dissabte, 21 d’abril del 2012

L'ignorat aprenentatge de l'oblit.

Caminant. Imatge: Arxiu personal.

Ara, en els plàcids dies de repòs i d’evocacions el Caminant no aconsegueix que la seva memòria li regali el record d’haver aconseguit el seu propòsit. No recorda que hagi tornat mai de cap lloc i només es coneix anant, sempre anant. Ignorant de nostàlgies i penediments.

“Aquest matí, abans de l’albada, he pujat a un turó per tal de contemplar el cel estelat. Interiorment m’he preguntat: Quan abastem aquests mons, posseint el coneixement i el gaudi que amaguen ... estarem per fi saciats i satisfets? Íntimament m’he dit: No, un cop assolits aquests mons continuarem el camí”. (Walt Whitman).



El Caminant, acceptant l’oblit, fa camí esperonat per un pensament nòmada. Ja no sap que ahir va dormir en un lloc plaent on la gespa convidava al jaç. En va gaudir però ja no li serveix, l’ha oblidat. S’ha convertit en un transhumant a la recerca de noves nits estelades. Cada dia reprèn el viatge (potser per aquest camí ja hi va passar ahir; l’aprèn de nou). S’ha convertit en un home prehistòric, en un home elemental. El conqueridor del seu propi destí sense condicions.

Per poc a poc que vagi el Caminant ja és viatger i cada pas és el descobriment d’una nova expressió: un raig de claror entre el boscam, la fressa de la salvatgina, la salutació del camperol, el rastre del cometa. Tant se val l’efímer de l’instant, ell el percep i l’entén. Se l’empassa fins les entranyes, el digereix, l’assimila fins a fer-ne matèria i l’oblida. El constant i humil aprenentatge. 

El Caminant viu en el desig d’aquests instants previs a la descoberta sempre verge. El plaer d’esperar el que no s’espera, el que no coneix. Aquest lluminós segon abans del bes, de l’encaixada de l’amic, els instants abans del pas cimer, de l’espurna de pensament que permet la decisió concloent.

Des del coll estant contempla el poble en el fons de la vall. A mesura que els seus passos l’hi porten sent la cridòria de companys i amics: “El Caminant ha tornat!”. No saben que ell hi arriba per primera vegada però que les emocions i abraçades seran regalades amb generós afecte sense condicions. L’ignorat aprenentatge de tota una vida.


--------------------------------------------------------------------------

dimarts, 3 d’abril del 2012

L'artesà de converses.

Vanuatu. Dibuix a la sorra. Imatge: Vanuatu National Cultural Council.


Sortia al carrer i tot eren verbs. La perspicaç mirada i els adjectius. De tant en tant només adverbis. La geometria perfecta de les paraules. L’ofici del diàleg i l’artesania de la conversa.

Utilitzava el tresc de l’anar i venir de les paraules com un ofici sense el més mínim interès lucratiu. Sense treure’n cap profit propi. Ni tan sols intel•lectual.

Li agradava anar al moll de sortida de les grans barcasses i paquebots. Allà buscava sempre a un home o a una dona sols i carregats de maletes. Era un senyal de determinacions, trasmudances i potser de futurs incerts. Amb qualsevol excusa hi començava una conversa que l’altre persona (mancada d’un darrer adéu) no refusava mai. Acabaven parlant dels somnis realitzables, de l’inútil dels ressentiments i que potser no cal arribar forçosament al destí triat. Els abraçava i els acomiadava.


Altres vegades buscava centres de solitud i abandonament. S’interessava per la llista de persones que aquell dia no tenien visita i, a l’atzar, triava un nom. En el cara a cara hi buscava, lluny de compassions, una subtil confrontació dialèctica de qualsevol tema banal. Ho feia sempre portant la contraria, de manera que l’altre s’encoratgés i defensés amb vehemència els arguments propis. Al final els hi acabava donant bona part de la raó, de manera que quan marxava els deixava amb una crescuda autoestima.



El constant coneixement de l’altre va fer que l’expressió de les paraules es fes més precís. Durant la conversa a vegades responia sols amb un verb, d’altres amb un adjectiu, d’altres amb un adverbi. Però la paraula era triada amb un encert sorprenent i tenia un sentit tan lluminós i convincent que feia que el diàleg es desenvolupés amb una confiança plena.


Amb el temps va acabar per no dir res. Tan sols emprava una mirada, un gest, una ganyota. Es va transformar en un mim de la conversa i amb un rictus deia tota una frase. 


I quan semblava que havia arribat a la fi del seu quefer, es va produir la darrera transformació: Línies, cercles, signes, gargots, li servien d’eina de comunicació per exposar arguments i explicar histories. Amb uns pocs signes era capaç de fer riure o de fer plorar. I amb la pràctica va arribar a expressar sentiments complexos, fer-hi veure colors i fins i tot interpretar música.

Sense adonar-se’n havia capgirat la història. S’asseia a terra i amb el palmell de la mà escampava i anivellava la sorra fent-ne un full en blanc i començava a dibuixar. De nou començava a escriure.



------------------------------------------------------------------