Tinc por, tinc por, tinc por
Tinc por deia la noia
Tinc por, tinc por, tinc por
que no em surti un llodrigó.
Li'n remango el devantal,
li'n remango les faldilles,
li'n remango els enauguets,
li'n remango la camisa.
Nits d'estiu a Durro. Arxiu propi.
Ballo fins entrada la matinada. La música i la dansa m’embriaguen. Les noies del poble se’m rifen. Ara amb una, ara amb l’altra. Ric i bec fins que perdo el món de vista ... i se’m escapa una udolada.
De les bastonades de la gent, a hores d'ara encara em llepo les ferides.
--------------------------------------------------------------------------------- Imprimir artículo
6 comentaris:
extraordinari!
el temari imprescindible ha adquirit una dimensió estepària.
evocar El Llop Estepari és una bona pensada.
per raons generacionals, la trilogia de Hesse que inclou Sota les rodes+Demian+Llop estepari, em fa pensar en les lectures crucials que vam fer uns quans, quasi adolescents, i les portes que obrien...
una dècada després, els vuitanta, amb l'esclat postmodern de tendència i moda, va circular una "befa" pseudointel·lectual adreçada a Hesse i als efectes de les seves obres damunt de la joventut.
Fou lamentable. Eren temps de relativització de qualsevol ideari espiritual, polític o artistic que suposava posar al descobert la misèria moral d'aquells anys que ja indicaven el camí directa a la caverna que avui ens absorveix.
Hesse -Kafka, fins i tot Pedrolo- era el material de la nostra joventut i a uns quans ens marcava.
Més endavant en varem fer lectures més distants, calculades i, no per això, profitoses. La vigència del Llop Estepari és clamorosa.
D'aquests temes i autors (i del fenomen de la denostació mediàtica dels nostres referents de joventut) n'hem fet sovint material de conversa amb un amic comú (Xavier) i Hesse, el llop, com Kafka i altres, han estat redundants.
Celebro, doncs, l'estepària condició d'aquest temari imprescindible i...per molts anys!
A l'estiu em desplaço a la Vall de Bohí i per l'animació teva de Durro, crec que podríem coincidir. Em fería molta il.lusió compartir amb tu una udolada tot ballant.
Àngel, diuen que la Cultura és el que queda després d’haver oblidat tot el que hem après. Si en el meu cas busquem un paral·lelisme amb el caràcter, potser si que tinc quelcom del nostre amic Harry. O potser del propi Gregori Samsa. Ves a saber.
Un udol.
Notis, vaig a on em porta la gana i l’olor de llana. Ara corro per terres de l’Ariège. De totes maneres si coincidim en algun sarau d’estiu udolarem plegats. Encara que potser hauria de ser un gemec fluixet (ja veus que la darrera vegada que vaig udolar em van cosir a bastonades). Un udol.
Inevitablement recordo el temps en què llegia Hesse, qu va ser com descobrir una nova forma de veure el món (als quinze i setze, ja em diràs tu). He remenat i finalment vig que em vaig desprendre de tot excepte de Siddharta. Va ser el que més em va agradar? No ho sé.
En tot cas, crec que ara m'agrada més passejar per la vall de Durro. Imagino com s'hi deu estar en un dia com avui...
Lluis, del teu comentari n’extrec unes paraules colpidores: ... “veig que em vaig despendre de ...” Sembla un acte de voluntat pròpia. Serà que contínuament estem renaixent? Sigui el que sigui, sempre aconsegueixes descriure el més complexa amb mots senzills. Una forta udolada.
Publica un comentari a l'entrada