Malgrat que pel nom ho sembli, no és cap ocell ni cap ésser rar. És un nen. A la butxaca hi du sempre una pedra. Amb la pedra i du un trosset de “paper de vidre”. Li diuen “el despullapedres”. Sempre que fa una pregunta i no li contesten, s’asseu en un racó i poleix la pedra. No fa res més fins que, de tan polida, no en queda més que un granet de sorra. Ell diu que d’aquell granet és de on la pedra treu la força. A casa seva en té un gerro ple de granets de sorra.
La mare diu que, al nen, li fa una mena de basarda, a l’estiu, anar a la platja.
4 comentaris:
Mirat així, realment la platja es esfereïdora. Potser en podrà fer una sencera de platja a casa aquest despullapedres, quan creixi i vegi la de preguntes que ningú et vol respondre...
Bona nit, Jordi. Per fí, puc veure el teu bloc. suposo que el problema era amb el sistema a la meva feina, a vegades les pàgines no es veuen per exemple. Moltíssimes gràcies pels teus comentaris. Ara llegiré els teus posts anteriors.
Em sap molt de greu pel despullapedres, i més pel seu futur. perquè malauradament un dia d'aquests estarà fart de fer preguntes sense rebre respostes,i estarà cansat de veure tants granets. Això li convertirà una de moltes persones passives de la societat d'aviu. O no, qui sap...
Un relat molt original!
Trobadora, Lale, es certa la pena que ens produeix el relat. Tot i havent-lo escrit ara me quedat una mica fotut. Prometo donar-li la volta en un futur apunt. El Despullapedres acabarà sent un nen feliç!
El despullapedres s'en adonarà que a vegades hi han preguntes que no tenen resposta i per aixó no li contesten.
També comprovarà que no sempre li agraden les explicacions que li donen i prefereix quedar-se amb el seu punt de vista.
Questió de temps!...
Publica un comentari a l'entrada