------------------------------------

dimecres, 5 de setembre del 2012

La mirada de Medusa.


Il·lustració de la Bru.


(Aquest article és el fruit d’una nova col•laboració amb la Bru, de “Els colors de la Bru”, que ha fet la il•lustració i ha sabut trobar el paral•lelisme entre el text i la Medusa de la mitologia grega).  
*
Medusa buscava insistentment un amant, però estava condemnada a convertir en pedra a tothom a qui mirava ... 
*
La Carla caminava lentament amb una petja que semblava voler llegir sota la sola. Com intentant interpretar el relleu de cada una de les llambordes que trepitjava i com si sota la pedra hi hagués un cos, el perfil del qual anava aprenent i fruint amb cada pas. Quasi s’arrossegava per sobre d’aquella pell que s’emmotllava al contorn del terra, de les voreres i de les parets, per acabar de conformar una imatge carnal del carrer. Ara, amb els dits de la mà acariciava un mur emblanquinat que li deixava, amb generositat, les puntes empolsinades d’un blanc amorós. A continuació, un arrebossat aspre li deixaria els palpissos plens d’escames, augmentant la sensibilitat del tacte en un acte en el que es barrejaven plaer i dolor. A vegades, excitada, tornava enrere sobre els seus passos per tal de refer una part del carrer.


L’estimulava aquell joc, tot aquell seguit de sensacions, d’acceptacions i rebutjos. S’entretenia en les fissures, les cavitats, els plecs i les corbes que aquell carreró, a hores d’ara ara ja carn, li oferia. Els seus dits ardents buscaven els racons humits i s’abandonava al plaer dels sentits amb tant desig que podia notar com entre els seus dits lliscava un aiguabarreig de fluids salats o ensucrats i viscosos, quasi preseminals. Amb les ungles anava arrancant porcions de guix de les parets humides fins deixar una bona part de carn al descobert i hi posava tot el palmell de la mà, percebent amb plaer l’olor d’aquella mullena i deixant que es barregessin les suors.

Deixava que el moment de més vulnerabilitat li arribés just al girar la cantonada. El gir brusc de l’angle recte la despertava de les subtileses en les que estava submergida al temps que l’endinsava en una petita rambla on la geometria perfecta es traduïa en un punt de fuga central que moria just al final del carrer en un rectangle de claror.

A partir d’aquest instant es deixava fer. Ara, les infinites hipèrboles d’aquell cos acariciat a mitja llum es transformaven en línies rectes, erectes, decididament sense clemència que la portaven a l’infinit. La llum dels fanals llançaven reiterades i penetrants ombres obliqües que resseguien tot el seu cos amb un tremolor, mentre el seu pensament escurçava la distancia i el temps.
  
Arribat el moment, repenjava l’esquena a la paret i arquejava el cos al temps que buscava la claror d’aquell rectangle de llum, fins a deixar-se morir sota aquella finestra amb un crit ofegat.

Però era en els instants posteriors quan li arribaven els sentiments més tendres i que com petites mirades, ara lluny del tacte, el carrer li oferia:  Les protectores aurèoles dels fanals, la pell nua i lluent de les llambordes, els trams obscurs de paret fa un moment descoberts i estimats, el darrer plany del dia d’una porta que es tanca ... i una veu dolça a cau d’orella que surt, com cada nit, de la finestra.


------------------------------------------------------------------------------