Així dons .....
Vet aquí que una vegada hi havia un llop. Un dia, mentre s’estava ajagut damunt una roca, va veure un puntet vermell que s’acostava des del fons de la vall. Se li van aixecar les orelles i va alçar els narius per tal d’olorar allò que s’acostava. Per l’olor, el llop va endevinar que es tractava d’una nena amb una cistella de maduixes. Fent el xafarder el llop va córrer muntanya avall i es va estirar en mig del camí fent veure que estava dormint esperant que passes la nena.
Aquell puntet vermell no era altra que la Caputxeta Vermella que collia fruits del bosc. Quan va arribar a l’alçada del llop se li va acostar, i veient que no es movia va dir tot acariciant-li la panxa: “Oh, pobre llop, deu estar malalt. Deu tenir fred i gana”. El llop no es va moure. Mai li havien acariciat la panxa d’aquella manera. Dit això la Caputxeta li va posar la seva capa vermella per tal d’abrigar-lo i li va deixar la cistelleta de maduixes perquè mengés.
Quan la nena se’n va haver anat, el llop va agafar la cistella i va marxar cap a la muntanya. Quan la resta d’animals el van veure, vestit amb la caputxa vermella i la cistelleta de maduixes a la mà, va ser l’enveja de tots. “Ei, mireu que guapo va el llop!”, cridaven tots. Quan el llop els hi va explicar que era un regal de la Caputxeta Vermella, els demés animals li van dir: “Que no coneixes les normes tu? No està permès ser amic de les persones!”.
Quan la nena va arribar a casa seva, la seva mare li va preguntar: “Què n’has fet de la caputxa vermella i la cistelleta?”.Quan la nena va dir que ho havia donat al llop es va alçar un gran trasbals a la família. Els seus pares li van dir que era perillós que veiés el llop.
Així dons la Caputxeta vermella i el llop no es van poder tornar a veure més. Un dia, però, quan la nena es va llevar va trobar que, mentre ella dormia, algú havia deixat als peus del llit la cistella plena de gerds. De seguida va comprendre que era un regal del llop, i va pensar: “Jo també li tornaré a fer un altre regal”.
Uns dies més tard el llop, que estava trist perquè no podia veure a la Caputxeta, va trobar que algú havia deixat al costat de la roca la cistelleta. Dins hi havia un collaret fet amb boles de colors i macarrons. Quan el llop va veure que allò era un regal de la Caputxeta se’l va posar tot seguit i va fer un fort udol d’alegria: “Auuuuuuu!”
A partir d’aquell dia aquella cistelleta va fer molts viatges amunt i avall de la muntanya. El llop li deixava a la Caputxeta la cistella plena de flors. Hi havia violes d’aigua, flors de pastor, valerianes de roca, lluentors de la nit. I la Caputxeta li deixava al llop nines, panellets, figuretes de fang i bunyols.
Amb el temps, els objectes que es regalaven l’un a l’altre eren cada cop més bonics i útils. La Caputxeta es va arribar a trobar un ratolí de muntanya, uns peücs de pell de conill i un gorro fet amb llana d’ovella. Per la seva banda, el llop hi va arribar a trobar unes ulleres, una pipa i un llibre.
Diuen que el llop va aprendre a llegir i escriure al mateix temps que ho feia la Caputxeta. I que, dins de la cistelleta, es van arribar a enviar llargues cartes. El que es deien en aquelles cartes no ho sabrem mai ..... o potser si. Potser aquell llop les va guardar totes i algun dia deixarà que tothom les pugui conèixer per mitjà d’aquestes mateixes pàgines.
I tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.
 |
| Web de la imatge: noebofarull.blogspot.com |
-------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
9 comentaris:
Quina emoció que hagis pensat en la Sara, però ha estat una mica frustrant perquè li he llegit i m'ha dit que li ha agradat i quan li he preguntat per què m'ha dit "perquè ha sigut curtíssim" (o és rotllo Monterroso o és que l'he arrencat de les Winx). Bé, a mi també m'ha agradat i m'agradaria saber què es diuen aquests dos personatges, que sembla que al final formen una mena de club de lectura a distància... i què passa després, quan la Caputxeta es fa gran? Xau, llop.
Gemma Sara, saps sobradament que les nenes petites fan coses per despistar. O sigui fan veure que fan una cosa i en realitat n’estan fent una altra de ben diferent: Mentre feia veure que jugava amb les Winx, el seu “coco” processava tota la historia que li acabaves de llegir. Estic segur que la Sara ja sap que la Caputxeta i el Llop son “novios”.
Dos udols, dons.
Per cert, això de les variacions sobre els contes és brutal. A la Sara li van regalar un llibre que es diu "Érase veintiuna veces Caperucita Roja" i són 21 versions del conte i, a més, totes japoneses.
Espera que li pregunto si el llop i la caputxeta es fan nòvios (interracial total) i diu que li sembla que sí, bingo! Jo crec que el teu blog és l'espai ideal per anar fent (infinites?) versions del conte...
M'agradaría que m'haguessin explicat aquesta versió del conte de la caputxeta vermella la primera vegada que el vaig escoltar. En el que em van explicar a mi, el llop no en surtía gaire ben parat.
És veritat que les aparences enganyen!.
Notis, com pots veure és una versió totalment interessada. Jo mateix me’n he cuidat de no sortir-ne malparat!
Mira, tot i treballar amb nenes i nens, i explicar contes sovint, jo quan penso en la Caputxeta només se m'acuden versions esclusivament per a adults. Has vist "En companyia de llops?"
Lluis, no he vist “En companyia de llops”. He buscat algunes crítiques i veig que la deixen molt bé. Serà qüestió de buscar-la. Gràcies per la recomanació.
Quan vaig decidir-me per l’alter ego d’un llop estepari ho vaig fer essencialment perquè hi veig una certa similitud amb el meu caràcter, i també per la referència de Hermann Hesse. Ara me n’adono que el món de la licantropia que se’m ha obert davant meu és pràcticament inabastable.
Un udol.
http://adolfoserra.blogspot.com/2011/03/caperucita-roja.html
No he pogut trobar millors imatges per ensenyar-te aquest àlbum de la Caputxeta i el LLop (és una llàstima perquè tot ell és preciós). La història que explica és la clàssica que tots coneixem, o no, perquè si aconseguim eliminar qualsevol idea preconcebuda, la interpretació és totalment lliure. No hi ha text, només llegeixes amb les il·lustracions vermelles, negres i blanques. El llop hi és omnipresent, a totes hores és amb la Caputxeta.
Una altra història bonica.
Bru, m’he mirat el blog de l’Adolfo. Les tres “vinyetes” que hi surten del conte ja són una declaració d’intencions. Per si mateixes ja expliquen un conte; amb la Caputxeta caminant entre els “arbres” (pels) del “bosc” (esquena del llop). Visual i sensible. Me’l compro!
Gràcies per la recomanació.
Aauuuuuuuuu!
Publica un comentari a l'entrada