dimarts, 3 de gener de 2012

K.

No és cap tàctica. El fet de que l’Elena s’hagi enamorat de mi obeeix més al llastimós estat emocional que travesso que no pas a una virtut pròpia. Sempre ha funcionat molt bé fer-se el melangiós i desconsolat davant de les dones. No és el meu cas. De l’Elena no m’agrada res, tret de les seves mans, però ja donat tot per perdut m’avinc a ser el seu amant. Aquesta nova situació em representa també un estalvi: la meva economia no es ressentirà de les freqüents visites a l’Elisa (si, ja ho sé, però us asseguro que no tinc cap mena de remordiment ni mala consciència).

El cert és que no m’ha calgut gaire temps per adonar-me de la meva compromesa situació. Els dos funcionaris que fa uns dies em van treure del llit van ser prou èxplicits: “Si molt bé, però ja ho explicaràs tot al jutge”. Va ser un comentari benèvol. A hores d’ara encara no m’he pogut defensar del suposat delicte.

L’actitud de familiars i amics tampoc m’ajuda massa. Els familiars, amb el meu oncle Carles al capdavant, deixen anar comentaris com ara “alguna cosa hauràs fet” i els amics, lluny de ser pràctics, em donen idees estrafolàries que no fan res més que allargar l’angoixant procés.

El que més em desanima és el fet que altres ciutadans que es troben amb una situació semblant a la meva són absolts i alliberats sense tràmits. Fan tertúlia entre ells i riuen. Davant de la ineptitud del meu advocat he decidit fer-me càrrec de la meva pròpia defensa.

Aquest relat, atípic en mi, ha estat escrit a corre-cuita. És una qüestió d’urgència. No sé quan podré tornar a escriure. Ara totes les meves forces estant concentrades en fer una profunda reflexió del meu estat actual i trobar-ne la solució per sortir-me’n.

---------------------------------------------------------------

Imprimir artículo

12 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Llop, espero que sigui un exercici amb K. del K. de Kafka i no pas autobiogràfic. En qualsevol cas, bon any!

Llop Estepari ha dit...

Amic Òscar, angoixa literària és el que em passa. Porto uns dies que ja no sé on penjo el llum, però una bona udolada de bon any encara la puc fer:
Aauuuuuuu!!

Yáiza ha dit...

Ai, ai, què deu haver fet aquest personatge...

Llop, ànims amb les angoixes literàries! Tot acaba passant...

Gemma Sara ha dit...

Te'n sortiràs. Que les angoixes es transformin en contes!
Bon any, Llop, i bons Reis!

la Bru ha dit...

Tens una manera molt curiosa de descriure una angoixa literària (gràcies per especificar-ho més avall).

Conec aquesta sensació, jo tinc angoixes pictòriques massa sovint, just quan acabo una pintura (aviat en tindré una). Llavors em dic que no pintaré més, no hi trobo cap sentit, però tard o d’hora hi torno.
Et recuperaràs, ja veuràs.

Llop Estepari ha dit...

Yáiza, més que parlar del que fa aquest personatge millor, o pitjor, parlar del que no fa. Com deia aquell ... Les muses han passat de mi. Oudols.

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, em sembla que ens hem d’anar animant els uns als altres. No podem deixar d’escriure. Les ganes hi són però sembla que m’hagin apagat amb un interruptor. Va bé de tant en tant reposar. Un udol.

Llop Estepari ha dit...

Bru, l’escrit està basat en “El Procés” de Kafka, i les angoixes del seu protagonista. Personalment no entenc el crear, la pintura en el teu cas, sense angoixes i patiments.
Ep, espero que pengis la nova obra al bloc. També espero, sense preses i en el seu moment, el quadre lluminós (és un exercici anímic). Un fort udol.

chatnoir ha dit...

Ostres! per casualitats de la vida m'he topat amb el teu blog i mira per on, la teva entrada "K" m'ha deixat ben parada... ;)

Felicitats!

Llop Estepari ha dit...

chatnoir, has anat a raure aquí en un moment de crisi personal de idees i arguments, però anima veure gent nova. Gràcies.
Em sona haver vist el teu nom per la blogosfera. Em passo pel teu blog.
Un udol de benvinguda.

en Girbén ha dit...

Ep, Llop,: veus la meva mà estesa?
Que no, que no és per a mossegar-la... Que és una mà d'ajut per si et cal!

Llop Estepari ha dit...

Girbén, no saps com agreixo aquestes paraules. El meu comportament, darrerament en excés solitari i estepari, m’ha acabat instal•lant en una mena d’autarquia de la que ara en pago les conseqüències. Et ben asseguro que aquesta mà virtual ha fet el seu afecte.
Aauuuuuuuu!!