dilluns, 31 d’octubre del 2011

Somien els Cyberllops amb pastors elèctrics?

Luiggi Bertolotto ha estat potser el més famós ensinistrador de puces de tots el temps. Diuen que per tal d’evitar que aquest insecte s’escapés amb un bon salt, provocant que algun espectador comencés a gratar-se  convulsivament, va idear un enginyós mètode: consistia en tancar la puça dins d’un got durant uns dies. Quan la puça saltava, inevitablement topava amb el vidre invisible de manera que arribava a creure’s  que en realitat no podia saltar i deixava de fer-ho. Una repressió psicològica molt subtil.

 Aquesta estratègia m’ha fet pensar en una altra de més rebuscada: El “Tractament Ludovic”. Mètode al que és sotmès l’Àlex (protagonista de la “Taronja mecànica”) per tal de curar-se del seu comportament ultra violent: li administren una droga al temps que li passen imatges de sexe i violència d’una manera repetitiva. La finalitat és que acabi responen a les imatges de la mateixa manera que respon a la droga.

Dit això, em movia dies enrere per la Portella d’Orlu quan topo amb una manada de llops. En compto ben bé set o vuit. M’adreço al llop alfa:

- Ep! Germà! No us feia per aquestes altituds – li dic.
- Anem a veure si ens fem algun cabirol. Ja no ens agraden les ovelles.
- I dons? – interrogo estranyat.
- No ho sé. Quan les veiem ens agafa una mena d’esglai i fugim.
- I que me’n dius de les gallines?
- Igual. Als llops de la Serralada de Madres els hi passa el mateix. No t’acostis a les ovelles! Fuig si les veus!

Desconcertat, faig una incursió per masies, estables i conreus. Tot sembla tranquil. Unes ovelles pasturen darrera d’una tanca. M’hi acosto, però abans de saltar llegeixo una petita placa metàl•lica en el reixat: PASTOR ELECTRICO ZAGAL.
En busco informació i, després de comprovar que es tracta de tanques electritzades, llegeixo coses com aquesta:

“…Todos los animales necesitan ser educados. Después de recibir la primera descarga (de unos 10.000 voltios) y memorizado sus efectos, su instinto de supervivencia les impide volver a acercarse a la línea del pastor eléctrico… Esta estratagema funciona para alimañas como el lobo…“

Passo perquè tothom defensi els seus interessos però no tolero un insult com el de “alimaña”. D’altra banda ... què en quedarà de les nobles baralles entre llops i mastins i de les trifulgues amb pastors de carn i ossos com Déu mana? Això és una guerra bruta i amb mala fe.




Prenc un decisió: Analitzo el funcionament del mencionat pastor elèctric i estudio maneres de desactivar-lo. Tot seguit llegeixo tot el que puc sobre Ivan Petrovich Pavlov i el condicionament clàssic. Estudio l’aprenentatge associatiu i tècniques de psico-ajuda. Fet això, preparo un mètode de desprogramació i me’n torno a les muntanyes.
Si volen guerra, tindran guerra.

-------------------------------------------------------------

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Diari d'expedició. Els Tadjiks i les veus de la gelera.

(Fragments i records del meu diari de caminant durant una expedició al Pic Ismail Samani - 7.495 m. - a les muntanyes del Pamir, Àsia Central).


“… Si quieres entenderme llega a las cumbres o a la orilla del mar.
Cualquier insecto es una explicación,
y una gota de agua o la agitación del mar, una clave...”
(Walt Whitman).


Camp Base (3.950 m.)

“Avui hem visitat una família tadjik. Ens han acollit amb una hospitalitat tan senzilla i generosa que m’han fet qüestionar la societat d’on vinc i qui sóc. Ens han convidat i ens han donat el que tenien: pa, formatge i iogurt. Dins la iurta hem compartit presents, tabac, mirades i sobretot rialles. No hem parlat, ningú parlava la llengua de l’altre, però durant una bona estona ens ha unit el sentit universal de l’humor i les rialles.”

El nom del Pic (Ismail Samani) és de fa ben poc. La dissolució de la Unió Soviètica va portar revoltes i confrontacions en les repúbliques asiàtiques i els moviments islamistes van aprofitar per donar al pic el nom del que va ser el fundador, en aquestes terres, del primer estat persa independent.
Els darrers anys aquest pic ha passat per diferents noms:


Monte Garmo fins 1933
Pico Stalin fins 1966
Pico Comunizma fins 1998
Pico Ismail Samani en els nostres dies.


És realment cert que els vencedors escriuen la historia i imposen els seus noms. M’imagino al jove Alexandre el Gran per la fèrtil Vall de Fergana aprofitant treves per donar descans al seus. No seria sorpresa saber que en aquells temps el pic portés el seu nom. 

Pujant cap al Camp II. Al fons el pic Ismail Samani.
Família tadjik.
Arribada al Camp Base.
Les allaus eren freqüents.
Camp Base (3.950 m.)

“Hem fet un partit de futbol en el Camp Base. Ha estat realment una confrontació internacional: Russos, búlgars, turcs, catalans ... Qui ho hagi provat sabrà l’esgotador que és córrer amunt i avall a aquesta altitud! El camp és una catifa de Flors de Neu. De primer m’ha fet llàstima trepitjar aquest bé de Déu de flors, tant escàs a casa nostra, però quan ha començat el joc ja ha estat cosa d’amor propi. Resultat: Catalunya: 1- Resta del Món: 2. Tenim excusa: ells estan més ben aclimatats a l’altitud que nosaltres i, a més, l’àrbitre era rus!”

El meu petit diari, una carta d’un amic turc on em demanava de comprar-me el sac de dormir, flors de neu del Camp Base i Walt Whitman, amb qui vaig intimar.

Evocant aquells dies al Camp Base recordo que a les tardes anava a escoltar les veus de la gelera. Com un enorme animal prehistòric que s’arrastra feixuc entre enormes muntanyes, li sentia el cruixir de les costelles, el gratar de les urpes i el seu poderós esbufec demanant pas. Fent el discurs de les seves memòries mil•lenàries.

-----------------------------------------------------------------



divendres, 21 d’octubre del 2011

Cartes a la Caputxeta Vermella. Els meus límits.

Estimada i absent amiga,

Em manifesto narrador de cròniques quimèriques. Infatigable forjador de somnis tardans que no transcendeixen la pròpia memòria (quasi et diria que soc un encobridor d’utopies i desamors). Cavil•lacions que fan niuada en el meu cap i acaben formant grumolls en el pensament. Podria exterioritzar-ho tot. Podria expressar-te els meus desitjos més agosarats, però ... no posar límit a les paraules serviria per a alguna cosa?  Et podria demanar que em desarrelessis d’aquesta benestant placenta que formen boscos, valls i muntanyes. Podria arribar a demanar-te que te’m emportessis amb tu, fins i tot a terres i llocs hostils. I també, en un moment de desesper, seria capaç de dir tot el que per tu sento.

Assegut sobre la roca contemplo la vall, els prats, el riu i al fons el poble. Arribo a distingir la teva casa, el teu món. Escolto el soroll del feinejar als camps, el xivarri del mercat, els jocs del infants i el tràfec de les cuines. I d’entre tots aquests sorolls m’arriba, com si em clavessin una llança, el so de les teves rialles. Sé, estimada amiga, que aquestes rialles són els meus límits. Però no deixis de riure mai. Sisplau, és, de tot, l’únic que et demano que facis per mi.

--------------------------------------------------------------

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Manies i Fòbies.

Normalment vaig justet d’imaginació. Darrerament aquesta mancança, imprescindible per a la creativitat, se m’ha accentuat. Això em produeix una angoixa contínua que m’ha fet arribar a un estat en el que defujo de pensar. Deixar de pensar deliberadament. Tinc por de pensar.

El Llop esperant que li arribi la inspiració.

Tot el que trobo per la xarxa en assumptes d’auto ajuda i que penso que em pot servir, encara m’espanta més. Frases com "Dejarás de ser tu”, "Abandonarás tu cuerpo”, “Eliminarás la mente”, em causen un pànic tal que penso que és pitjor el remei que la malaltia.

Casualment trobo una paraula que em pot ajudar:

Fronemofobia:  Por a pensar.

Això em tranquil•litza. Veig que és una mania documentada i científicament estudiada. O sigui que no és sols cosa meva.

Continuo llegint i, amb tot el meu respecta per les fòbies que poden causar trastorns severs, en descobreixo algunes que em deixen trasbalsat:

Araquibutirofobia: Por a les clofolles dels cacauets. No cal dir que corro a la cuina i n’agafo una bossa amb certa covardia. L’obro amb miraments. No em fa por.

M’engresco i segueixo llegint per tal de descobrir possibles temors que desconec:

Nostofobia: Por a tornar a casa. Ja veus! Aquesta la tenim tots! Tots i totes: Plats per fregar, roba per rentar, nens per banyar ...

Catisofobia: Por a seure. Aqueta fòbia és totalment certa. Qui no ha vist en qualsevol acte públic que, havent-hi seients buits, hi ha sempre algú dret en un racó?

Estasifobia: Por ha estar dret. (En aquest cas la persona del racó ho té malament).

Crometofobia: Por als diners. Bromeja o què? No he vist mai a ningú que quan surten els 50 euros de la boca del caixer automàtic, faci un salt enrere esglaiat.

Rectofobia: Por al cul. Bé, no sé si es refereix al cul propi o als culs dels altres. En tot cas no considero apropiat fer els comentaris que em venen al cap. Ho deixo a la vostra imaginació.

Finalment una fòbia que, indirectament, m’hi relaciona: Luposlipaphobia. En va fer menció Gary Larson, creador de la tira còmica “The Far Side”, en una de les seves caricatures i la defineix com: Por a ser perseguit per llops al voltant d’una taula de cuina, mentre es va amb mitjons sobre un terra acabat d’encerar.


Si hi ha algú que té alguna fòbia o mania que es pugui explicar la podríem afegir a la llista.

------------------------------------------------------------------

divendres, 14 d’octubre del 2011

Balcons.

De tant en tant tinc la necessitat de baixar a Barcelona i moure’m pels carrers autèntics de Ciutat Vella. Olorar, mirar, i imaginar-me l’activitat frenètica d’altres temps: comerciants, artesans, botiguers, traginers, aprenents i mossos portant encàrrecs amunt i avall. La gentada es barreja amb els carros de proveïment que entren i surten de la ciutat. Les olors de les fleques es barregen amb les de les coles dels sabaters i fusters. Pa, vi, oli, carbó, blat, fruita ...

Ara hi ha silenci. Trencat tan sols per les quantitats ingents de roba estesa, alguna porta que es tanca o algun turista despistat que s’ha aventurat una mica més enllà del carrers Princesa o Montcada.

Mentre passejo m’apunto alguns noms:

Carrer Cremat Gran i Xic. (Fa al•lusió a una fleca que es va cremar en aquest carrer en el transcurs del segle XV).

Carrer de la Neu de Sant Cugat. (Pren aquest nom pels dipòsits on s’hi guardava la neu que es baixava a vendre a Barcelona).

Carrer Gíriti. ( El seu nom deriva de “gira-t’hi”, pel seu traçat en ziga-zaga).

Carrer de la Barra de Ferro. ( "A 22 de setembre de 1668 pagaren 32 lliures i 12 sous per les barres de ferro que posaren a la boca de la claveguera i també per a la barrera”).

Carrer Cecs de Sant Cugat. (Per acord del Consistori, els cecs i captaires foren obligats a viure en cases d’aquest carrer).

Carrer se les Mosques. (Segurament donat pels veïns per l'acumulació d'escombraries i mosques arran de la seva proximitat al mercat. Ja existia amb el mateix nom l’any 1441).

Faig algunes fotografies i busco el maridatge d’imatges i paraules. 





Els ocells del seu balcó tenen un racó de cel als ulls
... I somien vols de roba estesa.




Va haver de triar: o espolsava estores o es feia un jardí.



El guardo desinflat? Per no haver de bufar es fa el que calgui. Me’ls imagino, en el “Metro” a l'hora punta, contents cap a la platja.






Sobreprotecció. Aquesta planta estarà mal criada. 




No sé si la van tapiar des de fora o des de dins. De soroll no se'n sentia.

---------

* La informació sobre els noms dels carrers està presa del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. 
-------------------------------------------------------

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Gent del veïnat.


Jaume.

A en Jaume li agradava aquell vi. Per aquest motiu quan anava al restaurant on dinava habitualment, se l’emportava de casa. Més endavant se’n va emportar unes olives negres, de l’Aragó, que l’ajudaven a obrir la gana.  Darrerament hi ha afegit les postres: diferents tipus de pastissets, que compra al seu gust camí del restaurant. La Paula, la cambrera, li diu que a aquest pas aviat no necessitarà demanar res del menú. La Paula no sap que en Jaume el que en realitat necessita és companyia.


Paula.

A la Paula l’ofèn l’olor de les olives negres. Li repugnen les restes de menjar al plat i les boques plenes. Els dies que serveix peix li venen basques i s’aguanta les arcades amagada al magatzem. Els dies de calor, l’olor de suor dels clients se li incrusta als narius i fins que no arriba a casa no aconsegueix fer desaparèixer aquella fortor de ceba. Plega tan bon punt el darrer client surt per la porta, abans que en Manel, l’amo, comenci a grapejar-la.


Manel.

En Manel no té pressa. Al contrari: va fent temps. Li agrada tancar tard i sortir quan els carrers s’omplen de borratxos, putes i d’indigents sense sostre. Aleshores té carta blanca. La nit i els indefensos li permeten autocomplaences: Insulta als indigents, diu obscenitats a les putes i fot algunes trompades als més dèbils. Calent, arriba a casa amb una personalitat autoconsentida que li permet no tenir remordiments quan la Carme, la seva dona, ha de tolerar algun morat.


Carme.

La Carme està contenta quan en Manel arriba a casa. Els darrers anys els ha viscut amb la por de que la gent se’n oblidés d’ella. Cada dia surt al carrer per tal de sentir dir el seu nom. Hola Carme! Li diu el veí, i ella deixa anar un somriure de tranquil•litat interior. De tant en tant deixa una targeta amb el seu nom a la perruqueria o bé, més sovint, va al Banc a que li posin la llibreta al dia. Bon dia senyora Carme!, li diuen en el Banc. Aleshores ella sap que els seus estalvis estan segurs. Quan va a veure a l’Àlex, el seu nebot, se li acosta per darrera, li tapa el ulls i diu: Endevina qui sóc!


Àlex.

L’Àlex, té 8 anys. És fixa molt en la gent del veïnat. Li cau molt bé en Jaume, encara que la gent digui que és un borratxo perquè el veuen amunt i avall amb l’ampolla de vi. Ell el que pensa és que en Jaume és un llaminer. A l’Àlex, la Paula el té encuriosit: No entén perquè quan va a treballar camina a poc a poc i en canvi en torna corren. Pensa que la Paula va al revés de la gent. En Manel no li agrada gens, entre altres coses perquè sempre li pregunta: Maco, ja et portes bé? De la Carme, la seva tieta, pensa que està tocada del bolet.

---------------------------------------------------------------

divendres, 7 d’octubre del 2011

Historia d'una licantropia. Com em vaig convertir en llop.

Per algun lloc del Pirineu, el nom del qual mai he aconseguit recordar, m’enfilava vall amunt quan veig un ramat d’ovelles i el pastor. Sense abaixar el pas li adreço un senyal. Ell me’l torna i des de la distància em convida al diàleg.

- Buen paso para andar subiendo!
- Lo que se puede!
– Li dic, per tal de dir alguna cosa.


Em fa un senyal indicant-me que m’atansi. Penso que tampoc perdré res xerrant una estona. A més l’imagino hores, sinó dies, tot sol.
Així que arribo a la seva alçada m’ofereix la bota. Sense dir res la prenc i faig un bon trago.


- Es cosechero. Siéntese hombre, que el monte no se va a mover – em diu.

M’assec. Compartim formatge i tasajo Es de venado, precisa -  i parlem una bona estona de bestià i pastures.
Anem agafant confiança i arriba un moment que li pregunto pel seu nom.


- Manuel, Manuel Blanco Romasanta. Pero todo el mundo me llama el Lobo de Xente – em respon amb un somriure entre caut i entremaliat.
- Pues el nombre tiene miga – li dic senyalant les ovelles.


Penso que la cosa no dona per més. Faig un darrer trago i me’n vaig.


- Dormiré al raso – li dic invitant-lo a un pronòstic del temps.
- Refrescará. Llover no lloverá.


No ens diem res més i m’enfilo fins trobar un bon lloc per muntar el bivac. Entre formatge i tasajo ja no hi ha gana i s’ha anat fent tard. Dins del sac em dic a mi mateix amb to burleta: el Lobo de Xente! ... i m’adormo.

A mitja nit se’m exciten els sentits. Em desperta el gratar d’una heura sobre l’escorça d’un pi negre i m’arriba l’olor intensa de les violes alpines. Molt lluny, un senglar es regira en el seu jaç i fins i tot sento el respir lleuger del son d’en Manuel.

Al mati, al meu costat hi dorm un llop. No s’espanta. I jo tampoc. Per uns moments ens aguantem la mirada. No he conegut res semblant a la mirada d’un llop i durant aquest breu instant tot el que m’havia de dir ja m’ho ha dit.

De baixada torno a trobar en Manuel amb el seu ramat. Aquest cop tinc pressa i no m’aturo. El saludo i em correspon aixecant lleument el bastó.

- Con tiento! – em diu.


“Encarcelado en la localidad de Allariz, Manuel Blanco Romasanta acabó convirtiéndose en el protagonista de un juicio histórico. La causa Nº 1778: Causa contra el Hombre Lobo, tomo 36 de los juzgados de Allariz. Un litigio y sentencia que jamás se ha vuelto a repetir en la historia de las leyes españolas. Cinco tomos -con más de dos mil páginas- que se encuentran custodiados en el Archivo del Reino de Galicia en La Coruña y en cuyas portadas aparece el epígrafe Licantropía”.

“Es un proceso que se tramitó ante la Audiencia Territorial de la Coruña en el año 1852. Fue una causa iniciada a consecuencia de una denuncia que se presentó curiosamente, en la ciudad toledana de Escalona. Decían que esta persona llevaba con mentiras y engaños a mujeres y niños con él, después los mataba, les sacaba el sebo o el unto y lo vendía, con excesivo lucro como así dicen los legajos, en Portugal”.



----------------------------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Cims, cromlecs i salamandres.

El Mont Né és un cim de segon ordre (li serem generosos), però que guarda, en la seva humilitat, un orgull que tan sols mostra als que arriben a enlairar-s’hi: Una visió circular que permet contemplar des de les llunyanes planes de l’Alta Garona fins els cims més alts del Pirineu.

Ens proposem una matinal i enfilem des del fons de la Vallée d’Oueil cap el Port de Pierrefite.

Caminar envoltats d’una espessa boira és sempre un caminar amb esperança recompensada. Saps que un cop dalt, la vista serà impagable. Quan arribem al Port es produeix sobtadament el joc de màgia: Amb un cop de llençol apareix, tot alhora, valls, llacs, cims i geleres.

Ens sorprèn un cromlec plantat al bell mig del coll. No me’n fio. Sembla que algú hi hagi “fotut cullerada”. D’altra banda que hi fa aquesta marededéu al centre de la rotllana? Com en un joc d’escacs, el creient ha aconseguit col•locar la seva peça més valuosa al mig de la defensa del pagà.



Un darrer esforç i arribem al cim. No ha estat una ascensió penosa ni complicada, però algú va parlar una vegada del plaer de les coses petites.


De baixada sorprenem a una salamandra travessant amb parsimònia el sender. El seu posat poruc sembla lluny de llegendes i bruixeries: Hi ha qui parla de la seva traça per caminar per sobre el foc. Sigui com sigui, un animal que construeix el niu amb pell d’ovella ja té la meva admiració!


Aquesta troballa ens fa recordar les Basses de les Salamandres a Andorra, entre les valls de Ransol i d’Incles, on encara es pot veure amb certa facilitat el tritó pirinenc.

Inevitablement, acabem encadenant històries andorranes: La vall de Madriu, el Pic de la Serrera, el Pic de l’Estanyó, l’Alt del Cubil, el Pic Negre d'Envalira ...


Ja ho diu la cançó: Cims i abismes hem passat.


-------------------------------------------------------------------