Personalment hi he vist infidelitats, avorriments, obsessions, baralles i reconciliacions. A L.B. Jefferies, Hitchcock fins i tot l’hi va fer veure un assassinat. Explicant tan sols el que passa a ambdues bandes d’una finestra, el mestre havia escrit una excel•lent pàgina d’intriga.
Molt abans de Hitchcock hi va haver algú a qui se li va encendre la llumeta d’escriure el nom de les coses. Sempre he pensat que les primeres “paraules” les va escriure una dona i que van ser fruit de la necessitat d’expressar un sentiment. Fa quasi 9.000 anys, a la regió xinesa de Henan una persona (segurament una dona), sense saber-ho, es va posar a escriure: Va dibuixar dos símbols que milers d’anys més tard serien emprats en l’escriptura xinesa. Curiosament el significat d’aquests dos caràcters són “ull” i “finestra”. Quasi l’origen d’una expressió.
Encara no fa dos-cents anys, la mirada inquieta de Joseph Nicéphore a través de la finestra de casa seva buscava el motiu per modelar la que seria la primera fotografia de la Historia: “Vista des de la finestra de Gras”. Va utilitzar una placa de peltre coberta amb betum de Judea i fixada amb oli de Lavanda (mai m’hagués imaginat una manera més romàntica de tractar material sensible). En Joseph també començava a escriure, aquest cop amb l’ajuda de la llum.
Hitchcock va utilitzar la finestra com un sedàs de finíssim tremat per on només hi passaven les mirades més incisives.
Joseph Nicéphore ni tan sols es va adonar de la finestra. El seu ull, i el de la seva càmera, la van travessar com un estilet cercant llums i ombres.
I la dona de Henan probablement no volia escriure ni “ull” ni “finestra”. Quasi amb tota seguretat puc afirmar que intentava dir “t’estimo”.
Aquest relat, també el podeu llegir a “NERVI”.
NERVI és un projecte de revista cultural que han engegat una colla de companys blocaires amb molta força. Actualment està en període inicial de proves mentre es dissenya la pàgina digital definitiva. La meva intenció és publicar-hi periòdicament a part del que vaig escrivint habitualment a “Temari”. A la pàgina de NERVI hi trobareu més informació sobre el projecte. Gràcies per ser aquí.
-------------------------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
14 comentaris:
Ho deixo escrit aquí perquè en quedi constància doble. El relat publicat és excel·lent. Demostra que per sort tenim alternatives de molt més nivell a Isabel Coixet per dies grisos, de núvols i pluja!
Trobadora, celebro que t’agradi el relat, però ets molt generosa amb el teu comentari.
Un udol.
Glups! Ets el segon blocaire que conec ficat en aquest projecte. Clar que l'altre el conec de carn i ossos...
Vaig a llegir-te el relat, i te'l comento allà!
¡Estic convençuda també que va ser una dona qui va tenir la necessitat d'expressar els seus sentiments en les primeres expressions, gràfics. o paraules I per les raons que molt bé acabes d'exposar.... perquè era qui conversava i... feia establir de ben segur ponts entre tots els membres del grup.
Fantàstic l'escrit!!!
Amiga del bosc
Yáiza, de fet jo només conec a la Trobadora i per intercanvi de comentaris en els nostres blocs. A la resta estic començant a conèixer-los a través del seu tarannà blocaire.
Per cert, veig que encara estàs “sense connexió”
Un Oudeaul.
Amiga del bosc, doncs si. I el conversar és exposar, debatre, reflexionar, raonar. I no oblidem la tasca d’educar.
Ara se’m acut (i no vull que hi vegis un comentari masclista) la tasca de cuinar els aliments diaris. Ara ho faig a la brasa, ara provo aquestes herbes, ara ho deixo fermentar, ara m’invento la conserva, melmelada, fruita confitada ... Penso que si no hagués estat així encara estaríem menjant carn crua!
Aauuuu!
Doncs me n'alegro... crec que el futur dels blogs passa per les iniciatives col·laboratives... a veure si tot va bé
Molt bo, Llop. Parles d'ulls i de finestres i al final (al principi) es tracta d'amor. Potser també hi ha amor en el director i el fotògraf, amor per les imatges...
Lluís, no sé si augmenta la quantitat de nous blocs, el que si penso és que blocs de llarga volada i que durin anys cada cop n’hi ha menys. Escriure és un tema vocacional. Blocs personals com els nostres desapareixeran o seran un fenomen de culte. El futur, com apuntes, segurament està en blocs col•lectius i molt dinàmics. El que si és cert és que amb la velocitat que evolucionen les xarxes socials, en serem protagonistes.
Un fort udol.
Gemma Sara, segurament el primer sentiment deuria ser instintiu i potser va ser el de supervivència. Quins van ser els primers sentiments qualificats com a tals? Potser estic equivocat però penso que van ser sentiments negatius: por, recel ... Penso que tu, que ets dona sàvia en qüestions de caire filosòfic, algun dia ens en podries escriure alguna cosa.
Un udol.
Amic llop cuidar, educar, donar conversa, i cuinar,... és una manera de mostrar afecte a tots els membres del grup o família.
Com en un post molt bé dius La Henan ben segur que volia expressar "t'estimo" però alguna cosa la impedia fer-ho verbalment. Potser per una tercera persona, o potser per la por o la intuició a no ser corresposta,i també podrien ser gels, desenganys... qui ho sap?
Amiga del bosc.
Amiga del bosc, tot va lligat. Viure no és res més que una comunicació continuada dels sentiments. Els nostres amb els dels altres. A partir d’aquí les coses poden ser o molt fàcils o extremadament complexes. Depèn de la personalitat de cadascú (bé, quasi sempre són complexes). Clar, els nostres sentiments són el nostre “jo”, a partir d’aquí les coses poden ser o molt fàcils o ... a vegades ens tanquen en un bucle sense escapatòria.
Un udol.
Felicitats. Jo també crec en projectes col·laboratius. No sempre és fàcil de conviure en grup, però els resultats són sempre molt més engrescadors que anar en solitari...
Eulàlia, el pseudònim de “Llop estepari” no és sense motiu. Sóc un llop estepari. El que passa és que de tant en tant va bé trobar-se amb la manada. Quan ho faig m’agraden les relacions autèntiques. Però ineludiblement sempre acabo tornant a les meves muntanyes.
Un udol amic.
Publica un comentari a l'entrada