Entrevista imaginaria amb Ignatius Reilly.

LA CONJURA DE LOS NECIOS. John Kennedy Toole.


- Entrevistador: Jo ( l’autor d’aquest blog) aprofitant un viatge a Nova Orleans en un viatge de final de carrera de periodisme.

- Entrevistat: Ignatius Reilly. Activista social. Lluita contra tot i contra tots. Contra aquest món indecent i contra la seva mare.

Hem quedat en el restaurant Parkway Bakery & Tavern de la Hagan Avenue. En realitat és una hamburgueseria/xarcuteria de menjar barato a on no passa res si et taques de ketxup.

Arribo el primer i m’assec al costat de la finestra. Al cap d’una estona veig un tipus gras i estrafolari a l’altre cantó de l’acera que m’espia amagat darrera d’un exemplar del Business Report. Per la temàtica del diari entenc clarament que està convençut que així despista als possibles coneguts. El crec reconèixer : és l’Ignatius.

Li faig un senyal amb la mà per tal de fer-me veure. Ell travessa el carrer amagat encara darrera el diari i, sense veure-hi, trepitja un gos. El gos es regira i li mossega una cama. Arriba maleint al gos i al seu amo, del que està totalment convençut que és comunista.

Quant arriba davant meu el primer que veig és que el seu gruixut abric ja porta incorporades un parell de taques de ketxup. Per una de les butxaques sobresurt una paperina de llardons.

Jo - El senyor Ignatius Reilly, suposo.

I.R. - Xsssssst ! Calli. Em poden reconèixer. He vingut només per tal de que el món conegui la meva causa.

Un compliment excessiu a las meves possibilitats, penso. Intento trencar el gel :

Jo - Sé que viu amb la seva mare. Com son las seves relacions?

Se li posa el coll i el front vermells. S’estressa.

I.R. - Ho si! Bé,si, molt bé. M’estima molt. Si. Em compra gelats i aquestes coses.

Jo - Bé, ja sap que el principal motiu de l’entrevista és conèixer la seva lluita social. On és l’enemic?

I.R. - No s’ha fixat amb la decoració del lloc on estem? Quin mal gust! I que me’n diu de Lower Nine? Tots els pobres i aquesta mena de gent! Els haurien de portar ben lluny. I desprès hi ha Bourbon Street i el carnaval! Deu meu quin mal que em fa la cama. De segur que l’amo del gos encara li ha donat una llaminadura!

Jo - Però deu portar algun tipus de lluita en les Empreses a on ha treballat.

I.R. – Si, naturalment. Tothom em fa la traveta. Haig de lluitar contra les enveges i la feina mal feta dels meus companys. Tot això ho denuncio als Caps!

No sé per on sortir-ne. Sortosament en aquell moment un policia passa per davant i l’Ignatius es posa nerviós.

I.R. – Bé, haig de marxar. Tingui aquí hi ha tot el meu Pensament i la meva Obra. Publiqui-ho!

De la butxaca a on hi té els llardons en treu un grapat de papers arrugats i oliosos. A la primera pàgina, amb lletra de cal·ligrafia hi llegeixo: “La Nova Il·lustració i el Nou Neoclassicisme”.

Quan aixeco el cap l’Ignatius ja no hi és. Pago i me’n vaig.



Nota final: Cap de les situacions d’aquesta entrevista es reflexa en el llibre. Tampoc he estat mai a Nova Orleans ni soc periodista. He intentat, però, fer una semblança de la personalitat d’Ignatius Reilly per tal de que, els que no heu llegit el llibre, us feu una idea del personatge protagonista.

John Kennedy Toole, l’autor, es va suïcidar després de que cap editorial acceptes publicar-lo. Va ser la seva mare, anys més tard, que aconseguí la seva edició i que el llibre fos considerat una obra mestra (Pulitzer 1981).


Llegiu-lo !! És molt més que un llibre divertit.

Aqui hi teniu més informació.
. Imprimir artículo