dimecres, 22 de desembre de 2010

Una pel·lícula pertorbadora.

La Cinta Blanca. Michael Haneke.

Una bona pel·lícula que hem pogut veure aquest any que s'acaba.
Argument central: En un poblet del nord d’Alemanya succeeixen una seguit d’actes violents que pertorben l’aparent tranquil·litat dels seus veïns.

La pel·lícula respira en tot moment un aire de violència soterrada, en una comunitat en la que les normes d’educació familiar es basen en la rigidesa i el càstig. Els nens creixen en un ambient repressiu que els porta a desenvolupar, a la vegada, un rancor i una ira continguts.

És una pel·lícula de temàtica fosca, que aflora les misèries, les pors, el desencant. De ritme aparentment lent, però en el que quasi “mastegues” cada una de les seqüències. És una pel·lícula pels cinèfils, d’aquelles que en diríem “d’Art i Assaig”.

D’interpretació lliure, tant en els fets com en el desenllaç. Rodada en blanc i negre (no me la imagino en color) i amb una bona fotografia. Un altre encert: una veu en off, la del mestre d’escola, que narra en flashback, els fets.

Com en tot, és qüestió de gustos. Per a mi, una de les millors pel·lícules dels darrers temps.

Director i guionista: Michael Haneke.

Fotografia: Christian Berger.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula:


Un darrer comentari: Els darrers moments de la pel·lícula enllacen amb el començament de la 1ª Guerra Mundial. Fins a quin punt en Haneke ha volgut responsabilitzar a una generació de conductes totalitàries i pensament únic amb els fets que es produirien poc després?
Imprimir artículo

4 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Haneke, tota la seva obra, imprescindible i directament al cor de l'opulència occidental, a les entranyes de la barbàrie i als dispositius que ens han portat a una societat mancada d'ànima i de substància vital...un mercat totalitari que s'expressa en molts registres, des dels explícits denunciats a La Cinta Blanca fins als implicits de Cache o Funny Games.

Bona i rigurosa elecció.

Imma ha dit...

Aquesta pel·lícula és la que més m'ha agradat, i amb diferència, de totes les que he vist aquest any i, com tu dius, en els darrers temps. És un gran treball sobre la violència, sobre el rigor, el control i autocontrol portats a límits inhumans. La rectitud portada a nivells extrems es perverteix. En tota la pel·lícula es respira un aire de brutalitat malgrat que les escenes de violència explícita siguin relativament poques i molt ben controlades i dosificades. El blanc i negre i l'absència de música -tan sols la que poden interpretar els personatges- arrodoneixen aquesta magnífica obra d'art.

Bones festes i molta sort per al 2011!!

jordi vendrell i donadeu ha dit...

Angel, Imma,
Quina sort de tenir comentaristes com vosaltres! Crítiques ben argumentades i amb criteri. Per cert, tinc pendent Funny Games!
Imma, gràcies per l’observació: no me’n havia adonat de l’absència de música a la pel·lícula!
Salut.

Notis ha dit...

Em va impactar molt. És sorprenent la fredor qu'adopten els nens per a poder conviure amb unes mesures tant repressives.
Crec que tinc que tornar a veure-la. Adoptaré la seva fredor perquè m'afecti menys aquesta vegada.
Bon blog!!