dijous, 22 de març del 2012

El dolorós camí al Nord.

Pateras. Imatge de Cayetano Fernández Azorin.

Potser la curiositat d’aquell avantpassat primitiu el va fer descobrir que aquell fragment d’hematita que feia surar en un cossi d’aigua sempre assenyalava el nord. L’embruix del camí a seguir. L’encís, com un designi dels déus primer i com un desengany milers d’anys mes tard.

Cal superar el pas que porta al camí franc. El franqueig que salva l’abisme. Les aigües gelades que diferencien les dues vores. Els obstacles que cal vèncer per ser mereixedor del viure que ja hauria de ser teu: la terra que conrees, el peix que salabres, els fills que puges, les cançons que cantes ...

*

El cant de les dunes.

El braç vigorós de l’Ousmane sosté amb força el timó de la pastera mentre a l’altre mà, el puny tancat, hi guarda la caixeta amb la sageta imantada que li assenyala un somni. No sap que no va enlloc. La seva barca navega endebades per les crestes de les dunes del desert de Lompoul. L’Ousmane enfonsa la mà dins l’agua i en treu un grapat de fina arena. Il•lusions i miratges es confonen mentre prem el puny amb ràbia i encoratja als companys: “Al Nord! Cap al Nord!”.
L’Ousmane no sap que acabarà conreant una terra que no li pertany i enyorant el cant de les dunes. Un trèmolo greu que li porten els vents càlids del sud i que li amaren el cos.

*

L’Evelyn i el somriure dels diumenges.

Hong Kong, diumenge. S’ha llevat d’hora. Ha agafat l’àlbum de fotografies, els maquillatges i les darreres cartes. És tot el que li pertany en aquesta ciutat que no és la seva, on cuina un peix que no ha pescat el seu home i on cria uns fills que no són els seus. L’Evelyn va triar fa temps el sacrifici i les renuncies per tal de poder enviar un grapat de diners al sud. Però avui toca rialles. Milers d’Evelyns, Rowentas, Jocelyns, Erlindas, fan seus els carrers del centre de la ciutat i formen grups de supervivència. Avui toca reivindicar-se. Col•lectivitzar els carrers i socialitzar les places. Durant tot el dia mostraran els trets de les seves identitats: miraran fotografies, llegiran cartes, cantaran i es maquillaran per tal de fer aflorar identitats i condicions irrenunciables.

*

“- Maldita mojada, o me das plata o chingamos a tu hija”.

Arribar a l’altra vora de Rio Grande no només és una qüestió de diners. Hi ha qui diu, amb sorna, que aconseguir el somni només és una qüestió de sort. De mala sort: la bala perduda sempre serà per tu. A la timba les cartes estan marcades: tu no guanyes mai. Mort, deportació, captiveri. És una qüestió de dolor. De dolor psíquic, moral. De suportar l’odi dels teus perseguidors i el xantatge emocional dels coyotes, els traficants de persones: “- Maldita mojada ...” Encara que arribis a l’altre vora, per sempre més et miraran amb menyspreu. Seràs un espalda mojada. Per dins, l’orgull de ser un guarijio, un maputxe, un guaraní. Els orígens no te’ls pot prendre ningú.
La Gladys volia anar al nord a veure a la seva filla i les seves netes. La sort va estar del seu costat: “Pero havia pagado  demasiado caro este momento de felicidad. Una cosa así sólo hay que hacerla si es de vida o muerte. Y la verdad es que Estados Unidos no vale la vida”.

*

L’Ousmane, l’Evelyn, la Gladys, formen part de les fredes estadístiques dels que passen o dels que no passen. Dels que un dia van emprendre el dolorós camí al Nord. El maleït Nord.


------------------------------------------------------------------