dilluns, 27 de desembre del 2010

La noia que va estimar a Rimbaud.

PATTI SMITH.

Adolescent i segurament ja t’agradava mirar-te al mirall de les dobles imatges ambigües. Et vas enamorar del rostre d’una portada de llibre i el contingut et va marcar la vida. I més tard vas anar a Paris a respirar l’aire d’en Rimbaud i potser vas dormir sobre una llosa freda. Vas estar sempre il·luminada per les il·luminacions i al·lucinada amb les al·lucinacions. Potser ja t’agradava ser en Johnny, rodejada de cavalls. Has viscut mirant-te a un mirall androgin: el diví i l’humà, el religiós i el profà, l’home i la dona. Absolutament vital, et mullaves als pantalons i escopies al Cel i a la Terra. I se’t morien els amants-amics. Go Rimbaud, go Rimbaud, and go Johnny go. I t’has fet d’un ferro que has masegat tant que et deixa l’anima al descobert i et fa definitivament sensible i crides, encara crides: Que vingui el temps dels nostres somnis!

Si us plau, posem-nos drets i escoltem a Patti Smith!




dijous, 23 de desembre del 2010

Bones Festes!

Encetem un nou any, bones festes a tots: als habituals, als esporàdics, als que “passàveu per aquí” , als anònims ...
La força de les paraules infla les veles ... el viatge continua!
Salut i llibertat!

Us deixo una "Nadala":
Pau Riba – Simfonia nº 1.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Una pel·lícula pertorbadora.

La Cinta Blanca. Michael Haneke.

Una bona pel·lícula que hem pogut veure aquest any que s'acaba.
Argument central: En un poblet del nord d’Alemanya succeeixen una seguit d’actes violents que pertorben l’aparent tranquil·litat dels seus veïns.

La pel·lícula respira en tot moment un aire de violència soterrada, en una comunitat en la que les normes d’educació familiar es basen en la rigidesa i el càstig. Els nens creixen en un ambient repressiu que els porta a desenvolupar, a la vegada, un rancor i una ira continguts.

És una pel·lícula de temàtica fosca, que aflora les misèries, les pors, el desencant. De ritme aparentment lent, però en el que quasi “mastegues” cada una de les seqüències. És una pel·lícula pels cinèfils, d’aquelles que en diríem “d’Art i Assaig”.

D’interpretació lliure, tant en els fets com en el desenllaç. Rodada en blanc i negre (no me la imagino en color) i amb una bona fotografia. Un altre encert: una veu en off, la del mestre d’escola, que narra en flashback, els fets.

Com en tot, és qüestió de gustos. Per a mi, una de les millors pel·lícules dels darrers temps.

Director i guionista: Michael Haneke.

Fotografia: Christian Berger.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula:


Un darrer comentari: Els darrers moments de la pel·lícula enllacen amb el començament de la 1ª Guerra Mundial. Fins a quin punt en Haneke ha volgut responsabilitzar a una generació de conductes totalitàries i pensament únic amb els fets que es produirien poc després?

diumenge, 19 de desembre del 2010

Els Guerrers de l'Ordre del Cap de Mort.

Il·lustració: Marc Vendrell i Escusol.

Els guerrers de l’Ordre del Cap de Mort vesteixen les ànimes amb llençols. Ells en són els responsables i sentinelles.

En el passat, però, els guerrers havien tingut altres ocupacions. Alguns venien d’alts llinatges. Altres havien estat metges, artesans, advocats. D’altres havien sigut camperols i, molts d’ells, havien passat gana. Havien tingut antecedències molt diferents. Inclús, quan eren vius, molts d’ells havien tingut un color de pell diferent.

Ara, els seus ossos llueixen per un igual. Es senten camarades, fan penya i es munten farres a costa de les pobres animetes.

Les ànimes són una altre història. No s’hi troben gens bé en el castell presoneres. Els hi agrada rodar pel món. Quan hi ha moguda s’escapen.

Els guerrers tenen mala feina ..... Té! Ara se’ls en hi ha escapat una altre!


Il·lustració: Marc Vendrell i Escusol.
(En aquesta imatge es pot apreciar el moment en que una ànima s'escapa.)

.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Un instant.

Nuit blanche. Arev Manoukian.


Tots aquells breus instants que ja no recordem. Però que, imperceptibles, en la infinitèsima part d’un moment van entrar dins nostre ..… ara tornen.
Els tenim marcats en el rostre. Són la nostra mirada. Som nosaltres.


diumenge, 5 de desembre del 2010

Strange Fruit. Una cançó per a la memoria.

Billie Holiday.

Strange Fruit va ser escrit per Abel Meeropol. És un poema de testimoni i denuncia contra el racisme i el linxament de negres que es va produir en el sud i altres estats dels Estats Units a finals del segle XIX i quasi mitjans del segle XX.

D’aquest poema més tard se’n va fer un blues que la Billie Holiday va cantar per primera vegada i que va quedar lligat per sempre al seu repertori.

El poema es dur, cru, descarnat. M’ha costat molt l’intent de fer-ne una traducció més o menys acurada. Cada paraula era una imatge. M’ha costat molt.


Els arbres del Sud sostenen fruits estranys,
Tenen sang a les fulles i sang a les arrels,
Cossos negres es balancegen amb la brisa del sud,
Estranys fruits pengen dels pollancres,

Escena pastoral del sud gentil,
Els ulls sortits, la boca torta,
Aroma de magnòlies, dolç i fresc,
L’olor sobtat de carn cremada,

Un fruit per tal que se’l mengin els corbs,
Els cobreixi la pluja, se’ls emporti el vent,
Els podreixi el sol, caiguin dels arbrers,
És una collita ben estranya i amarga.



Aquest vídeo és d'una versió de la Nina Simone. Les imatges són molt dures. Però cal veure'l per tal d'entendre el sentit del poema.



Més endavant potser afegiré més comentaris a aquesta entrada, ara no puc.
.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Una banda de Jazz/Rock de culte.

Morphine.
Morphine va ser una banda de rock alternatiu dels anys 90 amb un estil únic i una personalitat molt remarcable. Formada per tan sols tres membres es van moure entre el jazz i el rock en un estil propi difícil de definir. Van ser acollits molt favorablement per la comunitat subterrània indie dels Estats Units. Fora d’aquests ambients la seva repercussió mediàtica i comercial va ser més aviat escassa.

Morphine estava formada per:

- Mark Sandman: Baix elèctric/Veu.
- Dana Colley: Saxo baríton/Saxo tenor.
- Jerome Deupree: Bateria i Percussions.

Billy Conway va alternar en alguns períodes el lloc de bateria amb en Jerome.



Una particularitat de tocar d’en Mark Sandman era fer-ho amb un baix de dues cordes amb tècnica slide.

El 3 de juliol de 1.999 Mark Sandman va morir dalt de l’escenari durant una actuació en directe a Italia. La seva mort, resultat d’un atac de cor, va representar el final de Morphine.

L’any 1.997 Dreamworks va produir un divertit vídeo sobre una de les seves cançons (Early to bed) que va ser nominat als Grammy.



Aqui teniu un enllaç de Spotify a "Cure for Pain", un dels seus albums.