dijous, 28 d’abril del 2011

Una vanitosa ostentació del melic.


Aquest matí, després de dutxar-me, m’he mirat el melic. Ha estat un moment d’excitació complaent, quasi vici. I si us haig de ser sincer m’hi he entretingut. L’he percebut de rotllana quasi perfecta. Lleugerament ovalat per tal d’harmonitzar amb el perfil estilitzat del cos. Simètric. El centre formant una cúpula arrodonida, llisa, de color torrat. M`ha arribat una suau olor de canyella. Semblava talment que allò no podia haver estat mai un forat.


Un cop vestit he sortit al carrer. Més per curiositat que per ganes, i amb certa aprensió, he començat a imaginar-me els melics de la gent amb qui em creuava. Sorprenentment els he concebut divertits, agosarats, espavilats, vergonyosos, indecisos, arrogants, presumits ... Inclús un senyor, no massa agraciat i grassonet, tenia un melic excels! He arribat a sentir-me incòmode. Amb un certa rancúnia m’han sorgit dubtes.


Un cop a casa, de reüll, he tornat a mirar-me el meu. L’he descobert recargolat. Capgirat. Tancat en sí mateix. Ignorant. Fins i tot avorrit. Parafrasejant Vicent Andrés Estellés ... “he sentit una amarga compassió de mi ...”


He pensat que potser no és bo mirar-se massa el melic.







Nota 1: L’alliçonament d’aquest simple relat està prou clar. He de dir, però, que en principi tenia que ser molt més agosarat. Havia pensat en un vídeo i una mena de striptease amb foses i zooms al meu melic. Però a mesura que el projecte avançava anava prenen un caire vulgar, ordinari, inclús diria de mal gust. Ho he deixat estar i m’he limitat a buscar melics a la xarxa. Qualsevol d’aquests melics podria ser d’algun de vosaltres. Inclús hi podria ser el meu. Estic pensant, com a recreació, que no estaria malament penjar el nostres melics a la xarxa i que ens comencéssim a mirar els melics els uns als altres.



Nota 2: El treball de vídeo que m’havia proposat en un principi estava estimulat per en Lluis Bosch de Mil Dimonis. Està clar que m’ha faltat la naturalitat i el saber fer d’en Lluis en aquestes coses.

(Al tancament d’aquest apunt m’assabento que en Lluis dona per acabada l’època de Mil Dimonis i començarà un nou projecte. Un nou blog. M’agradaria que Mil Dimonis quedés com aquell bon llibre de la biblioteca que vas consultant de tant en tant.)
------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo

8 comentaris:

Peix ha dit...

Jo penso que una mica bo ho és mirar-se al melic. No massa però eh...

Peix ha dit...

Per cert, m'ha agradat el text!

Llop Estepari ha dit...

Peix, estic d’acord. Mirar-se’l una mica no passa res. De fet jo cada dia ho faig. El que diria que sí és bo és estar orgullosos del nostre melic. I perquè no, ensenyar-lo. Bé ara que s’acosta l’estiu en tindrem oportunitat!

Gemma Sara ha dit...

Has fet que em miri el melic físic, el simbòlic em sembla que me'l miro massa, tot i que de vegades no m'agrada gaire (això és contradictori? no, com més deprimit esta un, més es mira el melic), així que tens raó, s'ha d'airejar i que es barregi amb d'altres melics, amb alegria!!

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Mirar-se massa el melic, porta a molts problemes, no tan sols a nivell individual, sinó també a nivell col·lectiu, quès són els patriotismes sinó un mirar-se el melic desaforat? o els fanatismes, siguin de la forma que siguin.

Respecte els videos i la naturalitat del Lluís, jo crec que es tracre de llençar-se a la piscina, treure's complexos de sobre i de mica en mica trobaràs el propi llenguatge. M'agradarà veure algun video teu, llop.

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, jugant amb el doble sentit de la frase la meva intenció era que es manifestessin els melics físics. El melic simbòlic, tal i com està el món actualment, penso que l’hauríem de deixar de banda (Encara que un puntet d’orgull .....)

Llop Estepari ha dit...

Eulàlia, sobre el teu comentari del melic no cal afegir res més. Coincidència total. Sobre el tema del vídeo tinc alguna cosa de producció pròpia (Nadals, Cagatiòs, Reis, Casaments ... ja,ja, com tothom). Això si, fa uns anys vaig sortir en un parell de documentals d’en Félix Rodríguez de la Fuente, encara que estic irreconeixible, en aquell temps només era un cadellet. Un udol.