Sovint em sembla un regal algunes de les coses que no podrem posseir sempre. Aquelles coses que ens hem fet íntimament nostres. Tot allò que ha format part d’un moment irrepetible en la nostra vida i que d’una manera conscientment plaent, sense adonar-nos, anirem oblidant. Amiga, què t’haig d’explicar a tu! Saps que el desigual envelliment de les espècies farà que algun dia jo mateix sigui un filet de pensament que se’t escapa de la memòria.
Avui, però, et volia parlar de l’ofici del gel quan embolcalla la vida, atura el gest, allarga l’instant. S’ho fa seu i en fa silenci, i més tard ho allibera. Et vull parlar de l’efímer. D’allò que mai podrem posseir.
He vist el riu saltar pel penya-segat i aturar-se al mig del buit. I la genciana, presonera, deixar de créixer. I com el so del cant d’un gall fer m’arribava lentament, fins quedar sospès a l’airecel. I un branquilló ser l’origen d’un cos vigorós ... i sobreviure’l.
Ah! No hauríem de sobreviure a la nostra pròpia memòria! Sortosament, encara penso amb tu. Em pregunto si tots els pensaments, records i ofrenes han estat moments efímers. I, si ha estat així ... com és que l’efímer dura tant?
 |
| El fet excepcional de l'efímer. (Arxiu propi) ------------------------------------------------------------------------- |
Imprimir artículo
18 comentaris:
Podría ser que no és efimer perquè la caputxeta no és absent poder?
I poder perquè no són regals de la memòria sino de debó??
Pot ser que ja saps qui és la teva caputxeta?
Si és així lluita per ella!
Amiga del bosc
Amiga del bosc, la relació entre la Caputxeta i el Llop és complexa. Es mou, com sembles endevinar, entre la realitat i la ficció. Fins ara el Llop ha escrit cartes amb plena consciencia de qui és i del que mai podrà assolir ...
La veritat és que havia escrit una llarga resposta al teu comentari, i quasi m’ha sortit un altre post. Penso que serà més encertat guardar-ho per una propera carta que escrigui el Llop. Estic, però, pensant que aquesta vegada la podria escriure la Caputxeta. Obriria una nova percepció a la relació entre els dos.
Un fort udol amiga.
La versió de la Caputxeta pot ser interessant Llop Estepari però a mi encara m'intriga el concepte d'efímer entre tu i la Caputxeta.
Et vull veure més positiu i m'agradaria que pensessis, amic Llop,... que ficció o no les relacions millor basar-les en la confiança de que sabreu mantenir la llum per fer-la ferma i duradora.
Ja veus al bosc hi ha una amiga potser massa romàntica,...
Amiga del bosc.
Carai Llop, et notem molt poètic, la Caputxeta i jo. La Caputxeta em diu que et digui que res no és efímer, que sempre hi ha un pòsit (anava a posar postit, que també), que quien tuvo retuvo (això no queda tan poètic) i que ja saps on és, per crear nous pensaments, records i ofrenes (això vol ser poètic, que la Caputxeta també en sap, o ho intenta...:-).
Amiga del bosc, Gemma Sara, em sap greu no respondre amb l’extensió que voldria. Ara mateix vaig a carregar el cotxe amb els estris de muntanya. Me’n vaig uns dies als boscos del Montseny per tal de fer-hi una estada assilvestrada (no és broma). No sé si tindré WiFi. Prometo respondre més extensament d’aquí uns dies.
Mentrestant, però, que ningú dubti que la relació entre la Caputxeta i el Llop és la crònica d’una amistat anunciada.
Aauuuuuuuuuuuuu!!
Ui, el WiFi, el déu més inconstant... bona estada boscaire!
l'efímer ens atrau per la seva fragilitat. i justament per aquesta fragilitat ens entestem a voler-lo conservar. La fotografia, el video, enregistrar sons. Tot són esforços per mantnir per sempre aquell instant màgic. Però en retenir-lo el convertim en altra cosa...
Que udolis molt pel Montseny, amic llop.
Llop Estepari ja que estàs al bosc del Montseny mira de trobar la Caputxeta i al meu entendre deixa de donar voltes en termes com efímer i viu. Perquè viure és el millor que podem fer pel nostre pas per aquesta vida.
Ficció o no n'agrada el que diu en Llach en una cançó "... i que la vida ens doni un camí ben llarg,.."
En aquest cas aplicat a tu i ala Caputxeta.
Llop amic,... com veus la teva Amiga del bosc seguix tant romàntica com sempre!
L'Amiga del bosc
Gemma Sara, com canvien les coses! Ara, si m’acosto a alguna masia no és en busca d’alguna gallina, sinó per tal d’aconseguir allò que el meu ordinador en diu “Ver redes inalámbricas disponibles”. Justeta, però ja en tinc una!
Un udol.
Eulàlia, tens tota la raó. “No hauríem de sobreviure a la nostra pròpia memòria”. Amb les imatges enregistrades intentem fer precisament l’inrevés: retenir l’efímer que ens va captivar. Però aquell fet excepcional ja va passar. Ara, com molt bé dius, és una altra cosa. L’has clavat!
Un udol
Suposo que fins i tot allò que és efímer, segueix viu i present mentre ho preservem a la nostra memòria...
Amiga del Bosc, encara que sigui amb un parell de comentaris de retard, benvinguda al bloc. El cert és que has entrat amb decisió i franquesa. M’està bé. Amb els teus comentaris se’m obren dubtes sobre realitat i ficció sobre la Caputxeta. No trobaré a la Caputxeta en els boscos del Montseny i fins i tot és probable que la Caputxeta sigui solament un personatge de ficció. De segur que ho acabarem saben. Però ... no et sembla que estem deixant tota la responsabilitat només en mans del Llop?
Un udol.
Yáiza, del tot encertat. Penso que també estaria bé algú al nostre costat que ens expliqués tot allò que no acabem de recordar.
Com que vaig malament de cobertura i bateria, comento el tema de les maletes del teu bloc: estic segur que amb el temps te’n adonaràs del que és imprescindible i del que és innecessari. Te’n faries creus de com estic vivint aquests dies pels boscos del Montseny i, t’ho asseguro, ho tinc tot.
Un udol i bon viatge. Fins ara.
Gràcies amic llop per la benvinguda.
AL principi només volia fer una única aportació
Encara que sigui ficció,... sinó havia entès malament et feia ofrenes. No vols dir que d'una manera o una altra ja ha fet molt?
Les relacions humanes quan s'ho valen ens fan sentir bé i les volem com a companys de ruta, per aixó cal cuidar-les... i ara no parlo de relacions de parella. En aquest cas s'hi afegeixen altres factors multiplicadors.
Non estada al bosc del Monteny!
Amiga del bosc.
Jo no puc discernir què és ficció o no, però llegeixo nostàlgia.
Bru, penso que ja coneixes molt al Llop. Dons si, amiga, has llegit el seu pensament.
Udolassos.
A mi m'ho diràs, que tinc el mal costum de sobreviure 15 dies cada any en mig de la muntanya... vivint només amb allò que puc carregar d'una vall a una altra. És una experiència gratificant, ser auster i prescindir de tot allò que no cal. En realitat, suposo que és fer trampes, 15 dies són, al cap i a la fi, 15 dies. Aquí on sóc ara he vingut a passar-hi l'any sencer, i les prioritats canvien... (llegeixi's: vull un microones, carai!)
Vaig a fer una repassada al teu bloc... ;) Udolets per tu!
Yáiza, no deixis mai de pujar muntanyes i creuar valls! El diàleg amb la Natura i la seva generositat fa que mantinguem un esperit lliure i uns valors sans!
(Noia, m’ha sortit un comentari una mica Kumbayà, però en el fons és així).
Un fort udol.
Publica un comentari a l'entrada