dilluns, 7 de novembre de 2011

Una carta adreçada al Llop.

(Aquesta carta, adreçada al Llop, va ser escrita per una veïna del poble on suposadament hi viu la Caputxeta).


Senyor Llop,

En primer lloc sàpiga que jo mateixa considero absurd i incomprensible el fet de que li escrigui una carta. Ho faig moguda per la compassió i perquè ho crec un deure, palès el punt fins on han arribat els fets.

Des de fa temps arriben a casa cartes a nom de la Caputxeta Vermella. Ja d’entrada li haig de posar en clar que ni en aquesta casa ni en el poble hi viu cap Caputxeta ni ningú que pugui respondre als trets que deixa entendre en les cartes. Ho sento però crec que ho ha de saber: La Caputxeta Vermella no existeix. És un personatge de conte, de ficció. Comprenc que a vegades ens podem creure captivats per una persona imaginada i idealitzar-la fins a creure que existeix realment i estimar-la.

Miri, jo mateixa de joveneta vaig estar bojament enamorada de l’actor de cine Ralf Tonino, fins el punt d’arribar a veure totes les seves pel•lícules. Ja de gran m’he assabentat que aquest actor no ha existit mai. Ja veu dons que em puc fer càrrec de la seva desil•lusió.

No crec que aquesta carta es pugui allargar més. El que vostè tenia que saber ja ho he dit. Només un consell que potser el pot ajudar: pensi que la realitat supera sempre a la ficció.

Li desitjo sort.




Nota de l’autor: Aquesta carta va ser deixada al peu de la roca del Llop un mati de tardor en que bufava un suau vent del sud. El Llop no va arribar a llegir-la mai. La nit abans, el seu instint el va prevenir d’aires hostils i roïns, i va marxar cap el nord. En el fons, aquesta fugida no era més que un acte de supervivència ...

*


Amb aquesta carta s’acaba la relació entre la Caputxeta i el Llop. No hi hauran més cartes. La única possibilitat és que en alguna vila o ciutat, alguna noia adolescent i somiadora es cregui Caputxeta Vermella, i en la seva il•lusió comenci a escriure cartes al Llop. Però segurament això nosaltres no ho sabrem mai.

--------------------------------------------------------------
Imprimir artículo

8 comentaris:

misteral ha dit...

Benvolgut Llop, penso que tot aixó és mentida. Que heu fugit Caputxeta i tú.
¿No triomfa l'amor? o l'amor mata? o t'empeny a l'oblit?
o a la recerca de nous amors?
¿no és l'amor el motor de tot?

Anònim ha dit...

Aquesta veïna em penso que si que coneix a la Caputxeta. A mi em sembla que està gelososa de la Caputxeta,... voldría ser com ella i rebre les teves cartes.
I ja saps "quan la guineu no pot agafar les pomes diu que no les vol perquè són verdes".
I no crec que hagi fugit un llop com tu. això si amic llop escampar la boira de vegades va bé.

Amiga del bosc.

Yáiza ha dit...

La Caputxeta existeix. Ni que sigui dins del cap i del cor del Llop. I el Llop no marxa per evitar conèixer la veritat revelada per la veïna. Marxa, perquè té la Caputxeta dins seu i se l'endú amb ell!

la Bru ha dit...

Llop!
Sempre et quedaran els tres porquets o les set cabretes.

Gemma Sara ha dit...

A mi em sembla que el personatge de ficció és la veïna i que el Llop i la Caputxeta trobaran un espai i un temps on trobar-se...

Llop Estepari ha dit...

Aquest vegada responc en general en lloc de fer comentaris individualitzats (ja imaginava que quasi ningú acceptaria aquest final). El cert és que pel que veig ens segueixen agradant els finals feliços. Potser us hagués agradat més un final de l’estil: “I una nit de lluna plena a la Caputxeta se li va obrir el coneixement a totes les coses i va entendre que en la salvatgia estava l’autenticitat de la vida. Un tímid udol es va escapar de la seva gola .....”
Ho sento. Però no em negareu que des d’un punt de vista diguem-ne “literari” és més captivador un final en el que la Caputxeta només existeixi en la ment del Llop. Potser encara hi és ..... no oblideu que el Llop mai va arribar a llegir la carta.

Aauuuuuuuu!!

yesca ha dit...

perdonen que me exprese en castellano,pero para mi es mas facil que escribir en catalan,aunque hablo perfectamente. Hace muchos años yo era como una caputxeta y mi gran amor era un llop,por tanto yo si creo que existe la caputxeta,y que el amor aunque por montañas y valles,parece que haya muerto el amor siempre perdurara,no es una ilusion ni una fantasia,el amor de verdad,la pasion,los recuerdos,y aquello que sentimos dentro de nuestro ser siempre existira,no es una mentira en una realidad. Continua llop,es bo.

Llop Estepari ha dit...

Yesca, en el relat la veïna del poble ho deixa molt clar: la realitat supera sempre la ficció. Em sembla que aquesta defensa de la realitat l’acabes de deixar prou clara amb el teu comentari. Qui sap el que passarà en realitat entre la Caputxeta i el Llop ... en la ficció les coses moltes vegades no són el que semblen.