dimecres, 21 de desembre del 2011

Ritual.

Un filat travessa un arbre. Imatge: Arxiu personal.

Un relat de la Bru (Els colors de la Bru) va ser l’espurna que em va incitar a escriure aquest altre. A ella doncs el dedico.

Un esmolat filat barrina un arbre. S’hauran buscat o l’afecció la fet l’atzar? Imagino una ferida consentida, sagnant de saba dolça. O potser ha estat forçat i és ferida de doble tall: els dos pensen que ha estat l’altre. Tan se val, res pot alliberar-los sense fer més mal.

L’escorça, com un llençol, embolcalla nueses trenades. És gust dels dos sota el llençol quan un plora i l’altre riu? El ritual és clar: És deixa ferir el que plora i és deixa ferir el que riu.

Sota un mar de llençols onades de carícies fingides. Mitges veritats i mitges mentides. I el pensament mar endins ...


Esdevindran presoners de cent convits
i oblidaran les barques varades.
Ell, cercant l’escumall del coit amb l’arena,
i padrina de noces ella, enamorada del nuvi.

Esdevindran imatges trenades
cisellades pel tall de cada ona.
El tast salabrós de la quilla,
l’esvoranc a babord,
l’empenta del cos penetrant dins l’úter humit
i el pensament mar endins ...
... comptant aniversaris a cada vogada.

Premo amb força el puny i en raja una llàgrima de saba dolça.
----------------------------------------------------------------------------------------------

divendres, 9 de desembre del 2011

La terrissaire de Bhaktapur.

Una terrissaire de Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).

L’aigua que mullava els seus peus duia l’ànima dels déus de l’Himàlaia i les cendres dels morts de Pashupatinath. Al capvespre, quan el riu era memòria viva, la Yangani n’omplia una gerra i la barrejava amb argila de la vall del riu Bagmati.

De petita, la Yangani volia ser la deessa Kumari i posseir les 36 virtuts que fan a les nenes perfectes. Però ignorava que les dones intocables no solament no poden desitjar el seu destí, sinó que ja abans de ser concebudes tenen els seus orígens estigmatitzats amb el fang del fons dels aiguamolls. La Yangani va haver de ser terrissaire, però va modelar l’argila amb tanta habilitat que cada una de les peces que naixia de les seves mans era de tan singular encís que cadascuna tenia una virtut diferent.

Feia lliscar entre els seus dits aquella massa pastada de déus i homes fins aconseguir fer-ne un sol cos amb tremp propi. Després, com petites cicatrius sobre les seves pells, gravava sobre l’argila humida els trets de les seves existències passades, les deixalles del temps, i els posava a coure per tal d’amansir-ne el temperament. Un cop cuits els deixava al sol, fins que recobraven els trets més subtils de la seva memòria. Sabia que en aquells atuells hi convivien virtuts i baixeses, però corresponia als demés saber-ne veure la quasi imperceptible diferència.

A força de modelar ànimes i cendres, la Yangani va aprendre a conformar la naturalesa de les persones. En el ulls del forà que arribava a la plaça hi sabia llegir no tan sols els seus orígens, sinó també aquelles virtuts i baixeses que ella coneixia amb escreix. Mentre que per al forà la compra de la terrissa era un tema banal de regateig de diners, per a la Yangani  es transformava en el judiciós exercici de saber escollir la peça adequada. Aquella que treia privilegis als déus i donava drets als homes i que acabava igualant a sacerdots bramans i nens intocables.

La Yangani ha envellit amb les mans aspres i la mirada dolça. “No sé perquè tants déus” es diu quan mira els infants captaires de la plaça. Amb el temps ha après que els déus i les castes els inventen els homes i que els ulls rutilants de les deesses Kumari miren amb melangia i es pregunten quan el seu cos  començarà a sentir el brot de la primera virtut.

Plaça dels terrissaires a Bhaktapur. (Imatge: Arxiu personal).

El Viatger se’n va tal i com ha arribat: Ignorant, creien que sap. La Yangani el plany. Sap que en els ulls del Viatger hi ha un constant cercar. Que ha viatjat des de molt lluny per arribar tot just fins aquí, la plaça on ella viu. La Yangani li tria una gerra que ell se’n porta com un botí. Quan el Viatger deixa la plaça no sap, que en el imperceptible moment en que s’han creuat les seves mirades, ella li ha pres l’ànima. I l’ha fet immortal.


-----------------------------------------------------------------

dimecres, 30 de novembre del 2011

Savis i pagesos.

Abeurador. (Imatge:Wikipedia).

Arquimedes estava esgotat. Les càbales li exigien llargues hores d’esforç i va decidir relaxar-se abans de sopar. Va omplir la banyera i s’hi va immergir amb cara de plaer. Aquesta sensació de flotabilitat plaent el va inspirar de tal manera que en aquell precís moment va dir: Sobre qualsevol cos submergit en un líquid hi actua una força que l'empeny cap amunt i que és igual al pes del fluid que desallotja.

Bé potser no va anar així, però ... no li va caure una poma pel cap a Newton? És curiós com alguns objectes tan quotidians han influït a l’hora de descobrir principis i teoremes. M’imagino a Pitàgores resolvent el seu famós teorema en el moment de recolzar l’escala a la paret per tal d’adobar la teulada. O a Bernoulli descobrint el comportament dels fluids per un tub en el moment de succionar una orxata amb una palleta. Per altra banda no m’estranyaria gens que qualsevol de les pel•lícules dels germans Marx, on el més lleu malentès pot ocasionar un embolic de condicions considerables, hagués estat la font d’inspiració de la Teoria del Caos.

No sé en quin moment algú altre va resoldre un altre “problema” i se li va ocórrer reciclar les banyeres i utilitzar-les com a abeuradors per al bestià. Posats a ser pràctics quasi diria que la solució és tan útil com el numero “pi”, encara que la seva integració en el paisatge no sigui del tot encertada.

Banyeres / Abeuradors.
Quan me’n trobo alguna pel camp no puc deixar d’imaginar-m’hi al propietari del mas o a la seva dona prenent un bany reconfortable.  Un moment de placidesa i repòs on hectàrees, tractes, subvencions, vestits de festa major i esdevenidor es barregen.

El fet és que en la senzilla instal•lació d’una banyera/abeurador el pagès hi escaire i apuntala estaques o hi fa arribar manegues amb aigua. I de segur que, en aquest tresc, en Pitàgores i en Bernoulli li donen un cop de mà. Curiosa barreja de ciència, sentit pràctic i reciclatge. Dic jo si amb el temps i les modernitats, en lloc de banyeres no hi acabarem veien “jacuzzis”.


----------------------------------------------------------

dimarts, 22 de novembre del 2011

Els dijous, miracle.

Pepe Isbert en el papaer de Sant Dimas. (font:sensacine).

Lluís Martínez Sistach, un home fet i dret  i arquebisbe de Barcelona, fa uns dies responia sense rubor a un reporter: “Els cristians ens hem d’encomanar a Gaudí. Si hi ha algun malalt greu i tal ... doncs encomanar-lo a Gaudí, doncs si Gaudí intercedeix i Nostre Senyor el cura aniria molt bé per la beatificació. I seria molt bonic”. Monsenyor es va quedar amb el cul a l’aire. Se’ls hi noten les urgències: Necessiten sants però els hi falten els miracles. 

L’arquebisbe Sistach deu haver vist moltes pel•lícules. De segur que deu recordar aquella en que quatre aprofitats (les “forces vives” del poble) s’inventen un miracle fent aparèixer Sant Dimas al veïns de la vila amb fins prou lucratius: Atraure turistes per tal de promocionar un balneari decadent, revaloritzar terrenys i donar una empenteta als negocis dels quatre oportunistes. Tot això ens ho explicava Luis Garcia Berlanga en una de les seves obres mestra: “Los Jueves, milagro”.

Dijous passat l’arquebisbe també ens va demanar una empenteta: Un miracle. La finalitat no és pas massa diferent a la que pretenien els espavilats del poblet d’en Berlanga: la de “fer bullir l’olla” eclesiàstica i tal com diu el propi Sistach “un miracle ens aniria molt bé”. Que bonic.

És necessita un miracle. Vinga va posem-s’hi tots , que no sigui dit! Imagino que donada la importància del cas valdria qualsevol fet sobrenatural i incomprensible que es pogués qualificar com a tal.
Em venen al cap varies possibilitats:

Que tots els Sants Dimas (els “bons” lladres) que corren pel carrer vagin a la garjola. Quanta raó tenia Jesucrist quan en la creu es va dirigir a Dimas i li va dir: “Abans que acabi el dia estaràs amb mi al Paradís” (segur que es referia a un Paradís Fiscal). Si s’aconsegueix engarjolar en Fèlix Millet el miracle passa a ser “Miracle Premium”  i Gaudí passa directament a la canonització.

Que la Pilar Rahola deixi de defensar una cosa i la contraria amb la mateixa vehemència segons la seva conveniència (si es produís aquest fet penso que seria suficient per beatificar de passada a la mateixa Rahola).

Que els politics deixin d’amagar-se darrera el “Nosaltres no podem fer miracles” referint-se als drets socials i en canvi si facin servir la vareta màgica “retallant per allà retallant per aquí” en pla rumba catalana.

Que les Companyies Farmacèutiques deixin d’especular amb malalties en els països desenvolupats, per tal de prometre miracles amb certes vacunes només per fer negoci, i en canvi encareixi els medicaments bàsics als països pobres.

És difícil que alguns d’aquests miracles es puguin realitzar. Si més no sempre podem aconseguir un bon llibre que ens alliçoni sobre el tema i fer un miracle a mida.

La llista dels possibles miracles no s’acabaria mai. Està clar que aquests no són els miracles que Monsenyor vol. Potser per ell seria més convincent que en el balneari decadent del poblet d’en Berlanga enlloc d’aigua hi sortís vi.

-------------------------------------------------------------------

dimarts, 15 de novembre del 2011

L’Home dels seus somnis.

"Noia somiant". Dibuix: Júlia Vendrell.
Feia alguns dies que la Paula es llevava amb una sensació pertorbadora que la feia anar de pensaments agradables a d’altres plens d’interrogants i curiositat. Al despertar recordava vagament un somni eròtic impregnat de subtileses i de tendresa, però li era del tot impossible recordar la fesomia d’aquell home que cada nit li feia dormir un son amb tanta passió que semblava talment que estigués desperta.

Costés el que costés, estava disposada a dur a cap el que fos per tal de recordar i trobar l’home d’aquells somnis.

Només sortir al portal es va topar amb en Marc, el veí. Calia no desaprofitar la primera oportunitat i li va deixar anar un somriure seductor i encaramel•lat. No va passar res. Més aviat en Marc se la va mirar com volen dir “I que li passa a aquesta ara!”.

La Paula no es va desanimar i durant el matí va provar diferents estratègies: En el Metro, fent veure que s’entrebancava, es va llençar sense vergonya als braços d’un xicot musculat (“triar per triar”, va pensar).  A la feina va abocar expressament el cafè sobre la camisa del contable (mai se sap) i en un acte de desesperació va intentar deixar-se atropellar pel conductor de l’autobús.
  
A l’hora de dinar, per tal de cridar l’atenció del cambrer, va demanar guisat de menuts amb cargols i més tard, en una acte de valentia i empassant-se l’orgull, va trucar al seu “ex”: “Pere, que et sembla si ho tornem ha provar ...”

La Paula va pensar que potser la seva tria anava dirigida a un home massa normal. Potser valia la pena, posats a triar, donar-hi un puntet picant i morbós a la qüestió: El mossèn! A mitja confessió, però, va fugir quan va veure que l’interés del capellà anava massa lluny: “I que dius que et fa aquest home, filleta?”

A la perruqueria, fent veure que parlava pel mòbil amb una amiga va dir: “Doncs si noia, el test d’embaràs ha donat positiu” I tot seguit va observar si el perruquer feia cara d’esglai.

En realitat hi va haver un moment en el que va semblar que podia haver trobat el seu home: Va ser després de comprar l’ukelele. El dependent se li va acostar amb un somriure simpàtic i quan ella esperava el desenllaç, ell li va dir: “I perquè no et compres també una ocarina?”.

De sobte se li va encendre l’esperança: “Es clar! En Sergi, el farmacèutic!” Va córrer a la farmàcia i li demanà un producte per les pigues. “És per aquella piga que tinc a ...” li diu, esperant que ell conegui l’amagatall íntim de la taqueta. En Sergi li diu: “Amb recepta o sense?”

La seva darrera possibilitat era en Joan, de la botiga de menjar preparat. Sense masses esperances i una veu poc animosa li va dir: “Joan, posa’m una safateta de guacamole”. Res.

Cansada i decebuda va tornar cap a casa. Es va creuar amb l’Isabel, una noia del barri.

- Bona tarda Isabel.
- Adéu Paula.


A la Paula no li van caldre més de tres passes per recordar la persona dels seus somnis.
---------------------------------------------------------------

dijous, 10 de novembre del 2011

Crònica d’una fatalitat (sota els auspicis de Shakespeare).

“L’atzar, el dubte, el destí, la fatalitat ... El món Shakespearià en el temps de fer uns mots encreuats. Però en Claudi bé ha de mitigar el seu insomni .....”



A en Claudi li costa agafar el son. Ja s’hi ha posat de tots costats però no hi ha manera. Un amic seu li ha dit que pels casos d’insomni va molt bé recitar el monòleg de Hamlet. En Claudi ho prova, però per més que ho intenta sempre es queda encallat en el mateix fragment i es fa un embolic amb Morir, Dormir i Somiar o Somiar, Dormir i Morir o ...

Bajanades! Pensa. S’alça del llit i s’asseu al sofà. Per tal de relaxar-se agafa el llibret de mots encreuats i l’obre per una pàgina qualsevol.

En Claudi busca a l’atzar.
Horitzontals, 2: Acte de descans nocturn. Necessari per a la bona salut i recuperació del organisme.
Arrufa el nas i deixa anar un somriure sorneguer. Fins i tot diria que li fa gràcia. Escriu: DORMIR.

En Claudi es complau encara en l’atzar quan busca una paraula vertical que s’hi avingui.
Verticals, 4: Sac rectangular de tela. Cosit de tots costats i ple de llana. Serveix per a jeure-hi al damunt.
S’incomoda. Es regira en el sofà mirant a dreta i esquerra. Sembla que busqui a un observador invisible i burleta. Escriu: MATALÀS.

En Claudi ja està ple de dubtes alhora de triar el següent mot.
Horitzontals, 8: Son intranquil i angoixant.
Sent que una suor freda li baixa per l’esquena. Intenta sobreposar-se i creure que tot plegat és una casualitat. Escriu: MALSON.

S’espanta sobtadament quan se’n adona que la darrera paraula que ha escrit també podria ser: Allò que és motiu de continuades fatalitats.
En Claudi no creu que tot això pugui ser una broma del destí. Amb una rialleta nerviosa cerca una altra paraula.
Vertical, 1: Conjunt dels esdeveniments que constitueixen la vida d’algú.
En Claudi ja està entregat. Ni tan sols s’hi pensa. Escriu: DESTÍ.

En Claudi recorda el fragment de Hamlet quan llegeix la següent paraula.
Verticals, 6: Son etern (a l’inrevés) .
En Claudi escriu: MORT.

Ja no hi ha remei.
Horitzontals, 4: Moviment pel qual un home es pot llençar per la finestra.
En Claudi escriu: SALT.

A l’inspector de policia encarregat del cas li serà del tot impossible saber perquè en Claudi s’ha llençat per la finestra. El cas quedarà tancat. Un cas de suïcidi com d’altres.

Però en Claudi s’ha aturat en un moment inoportú. Si hagués continuat, amb les pistes que té li hagués estat fàcil endevinar la següent paraula:
Horitzontals, 3: Remei definitiu per curar l’ insomni.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 7 de novembre del 2011

Una carta adreçada al Llop.

(Aquesta carta, adreçada al Llop, va ser escrita per una veïna del poble on suposadament hi viu la Caputxeta).


Senyor Llop,

En primer lloc sàpiga que jo mateixa considero absurd i incomprensible el fet de que li escrigui una carta. Ho faig moguda per la compassió i perquè ho crec un deure, palès el punt fins on han arribat els fets.

Des de fa temps arriben a casa cartes a nom de la Caputxeta Vermella. Ja d’entrada li haig de posar en clar que ni en aquesta casa ni en el poble hi viu cap Caputxeta ni ningú que pugui respondre als trets que deixa entendre en les cartes. Ho sento però crec que ho ha de saber: La Caputxeta Vermella no existeix. És un personatge de conte, de ficció. Comprenc que a vegades ens podem creure captivats per una persona imaginada i idealitzar-la fins a creure que existeix realment i estimar-la.

Miri, jo mateixa de joveneta vaig estar bojament enamorada de l’actor de cine Ralf Tonino, fins el punt d’arribar a veure totes les seves pel•lícules. Ja de gran m’he assabentat que aquest actor no ha existit mai. Ja veu dons que em puc fer càrrec de la seva desil•lusió.

No crec que aquesta carta es pugui allargar més. El que vostè tenia que saber ja ho he dit. Només un consell que potser el pot ajudar: pensi que la realitat supera sempre a la ficció.

Li desitjo sort.




Nota de l’autor: Aquesta carta va ser deixada al peu de la roca del Llop un mati de tardor en que bufava un suau vent del sud. El Llop no va arribar a llegir-la mai. La nit abans, el seu instint el va prevenir d’aires hostils i roïns, i va marxar cap el nord. En el fons, aquesta fugida no era més que un acte de supervivència ...

*


Amb aquesta carta s’acaba la relació entre la Caputxeta i el Llop. No hi hauran més cartes. La única possibilitat és que en alguna vila o ciutat, alguna noia adolescent i somiadora es cregui Caputxeta Vermella, i en la seva il•lusió comenci a escriure cartes al Llop. Però segurament això nosaltres no ho sabrem mai.

--------------------------------------------------------------

divendres, 4 de novembre del 2011

El director, el fotògraf i la dona de Henan.

Quan L. B. Jefferies va patir aquell accident i va quedar impedit davant d’una finestra, se li van obrir els ulls a tot un mostrari de vides alienes. En la perseverant mirada a la casa dels altres s’hi veu la seva rutina diària i no hi ha res de més evident per tal de conèixer les faccions de les seves ànimes.

Personalment hi he vist infidelitats, avorriments, obsessions, baralles i reconciliacions. A L.B. Jefferies, Hitchcock fins i tot l’hi va fer veure un assassinat. Explicant tan sols el que passa a ambdues bandes d’una finestra, el mestre havia escrit una excel•lent pàgina d’intriga.
Molt abans de Hitchcock hi va haver algú a qui se li va encendre la llumeta d’escriure el nom de les coses. Sempre he pensat que les primeres “paraules” les va escriure una dona i que van ser fruit de la necessitat d’expressar un sentiment. Fa quasi 9.000 anys, a la regió xinesa de Henan una persona (segurament una dona), sense saber-ho, es va posar a escriure: Va dibuixar dos símbols que milers d’anys més tard serien emprats en l’escriptura xinesa. Curiosament el significat d’aquests dos caràcters són “ull” i “finestra”. Quasi l’origen d’una expressió.
Encara no fa dos-cents anys, la mirada inquieta de Joseph Nicéphore a través de la finestra de casa seva buscava el motiu per modelar la que seria la primera fotografia de la Historia: “Vista des de la finestra de Gras”. Va utilitzar una placa de peltre coberta amb betum de Judea i fixada amb oli de Lavanda (mai m’hagués imaginat una manera més romàntica de tractar material sensible). En Joseph també començava a escriure, aquest cop amb l’ajuda de la llum.
Hitchcock va utilitzar la finestra com un sedàs de finíssim tremat per on només hi passaven les mirades més incisives.
Joseph Nicéphore ni tan sols es va adonar de la finestra. El seu ull, i el de la seva càmera, la van travessar com un estilet cercant llums i ombres.

I la dona de Henan probablement no volia escriure ni “ull” ni “finestra”. Quasi amb tota seguretat puc afirmar que intentava dir “t’estimo”.


Aquest relat, també el podeu llegir a “NERVI”.

NERVI és un projecte de revista cultural que han engegat una colla de companys blocaires amb molta força. Actualment està en període inicial de proves mentre es dissenya la pàgina digital definitiva. La meva intenció és publicar-hi periòdicament a part del que vaig escrivint habitualment a “Temari”. A la pàgina de NERVI hi trobareu més informació sobre el projecte.  Gràcies per ser aquí.
-------------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Somien els Cyberllops amb pastors elèctrics?

Luiggi Bertolotto ha estat potser el més famós ensinistrador de puces de tots el temps. Diuen que per tal d’evitar que aquest insecte s’escapés amb un bon salt, provocant que algun espectador comencés a gratar-se  convulsivament, va idear un enginyós mètode: consistia en tancar la puça dins d’un got durant uns dies. Quan la puça saltava, inevitablement topava amb el vidre invisible de manera que arribava a creure’s  que en realitat no podia saltar i deixava de fer-ho. Una repressió psicològica molt subtil.

 Aquesta estratègia m’ha fet pensar en una altra de més rebuscada: El “Tractament Ludovic”. Mètode al que és sotmès l’Àlex (protagonista de la “Taronja mecànica”) per tal de curar-se del seu comportament ultra violent: li administren una droga al temps que li passen imatges de sexe i violència d’una manera repetitiva. La finalitat és que acabi responen a les imatges de la mateixa manera que respon a la droga.

Dit això, em movia dies enrere per la Portella d’Orlu quan topo amb una manada de llops. En compto ben bé set o vuit. M’adreço al llop alfa:

- Ep! Germà! No us feia per aquestes altituds – li dic.
- Anem a veure si ens fem algun cabirol. Ja no ens agraden les ovelles.
- I dons? – interrogo estranyat.
- No ho sé. Quan les veiem ens agafa una mena d’esglai i fugim.
- I que me’n dius de les gallines?
- Igual. Als llops de la Serralada de Madres els hi passa el mateix. No t’acostis a les ovelles! Fuig si les veus!

Desconcertat, faig una incursió per masies, estables i conreus. Tot sembla tranquil. Unes ovelles pasturen darrera d’una tanca. M’hi acosto, però abans de saltar llegeixo una petita placa metàl•lica en el reixat: PASTOR ELECTRICO ZAGAL.
En busco informació i, després de comprovar que es tracta de tanques electritzades, llegeixo coses com aquesta:

“…Todos los animales necesitan ser educados. Después de recibir la primera descarga (de unos 10.000 voltios) y memorizado sus efectos, su instinto de supervivencia les impide volver a acercarse a la línea del pastor eléctrico… Esta estratagema funciona para alimañas como el lobo…“

Passo perquè tothom defensi els seus interessos però no tolero un insult com el de “alimaña”. D’altra banda ... què en quedarà de les nobles baralles entre llops i mastins i de les trifulgues amb pastors de carn i ossos com Déu mana? Això és una guerra bruta i amb mala fe.




Prenc un decisió: Analitzo el funcionament del mencionat pastor elèctric i estudio maneres de desactivar-lo. Tot seguit llegeixo tot el que puc sobre Ivan Petrovich Pavlov i el condicionament clàssic. Estudio l’aprenentatge associatiu i tècniques de psico-ajuda. Fet això, preparo un mètode de desprogramació i me’n torno a les muntanyes.
Si volen guerra, tindran guerra.

-------------------------------------------------------------

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Diari d'expedició. Els Tadjiks i les veus de la gelera.

(Fragments i records del meu diari de caminant durant una expedició al Pic Ismail Samani - 7.495 m. - a les muntanyes del Pamir, Àsia Central).


“… Si quieres entenderme llega a las cumbres o a la orilla del mar.
Cualquier insecto es una explicación,
y una gota de agua o la agitación del mar, una clave...”
(Walt Whitman).


Camp Base (3.950 m.)

“Avui hem visitat una família tadjik. Ens han acollit amb una hospitalitat tan senzilla i generosa que m’han fet qüestionar la societat d’on vinc i qui sóc. Ens han convidat i ens han donat el que tenien: pa, formatge i iogurt. Dins la iurta hem compartit presents, tabac, mirades i sobretot rialles. No hem parlat, ningú parlava la llengua de l’altre, però durant una bona estona ens ha unit el sentit universal de l’humor i les rialles.”

El nom del Pic (Ismail Samani) és de fa ben poc. La dissolució de la Unió Soviètica va portar revoltes i confrontacions en les repúbliques asiàtiques i els moviments islamistes van aprofitar per donar al pic el nom del que va ser el fundador, en aquestes terres, del primer estat persa independent.
Els darrers anys aquest pic ha passat per diferents noms:


Monte Garmo fins 1933
Pico Stalin fins 1966
Pico Comunizma fins 1998
Pico Ismail Samani en els nostres dies.


És realment cert que els vencedors escriuen la historia i imposen els seus noms. M’imagino al jove Alexandre el Gran per la fèrtil Vall de Fergana aprofitant treves per donar descans al seus. No seria sorpresa saber que en aquells temps el pic portés el seu nom. 

Pujant cap al Camp II. Al fons el pic Ismail Samani.
Família tadjik.
Arribada al Camp Base.
Les allaus eren freqüents.
Camp Base (3.950 m.)

“Hem fet un partit de futbol en el Camp Base. Ha estat realment una confrontació internacional: Russos, búlgars, turcs, catalans ... Qui ho hagi provat sabrà l’esgotador que és córrer amunt i avall a aquesta altitud! El camp és una catifa de Flors de Neu. De primer m’ha fet llàstima trepitjar aquest bé de Déu de flors, tant escàs a casa nostra, però quan ha començat el joc ja ha estat cosa d’amor propi. Resultat: Catalunya: 1- Resta del Món: 2. Tenim excusa: ells estan més ben aclimatats a l’altitud que nosaltres i, a més, l’àrbitre era rus!”

El meu petit diari, una carta d’un amic turc on em demanava de comprar-me el sac de dormir, flors de neu del Camp Base i Walt Whitman, amb qui vaig intimar.

Evocant aquells dies al Camp Base recordo que a les tardes anava a escoltar les veus de la gelera. Com un enorme animal prehistòric que s’arrastra feixuc entre enormes muntanyes, li sentia el cruixir de les costelles, el gratar de les urpes i el seu poderós esbufec demanant pas. Fent el discurs de les seves memòries mil•lenàries.

-----------------------------------------------------------------



divendres, 21 d’octubre del 2011

Cartes a la Caputxeta Vermella. Els meus límits.

Estimada i absent amiga,

Em manifesto narrador de cròniques quimèriques. Infatigable forjador de somnis tardans que no transcendeixen la pròpia memòria (quasi et diria que soc un encobridor d’utopies i desamors). Cavil•lacions que fan niuada en el meu cap i acaben formant grumolls en el pensament. Podria exterioritzar-ho tot. Podria expressar-te els meus desitjos més agosarats, però ... no posar límit a les paraules serviria per a alguna cosa?  Et podria demanar que em desarrelessis d’aquesta benestant placenta que formen boscos, valls i muntanyes. Podria arribar a demanar-te que te’m emportessis amb tu, fins i tot a terres i llocs hostils. I també, en un moment de desesper, seria capaç de dir tot el que per tu sento.

Assegut sobre la roca contemplo la vall, els prats, el riu i al fons el poble. Arribo a distingir la teva casa, el teu món. Escolto el soroll del feinejar als camps, el xivarri del mercat, els jocs del infants i el tràfec de les cuines. I d’entre tots aquests sorolls m’arriba, com si em clavessin una llança, el so de les teves rialles. Sé, estimada amiga, que aquestes rialles són els meus límits. Però no deixis de riure mai. Sisplau, és, de tot, l’únic que et demano que facis per mi.

--------------------------------------------------------------

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Manies i Fòbies.

Normalment vaig justet d’imaginació. Darrerament aquesta mancança, imprescindible per a la creativitat, se m’ha accentuat. Això em produeix una angoixa contínua que m’ha fet arribar a un estat en el que defujo de pensar. Deixar de pensar deliberadament. Tinc por de pensar.

El Llop esperant que li arribi la inspiració.

Tot el que trobo per la xarxa en assumptes d’auto ajuda i que penso que em pot servir, encara m’espanta més. Frases com "Dejarás de ser tu”, "Abandonarás tu cuerpo”, “Eliminarás la mente”, em causen un pànic tal que penso que és pitjor el remei que la malaltia.

Casualment trobo una paraula que em pot ajudar:

Fronemofobia:  Por a pensar.

Això em tranquil•litza. Veig que és una mania documentada i científicament estudiada. O sigui que no és sols cosa meva.

Continuo llegint i, amb tot el meu respecta per les fòbies que poden causar trastorns severs, en descobreixo algunes que em deixen trasbalsat:

Araquibutirofobia: Por a les clofolles dels cacauets. No cal dir que corro a la cuina i n’agafo una bossa amb certa covardia. L’obro amb miraments. No em fa por.

M’engresco i segueixo llegint per tal de descobrir possibles temors que desconec:

Nostofobia: Por a tornar a casa. Ja veus! Aquesta la tenim tots! Tots i totes: Plats per fregar, roba per rentar, nens per banyar ...

Catisofobia: Por a seure. Aqueta fòbia és totalment certa. Qui no ha vist en qualsevol acte públic que, havent-hi seients buits, hi ha sempre algú dret en un racó?

Estasifobia: Por ha estar dret. (En aquest cas la persona del racó ho té malament).

Crometofobia: Por als diners. Bromeja o què? No he vist mai a ningú que quan surten els 50 euros de la boca del caixer automàtic, faci un salt enrere esglaiat.

Rectofobia: Por al cul. Bé, no sé si es refereix al cul propi o als culs dels altres. En tot cas no considero apropiat fer els comentaris que em venen al cap. Ho deixo a la vostra imaginació.

Finalment una fòbia que, indirectament, m’hi relaciona: Luposlipaphobia. En va fer menció Gary Larson, creador de la tira còmica “The Far Side”, en una de les seves caricatures i la defineix com: Por a ser perseguit per llops al voltant d’una taula de cuina, mentre es va amb mitjons sobre un terra acabat d’encerar.


Si hi ha algú que té alguna fòbia o mania que es pugui explicar la podríem afegir a la llista.

------------------------------------------------------------------

divendres, 14 d’octubre del 2011

Balcons.

De tant en tant tinc la necessitat de baixar a Barcelona i moure’m pels carrers autèntics de Ciutat Vella. Olorar, mirar, i imaginar-me l’activitat frenètica d’altres temps: comerciants, artesans, botiguers, traginers, aprenents i mossos portant encàrrecs amunt i avall. La gentada es barreja amb els carros de proveïment que entren i surten de la ciutat. Les olors de les fleques es barregen amb les de les coles dels sabaters i fusters. Pa, vi, oli, carbó, blat, fruita ...

Ara hi ha silenci. Trencat tan sols per les quantitats ingents de roba estesa, alguna porta que es tanca o algun turista despistat que s’ha aventurat una mica més enllà del carrers Princesa o Montcada.

Mentre passejo m’apunto alguns noms:

Carrer Cremat Gran i Xic. (Fa al•lusió a una fleca que es va cremar en aquest carrer en el transcurs del segle XV).

Carrer de la Neu de Sant Cugat. (Pren aquest nom pels dipòsits on s’hi guardava la neu que es baixava a vendre a Barcelona).

Carrer Gíriti. ( El seu nom deriva de “gira-t’hi”, pel seu traçat en ziga-zaga).

Carrer de la Barra de Ferro. ( "A 22 de setembre de 1668 pagaren 32 lliures i 12 sous per les barres de ferro que posaren a la boca de la claveguera i també per a la barrera”).

Carrer Cecs de Sant Cugat. (Per acord del Consistori, els cecs i captaires foren obligats a viure en cases d’aquest carrer).

Carrer se les Mosques. (Segurament donat pels veïns per l'acumulació d'escombraries i mosques arran de la seva proximitat al mercat. Ja existia amb el mateix nom l’any 1441).

Faig algunes fotografies i busco el maridatge d’imatges i paraules. 





Els ocells del seu balcó tenen un racó de cel als ulls
... I somien vols de roba estesa.




Va haver de triar: o espolsava estores o es feia un jardí.



El guardo desinflat? Per no haver de bufar es fa el que calgui. Me’ls imagino, en el “Metro” a l'hora punta, contents cap a la platja.






Sobreprotecció. Aquesta planta estarà mal criada. 




No sé si la van tapiar des de fora o des de dins. De soroll no se'n sentia.

---------

* La informació sobre els noms dels carrers està presa del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. 
-------------------------------------------------------

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Gent del veïnat.


Jaume.

A en Jaume li agradava aquell vi. Per aquest motiu quan anava al restaurant on dinava habitualment, se l’emportava de casa. Més endavant se’n va emportar unes olives negres, de l’Aragó, que l’ajudaven a obrir la gana.  Darrerament hi ha afegit les postres: diferents tipus de pastissets, que compra al seu gust camí del restaurant. La Paula, la cambrera, li diu que a aquest pas aviat no necessitarà demanar res del menú. La Paula no sap que en Jaume el que en realitat necessita és companyia.


Paula.

A la Paula l’ofèn l’olor de les olives negres. Li repugnen les restes de menjar al plat i les boques plenes. Els dies que serveix peix li venen basques i s’aguanta les arcades amagada al magatzem. Els dies de calor, l’olor de suor dels clients se li incrusta als narius i fins que no arriba a casa no aconsegueix fer desaparèixer aquella fortor de ceba. Plega tan bon punt el darrer client surt per la porta, abans que en Manel, l’amo, comenci a grapejar-la.


Manel.

En Manel no té pressa. Al contrari: va fent temps. Li agrada tancar tard i sortir quan els carrers s’omplen de borratxos, putes i d’indigents sense sostre. Aleshores té carta blanca. La nit i els indefensos li permeten autocomplaences: Insulta als indigents, diu obscenitats a les putes i fot algunes trompades als més dèbils. Calent, arriba a casa amb una personalitat autoconsentida que li permet no tenir remordiments quan la Carme, la seva dona, ha de tolerar algun morat.


Carme.

La Carme està contenta quan en Manel arriba a casa. Els darrers anys els ha viscut amb la por de que la gent se’n oblidés d’ella. Cada dia surt al carrer per tal de sentir dir el seu nom. Hola Carme! Li diu el veí, i ella deixa anar un somriure de tranquil•litat interior. De tant en tant deixa una targeta amb el seu nom a la perruqueria o bé, més sovint, va al Banc a que li posin la llibreta al dia. Bon dia senyora Carme!, li diuen en el Banc. Aleshores ella sap que els seus estalvis estan segurs. Quan va a veure a l’Àlex, el seu nebot, se li acosta per darrera, li tapa el ulls i diu: Endevina qui sóc!


Àlex.

L’Àlex, té 8 anys. És fixa molt en la gent del veïnat. Li cau molt bé en Jaume, encara que la gent digui que és un borratxo perquè el veuen amunt i avall amb l’ampolla de vi. Ell el que pensa és que en Jaume és un llaminer. A l’Àlex, la Paula el té encuriosit: No entén perquè quan va a treballar camina a poc a poc i en canvi en torna corren. Pensa que la Paula va al revés de la gent. En Manel no li agrada gens, entre altres coses perquè sempre li pregunta: Maco, ja et portes bé? De la Carme, la seva tieta, pensa que està tocada del bolet.

---------------------------------------------------------------

divendres, 7 d’octubre del 2011

Historia d'una licantropia. Com em vaig convertir en llop.

Per algun lloc del Pirineu, el nom del qual mai he aconseguit recordar, m’enfilava vall amunt quan veig un ramat d’ovelles i el pastor. Sense abaixar el pas li adreço un senyal. Ell me’l torna i des de la distància em convida al diàleg.

- Buen paso para andar subiendo!
- Lo que se puede!
– Li dic, per tal de dir alguna cosa.


Em fa un senyal indicant-me que m’atansi. Penso que tampoc perdré res xerrant una estona. A més l’imagino hores, sinó dies, tot sol.
Així que arribo a la seva alçada m’ofereix la bota. Sense dir res la prenc i faig un bon trago.


- Es cosechero. Siéntese hombre, que el monte no se va a mover – em diu.

M’assec. Compartim formatge i tasajo Es de venado, precisa -  i parlem una bona estona de bestià i pastures.
Anem agafant confiança i arriba un moment que li pregunto pel seu nom.


- Manuel, Manuel Blanco Romasanta. Pero todo el mundo me llama el Lobo de Xente – em respon amb un somriure entre caut i entremaliat.
- Pues el nombre tiene miga – li dic senyalant les ovelles.


Penso que la cosa no dona per més. Faig un darrer trago i me’n vaig.


- Dormiré al raso – li dic invitant-lo a un pronòstic del temps.
- Refrescará. Llover no lloverá.


No ens diem res més i m’enfilo fins trobar un bon lloc per muntar el bivac. Entre formatge i tasajo ja no hi ha gana i s’ha anat fent tard. Dins del sac em dic a mi mateix amb to burleta: el Lobo de Xente! ... i m’adormo.

A mitja nit se’m exciten els sentits. Em desperta el gratar d’una heura sobre l’escorça d’un pi negre i m’arriba l’olor intensa de les violes alpines. Molt lluny, un senglar es regira en el seu jaç i fins i tot sento el respir lleuger del son d’en Manuel.

Al mati, al meu costat hi dorm un llop. No s’espanta. I jo tampoc. Per uns moments ens aguantem la mirada. No he conegut res semblant a la mirada d’un llop i durant aquest breu instant tot el que m’havia de dir ja m’ho ha dit.

De baixada torno a trobar en Manuel amb el seu ramat. Aquest cop tinc pressa i no m’aturo. El saludo i em correspon aixecant lleument el bastó.

- Con tiento! – em diu.


“Encarcelado en la localidad de Allariz, Manuel Blanco Romasanta acabó convirtiéndose en el protagonista de un juicio histórico. La causa Nº 1778: Causa contra el Hombre Lobo, tomo 36 de los juzgados de Allariz. Un litigio y sentencia que jamás se ha vuelto a repetir en la historia de las leyes españolas. Cinco tomos -con más de dos mil páginas- que se encuentran custodiados en el Archivo del Reino de Galicia en La Coruña y en cuyas portadas aparece el epígrafe Licantropía”.

“Es un proceso que se tramitó ante la Audiencia Territorial de la Coruña en el año 1852. Fue una causa iniciada a consecuencia de una denuncia que se presentó curiosamente, en la ciudad toledana de Escalona. Decían que esta persona llevaba con mentiras y engaños a mujeres y niños con él, después los mataba, les sacaba el sebo o el unto y lo vendía, con excesivo lucro como así dicen los legajos, en Portugal”.



----------------------------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Cims, cromlecs i salamandres.

El Mont Né és un cim de segon ordre (li serem generosos), però que guarda, en la seva humilitat, un orgull que tan sols mostra als que arriben a enlairar-s’hi: Una visió circular que permet contemplar des de les llunyanes planes de l’Alta Garona fins els cims més alts del Pirineu.

Ens proposem una matinal i enfilem des del fons de la Vallée d’Oueil cap el Port de Pierrefite.

Caminar envoltats d’una espessa boira és sempre un caminar amb esperança recompensada. Saps que un cop dalt, la vista serà impagable. Quan arribem al Port es produeix sobtadament el joc de màgia: Amb un cop de llençol apareix, tot alhora, valls, llacs, cims i geleres.

Ens sorprèn un cromlec plantat al bell mig del coll. No me’n fio. Sembla que algú hi hagi “fotut cullerada”. D’altra banda que hi fa aquesta marededéu al centre de la rotllana? Com en un joc d’escacs, el creient ha aconseguit col•locar la seva peça més valuosa al mig de la defensa del pagà.



Un darrer esforç i arribem al cim. No ha estat una ascensió penosa ni complicada, però algú va parlar una vegada del plaer de les coses petites.


De baixada sorprenem a una salamandra travessant amb parsimònia el sender. El seu posat poruc sembla lluny de llegendes i bruixeries: Hi ha qui parla de la seva traça per caminar per sobre el foc. Sigui com sigui, un animal que construeix el niu amb pell d’ovella ja té la meva admiració!


Aquesta troballa ens fa recordar les Basses de les Salamandres a Andorra, entre les valls de Ransol i d’Incles, on encara es pot veure amb certa facilitat el tritó pirinenc.

Inevitablement, acabem encadenant històries andorranes: La vall de Madriu, el Pic de la Serrera, el Pic de l’Estanyó, l’Alt del Cubil, el Pic Negre d'Envalira ...


Ja ho diu la cançó: Cims i abismes hem passat.


-------------------------------------------------------------------


dijous, 29 de setembre del 2011

Espectacle a l'Amfiteatre. Lluites, martiris i braus.

- Càssius! ... Càssius! ... Vine, aquí hi ha lloc! – Cridava Flàvia des de la primera graderia de l’Amfiteatre.

Càssius havia comprat uns pastissets fets de blat amb mel. A més, es va permetre una despesa extraordinària i va comprar uns dàtils. L’espectacle ja havia començat, i encara Càssius no s’havia assegut que Màrcius,  fent una maniobra de distracció amb la xarxa, aconseguia clavar-li el trident al mig de l’estómac de Túllius.

- Uuuu! Uuuu! Engany! Engany! – Cridava el populatxo.

El cas és que Túllius era un gladiador format en una de les escoles subvencionades per l’Administració mitjançant la recaptació d’impostos. La ineptitud de Túllius feia tufillo a desviament de diners (o sigui: no hi entrava ni un denari).

Cloelius, el cap dels gladiadors va treure el cap pel soterrani:

- Octàvius! Comença a escalfar! Surts contra en Màrcius!

Octàvius es va posar pàl•lid. Es va mirar la seva espasa curta i aquell dia li va semblar més curta que mai (Ell també estava entrenat en una escola subvencionada).

Imatge de gladiadors lluitant. Mosaic.

L’espectacle havia començat amb retard. Per tal d’anar avançant en el programa, en una altra banda de l’arena ja havien deixat anar un parell de lleons per tal de que s’anessin menjant uns quants cristians.

- Ja comencem! – Va comentar Càssius – El senador Sàlvius ja fa maniobres de distracció per tal de que no veiem la merda de gladiadors que fan sortir!

El senador Sàlvius tenia la total confiança de Juli Cèsar per tal de portar l’organització de l’espectacle. Sempre sabia el que calia fer per tal de que la fal•lera del públic no minvés. Quan això succeïa, sempre tenia reservada alguna joveneta cristiana de bon veure i un parell de cadells de tigre que s’iniciaven en l’art de la caça. Veure aquella parella de cadellets jugar amb el cos de la joveneta podia arribar a ser fins i tot entendridor.

- M’agradarà veure el dia que Sàlvius deixa anar un noiet - Va pensar Flàvia.

El matí transcorria d’acord amb els desitjos generals: cossos desmembrats, carn socarrimada, gladiadors agonitzant, els cristians cantant i les feres, ja tipes, buscant una ombra per tel de fer la digestió.

Cap el migdia l’espectacle acostumava a decaure. L’excés feia caure en el desinterès i aquest en l’avorriment. Fins i tot semblava que en tot el que passava a l’arena no hi havia malicia. Aleshores, la guàrdia romana feia ulls grossos i deixava entrar la jovenalla. 

A la tarda l’espectacle es dedicava a una sola especialitat: els braus. Tota la barbàrie del matí a la tarda es transformava en art.

En el combat contra el brau hi havia un sol lluitador: un home forçut i cepat però al mateix temps atlètic, capaç de sortejar les escomeses de la fera. Aquest lluitador havia estat criat i entrenat des de petit per tal de morir lluitant contra el brau.

De primer, alguns soldats llançaven els seus pilums contra el brau per tal de ferir-lo i enfurismar-lo. A partir d’aquí el lluitador, que tot sigui dit de pas acostumava a marcar un bon paquet, començava a remenar el cul, fer moviments de maluc, saltirons, giragonses, pliés, rondes de jambe i arabesques que feien embogir al públic.

La cosa seguia així fins que, irremediablement, el brau acabava encertant amb una de les banyes al lluitador, rebolcant-lo per terra.

- Mata’l! Mata’l! Mata’l! Cridava la gent (que acostumava a anar a favor del brau).

Bé, no cal allargar-nos més. L’espectacle acabava amb el lluitador arrossega’t pels esclaus fora de la sorra. A vegades com a fi de festa i mentre la gent anava abandonant l’amfiteatre, s’encenien algunes pires per acabar cremant alguns condemnats escaquejats.

Ah! L’antiga Roma! Sort que tot això passava ja fa molts anys!

--------------------------------------------------------------

dijous, 22 de setembre del 2011

Les conspiracions de Merlí.

 (Relat de lliure interpretació).

En els ulls de Merlí s’hi dibuixen totes les intrigues.
Aprofitant que ell, Merlí, havia estat com un segon pare per a Artur, es va servir de la seva confiança per, en mig de conxorxes i maquinacions, intentar apoderar-se de Camelot.
La idea era digna del més gran dels savis:


Excàlibur.

Quan Artur va desclavar l’espasa Excàlibur de la pedra on hi estava enfonsada, el primer sorprès va ser ell mateix. En Merlí, convenientment dissimulat entre la pleballa exultant, s’estirava els cabells. Tota la parafernàlia havia estat convenientment tramada per tal de que l’escollit fos Lancelot. Però aquest havia perdut el seu torn a la cua de candidats fent el talòs amb la venedora de menuts i despulles.

L’evidència, però, no es podia negar i Artur va ser coronat rei. Merlí, lluny de desistir, va maquinar una segona opció:

Els Cavallers de la Taula Rodona.

Merlí era astut. Va convèncer Artur de crear una mena de comissió que vetllés per la seguretat del regne: un selecte grup de cavallers! (en realitat buidaampolles, lladres de camí i pidolaires arreplegats sota pena d’engarjolament i martiri). Entre aquest grup de menyspreables i Artur, ell, en Merlí, en seria el mitjancer. D’aquí, a fer i desfer com volgués només hi havia un pas.

El Sant Greal, del que en van arribar noticies que es trobava al Castell de Verdera, va fer que aquella colla de cavallers falsaris fugissin cames ajudeu-me amb l’excusa de restituir el calze a la Santa Mare Església.

Merlí va pensar una nova maquinació:

Ginebra.

Els relats ens dibuixen una Ginebra filla de reis. Res més lluny de la realitat. Merlí va cercar entre les meuques del poble aquella amb la que enllitar-se fos plaent. La finalitat era que les diversions de llit arribessin a un nivell de luxúria i incontinència tal, que el rei oblidés tots els afers importants de govern. Però Ginebra, acostumada a  homes llardosos i grollers, va trobar en Artur el seu cavaller somniat. No solament li era fidel, sinó que es convertí en el seu puntal.

Merlí se’n feia creus. Va posar tota la carn (com es veurà més endavant) a la graella:

Lancelot.

L’opció Lancelot va ser la més ruïnosa de totes. Lancelot, membre de la Taula Rodona, havia desistit de marxar en busca del Sant Greal i va preferir rondar pels carrers, galantejant i fent el papallona. La intenció de Merlí era que Lancelot s’immiscís entre Artur i Ginebra, aconseguís seduir la reina i portés mal estar al Govern.

La nit en que Ginebra va obrir la cambra del rei i s’hi va trobar a Artur i Lancelot en una activitat carnal delirant, en unes postures que ni ella mateixa hagués gosat imaginar, es va acabar el somni de Merlí i la vida a palau de Ginebra.

Ginebra, pertorbada, va acabar els seus dies en un convent. A la nit, les monges, a vegades soles o altres acompanyades d’alguna novícia, posaven en pràctica els hàbits lascius que Ginebra, imprudentment, no deixava de relatar cada dia.

A desgrat, Merlí va utilitzar la seva darrera arma:


La Fada Morgana.

Sinó fos perquè Morgana devia un favor a Merlí (no sé què relacionat amb els drets d’uns poders màgics) mai hauria acceptat el que Merlí li proposava: Desempallegar-se d’Artur definitivament.

Morgana vivia al bosc fent el bé: curava nafres, alimentava famolencs, acollia desvalguts i espantava mals pensaments (sobretot els d’aquells que volien abraçar la fe de l’Església).

A Morgana la idea de fer el mal la torbava. Fins a tal punt que, per tal de no portar a terme el que Merlí li demanava i lliurar-se per sempre de pegar penyora, es va llençar al llac.

Diuen que algunes nits, un braç que sosté una espasa emergeix del centra del llac esperant que algú la prengui.

Merlí.

Malgrat totes les seves trapelleries, Merlí aconseguí una mena de dispensa reial en forma d’un Permís de Mercadeig i Trànsit (dins del Gremi de Quincallaires) que li permetia la venda de varetes, pedres precioses, morters, cossis, receptes per pocions, conjurs, encisos, encanteris ...

Venia unes caixes preparades amb alambins i estris d’alquímia (nosaltres en diríem “kit”) amb el nom “Inici a l’alquímia: Com aconseguir la Pedra Filosofal”, que li treien de les mans.

Merlí es va passar la resta dels seus dies pels mercats de Tintagel, Camlann, Avalon, altres pobles del Ducat de Cornualla .... i Camelot.




-------------------------------------------------------------------

dissabte, 17 de setembre del 2011

Curro i la llibertat dels dissidents.

François Villon va ser, potser, el primer dels anomenats “poetes maleïts”. De vida marginal, va ser empresonat varies vegades i condemnat a mort. Indultat un cop. Dissident sempre. Presoner de la seva pròpia vida va deixar que els seus versos, amb el temps, s’anessin impregnant de tristesa i melancolia. No em seria estrany descobrir que hagués estat hoste de les masmorres de Carcassona, on ara m’hi recordo.

Em recordo enfilat als merlets de la ciutadella, talment un joglar de gestes, recitant “La Balada dels Penjats”:

Frères humains qui après nous vivez
N'ayez les coeurs contre nous endurcis,
Car, se pitié de nous pauvres avez,
Dieu en aura plus tost de vous merciz.



Jo, amb un alliberament sobtat, recitava amb vehemència i dramatisme. Uns metres més avall, a peu de muralla, en Curro feia cops de cap d’aprovació i s’emocionava.

Fèiem una curta estada per la regió del Llenguadoc–Rosselló. Viatjàvem amb la meva moto (una Morini “tres i mig”) i dormíem en pensions barates d’un sol llit.


En Curro a les muralles de Carcassona.

A Barcelona, recordo llargues converses entre tots dos mentre dinàvem en algun dels oliosos restaurants del carrer de l’Hospital o del Carme. Després, mal menjats i ben beguts, baixàvem per La Rambla agafats per l’espatlla, amb franca camaraderia, per acabar al Pastís o a la Cúpula Venus. Altres vegades, en Curro, el seu company, l’Anna i jo anàvem a sopar plegats pel Barri de La Ribera.


La Cúpula Venus.

En Curro era un dissident forçat. La seva opció de ser com a persona no encaixava en aquells temps i feia que es tanqués en una maleïda presó interior que limitava la seva llibertat.

També el recordo llargues tardes escoltant Satie. Amb els ulls vidriosos. Deixant que les notes arribessin sense esperar-les (diria que la manera més embriagant d’escoltar les “Gymnopédies”). Totalment abandonat a la melancòlica seducció de la musica. Lenta, dolorosa, trista. De la manca d’esperança a la resignació. Em pregunto com l’afectaven les discordances d’aquella musica i fins a quin punt en Curro feia seva aquella resignació. Vaig arribar a pensar que el seu cor bategava al mateix ritme que les notes del piano.

Arribat aquí busco, desesperadament, unes paraules de redempció. Les trobo en la veu de Rosa Luxemburg: “La Llibertat és sempre la Llibertat dels dissidents”.

Curro, amic, jo també em sento, cada cop més, un dissident. A hores d’ara t’intueixo lliure. T’estimo.

--------------------------------------------------------------------

dimarts, 13 de setembre del 2011

Llopet. El Llop ja ha llepat.

Avui m’agafa per la rauxa.  Em dona la sensació que darrerament tots els apunts que llegeixo, els meus inclosos,  són com molt correctes, cultes, seriosos, rigorosos, reflexius ... Em direu:  “Bé, parlem del que ens agrada o del que ens passa” o “Amb la que està queien, que vols?”.  D’acord, però no estaria malament, de tant en tant, treure el pallasso que portem dins . Arribat a aquest punt, trenco una llança a favor del bloc de Gemma Sara (Gemma Sara ja m’enteneu).


Evidentment no tothom hi estarà d’acord. No podem ara, de cop i volta, posar-nos tots a fer riure. Bé, jo ho intentaré i començaré per mi.

Resulta que en l’entorn familiar més proper, ara els hi ha agafat per dir-me Llopet. Patètic. Encara més: Patètic i cruel. Amb el que m’ha costat fer-me un nom! “Llopet per aquí”, "Llopet per allà” “Mireu el Llopet!” El Llop ja ha llepat. No fa riure.

El cas és que fora d’aquest ambient he començat també a copsar signes alarmants: L’altre dia la Yáiza, una col•lega del món blocaire, responent a uns dels meus comentaris també em va dir Llopet. Preocupant. No sé si va ser perquè abans havia opinat El Porquet (cosa que s’entendria per afinitat en els pseudònims ) o perquè li vaig crear sentiments entendridors o, pitjor, sentiments paternalistes.

Soc conscient que explicant tot això no faig més que tirar-me pedres a la teulada. Puc passar, entre blocaires,  de Llop estepari a Llopet en un no res.  Home, a l’Eulàlia o a les Gemma Sara encara me les imagino dient-me Llopet. A en Lluis, la veritat és que no. En Girbén potser encara deixaria anar uns udolets, encara que és home d’udolassos. L’Òscar si llençaria de bon grat. Si ho fa El Peix, ja tinc excusa per dir-li Peixet. Igual que l’Àngel .... Oi Angelet? (La veritat és que em sembla pitjor Angelet que Llopet).  La Bru només em diria Llopet en la intimitat (si et plau no t’enfadis). I d’altres.

Dons això.

(Bé ja veieu que ”se m’ha anat la bola”. A tots els anomenats: va de bon rotllo).

-------------------------------------------------------------------------

dissabte, 10 de setembre del 2011

Des d'El Montseny. Guilles, gossos i llops.

Ja he muntat el carner. Sembla cosa banal, però no ho és. L’he penjat d’una branca ben crescuda i l’he enforcat, per tal de mantenir-lo espaiat. Que hi passi l’aire. Ben bé a 10 pams de terra (no seria el primer cop que la guilla en fa festí.)

Des de la Serra del Navall, on La Tordera pren el nom, de nit i amb una oïda ben fina podries comptar les masies pels lladrucs dels seus quissos. Ara borda el de La Ginesta, ara el de L’Auledell, ara el de Cal Pagès i ara el d’en Joan Riera. D’oest a est ... o és que el vent em fa mentir? Entre els lladrucs, un mussol per cant fa un plany.

Pujant cap El Collell i Coll Pregon un gos ens acompanya. No és pas nostre. Serà el de Cal Pagès? ... el de La Ginesta? A l’atzar correspon que tingui les potes blanques. Al•lusió fàcil: li diem “Calcetines”. Entre llops i gossos pugem dansant entre les llaçades del costerut sender.

Ens hem banyat a l’escanyat del Teix. Ara si. Salvatge.

Està clar que no hauríem de tenir (ni voler) més del que necessitem.


 

"Calcetines"
De Sant a Sant, un sender poc fressat.

Un arbre silent evoca patums i gresques.
De Coll Pregon aigües avall, el Teix.


--------------------------------------------------------------------------------------


 

dilluns, 5 de setembre del 2011

Posant color a la memòria.

Les troballes casuals d’allò que ens és propi i del que no en teníem coneixença fa que comencem a fer un exercici de memòria per tal d’anar lligant caps, llocs, gent, èpoques ...
El descobriment d’una fotografia de quan era petit, assegut a les escales de l’ermita de Sant Mateu del Bosc m’hi ha fet pensar.


El Llop quan era cadell.

A vegades pensem en l’empremta que ens han deixat viatges llunyans o grans projectes, però me’n adono que aquest lloc, no pas lluny de casa, ha estat influent cruïlla d’amics, encontres, converses. Tant l’Anna com jo recordem que, en aquest lloc, una vegada hi vam pujar separats i en vam baixar junts.

Busco desesperadament una fotografia d’aquella època de l’Anna en el mateix lloc. Remeno calaixos i capces. La trobo!


L'Anna enfilada a la teulada.

Em miro i remiro ambdues imatges buscant-t’hi records. La roba, el jersei fet per la mare, les sandàlies de plàstic, el bastó de l’avi, el “cangur” de l’Anna  ..... Tot en blanc i negre.

Decidit, agafo olis i pinzells i m’hi arribo. Ja fa temps que no pinto, però aconsegueixo treure’n un esbós.

Detall de l'esbós de l'ermita de Sant Mateu.

Aconsegueixo que la memòria, lluny de ser un refugi, em permeti avançar en el viure.

---------------------------------------------------------------------------
 

dimecres, 31 d’agost del 2011

Cartes a la Caputxeta Vermella. El fet excepcional de l’efímer.

Estimada i absent amiga,

Sovint em sembla un regal algunes de les coses que no podrem posseir sempre. Aquelles coses que ens hem fet íntimament nostres. Tot allò que ha format part d’un moment irrepetible en la nostra vida i que d’una manera conscientment plaent, sense adonar-nos, anirem oblidant. Amiga, què t’haig d’explicar a tu! Saps que el desigual envelliment de les espècies farà que algun dia jo mateix sigui un filet de pensament que se’t escapa de la memòria.

Avui, però, et volia parlar de l’ofici del gel quan embolcalla la vida, atura el gest, allarga l’instant. S’ho fa seu i en fa silenci, i més tard ho allibera. Et vull parlar de l’efímer. D’allò que mai podrem posseir.

He vist el riu saltar pel penya-segat i aturar-se al mig del buit. I la genciana, presonera, deixar de créixer. I com el so del cant d’un gall fer m’arribava lentament, fins quedar sospès a l’airecel. I un branquilló ser l’origen d’un cos vigorós ...  i sobreviure’l.

Ah! No hauríem de sobreviure a la nostra pròpia memòria! Sortosament, encara penso amb tu. Em pregunto si tots els pensaments, records i ofrenes han estat moments efímers. I, si ha estat així ... com és que l’efímer dura tant?




El fet excepcional de l'efímer. (Arxiu propi)

-------------------------------------------------------------------------

dijous, 25 d’agost del 2011

Marcar territori.

Hi ha alguns mamífers carnívors, com els mustèlids, que solen defecar damunt de pedres o llocs elevats. D’aquesta manera els seus excrements són ben visibles i els serveix per marcar territori.

Cagadeta de mustèlid

Dit això, m’agradaria explicar una jornada recent:

En temps de les grans glaciacions les geleres arrastraven pedres enormes, que més tard, amb el desgel, quedaven escampades per les valls. A aquestes roques, desarrelades, en diuen blocs erràtics. Molts d’ells foren considerats sagrats i van ser objecte de cultes i rituals.

Per la vall de Larboust busquem el bloc erràtic anomenat “El Cailhau (pedra) d’Arriba-Pardin (arrivé par Dieu)”. Aquest bloc de pedra està situat al poble de Poubeau (Alta Garona) i està documentat que, en temps antics, els homes i dones de la vall hi feien rituals de fecunditat tot fregant els seus cossos contra la pedra. Després dansaven i reien al seu voltant. Es veu que la cosa funcionava, dons aquest cailhau atreia a nombroses parelles de la vall. Una bogeria, vaja.

- Bon jour, madame. Nous cherchons le bloc erratique ...
- Ah ! Oui … Vous pouvez y arriver par le chemin chez Jean-Pierre.
- ¿ ?
(La dona ens ho comenta com si coneguéssim en Jean-Pierre de tota la vida).
- Venez, je vais vous le montrer.

La dona, molt amable, ens acompanya fins darrera l’església del poble. Des d’allà ens assenyala, un punt en mig de la vessant de la muntanya:

- Montez là haut. Vous verrez la croix.


La creu ?! Quina creu ?! Després de pujar uns quants marges, saltar uns quants tancats i amb les cames plenes d’esgarrinxades arribem al Cailhau d’Arriba-Pardin. En vaig fer aquesta fotografia:




El Cailhau d'Arribas-Pardin

Hi ha algun detall que us sobta? La Creu? Ho explico: L’Església no podia permetre aquella follia de fregament de cossos, rituals lascius, excessos i orgies. Solució: Clavar-hi una Creu al damunt! Al principi es veu que la cosa no va funcionar. Els habituals a la Pedra no estaven disposats a que els hi prenguessin “ el caramel” i van arrancar la creu. L’Església va reaccionar posant-hi una Creu més grossa i la prohibició d’acostar-s’hi a menys de 50 passos.

L’Església havia marcat territori i havia deixat la seva “cagadeta” sobre la Pedra.

------------------------------------------------------------------------

divendres, 19 d’agost del 2011

Els fills de Perseu.

Em poso a escriure quan tot just fa uns dies els Persèids s’han manifestat. Aquests minúsculs meteors, alliberats de la cua del cometa 109P/Swift-Tuttle, provoquen la “pluja d’estels“ que ens manté en vetlla nits d’estiu i, com aquell que cull bolets, ens fa cridar: “Allà n’hi ha un altre!”.

El cometa 109P (com diu Saint Exupéry, això de posar números a tot és cosa de la “gent gran”) ve de les profunditats de la constel•lació de Perseu. D’aquí el nom de Persèids.

Una recent estada a l’Alta Garona m’ha fet rememorar una travessa per l’Alta Ruta Pirenaica. Els Persèids ens van visitar una nit quan superàvem el coll de Gourgs Blancs a quasi 3.000 m. d’alçada. Aquella nit vam omplir un bon cistell d’estels! (Val a dir que també de desitjos).


El Sol s'amaga darrera dels estanys de Gourgs Blancs. (Arxiu propi).


Una altra vegada, pujant tot sol cap a la Pica d’Estats, vaig fer bivac a l’estany d’Estats. Regirant-me dins del sac, a mitja nit vaig obrir els ulls. Mirant el cel, de panxa enlaire i sense cap referent terrenal, vaig contemplar l’espectacle més indescriptible que mai he vist. Em veia surant tot sol en mig dels milers d’estels de la Via Làctia. Tant mateix com un astronauta a la Coma d’Estats! Aquella nit, els Persèids em van concedir el desig d’arribar al cim. Just abans d’endormiscar-me de nou, a l’horitzó em va semblar veure-hi la figura d’un llop.



Constel·lació del Llop.


Tot això ve a “cuento” d’una noticia que vaig llegir: “Un grup de científics creen una estrella artificial”. Es veu que la “cosa” consisteix en aconseguir una fusió termonuclear, en un espai tancat i molt reduït, que arriba a 180 milions de graus i crear una mena de sol en miniatura.

Molt bé, ja tenen l’estrella ... i ara què? La deixen anar? L’apaguen? Les van emmagatzemant en cementiris d’estels?
  
Els meus presagis no són pas bons. Em temo el pitjor: Mercadeig d’estels! Ja m’imagino les grans Potències i Multinacionals adquirint la seva estrella, el seu Sol, per tal de fer-ne l’ús que ells en dirien “un Bé per a la Humanitat”. A partir d’aquí ja us ho imagineu: Sols per tot arreu. S’han acabat dies i nits, hiverns i estius i l’arrelament identitari de les Espècies.

Ah! Si Copèrnic i Galileo aixequessin el cap. Que dirien? Bé, ja ho dic jo per ells: Que es fotin l’estrella artificial al cul!

------------------------------------------------------------------