dilluns, 2 de juliol del 2012

Virtual, encara.


Per un moment va imaginar que aquella noia que el mag Li-Chan havia fet pujar a l’escenari i havia tancat dins la caixa màgica, no apareixeria mai més. Imaginava el nerviosisme del mag obrint i tancant insistentment la caixa i el riure complaent del públic, abandonant la sala convençut que tot plegat formava part de l’espectacle. Ell mateix s’ho va arribar a creure.


Dies més tard va començar a trobar-se la noia en els llocs més inversemblants i inesperats, formant part dels seus hàbits quotidians. 


Dins la fosca s’encén el llum. Ara s’apaga i es torna a encendre. Ella imagina que hi és. Ell imagina que hi és. Imaginem que hi som. Que anem i tornem mentre els altres pensen  que formem part de la funció. Anem apareixent en els llocs i en els moments més inoportuns i irreals. Poc a poc sense quasi adonar-nos ens anem desvirtualitzant. És sols una il•lusió: estic dins la teva imaginació, a mercè de les arts maldestres d’un mag.


----------------------------------------------------------
Imprimir artículo

6 comentaris:

Bru ha dit...

L’il•lusionisme enganya els sentits i la virtualitat distreu la imaginació. Em sembla comparable.

Quin misteri, de moment.

Gemma Sara ha dit...

Sí que és comparable, no se m'havia acudit, el món virtual té alguna cosa de màgic i la desvirtualització, que no desvirtuació, també. D'entrada, el que coneixem (coneixem?) és un llop ben estrany...

Llop Estepari ha dit...

Bru,
Desvirtualització 2D? Desvirtualització 3D? ..... Quantes dimensions deu tenir la il•lusió? Bé, una pregunta fàcil (no cal que responguis, ja sé que la saps).

Llop Estepari ha dit...

Gemma, Sara,
Desvirtualitzem-nos! (que no Desil•lusionem-nos!). Un llop estrany? On? Qui? Ah! La imaginació!

en Girbén ha dit...

Que potser hi ha una passa màgica?
Ho dic per la coincidència amb l'apunt "La màgia de la màgia" del sempre excitant, i gens virtual, Galderich.
http://librorum.piscolabis.cat/2012/07/bilder-zauberei-1880-la-magia-de-la.html

Sobre la virtualitat, detecto com de mica en mica, així es va atenuant la perplexitat inicial, va derivant cap a una mena de realitat augmentada. I no deixa de ser curiós com aquest adjectiu, el d'augmentada, cada cop el veus més present. Així, saps d'un curs d'escenografia augmentada, l'altre et diu que practica la il·lustració augmentada... Suposo que són maneres d'anar integrant la radical transformació que comporta un utillatge nou de trinca.

Llop Estepari ha dit...

Girbén, en el meu cas et ben asseguro que l’adjectiu “d’augmentada” és ben cert. En el mes llarg que porto al Montseny la contemplació i la meditació van augmentant de manera directament proporcional als conceptes minimalistes que cada cop més habiten en mi. Ja quasi, com tu, parlo amb les pedres. Ah! i és increïble el diàleg que ens portem, des de que vam arribar, amb una tallareta cuallarga. Quan baixo a ciutat em roda el cap.