Picar cromos.

Recordo, de quan era petit, un joc al que jugàvem amb fruïció i afany: a “picar cromos”. El joc consistia en posar a terra, capgirats i l’un sobre l’altre, tants cromos com participants tenia el joc. Cada nen/a hi posava el seu. A partir d’aquí, i per torn, calia picar els cromos amb la mà plana per tal de donar-los la volta. Molts, al moment de picar, fèiem cassoleta amb la mà per tal de crear una càmera d’aire que facilités la feina. Els cromos que aconseguies girar eren teus.

Quan anàvem a “picar cromos” agafàvem el feix dels que ja havien estat desestimats, desprès de nombrosos intercanvis, per tal de completar els àlbums corresponents. Eren els cromos “répes”.

El bescanvi de cromos ha perdurat al llarg dels anys. Aquesta activitat infantil i innocent, sembla que ha “calat” també entre “la gent gran que mana”. De totes maneres el “joc” dels grans te unes regles totalment interessades i immorals. Qui no ha vist aquests darrers dies els cromos d’Osama bin Laden, Strauss-Khan o Ratko Mladic, ser intercanviats en benefici de foscos interessos personals o d’Estat.

M’imagino als “Il·luminats” de torn jugant a cromos. Mirant de reüll els cromos de l’altre i fen rebequeries tot dient: Dons si tu no em dones el “Carnisser dels Balcans” (Mladic) jo no et deixo entrar a “Casa meva” (UE). Vergonyós.

I la Justícia? Dons fent el paper de comparsa de l’auca.



Obama i Sarkozy en el moment en que intercanvien el "cromo" de Strauss-Khan.


Per cert, corren per casa alguns cromos en els que no hi tinc cap tipus d’interès i que voldria regalar o bescanviar per quelcom de profit. Si algú hi està interessat són aquests:

“El Repressor de la Plaça”, “La Tertuliana Mutant”, “El Lladre i el Botí”, “El Predicador de la Veritat”, “El Bocamoll del Fair Play”, “El Navegant Gandul” i d’altres ...

---------------------------------------------------------

"L'educació sentimental". Cartes a la Caputxeta Vermella.

En un relat anterior (“Una cistella de maduixes”), deixava escrit que algun dia publicaria les cartes que vaig escriure a la Caputxeta Vermella. Aquesta n’és una.

(El Llop reflexiona sobre un llibre que la Caputxeta li va regalar: “L’educació sentimental” de Gustave Flaubert).


“Estimada i absent amiga,

Vull agrair-te el llibre d’en Flaubert que em vas deixar. Tot just enllestida la lectura, primer l’he plorat i després l’he gaudit. D’inici m’ha estat difícil entendre els motius de la teva elecció. Semblava que subtilment, però reclamant la meva reflexió, em volies persuadir del que ja sé: l’evidència d’un amor impossible. M’ha semblat sensat. La meva dual peculiaritat deixa senyal, i sovint em porta a confusions entre el romanticisme i la realitat.

Una segona meditació m’ha fet comprendre que has acabat educant la meva salvatgia. L’aprenentatge dels sentiments. T’agreixo tant que hagis ensorrat el meu castell, en el que em sentia tan segur! Ara, he descobert la por, les inquietuds, els neguits, però també un sentiment de confiança que desconeixia.

No necessito que em portis més llibres. Et semblarà presumptuós però no em cal llegir més. He llegit tot el que em calia i l’Educació Sentimental ha estat el punt culminant. Ara soc jo. No vull ser una altra cosa.

Avui, he viscut torbadament la meva vitalitat salvatge. He esmerçat el temps en escomeses de caça. M’he enfilat per gorges feréstegues mes enllà del que conec. He clavat les urpes a un mastí. He quedat assedegat i, exhaust, he saciat el meu desig. Més tard, amo i senyor ajagut sobre la roca, he entès que et pertanyia.”

---------------------------------------------------------------

Nota: L’argument de “L'educació sentimental” transcorre durant les revoltes anomenades “La Primavera dels Pobles”. Iniciada a França i estesa a altres estats europeus. La seva finalitat era la de democratitzar el sistema electoral i establir reformes. Aquelles revoltes van ser reprimides i no van tenir un èxit remarcable. Flaubert en aquesta obra relata el pensament d'una generació que va tenir la possibilitat de viure moments històrics, però que en va quedar desil·lusionada.


Buscant un cert paral·lelisme amb la nostra revolta actual he volgut fer ressenya d’aquest fet i, refusant qualsevol coincidència en quant al resultat final, fer una crida esperançadora: NI UN PAS ENRERE !!

--------------------------------------------------------

Ave, Caesar, morituri te salutant.

Entro al forn a comprar el pa.

- Hola bon dia, una barra de quart “de llenya” i un rodó de mig.
- Molt bé, aquí tens. Serà dons ... 1 sesterci.
- A veure si tinc peces petites, no ... te ... 1 denari.
- Molt bé, 3 sestercis de volta. Gràcies i bon dia.


Aquesta conversa que sembla talment de ficció, aviat no ho serà al pas que anem. Tal i com està l’economia d’alguns països europeus, potser a la llarga acabarem tornant a l’antiga moneda romana! (Ja es parla d’algun país forçat a deixar la zona euro, tornar a l’antiga moneda nacional i possibles devaluacions).




Asterix davant del primer edifici del Fons Monetari Internacional. En aquells temps era impossible imaginar-se el que es començava a “coure” allà dins.


Per tal que aquest canvi no ens agafi desprevinguts hauríem de ser previsors i començar a fer algunes coses:

- Llegir-nos les aventures d’Asterix. Especialment aquells passatges en els que es fan transaccions comercials amb els romans.

- Començar a fer càlculs senzills a l’hora de fer les compres diàries (allò de: si 1 Kg. de pomes val 2 sestercis, quan valdran ...?).

- Familiaritzar-nos amb les cares de Marc Aureli, Adrià, August, Claudi ...

- Estar molt atents a les comissions bancàries que ens cobren els bancs. Segur que amb el canvi de moneda aprofitaran per “fer-hi l’agost”.

- No caldrà saber llatí. Però no estaria malament conèixer algunes frases fetes al moment d’anar a comprar, per exemple: “Ego sestersius non habeo” (quan no podem pagar). ”Qui est ultimus?” (per demanar tanda al mercat). “Vade retro” (si després de demanar tanda algú se’t cola). “Quanti minoris” (Molt important, vol dir que el preu està rebaixat). “Venditor igitur qui pretium petit, oferre debet rem” (O sigui el venedor ens ha de vendre la mercaderia d’acord amb el que paguem). “Via crucis” (frase que utilitzarem sovint al no poder arribar a fi de mes). “Animus lucrandi” (expressió que utilitzarem sovint davant de l’empleat de banca corresponent).



Diferents imatges de sestercis. Compte! Són sestercis falsos! En el moment de l’encunyament i posar-los en circulació sempre hi ha, a més dels bancs, qui vol fer negoci. Recomano retenir-ne l’aparença per tal d’estar previnguts.

Convençut del fracàs de tot aquest sistema, estic preparant un proper apunt: “Fallida del sistema monetari. La Permuta: intercanvi de bens”.

---------------------------------------------------------------



Necessito una negra.

El títol d’aquest apunt pot portar fàcilment a malentesos. Pot semblar que l’autor d’aquest blog, simulant el Pepe Rubianes, busqui una mulata cubana de formes voluptuoses amb finalitats lascives.

- Ay, dame placer mi vida, dame placer mi amor.
- Ay, Titina que me he quedado sin fuerzas, llama a mi familia que me muero, Titina!
- Muere, pero dame placer mi vida, dame placer.

Excessiu.


Però no es tracta d’això. El que cerco és una escriptora amb facultats literàries que escrigui els apunts del blog per mi. Una negra. Darrerament trobo que vaig curtet d’imaginació i així com el meu Alter Ego (el Llop) se’n està sortint prou bé, el meu Ego genuí està patint una crisi de creativitat que comença a afectar la meva autoestima.


I perquè una negra i no un negre? Espero que els mascles del món blocaire no s’enfadin (en tot cas poden argumentar les seves raons en els comentaris d’aquest apunt) però, nois, les dones posseeixen una ironia subtil, una intel·ligència natural i una desinhibició dialèctica que penso que les fa més aptes per aquesta tasca.


Així dons he redactat un breu anunci, que no tinc objecció en publicar aquí mateix:

Es necessita escriptora per a treballs puntuals. Imprescindible dominar la sàtira i ser coneixedora dels filòsofs grecs. Es valorarà especialment haver llegit Gargantua i Pantagruel. Ser capaç d’expressar amb ironia conceptes tan preuats com amor, vida, mort. No cal una utilització massa acadèmica de la sintàxi. No cal entregar cap Currículum. N’hi ha prou recitant alguna frase o passatge de Dario Fo.

De fet aquest apunt vol deixar com a rerefons el reconeixement a les dones escriptores. Potser les primeres mostres gràfiques i figures les van dibuixar els homes, els caçadors, els guerrers. Però estaria segur que la primera frase la va escriure, secretament, una dona. I encara m’atreviria a dir més: aquella frase descrivia un sentiment d’afecte.

Enheduanna, segona figura per l’esquerra, en una cerimònia religiosa (segle XXIV a. C.). Enheduanna va ser sacerdotessa a Ur, Mesopotàmia. És considerada la primera autora de la Historia.

----------------------------------------------------------------------

Una cistella de maduixes.

Ja feia dies que tenia la intenció de fer alguna versió pròpia del conte de La Caputxeta i el Llop. Volia fer una versió per a adults, però pensant amb la Sara de Gemma Sara m’ha sortit un conte per a nens i nenes.


Així dons .....


Vet aquí que una vegada hi havia un llop. Un dia, mentre s’estava ajagut damunt una roca, va veure un puntet vermell que s’acostava des del fons de la vall. Se li van aixecar les orelles i va alçar els narius per tal d’olorar allò que s’acostava. Per l’olor, el llop va endevinar que es tractava d’una nena amb una cistella de maduixes. Fent el xafarder el llop va córrer muntanya avall i es va estirar en mig del camí fent veure que estava dormint esperant que passes la nena.


Aquell puntet vermell no era altra que la Caputxeta Vermella que collia fruits del bosc. Quan va arribar a l’alçada del llop se li va acostar, i veient que no es movia va dir tot acariciant-li la panxa: “Oh, pobre llop, deu estar malalt. Deu tenir fred i gana”. El llop no es va moure. Mai li havien acariciat la panxa d’aquella manera. Dit això la Caputxeta li va posar la seva capa vermella per tal d’abrigar-lo i li va deixar la cistelleta de maduixes perquè mengés.


Quan la nena se’n va haver anat, el llop va agafar la cistella i va marxar cap a la muntanya. Quan la resta d’animals el van veure, vestit amb la caputxa vermella i la cistelleta de maduixes a la mà, va ser l’enveja de tots. “Ei, mireu que guapo va el llop!”, cridaven tots. Quan el llop els hi va explicar que era un regal de la Caputxeta Vermella, els demés animals li van dir: “Que no coneixes les normes tu? No està permès ser amic de les persones!”.


Quan la nena va arribar a casa seva, la seva mare li va preguntar: “Què n’has fet de la caputxa vermella i la cistelleta?”.Quan la nena va dir que ho havia donat al llop es va alçar un gran trasbals a la família. Els seus pares li van dir que era perillós que veiés el llop.


Així dons la Caputxeta vermella i el llop no es van poder tornar a veure més. Un dia, però, quan la nena es va llevar va trobar que, mentre ella dormia, algú havia deixat als peus del llit la cistella plena de gerds. De seguida va comprendre que era un regal del llop, i va pensar: “Jo també li tornaré a fer un altre regal”.


Uns dies més tard el llop, que estava trist perquè no podia veure a la Caputxeta, va trobar que algú havia deixat al costat de la roca la cistelleta. Dins hi havia un collaret fet amb boles de colors i macarrons. Quan el llop va veure que allò era un regal de la Caputxeta se’l va posar tot seguit i va fer un fort udol d’alegria: “Auuuuuuu!”


A partir d’aquell dia aquella cistelleta va fer molts viatges amunt i avall de la muntanya. El llop li deixava a la Caputxeta la cistella plena de flors. Hi havia violes d’aigua, flors de pastor, valerianes de roca, lluentors de la nit. I la Caputxeta li deixava al llop nines, panellets, figuretes de fang i bunyols.


Amb el temps, els objectes que es regalaven l’un a l’altre eren cada cop més bonics i útils. La Caputxeta es va arribar a trobar un ratolí de muntanya, uns peücs de pell de conill i un gorro fet amb llana d’ovella. Per la seva banda, el llop hi va arribar a trobar unes ulleres, una pipa i un llibre.


Diuen que el llop va aprendre a llegir i escriure al mateix temps que ho feia la Caputxeta. I que, dins de la cistelleta, es van arribar a enviar llargues cartes. El que es deien en aquelles cartes no ho sabrem mai ..... o potser si. Potser aquell llop les va guardar totes i algun dia deixarà que tothom les pugui conèixer per mitjà d’aquestes mateixes pàgines.


I tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

Web de la imatge: noebofarull.blogspot.com

-------------------------------------------------------------------

Anatomia d'un ramat.

Plat preat. Col·lectiu submís. El Senyor és el seu pastor! Ramat del Benestar. Mossegada de mastí. Quatre potes si! Dos peus no! Quatre potes si! Dues potes millor! Neguem càntics col·lectius. És de folls veure-hi un exèrcit? Qui ha executat l’ovella negra? Maleïda selecció la del escorxador. Ovelles al confessionari! El llop és confessor. Ego non te absolvo a peccatis tuis. Qui fa negoci de l’ovella morta? Amo, a l’ovella la mort el llop! Se’ns ha cremat l’anyell. Se’ns ha escarriat l’ovella. Coloma jau! Coloma vine aquí! Coloma no em deixis mai. Qui esquila les ovelles? Qui ha castrat el moltó? Que el Rei torni el Toisó al pastor! De qui és l’ovella del sarró? Qui balla el vals amb la Matilda? Manelic, perquè vas mentir? Mai vas matar el llop! Mai! Sé de què parlo.

Com tu, Cabrero, pastor, m’alleto dels pits de les muntanyes.

Imatge de la Xarxa.

-------------------------------------------------------------------------