(Apunts del meu “quadern de camp”)
Vaig escriure aquest curt relat ja fa anys i casualment le recuperat. He decidit “penjar-lo” en el blog conservant l’original en castellà.
El agujero era muy pequeño. Dado su tamaño y la distancia a la que se encontraba no le di mucha importancia, ni me pareció que tuviera relación alguna conmigo. En aquel momento mis preocupaciones estaban centradas en mi posición respecto a los demás, ya que nuestros cuerpos estaban dispuestos de una manera amontonada y poco afortunada.
Estas meditaciones pasarían rápidamente a ser intrascendentes. De repente me vi alzado y suspendido en el aire. Quien fuere tenía el suficiente adiestramiento para sujetarme con delicadeza y, lentamente, acercarme al agujero. Por mi parte, no entendía el significado de la operación y seguía sin entender mi vínculo con el orificio. Fue solo al tenerlo suficientemente cerca cuando comprendí: intentaban introducirme en él. Imposible! Mi cabeza era mucho más grande que aquel hueco! Entonces mi poseedor, con destreza y demostrando conocer el oficio, giró mi cuerpo de manera que fueran mis pies los que quedaran dispuestos frente a él. Tampoco entraba! Empezaba a liberarme de mis angustias. Pero en aquel momento, con una habilidad que empezó a preocuparme, empezó a hacer girar mi cuerpo y a introducirme lentamente en el agujero. Encajaba de una manera tan perfecta que parecía que aquel hueco se hubiera hecho expresamente para mi. Mi cuerpo se fue calentado más y más. Al final quedo totalmente introducido en el orificio. Solo asomaba mi cabeza. Fue solo entonces cuando, al girar la vista a derecha e izquierda, pude ver al resto de tornillos colocados en una perfecta hilera!
---------------------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
11 comentaris:
Bo bo! M'agrada!
La meva ment perversa i mal pensada podria fer un seguit de comentaris poc adequats i segurament equivocats, però no em pots negar que associar les paraules clau i forat poden donar molt de joc.
Puc ser suau i pensar que potser en aquells moments et senties un mer clau comú utilitzat, potser eres el clau ideal que encaixava perfectament en aquell forat, potser et senties que havies caigut en un forat i estaves tan penjat com un clau, potser... què sé jo, però bo, sí senyor.
Peix, quan t’he vist per aquí de seguida he pensat “Segur que li ha agradat”, és el teu estil. Gràcies.
Bru, la veritat és que m’has fet fer un exercici de memòria i tornar a l’època en que vaig escriure aquest relat i ostres .. no sé, no sé. Diuen que la mà escriu el que el subconscient li dicta. La veritat, em comença a envair un sentiment d’auto-psicoanàlisi ... em sembla que rellegiré Freud.
Bé, si t’haig de dir la veritat, en aquella època estava tan penjat com un clau. Deu ser això.
Jordi. El relat es ben interessant,tan interessant que volia acabar de llegir-lo per entendre què realment volies dir amb aquell forat. Però malauradament, el meu castellà o pot ser la meva ment no va poder entendre bé la filosofia darrere aquest forat. O potser millor que sigui així de místic.
Per cert, molt bona nit!
p.d. feia ja una setmana que no passava pel teu bloc. has fet canvis i et felicito! M'agraden molt els canvis. Et seguiré llegint amb el nou aire del teu bloc!
et passo enllaç de Winsconsin amb video i accés al youtube amb més videos...
http://www.anticapitalistas.org/node/6447
Lale, reconec que és un relat una mica surrealista. Es tracte del curt trajecte que fa un “tornillo”, des de la caixa a on està amb altres tornillos fins que el rosquen en un forat. Està escrit en primera persona, com si jo fos el tornillo. Tot plegat una mica kafkià!
Jordi, moltes gràcies per explicar-me'l. M'he sentit una miqueta tonta, de no haver-lo entès abans jeje...He tornat a llegir-lo i ara que té sentit per a mi, m'ha agradat molt aquest relat surrealista :) Bon dia!
recorda Kafka i això sempre és un punt a favor i el mestratge del mestre no treu, però, que hagis escrit un bon i angoixant relat -amb clau o sense clau, amb forat o sense forat- , clavada doncs!
Angel, gràcies per l’enllaç. Aquesta és una noticia de primera plana que uns mitjans de comunicació totalment manipulats han amagat (en parla el diari Publico).
Doncs si, Tagore primer i Kafka més tard han influït en les coses que intento escriure. Inclús diria que en la meva personalitat! Salut.
Publica un comentari a l'entrada