dijous, 27 de setembre de 2012

La cuinera de Bhaktapur.


Bhaktapur. Dona cuinant. (Imatge: arxiu personal).


(Aquest curt relat és la continuació de “La terrissaire de Bhaktapur” que, si voleu, abans podeu llegir AQUI.)



*

A mig matí, la Yangani, la terrissaire de Bhaktapur, contempla amb un somriure murri el tremp de l’argila sota el sol, en el punt precís d’endurir-se entre dues fragilitats. Ja mai més serà fang, però la virtut que farà mortals als déus i bramans als intocables és tan fràgil que pot trencar-se d’un cop de pedra. Arribat aquest moment, en que la terrissa ja no té tornada, la Yangani busca l’ombra i xarrupa lentament un glop de cervesa de mill. 


Li agrada aquest sabor del mill crescut a corre-cuita i de memòria breu, com buscant alleugerir-se del pes feixuc de trescar amb deus i homes. A vegades, quan fa seves les debilitats dels altres i necessita el seu propi tremp, defuig estupes i oracions i es deixa portar pel tast d’un aire dens i dolç amb gust de dona i de pastissets d’arròs, per arribar, com una peregrinació, a l’univers on la Rashmila cuina.


Amb la mirada massa acostumada als afanys dels seus propis dits, li agrada delectar-se en la cerimònia d’unes mans que no són les seves. La fascina tant veure com la Rashmila amassa l’ordi i el blat amb tanta fragilitat que a ella li sembla que d’aquesta pasta se’n podria fer una gerra. A vegades s’emporta un cossi ple d’argila a on la Rashmila cuina, i mentre una a l’altra es miren les mans, una amassa ordi i l’altre pasta fang.

Altres vegades, mentre olora els atuells de terrissa encara buits intentant imaginar flaires de llet bullida, li arriben, una a una, les 36 aromes de les espècies torrades amb les que la Rashmila prepara el garam masala. Sap que en un sol polsim d’aquesta barreja s’hi poden trobar les 36 memòries que faran que la gent es reconegui en un passat llunyà, molt abans de les castes. Mentre, la Yangani no pot deixar de pensar amb les 36 inabastables virtuts que cerquen les nenes deesses Kumari, forçades a mal menjar plats escollits i purs.

Observa la delicada dansa amb la que la Rashmila va escampant les espècies per damunt de les verdures fermentades i la carn de iac: Els gestos suaus de les mans, les lleus inclinacions del cap i el moviment dels ulls observant com els dits, on hi sembla fer sonar uns platets de metall, deixen anar una pluja de colors sobre els plats com si dibuixés un mandala.

- Oh! Yangani! Nàmaste, estimada.- Li diu mentre li ofereix un pastisset d’arròs farcit amb carn.

La Yangani s’asseu al seu costat, i mentre menja reconeix en aquest arròs el gust de la terra i del monsó. Imagina que la Rashmila i la seva cuina són el centre i l’origen d’un gran mandala que va escampant el seus colors pel tremat de carrers i cases, i s’estén pels verals i les valls, fins arribar a fondre’s amb les neus de l’Himàlaia i el fang del riu Bagmati. Ho sap prou bé perquè l’ànima de la seva terrissa ho porta escrit a la memòria.

- Rashmila, digue’m ... què ens pertany? – Li pregunta la Yangani amb desassossec.

I la Rashmila, passant-li suaument la mà per la cara talment com si esborrés el mandala, li diu:

- Tot. És una qüestió de dignitat.


-------------------------------------------------------------
Imprimir artículo

4 comentaris:

Notis ha dit...

Hola Llop,
Amb el teu relat m'has transportat un temps enrere quan vaig visitar el Nepal.
El que vaig experimentar aleshores, amb els sentits, no ho havía tornat a sentir tan profundament.
Crec que és molt difícil plasmar en un paper aquests sentiments.
Gràcies per despertar-me gratament!.

Bru ha dit...

D’una gran sensibilitat, Llop, però dubto: TOT ens pertany? Podem creure’ns-ho, fer-ho nostre i sentir-ho així; tal vegada és possible que RES ens pertanyi.
(també és possible que no ho hagi entès)

Udols

Llop Estepari ha dit...

Notis, està bé aquestes sensacions que rebroten al cap dels anys. I veig que, compartint aquest relat, ho vas viure amb un sentiment molt allunyat de la compassió i la llàstima que senten d’altres que hi ha estat.
Udols.

Llop Estepari ha dit...

Bru, segurament hi ha hagut moments que ens hem pensat que ho teníem tot i d’altres que no teníem res, i cap d’ells ha estat del tot cert. El que poso en veu de la Rashmila és aquest respecte profund per un mateix que el fa ser posseïdor amb orgull de tot (encara que sigui poc) del que té.
Va, segur que ja saps que en Walt Whitman i en Khalil Gibran ens diuen alguna cosa de tot això.
Udols.