dimarts, 17 de juliol del 2012

L'efecte papallona.

(Imatge de blogodisea.com)


Va començar a pujar les escales a poc a poc, tolerant amb indefensió que l’aire dens i fosc d’aquella grandària vertical l’anés embolcallant. 

Pretenia que el pas pel primer replà (i els que vindrien fins el quart) fos fugisser, sense res que el torbés del seu propòsit. Una mirada vague, però, el va portar a fixar l’atenció en un fragment escrostonat del marc d’una porta en el que petites cuques s’hi acarnissaven i deixaven al descobert una fusta humil però saborosa. A prop, en el pany de la paret, el globus empolsinat d’una llum esgrogueïda engabiava per sempre més un papalló aletejant endebades. Va pensar que a una d’aquelles cuques, després d’haver viscut tan a poc a poc, un cop voliaina li van venir les presses. No va anar pas massa lluny per tal d’acabar vivint, golafre de llum, en un infern.


En el segon replà va parar esment en el soroll del comptador del temporitzador de la llum que ressonava pel forat de l’escala. Amb el seu ritme urgent i implacable semblava consentir, amenaçador però, un lapse de claror. Va pensar en la vitalitat esclavitzada, pendent de la generositat del temporitzador, amb la que vivia el papalló del primer replà.  A ell també li van venir les presses i va accelerar el pas amb temor de quedar-se a les fosques.

Va arribar al tercer replà immers en una penombra de tons difuminats. La claraboia zenital deixava arribar una claror tènue que a mesura que s’anava allunyant de la font de llum anava enfosquint-se en degradats de grisos fins a un negre absolut a ran del terra. Els seus peus trepitjaven una catifa. Va imaginar una munió de larves que rosegaven el teixit amb fruïció i d’altres, ja arnes adultes, aferrades a la llòbrega paret, realitzades i satisfetes. Un gran paó de nit semblava complir penitencia enganxat a una rajola humida, esperant assolir aires lluminosos que imaginava sublims i redemptors.

Per sort a mesura que anava pujant li començava a arribar, ara ja si, una claror acollidora de tons crus i tamisats per la pròpia polsina que envaïa tota l’estança del quart replà. Era com estar sota un llençol luminiscent i lletós que hom anava espolsant amb indulgència i bondat. Un bon grapat de papallonetes voletejaven en mig d’aquella boirina en un estat d’alegre inconsciència. El raig de llum que baixava de la claraboia semblava talment tenir els contorns delimitats per un mur invisible que separava la seva claror de la resta de l’estància i que privava a les papallones sortir-ne. Talment com si estiguessin en llibertat condicional.

Reconfortat i sense més dilació es va dirigir vers la porta objecte de la seva visita. Va comprovar el quefer de la persona que anava a veure amb un cop d’ull a la placa metàl•lica: “Naturalista – Entomòleg”. Es disposava a trucar quan va adonar-se d’un afegitó en el cartell: “Abstenir-se sense cita prèvia”.  

Li va caure a sobre un calvari. Amb la imposició d’entornar-se’n privat d’alliçonament li van  venir temences i obsessions. Les seves pors provenien de que al baixar l’escala no estigués “tot” en el seu lloc. El gran paó, les arnes, les cuques, la papallona engabiada ... Si qualsevol d’elles s’agüessin bellugat, desplaçat, arrossegat ... “On” podrien estar? I encara més: li permetria “ara” el temporitzador de llum fer el curt recorregut entre replà i replà per tal d’atènyer el polsador?

En el fons del quart replà, amb una claror atraient, una finestra oberta de bat a bat donava al carrer.



-----------------------------------------------------
Imprimir artículo

4 comentaris:

Bru ha dit...

Vola, papallona, vola! Vola ben alt i ben lliure perquè "després" tot farà "Off".

Llop Estepari ha dit...

Bru, un comentari ben realista i punyent per a un relat de ficció. I mentre no arriba aquest “després” no ens oblidem de tant en tant d’anar polsant l’”On” que encén la llum “entre replà i replà”. Salut.

en Girbén ha dit...

No són papallones però, aviat, espero veure-les volar alt.
Semblarà estrany que t'adreci a un reality-show però aquest és d'una hipnòtica bellesa:

http://pontu.eenet.ee/player/kalakotkas.html

Llop Estepari ha dit...

Girbén, com sempre l’aprenentatge només amb la contemplació. Ja és que a vegades pensi que no ens caldria ni llegir ni escriure!