El descobriment d’una fotografia de quan era petit, assegut a les escales de l’ermita de Sant Mateu del Bosc m’hi ha fet pensar.
 |
| El Llop quan era cadell. |
A vegades pensem en l’empremta que ens han deixat viatges llunyans o grans projectes, però me’n adono que aquest lloc, no pas lluny de casa, ha estat influent cruïlla d’amics, encontres, converses. Tant l’Anna com jo recordem que, en aquest lloc, una vegada hi vam pujar separats i en vam baixar junts.
Busco desesperadament una fotografia d’aquella època de l’Anna en el mateix lloc. Remeno calaixos i capces. La trobo!
 |
| L'Anna enfilada a la teulada. |
Em miro i remiro ambdues imatges buscant-t’hi records. La roba, el jersei fet per la mare, les sandàlies de plàstic, el bastó de l’avi, el “cangur” de l’Anna ..... Tot en blanc i negre.
Decidit, agafo olis i pinzells i m’hi arribo. Ja fa temps que no pinto, però aconsegueixo treure’n un esbós.
 |
| Detall de l'esbós de l'ermita de Sant Mateu. |
Aconsegueixo que la memòria, lluny de ser un refugi, em permeti avançar en el viure.
---------------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
13 comentaris:
Bonica la pintura i bonica la recuperació d'aquest trosset del teu passat. Trobar fotografies o vídeos -en el meu cas, fa poc, un súper 8 amb imatges meves de ben petita-, fa una sensació estranya, especialment si no tens records d'aquella època, però si els tens, com en el teu cas, també suposo que té la seva part d'estranyesa i d'emoció. Estic per amagar fotos de la Sara, perquè algun dia, ja de gran, les descobreixi... no, no cal forçar les coses, si de cas l'atzar ja jugarà amb la memòria...
M'agrada aquest quadre! De veritat que sí!
Gemma Sara, nosaltres guardàvem coses en una “Caixeta dels Tresors” que s’obria quan el fill/a ja era gran. A vegades també es fa per anys. Amb una mica d’imaginació (d’això no te’n falta), quan s’obre és força emotiu. Ah! El pas del temps!
Un udol.
Oscar, dons mira, si a tu t’agrada ja ha valgut la pena. De totes maneres em considero molt mediocre (i no és falsa modèstia). També és cert que, en el fons, les coses són (o haurien de ser) més senzilles: agraden o no agraden, i ja està!
Un udol.
Ep! retorno al teu blog, em vaig prendre al peu de la lletra que deixaves la xarxa i resulta que aquí estas. Perfecte! Una meravella de fotos de la sempre reivindicable Ermita de Sant Mateu, lloc de tants records que uns i altres recordem de sempre. Seguim en contacte!
No s'oblidi de lliscar i udolar al caire del bogardisme premianenc...
Llop, de fet sí que tenia planejat fer una cosa de l'estil. Vaig fer un diari quan estava embarassada de la Sara i durant els seus primers mesos i el vaig guardar a un armari per donar-li quan sigui gran (cap als 16 o 18, pensava), però resulta que el vaig amagar tan bé que ara no el trobo... de fet, el blog també és una mena de diari que li farà gràcia, suposo, quan serà més gran.
Veus, mon pare era de diapos -i ho era de moltes i bones-, i si bé això em permet tenir uns records acolorits, cal assenyalar les pegues del sistema. La principal, que les diapos són silencioses si no se les il·lumina i amplia; apart de les seves inexplicables capacitats d'autobarallar-se, i d'atraure la pols còsmica. També cal veure com els colors, malfixats pels revelats d'aquells temps, poden virar cap a dominants insospitades: oh, no és que estiguéssim tots així d'enrojolats!
Un oli, un dibuix -i aquí res importa la seva qualitat-, sí que en sap de fixar el temps de la seva realització. Al teu hi llegeixo calma i llum.
A tots, gràcies pels comentaris. Respondré més pausadament la setmana propera. Pels boscos del Montseny m’és molt difícil trobar cobertura (de carregar la bateria del portàtil ja ni en parlo).
Una udolada.
Davant d'aquest post tan personal, des del meu punt de vista el més personal del LLop, he tardat dies per atrevir-me a comentar alguna cosa. Només m'atreveixo a comentar sobre la teva pintura, ja que he llegit que et senties mediocre. Doncs bé, això és molt comú, t'ho asseguro, però i què, no importa si durant el temps que l'has estat pintant no ho senties així.
A mi també m'agrada i t'animo a que ho continuïs fent.
Simbiosi de Cézanne i Mir.
Bru, què vol dir “només m’atreveixo”? Per mi tens carta blanca.
Dons no quedo satisfet de quasi res del que pinto. Bé, entenc que això, deu ser bastant normal. De totes maneres, i malgrat la teva generositat, no soc bon pintor. Lo fotut del cas és que, a més, pateixo molt. No em relaxo ni m’ho passo bé .O sigui un desastre!
Udols francs al teu comentari (incloent-hi el que no has dit).
Clar, és que en poses les teves fotos de cadell i esperes que no et diguem Llopet?? No hi ha qui t'entengui...
Bromes a part, és una entrada molt maca. I sí, el passat i els records ens fan ser qui som per viure el present i endinsar-nos el el futur. No podem veure l'oli sencer?
Yáiza, a vegades està bé recuperar records i “actualitzar-los”. Fer una mena de posta al dia i veure’ls amb uns altres ulls. No solament amb els teus, sinó també amb els dels altres.
No estic mai content del que pinto. Per això n’he mostrat un trosset. Tot seria excessiu.
Udols.
Publica un comentari a l'entrada