dilluns, 27 de desembre del 2010

La noia que va estimar a Rimbaud.

PATTI SMITH.

Adolescent i segurament ja t’agradava mirar-te al mirall de les dobles imatges ambigües. Et vas enamorar del rostre d’una portada de llibre i el contingut et va marcar la vida. I més tard vas anar a Paris a respirar l’aire d’en Rimbaud i potser vas dormir sobre una llosa freda. Vas estar sempre il·luminada per les il·luminacions i al·lucinada amb les al·lucinacions. Potser ja t’agradava ser en Johnny, rodejada de cavalls. Has viscut mirant-te a un mirall androgin: el diví i l’humà, el religiós i el profà, l’home i la dona. Absolutament vital, et mullaves als pantalons i escopies al Cel i a la Terra. I se’t morien els amants-amics. Go Rimbaud, go Rimbaud, and go Johnny go. I t’has fet d’un ferro que has masegat tant que et deixa l’anima al descobert i et fa definitivament sensible i crides, encara crides: Que vingui el temps dels nostres somnis!

Si us plau, posem-nos drets i escoltem a Patti Smith!




dijous, 23 de desembre del 2010

Bones Festes!

Encetem un nou any, bones festes a tots: als habituals, als esporàdics, als que “passàveu per aquí” , als anònims ...
La força de les paraules infla les veles ... el viatge continua!
Salut i llibertat!

Us deixo una "Nadala":
Pau Riba – Simfonia nº 1.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Una pel·lícula pertorbadora.

La Cinta Blanca. Michael Haneke.

Una bona pel·lícula que hem pogut veure aquest any que s'acaba.
Argument central: En un poblet del nord d’Alemanya succeeixen una seguit d’actes violents que pertorben l’aparent tranquil·litat dels seus veïns.

La pel·lícula respira en tot moment un aire de violència soterrada, en una comunitat en la que les normes d’educació familiar es basen en la rigidesa i el càstig. Els nens creixen en un ambient repressiu que els porta a desenvolupar, a la vegada, un rancor i una ira continguts.

És una pel·lícula de temàtica fosca, que aflora les misèries, les pors, el desencant. De ritme aparentment lent, però en el que quasi “mastegues” cada una de les seqüències. És una pel·lícula pels cinèfils, d’aquelles que en diríem “d’Art i Assaig”.

D’interpretació lliure, tant en els fets com en el desenllaç. Rodada en blanc i negre (no me la imagino en color) i amb una bona fotografia. Un altre encert: una veu en off, la del mestre d’escola, que narra en flashback, els fets.

Com en tot, és qüestió de gustos. Per a mi, una de les millors pel·lícules dels darrers temps.

Director i guionista: Michael Haneke.

Fotografia: Christian Berger.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula:


Un darrer comentari: Els darrers moments de la pel·lícula enllacen amb el començament de la 1ª Guerra Mundial. Fins a quin punt en Haneke ha volgut responsabilitzar a una generació de conductes totalitàries i pensament únic amb els fets que es produirien poc després?

diumenge, 19 de desembre del 2010

Els Guerrers de l'Ordre del Cap de Mort.

Il·lustració: Marc Vendrell i Escusol.

Els guerrers de l’Ordre del Cap de Mort vesteixen les ànimes amb llençols. Ells en són els responsables i sentinelles.

En el passat, però, els guerrers havien tingut altres ocupacions. Alguns venien d’alts llinatges. Altres havien estat metges, artesans, advocats. D’altres havien sigut camperols i, molts d’ells, havien passat gana. Havien tingut antecedències molt diferents. Inclús, quan eren vius, molts d’ells havien tingut un color de pell diferent.

Ara, els seus ossos llueixen per un igual. Es senten camarades, fan penya i es munten farres a costa de les pobres animetes.

Les ànimes són una altre història. No s’hi troben gens bé en el castell presoneres. Els hi agrada rodar pel món. Quan hi ha moguda s’escapen.

Els guerrers tenen mala feina ..... Té! Ara se’ls en hi ha escapat una altre!


Il·lustració: Marc Vendrell i Escusol.
(En aquesta imatge es pot apreciar el moment en que una ànima s'escapa.)

.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Un instant.

Nuit blanche. Arev Manoukian.


Tots aquells breus instants que ja no recordem. Però que, imperceptibles, en la infinitèsima part d’un moment van entrar dins nostre ..… ara tornen.
Els tenim marcats en el rostre. Són la nostra mirada. Som nosaltres.


diumenge, 5 de desembre del 2010

Strange Fruit. Una cançó per a la memoria.

Billie Holiday.

Strange Fruit va ser escrit per Abel Meeropol. És un poema de testimoni i denuncia contra el racisme i el linxament de negres que es va produir en el sud i altres estats dels Estats Units a finals del segle XIX i quasi mitjans del segle XX.

D’aquest poema més tard se’n va fer un blues que la Billie Holiday va cantar per primera vegada i que va quedar lligat per sempre al seu repertori.

El poema es dur, cru, descarnat. M’ha costat molt l’intent de fer-ne una traducció més o menys acurada. Cada paraula era una imatge. M’ha costat molt.


Els arbres del Sud sostenen fruits estranys,
Tenen sang a les fulles i sang a les arrels,
Cossos negres es balancegen amb la brisa del sud,
Estranys fruits pengen dels pollancres,

Escena pastoral del sud gentil,
Els ulls sortits, la boca torta,
Aroma de magnòlies, dolç i fresc,
L’olor sobtat de carn cremada,

Un fruit per tal que se’l mengin els corbs,
Els cobreixi la pluja, se’ls emporti el vent,
Els podreixi el sol, caiguin dels arbrers,
És una collita ben estranya i amarga.



Aquest vídeo és d'una versió de la Nina Simone. Les imatges són molt dures. Però cal veure'l per tal d'entendre el sentit del poema.



Més endavant potser afegiré més comentaris a aquesta entrada, ara no puc.
.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Una banda de Jazz/Rock de culte.

Morphine.
Morphine va ser una banda de rock alternatiu dels anys 90 amb un estil únic i una personalitat molt remarcable. Formada per tan sols tres membres es van moure entre el jazz i el rock en un estil propi difícil de definir. Van ser acollits molt favorablement per la comunitat subterrània indie dels Estats Units. Fora d’aquests ambients la seva repercussió mediàtica i comercial va ser més aviat escassa.

Morphine estava formada per:

- Mark Sandman: Baix elèctric/Veu.
- Dana Colley: Saxo baríton/Saxo tenor.
- Jerome Deupree: Bateria i Percussions.

Billy Conway va alternar en alguns períodes el lloc de bateria amb en Jerome.



Una particularitat de tocar d’en Mark Sandman era fer-ho amb un baix de dues cordes amb tècnica slide.

El 3 de juliol de 1.999 Mark Sandman va morir dalt de l’escenari durant una actuació en directe a Italia. La seva mort, resultat d’un atac de cor, va representar el final de Morphine.

L’any 1.997 Dreamworks va produir un divertit vídeo sobre una de les seves cançons (Early to bed) que va ser nominat als Grammy.



Aqui teniu un enllaç de Spotify a "Cure for Pain", un dels seus albums.

divendres, 26 de novembre del 2010

Tres Personatges Entranyables.

Martingala, Pamplines, Simpló.

Amb il·lustracions de Júlia Vendrell i Escusol.

Amb en Marc i la Júlia ens hem muntat tres personatges surrealistes, les histories dels quals esdevenen cada cop més grotesques. Aquí teniu el perfil de cada un d’ells:

Martingala

En Martingala. Deixadot i una mica mandra. Quan es lleva ja ho ha fet tot. Mira per la finestra i diu: Buf!! i se’n entorna al llit.
Es guarda els culets de cervesa sota el sofà i els ous ferrats al congelador. El que més li agrada és convidar als amics : “Passeu, passeu, com si estiguéssiu a casa vostra, a sota el sofà hi ha cerveses!”.
El seu somni és aconseguir acabar una partida de Tetris (nivell 1).

Pamplines
En Pamplines. És despistat. Però és culte i home viatjat. Diu que una vegada va estar a Londres, per això quan veu als col·legues li agrada dir : Ça va?
De tant en tant fa un posat presumptuós i deixa anar coses com : “A mi el que m’agrada són les novel·les gràfiques”. Quan en Pamplines diu això en Simplò se’l mira bocabadat amb cara de tonto. “I jo només llegeixo TBO’s” pensa.
El somni d’en Pamplines és fer de cicerone.

Simpló
 En Simpló. És com si no hi fos. Sempre se’l deixen. Una vegada va donar 17 voltes a la ciutat en el bus de circumval·lació (va dormir a les cotxeres). A l’endemà encara va fer 3 voltes més.
El seu secret amagat és el cinema. Un dia en Martingala li va oferir d’obrir, expressament per a ell, una llauna de salsitxes i en Simpló, emocionat, li va contestar: “Saps, Martingala? Penso que això és el inici d’una gran amistat”. Una altre vegada va anar a dinar amb en Pamplines a un lloc molt barat. Davant d’aquells preus tan mòdics, en Simplo va dir: “Pamplines, t’asseguro que mai més tornaré a passar gana!”
El seu somni irrealitzable és fer de parella de la Vivien Leigh.


Bé, intentarem un altre dia contar-vos alguna historia d’aquests personatges tan entranyables (per exemple quan els tres amics, assessorats per en Pamplines, van anar a Islàndia per tal de veure “Geishas”).
.

dilluns, 22 de novembre del 2010

L’Hora del Pati. Un disc carregat de referències al món infantil.

Adrià Puntí.

Amagat sota el llit escoltaves converses de sobretaula (l’avia Maria té son). I pensaves que, quan fossis gran, et deixaries endur per la tramuntana (xup-xup xarrupant el vent boig). Remolí de records confusos (el meu cervell va boig quan la conversa es perd).

S’ha fet de nit, ens vestim de dol. Potser al matí bufarà migjorn (avui la pluja ens pren el son) .

Josep, torna. T’esperem.

* La part del text en cursiva és de l’Adrià.



Penso que l’Adrià (Josep) Puntí és un d’aquells cantants i compositors que apareixen en el món del rock molt de tant en tant. Després del seu pas per Umpah-pah va fer tres treballs en solitari : “Pepalallarga i ...”  (1.997), “L’hora del pati”(1.999) i “Maria”(2.003). Tots tres amb la coproducció d’en Quimi Portet.




Aquí teniu algunes cançons de l’Hora del Pati :

Udol
No em toquis la pampa
Grans mides





Sota una col
.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Noche de estreno. (Opening night).

John Cassavetes.

Interprets principals:
Myrtle interpretada per Gena Rowlands.
Maurice interpretat per John Cassavetes.
Manny interpretat per Ben Gazzara.

Argument :

La pel·lícula gira sobre l’assaig i estrena d’una obra de teatre.

La Myrtle és ja una dona madura a la que li costa acceptar aquesta condició. A l’obra de teatre la Myrtle interpreta a la Virginia, una dona amb una personalitat i caràcter que no difereixen massa als de la pròpia Myrtle. Aixó li provoca problemes d’identitat i doble personalitat, agreujats amb visions de la seva enyorada joventut.

En Maurice interpreta en Marty, el “partenaire” de la Myrtle en l’obra de teatre i que anys enrere havia estat la seva parella.

En Manny és el director de l’obra. Però està més preocupat per la vida emocional de la Myrtle que per la seva interpretació en l’obra.



La pel·lícula és una obra (la de teatre) dins d’una altra (la mateixa pel·lícula) en la que predominen les crisis emocionals i de doble personalitat de la Myrtle, i porta als protagonistes a un doble joc d’identitat entre la seva vida real i el seu paper en l’obra de teatre. Fins al punt, que en un moment de l’obra la Virginia li diu al Marty: “ Eres un actor formidable, Maurice. No olvidemos nunca que esto es una obra de teatro”.

A la vida real John Cassavettes i Gena Rowlands van ser parella. Això afegeix un al·licient final i genial a la pel·lícula: el dia de l’estrena de l’obra es troben conversant dalt de l’escenari la Virginia i en Marty, la Myrtle i en Maurice, la Rowlands i en Cassavetes, passant de la ficció a la realitat.

Una pel·lícula genial.

Un fragment de l'assaig (v.o.):



.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Entrevista imaginaria amb Ignatius Reilly.

LA CONJURA DE LOS NECIOS. John Kennedy Toole.


- Entrevistador: Jo ( l’autor d’aquest blog) aprofitant un viatge a Nova Orleans en un viatge de final de carrera de periodisme.

- Entrevistat: Ignatius Reilly. Activista social. Lluita contra tot i contra tots. Contra aquest món indecent i contra la seva mare.

Hem quedat en el restaurant Parkway Bakery & Tavern de la Hagan Avenue. En realitat és una hamburgueseria/xarcuteria de menjar barato a on no passa res si et taques de ketxup.

Arribo el primer i m’assec al costat de la finestra. Al cap d’una estona veig un tipus gras i estrafolari a l’altre cantó de l’acera que m’espia amagat darrera d’un exemplar del Business Report. Per la temàtica del diari entenc clarament que està convençut que així despista als possibles coneguts. El crec reconèixer : és l’Ignatius.

Li faig un senyal amb la mà per tal de fer-me veure. Ell travessa el carrer amagat encara darrera el diari i, sense veure-hi, trepitja un gos. El gos es regira i li mossega una cama. Arriba maleint al gos i al seu amo, del que està totalment convençut que és comunista.

Quant arriba davant meu el primer que veig és que el seu gruixut abric ja porta incorporades un parell de taques de ketxup. Per una de les butxaques sobresurt una paperina de llardons.

Jo - El senyor Ignatius Reilly, suposo.

I.R. - Xsssssst ! Calli. Em poden reconèixer. He vingut només per tal de que el món conegui la meva causa.

Un compliment excessiu a las meves possibilitats, penso. Intento trencar el gel :

Jo - Sé que viu amb la seva mare. Com son las seves relacions?

Se li posa el coll i el front vermells. S’estressa.

I.R. - Ho si! Bé,si, molt bé. M’estima molt. Si. Em compra gelats i aquestes coses.

Jo - Bé, ja sap que el principal motiu de l’entrevista és conèixer la seva lluita social. On és l’enemic?

I.R. - No s’ha fixat amb la decoració del lloc on estem? Quin mal gust! I que me’n diu de Lower Nine? Tots els pobres i aquesta mena de gent! Els haurien de portar ben lluny. I desprès hi ha Bourbon Street i el carnaval! Deu meu quin mal que em fa la cama. De segur que l’amo del gos encara li ha donat una llaminadura!

Jo - Però deu portar algun tipus de lluita en les Empreses a on ha treballat.

I.R. – Si, naturalment. Tothom em fa la traveta. Haig de lluitar contra les enveges i la feina mal feta dels meus companys. Tot això ho denuncio als Caps!

No sé per on sortir-ne. Sortosament en aquell moment un policia passa per davant i l’Ignatius es posa nerviós.

I.R. – Bé, haig de marxar. Tingui aquí hi ha tot el meu Pensament i la meva Obra. Publiqui-ho!

De la butxaca a on hi té els llardons en treu un grapat de papers arrugats i oliosos. A la primera pàgina, amb lletra de cal·ligrafia hi llegeixo: “La Nova Il·lustració i el Nou Neoclassicisme”.

Quan aixeco el cap l’Ignatius ja no hi és. Pago i me’n vaig.



Nota final: Cap de les situacions d’aquesta entrevista es reflexa en el llibre. Tampoc he estat mai a Nova Orleans ni soc periodista. He intentat, però, fer una semblança de la personalitat d’Ignatius Reilly per tal de que, els que no heu llegit el llibre, us feu una idea del personatge protagonista.

John Kennedy Toole, l’autor, es va suïcidar després de que cap editorial acceptes publicar-lo. Va ser la seva mare, anys més tard, que aconseguí la seva edició i que el llibre fos considerat una obra mestra (Pulitzer 1981).


Llegiu-lo !! És molt més que un llibre divertit.

Aqui hi teniu més informació.
.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Un music emotiu i singular.

Erik Satie.

Retrat d'Erik Satie fet per Suzanne Valadon

Quan escolto Satie m’imagino al Petit Princep fent preguntes. O a Cézanne, pintant pomes. (Les notes precises. Les paraules senzilles. Les pinzellades perfectes). En tots tres casos la importància dels silencis.

Quan escolto Satie quasi no sento, minúscules d’ivori, els sons en suspensió que trenquen les ombres velades. Quasi no veig, tant emmotllades arreu, les pauses al punt de “Trois Gymnopédies”.

Podeu escoltar:

Gnossiene nº1.
Gymnopedie nº1.


Erik Satie (1866-1925) va ser un compositor i pianista francès amb una vida i obra força particular i extravagant. Podeu trobar-ne informació aqui.
.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Una parodia del cinema americà.

Logorama.

Logorama és un curtmetratge animat que fa una parodia i una critica del característic cine de Hollyvood : Els típics polis matons, persecucions, violència, ostatges, desastres naturals. Tot dins una ciutat i una societat en la que el consumisme és la seva única manera de ser.



No us el perdeu. Va ser fet per l’estudi francès H5 i ha guanyat l’Oscar d’aquest any.

Aquí hi teniu un enllaç del curt complet. És difícil de trobar a la xarxa degut als drets d’autor a You Tube.

Si aquest enllaç no funciona, intenteu buscar-lo. Val la pena !
.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Posem-nos tots un nas vermell !

.
I ara, amb tots vosaltres !! Nens i nenes !! Pares i mares !! Posem-nos tots un nas vermell i rebem amb un fort aplaudiment al pallasso de la poesia escènica!! El pallasso sense fronteres !! Amb tots vosaltres .... en Tortell Poltrona !!




No ha estat gens fàcil per en Jaume Mateu/Tortell Poltrona la seva voluntat de fer de pallasso. Des del naixement del Circ Cric (1981) ha tingut que lluitar contra problemes amb l’Administració, manca de permisos per part dels Ajuntaments, Subvencions minses, i altres entrebancs.

Tot hi així la seva tossuderia l'ha portat a aconseguir una Seu estable a Sant Esteve de Palautordera, tirar endavant el projecte del Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC) i actuar pels infants de mig món en països en guerra o necessitats.

Actualment, malgrat no tenir resolts tots els problemes, a tornat a la carretera.

Tortell Poltrona a Argelia

No perdem l’oportunitat d’anar a veure el Circ Cric. El circ en que l’únic animal que hi ha és ... una puça !

I un darrer consell : No deixeu de portar mai un nas vermell a la butxaca. Va de conya posar-se’l quan hi ha mal rotllo !
.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

La Ciutat del Pecat d'en Frank Miller.

SIN CITY





Sovint vaig al Kadie’s Club. Un tuguri dels barris baixos on per la mena de gent que el freqüenta no m'hi sento estrany. Mentre no et fotis amb ningú pots donar tants cops de cap al taulell com vulguis mentre et trinques merda de garrafa. També et pots fotre, sempre que elles et deixin, amb les ties (ara hi ha la Nancy a l’escenari escalfant l’ambient).

Avui no bec, després tinc feina. Em quedo en un racó i observo al personal.

Hi ha en Hartigan. Un ex-poli sexagenari del que diuen se li en va anar l'olla i es va tornar un violador assassí. També diuen que mentre estava a la presó la Nancy li escrivia cartes.

Avui ha vingut en Marv. Un tipus perillós i venjatiu que té la condicional. Al seu costat hi ha en Jack. En Jack es mou entre la ronya amb total impunitat. Es fa dir Jackie Boy.

A primera fila hi veig al fill del senador Roark. Un pederasta intocable a qui anomenen El Bastard.

I al fons del local, mig ocult pel fum i les ombres, en Kevin. Una esgarrifança em travessa l’esquena sempre que el veig. En Kevin ... el carnisser.

I tants d’altres. Tots tenen vides fosques. De violència. Venjança. Sexe. No es fàcil viure a Basin City però, si teniu prou fetge, us recomano donar una volta pels seus carrers.

Quan surto del Kadie’s faig la feina. Torno a casa. Estirat al llit penso que mai sé de què fugen la gent que mato. Tant se val, demà cobraré el xec.


Direcció : Robert Rodriguez.
Co-Direcció : Frank Miller, Quentin Tarantino.
Guió : Frank Miller (basat en els seus còmics).
Fotografía : Robert Rodriguez.
Actors i Actrius : Bruce Willis, Jessica Alba, Rosario Dawson, Benicio del Toro, Mickey Rourke, Elijah Wood, Britanny Murphy, Clive Owen ........
.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

El Fotògraf de la Il·lusió visual.


Chema Madoz. Fotògraf.


"La lluvia cree que el paraguas es su máquina de escribir".

Aquesta “greguería” de Ramón Gómez de la Serna ens serveix perfectament per definir l’obra fotogràfica d’aquest creatiu que, si no coneixeu, en recomano de seguir la seva obra.

Chema Madoz (1958), però, és molt més que un fotògraf. En tot cas és el fotògraf de la Il·lusió visual, de la Imaginació, de la Idea.

La seva fotografia és el resultat final del raonament i de la inventiva que el porta a redescobrir els objectes més quotidians. El desenllaç de cada pensada és, en la seva aparent senzillesa, brillant.

Chema pren els objectes i en fa un maridatge que els porta a vegades a una unió forçada, altres cops a una simbiosi perfecta i d’altres a crear efectes visuals insòlits.

Aquí en teniu alguns exemples :



  







 Aqui hi teniu més informació.
També podeu visitar la seva web.





.


divendres, 1 d’octubre del 2010

Akira Kurosava. El vuitè Samurai.

Els set Samurais.
.
No descobrirem ara a l’Akira Kurosawa ! Però aprofitant que just es compleix el centenari del seu naixement (1.910) recomano amb entusiasme una de les seves pel·lícules.

La pel·lícula és una lliçó de com fer bon cine. Una de les grans pel·lícules de la història. Guió, Ritme, Fotografia, Efectes Especials (la pluja i el vent que tant li agradaven a l’Akira). Drama Èpic on no hi falta humor, amor, ironia. Una direcció impecable.

Els Protagonistes :

Els Camperols.

Periòdicament son assaltats per bandits que els hi roben la collita.
Tenen por. Son pobres. Només mengen mill. Es queixen. Es planyen d’ells mateixos.
(Al llarg de la pel·lícula els hi entreveurem, però, una certa hipocresia).
Son els verdaders vencedors de la historia.

Els Samurais.
Accepten defensar als camperols a canvi d’una paga ben minsa: Tres plats d’arròs al dia.
Ho fan per honor. Per amistat. Perquè es senten guerrers. En el fons ho fan per dur a terme una batalla que preservi la seva autoestima i mantingui alt el nom del Samurai, ja en decadència.

Els set samurais:
- Kanbei: El Cap. Hàbil en l’estratègia. No perd mai la serenitat.
- Shichiroji: Amic de Kanbei. Fa el paper de segon. Bon guerrer.
- Heihachi: Alegre. Treballava de llenyataire (allò que dèiem de la decadència).
- Gorobei: Expert i hàbil en situacions difícils.
- Kikuchiyo: D’origen camperol. Fanfarró. A l’hora de la veritat, però, està a l’alçada.
- Kyuzu: Autèntic Samurai. Només busca la perfecció en l’art de la lluita.
- Katsushiro: El més jove. Inexpert i enamoradís. Es passa el dia collint floretes.

Malgrat guanyar la batalla final, els Samurais es senten els verdaders derrotats de la història.

Tres hores de bon cine. (No m'en puc estar, però, de recomanar-ne una altre: Rashômon (1950).
.

dijous, 23 de setembre del 2010

Pep Laguarda a la caseta del plater.

BROSSA D'AHIR.

... Als octubres moltes colles de mascles del meu poble deixen de treballar, repleguen gàbies amb pardalets cantaors, mantes, marraixes i alguns instruments musicals i s'instal·len a una caseta muntanyera per reviure els ritmes salvatges i alleberadors de l'embiscà ...



... "el muserenc" només pujaba a la caseta del plater per tal de bufar-se fins a limits delirants i lleure, embolicat per una sofrida manta, sota el cel brillant al gorg d'una sèquia fins que el broll d'aigua el xopara pel dematí i despertar-nos amb cants d' "alceu-vos, xe, que ja és de dia"...
                           (extret de la narració que acompanya al disc).



A mitjans dels 70 una colla de mascles, de segur que també i havien femelles, van quedar il·luminats i van parir un dels àlbums més excepcionals de la música catalana (amb permís de Pau Riba, “Dioptría”, i d’Adrià Puntí, “L’hora del pati”).


Disc de culte. Folk Progressiu Psicodèlic amb sabor mediterrani i olor de farigola.

Disc aparentment senzill però molt treballat, tant a nivell de música com de lletres.

Cal escoltar-lo en aquell puntet sublim: quan la conversa decau, ens rega la rosada i hem mig buidat l’ampolla de mistela.

Aquí teniu un enllaç a Spotify. Bon viatge !


 

dissabte, 10 de juliol del 2010

Un artista gràfic al carrer.

.
BLU. El Graffiti com a comunicació.


Feu clic (ara mateix !) a MUTO i visiteu sens falta la WEB d'aquest artista gràfic italià. Imprescindible !!

divendres, 25 de juny del 2010

Una cantant de jazz amb actitud rockera

TEREZ MONTCALM.

A la Terez Montcalm me la imagino sempre a la cuina de casa seva, amb el davantal posat, fent pastissets: Bandes de full amb crema i fruites, Braços de gitano de xocolata, Pastissos de formatge amb nabius. Voaulevants, Kispers, Massinis, Sachers, Brounies, Biscuits.


Llaminadures àcides, dolces, picants, amargues. A totes la Terez hi posa el seu toc personal de manera que li surten uns pastissos amb caràcter. Amb molt caràcter.


Fa 3 ó 4 anys la Terez va cuinar un pastís extraordinari: VOODOO.
Ara ha tornat a fer un altre bon pastís: CONNECTION.
Cantant, compositora, guitarrista. A part dels temes personals, fa unes excel•lents versions de gent com U2, Jimi Hendrix, Eurythmics, Elton John.


Com Ella mateixa es defineix ..... Una cantant de Jazz amb actitud rockera.


VOODOO i CONNECTION”.. cuina el•laborada per als molt llaminers.
.

dimecres, 16 de juny del 2010

Un poeta proper, humà, definitiu.

.
Vicent Andrés Estellés.

Llegir en Vicent Andrés Estellés és sempre tan gratificant !! Diria que ja no es pot reflectir millor la condició humana amb totes les seves pors, planys, retrets, sarcasmes.
He triat uns petits fragments de les "Horacianes". Sense ambuts.

III
vaig dur la vedella al brau
i te la vaig vendre prenyada.

si ja és passat el temps i no ha parit
serà que el brau el tenia de canya verda.

no voldràs que la culpa siga meua.

XLIV
he fet avui una merda despreciable,
una d'aquelles merdes aigualides,
sense cohesió ni consistència,
com l'allioli que no lliga i li afegeixen aigua.

he sentit una amarga compassió de mi,
una pobra nostàlgia .....

LIX
suetoni, que és un fill de puta,
cosa que no té cap mèrit, car tot ho feu la seua mare
amb el consentiment i el consell del marit,
a més d'ésser ell, suetoni, de pròpia collita, un bon cabró,
parla de mi en termes més que maliciosos.

allò que més em fot és que ho fa sense gràcia .....

XXX
tinc fama de bufat
i és una fama justa certament.

almenys, en la mesura de les meues possibilitats,
cada dia intente justificar-la .....

XL
t'has passat la vida amollant poemes, poeta.
ara et caldria meditar, en silenci,
el que feies.

guanyaries tu i guanyariem nosaltres.

creume.


Vicent, si et plau, prestem en suetoni. El necessito tan sols un moment.
Si et plau, deixem provar-ho:
- suetoni ..... mal parit !
Gràcies.
.

dilluns, 14 de juny del 2010

Un compositor i cantant irrepetible.

.
TOM WAITS.

Com un Predicador malforjat que sermoneja des del púlpit amb una ampolla de Bourbon a la mà. Al acabar, entona “el Senyor és el meu Pastor” amb una vehemència que converteix al més incrèdul. El Predicador Waits, però, només perdona als no creients ... i els convida a una ronda. El mateix Waits amenitza la vetllada al piano en mig de la gatzara mentre les noies ensenyen cuixa: .... el Senyor és el meu Pastor, no em manca un got ben ple i em deixar descansar en braços d’una meuca ...

En acabar el Predicador desapareix discretament cantant Long Way Home. Un viatge impossible. En Tom Waits només agafa bitllet d’anada.

En Tom Waits és un compositor i cantant irrepetible amb una obra immensa. Em quedo amb l’àlbum “Rain Dogs” i la cançó “Downtown Train”.
.

dimecres, 26 de maig del 2010

20 Ascencions al cim de l'Everest.

.
APA SHERPA.

El 22 de maig de 2010 Apa Sherpa va assolir l’Everest per vintena vegada. I no ho ha fet per vanaglòria, ni per anar apuntant “vuit mils” a la llibreta ni per reconeixement. Ho ha fet perquè és la seva feina. Al començament com a carregador i més tard com a cap de sherpes, ha ajudat a molt expedicionaris a arribar al cim.


Del món de l'alpinisme normalment no se’n parla mai en els mitjans de comunicació. Només quan hi ha morts, quan es fan carreres per aconseguir rècords o quan es tracta d’alguna extravagància d’expedicions comercials portades a terme per rics o famosos que intenten comprar el cim amb diners. Dels sherpes no se’n parla mai.

En el seu país (m’agradaria pensar que també dins l’alpinisme) la seva historia ha estat ,però, reconeguda. Això li ha donat notorietat i li ha permès posar en marxa dos ambiciosos projectes:

- La ECO EVEREST EXPEDITION amb la finalitat de baixar els munts de deixalles que les expedicions han anat deixant en els camps d’aproximació al cim.


- La APA SHERPA FUNDATION destinada a aconseguir recursos per a les escoles del Nepal, a la formació d’educadors i preservar la llengua i cultura del poble del Nepal.

Que cada un hi posi els adjectius que consideri.
.

dimarts, 18 de maig del 2010

El conte amb més màgia.

.
EL PETIT PRINCEP. Format de novel·la gràfica.

Antoine de Saint-Exupéry en el pròleg del seu llibre fa una dedicatoria al seu amic Léon Werth quan era infant. D'aquesta manera ho feia extensiu a tots els infants. La comprensió del llibre, però, no és fàcil per a nens i nenes si no hi ha l'ajuda d'una persona gran. 

Ara, l'autor de còmics francés Joann Sfar en fa una adaptació il·lustrada en format de còmic que manté la màgia de l'obra original i el fa més proper.

Quan l'escala de valors a vegades està tant malentesa, la lectura (i relectura) d'aquest llibre hauría de ser obligada.

Dades:
- El Petit Princep.
- Autor: Joann Sfar.
- Editorial Salamandra. En català i castellà.
- Traducció de Anna i Enric Casassas.

Nota personal: Quan Jules Verne va escriure "De la Terra a la LLuna", hi va haver una part que no es va arribar a publicar mai. Sembla ser que la tripulació de la nau va fer una curta estada a l'esteroide B-612. De tornada a la Terra van dir que a la Lluna no hi havia res, però en el petit esteroide B-612 hi havien vist un xai, una serp, una guineu i una flor. Jules Verne va optar per no fer públic aquesta part del viatge per una senzilla raó: La gent gran no s'ho hauría cregut.

dilluns, 3 de maig del 2010

La gloriosa nit del ritme.

.
BENNY GOODMAN. "Live at Carnegie Hall".

Músic de jazz virtuós, perfeccionista i rigorós en el seu treball va desenvolupar la seva vida professional com a líder de petits grups ( trio, quartet, sextet) i com a dirigent de Big Bands.


A Benny Goodman se li reconeix haver estat el primer músic que va fer desaparèixer la discriminació racial en les orquestres. El seu famós quartet estava integrat per Teddy Wilson (piano), Gene Krupa (bateria), Lionel Hampton (vibràfon) i el Benny al clarinet.

Disc recomanable d’aquesta època: “Complete small group master takes” (RCA. Copia remasteritzada i digitalitzada).

El disc, però, que ha entrat en la historia del jazz va ser el "Live at Carnegie Hall", gravat el 16 de Gener de 1.938 en directe i que va representar el cop definitiu a la popularització de les bandes de swing. Aquell dia al Carnegie Hall, lloc sagrat de les filharmòniques i la música clàssica, tothom va acabar movent els peus i fent petar els dits. Havia nascut “el Rei del Swing”.

Disc imprescindible: “Live at Carnegie Hall”.

Més informació:

http://www.youtube.com/watch?v=hel9zo9AFc4

http://www.bennygoodman.com/

Spotify: http://open.spotify.com/album/09lzqRgkIAJfr1KZ3qREYD

.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Una aventura increible.

.
ERNEST SHACKLETON. Explorador.

El 8 d’Agost de 1.914 l’explorador irlandès Ernest Shackleton va sortir de Plymouth a bord de la nau Endurance al front de 27 homes i amb la intenció de creuar l’Antàrtida a peu passant pel Pol Sud.

El que va passar durant els següents 2 anys es ja considerat com una de les proeses més titàniques en les gran exploracions polars i un exemple de lideratge i treball en equip.

Breu crònica dels fets :

- 8 d’Agost 1.914. Surten de Plymouth (Anglaterra).

- Després d’una escala a Buenos Aires es dirigeixen cap a la Baia Vahsel (Antàrtica).

- La ràpida crescuda del gel d’aquell any fa que cada cop sigui més difícil avançar i la nau queda presonera del gel el 19 de Gener de 1.915.

- El vaixell queda a la deriva, a mercè de les corrents, durant quasi tot l’any 1.915.

- La pressió del mar glaçat es fa insostenible. Descarreguen provisions, bots i trineus i abandonen la nau. Finalment el 21 de Novembre de 1.915 l’Endurance s’enfonsa.

- El precari campament sobre illots de gel inestables fa que es decideixin a buscar terra ferma. Arrastren els bots i tot l’equip caminant entre grans masses gelades. El mes d’Abril de 1.916 fa que el desglaç els permeti pujar als bots i navegar.

- El 24 d’Abril de 1.916 arriben a l’illa Elefant i hi estableixen el campament (5 mesos després de l’enfonsament de l’Endurance).

- Cal prendre una decisió i Shackleton arriba a la conclusió que el millor és arribar a Geòrgia del Sud i demanar ajuda a una estació balenera establerta allà. Per això cal navegar 800 milles en un bot per les embravides aigües del “Cabo de Hornos”.

- Shackleton i 5 homes més emprenen una travessa que esdevé una heroïcitat (mes bé un miracle). Quasi sense menjar, amb la roba destrossada, cremats pel sol i la sal, el 10 de Maig de 1.916 els 5 homes arriben a Geòrgia del Sud.

- L’estació balenera, però, queda a un altra costat de l’illa. Amb un darrer esforç titànic aconsegueixen travessar la serralada i les geleres i arribar a la civilització en una situació de supervivència ja extrema.

- Anar a salvar els 21 homes que havia deixat a l’illa Elefant li va portar 4 intents. Els 3 primers fallits degut a les condicions del mar glaçat. Finalment, el 30 d’agost de 1.916 aconsegueix arribar a l’illa. Tots son vius.

- Han passat 2 anys des de que van començar l’aventura.

Hi ha molta informació a la xarxa, però he posat alguns enllaços :

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ernest_Shackleton

http://www.casadellibro.com/libro-atrapados-en-el-hielo-7-ed-lonely-planet/2900000976344

http://cineveo.com/cine-veo/documental-online-atrapados-en-el-hielo-the-endurance/
.

dimecres, 7 d’abril del 2010

El "cante" d'un home lliure.

.
EL CABRERO.

Somos la Naturaleza,
durante mucho tiempo estuvimos lejos, pero ahora volvemos,
somos nieve, lluvia, frio, tinieblas, somos lo que el planeta engendra y protege.
Hemos descrito circulos hasta volver al hogar.
Hemos vaciado todo, salvo la libertad y nuestra alegria.
                                                   Walt Whitman.

José Dominguez "El Cabrero" va neixer a Aznalcóllar (Sevilla). Pastor de cabres des de petit, el "Cabrero" és un home íntegre. Tan dins el món del cant flamenc com a "cantaor", com en la seva postura personal davant la societat i la vida.
Aclamat i sol·licitat en els més importants esdeveniments de cant flamenc, a Espanya i a l'estranger, sempre torna al camp amb el seu remat. Les seves cançons son un cant a la Natura i les seves lletres d'un compromís social autèntic.
"El Cabrero" és un home lliure.

En los pechos de los montes me amamanto
Y en la cornisa de los riscos me sostengo
Por eso esta noche
les voy a decir de donde vengo ...


...Vengo del ronco tambor de la luna
en la memoria del puro animal
soy una astilla de tierra que vuelve
hacia su antigua raíz mineral.
                                  (de Luz de Luna)

Podeu trobar més informació en aquest vídeo, en aquesta entrevista o en la seva pàgina web.
.

dissabte, 27 de març del 2010

Impressionants imatges del món en que vivim.

.
KOYAANISQATSI - POWAQQATSI - NAGOYQATSI.

La trilogia “Qatsi” de Godfrey Reggio és un projecte cinematogràfic grandiós i esplèndid que penso és de visió absolutament obligada. Representa un exercici constant per a la ment que, sense donar-nos un instant de treva, ens obliga a continues reflexions sobre el món en que vivim. Un cant (autocrític) a la humanitat. Una experiència impressionant i emotiva.


KOYAANISQATSI. Expressió dels indis Hopis que ve a significar “Vida sense Equilibri”. A través d’imatges espectaculars i d’una música excitant, mostra el dolorós contrast entre la natura verge i el ritme vertiginós de la vida urbana i del que en diem “l’estat del benestar”.

POWAQQATSI. La transformació constant de la vida, les cultures, les religions. Un documental colpidor a partir del qual veurem el món, i als homes i dones, amb uns altres ulls.

NAQOIQATSI. La violència de la civilització. La transformació del medi natural fins a un món tecnològic i en guerra. Estem atrapats en un món que potser no volem però ens en servim.

Busqueu un proveïdor a la xarxa i compreu-vos els DVDs. Passeu de Youtube (veureu imatges de poca qualitat i fragments sense ordre que moltes vegades han estat modificats).

www.koyaanisqatsi.org/

dilluns, 22 de març del 2010

Marianne ... quantes vegades has fet les maletes !

.
MARIANNE FAITHFULL.
“ Easy Come, Easy Go”

Un dia trobes una ampolla de vi que ha quedat en un racó de la bodega. Bruta, plena de pols, sense etiqueta. Ni te’n havies adonat. L’agafes i penses: “Bé, me la fotaré per dinar”. Mal fet. Al primer glop ja et cauen les llàgrimes.

Espera el moment adequat. “Punxa” el CD i emborratxa’t. Aleshores si, veu tot el vi que vulguis. Però compte, fes servir un got petit. Que l’ampolla et duri tots els minuts de l’àlbum.

... Sé que aquest vestit que porto no pot amagar el secret que he intentat ocultar ...
Un glop.

... El racó més sensible del meu cor és per als desconeguts ...
Un altre glop.

Versions per a Ella de cançons de Sarah Vaughan, Brian Eno, Bessie Smith, Leonard Bernstein, Duke Ellington ...
Cameos amb Keith Richards, Nick Cave, Antony Hegarty ...

Marianne ..... t’han fet un vestit de nit a mida. I tu el portes entre els convidats amb una elegància que mareja.
Un àlbum de luxe.

Aqui hi teniu un enllaç a Spotify:
Marianne Faithfull – Easy Come, Easy Go.

No et perdis la seva biografia. Però, per això, necessitaràs una altra ampolla. T’ho asseguro.

Visita la web oficial de la Marianne Faithfull.
.

diumenge, 21 de març del 2010

La força de voluntat del lluitador.

.
VALERIÀ PUJOL I BOSCH.

valeriàpoetaescriptordelaterrassadelcafé.
professordelcritilaparaulabebentdelafontdelcargol.
vitalexistencialistesenselimitsnomésambnoséquinsexe.
..... interruptus.



FEM-HO POSSIBLE
Si et veus en cor de seguir un nou camí
que et meni al mar més enllà de les runes
i et mostri clar l'horitzó calitjós
alça la veu sobre el vent que t'ofega.
De tu depèn que claregi la boira.
Hi haurà però qui et farà cara llarga
tot adduint l'impossible del somni.
Negat-hi prest. El teu braç té la força.
Nega les veus que et diguin impossible.
                                       Valerià Pujol



Si us plau, no vull sentir més queixes. No vull sentir rondinar. No vull gent mediocre. Si us plau, respecteu-vos i feu-vos respectar d’una punyetera vegada !!

Informació d'en Valerià.
.