dilluns, 3 d’octubre de 2011

Cims, cromlecs i salamandres.

El Mont Né és un cim de segon ordre (li serem generosos), però que guarda, en la seva humilitat, un orgull que tan sols mostra als que arriben a enlairar-s’hi: Una visió circular que permet contemplar des de les llunyanes planes de l’Alta Garona fins els cims més alts del Pirineu.

Ens proposem una matinal i enfilem des del fons de la Vallée d’Oueil cap el Port de Pierrefite.

Caminar envoltats d’una espessa boira és sempre un caminar amb esperança recompensada. Saps que un cop dalt, la vista serà impagable. Quan arribem al Port es produeix sobtadament el joc de màgia: Amb un cop de llençol apareix, tot alhora, valls, llacs, cims i geleres.

Ens sorprèn un cromlec plantat al bell mig del coll. No me’n fio. Sembla que algú hi hagi “fotut cullerada”. D’altra banda que hi fa aquesta marededéu al centre de la rotllana? Com en un joc d’escacs, el creient ha aconseguit col•locar la seva peça més valuosa al mig de la defensa del pagà.



Un darrer esforç i arribem al cim. No ha estat una ascensió penosa ni complicada, però algú va parlar una vegada del plaer de les coses petites.


De baixada sorprenem a una salamandra travessant amb parsimònia el sender. El seu posat poruc sembla lluny de llegendes i bruixeries: Hi ha qui parla de la seva traça per caminar per sobre el foc. Sigui com sigui, un animal que construeix el niu amb pell d’ovella ja té la meva admiració!


Aquesta troballa ens fa recordar les Basses de les Salamandres a Andorra, entre les valls de Ransol i d’Incles, on encara es pot veure amb certa facilitat el tritó pirinenc.

Inevitablement, acabem encadenant històries andorranes: La vall de Madriu, el Pic de la Serrera, el Pic de l’Estanyó, l’Alt del Cubil, el Pic Negre d'Envalira ...


Ja ho diu la cançó: Cims i abismes hem passat.


-------------------------------------------------------------------


Imprimir artículo

16 comentaris:

la Bru ha dit...

Tot i ser de plana i sentir asfíxia quan estic rodejada de muntanyes, respiro molta pau mirant aquestes fotografies.
Ara em fas enveja, mira per on.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Em canso només de llegir-te... A mi m'agradaria fer excursionisme tranquil, amb l'esperit inquiet, i la mirada oberta i mitològica, per exemple pels boscos i les valls celtes d'Irlanda, algun dia, tot i que ja veig que a prop segur que també tenim cromlecs, menhirs Guinness i de tot... Auu.

Gemma Sara ha dit...

Molt xules les fotos, inclosa la salamandreta. Som poc de pujar muntanyes, la Sara i jo (mmm, que jo recordi, el Castell de Burriac). Però no descarto fer algun turonet algun dia... ;).

en Girbén ha dit...

Per la neu diria que a és finals de juny... Conec les basses de les Salamandres, vora Cabana Sorda. Si mai volguessis tritons, recordo els ibons del Sein (damunt Gistain, fora de ruta si no és per fer els Grists). Feia cosa de veure-ho, multituds, milions de tritons. Quan agafaves aigua de l'estany per a beure et deies: d'aquesta segur que em surt cua!

Llop Estepari ha dit...

Bru, la plana també forma part del paisatge. I per les planes hi passen els rius! Tu tens la sort de veure’n un des de la finestra. No t’hi acostumis i busca-li les maneres. Segur que t’ofereix diàlegs diferents.
Un udol.

Llop Estepari ha dit...

Òscar m’ensumo que aquesta felera per les valls i boscos celtes té alguna cosa ha veure amb la Tori i el seu darrer àlbum (Per cert molt bo).
Udols.

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, no hem de desmerèixer el Castell de Burriac! És un mirador de primer ordre sobre el Maresme. Per la seva vesant sud té una canaleta ben dreta i directa fins al castell que fa la pujada entretinguda (per quan la Sara sigui més gran).
Un udol.

Llop Estepari ha dit...

Girbén, afines molt: Primers de juliol. No conec els ibons de Sein. Fa molts anys vam estar per la zona dels Millars, pujant cap el coll d’Eriste. L’Anna, el meu fill i jo pujàvem amb unes motxillasses enormes després de no se quants dies de travessa. Les lletanies que deixàvem anar són del tot impublicables.
Forts udols.

Yáiza ha dit...

Ostres, Llopet! Me n'has fet veniir ganes!! Les fotos són molt maques i la passejada promet. Diria que
No conec aquesta zona. Hauré de fer per apropar-m'hi en un futur!! I tens raó, no cal fer cap 3000 per a què sigui espectacular...

Llop Estepari ha dit...

Yáiza, a Paris ho tens malament per fer cims. Si vols veure verd pots anar al Bois de Boulogne. Si vols la sensació de les altures, ja saps ... la Tour Eiffel. Però si vols alguna cosa de més envergadura pots anar a Les Sommets de l’Himalaya (Restaurant).
Aouououououo!

Lluís Bosch ha dit...

La salamandra és un animal imquietant. Sota el seu aspecte escàpoli discret hi podria haver una bèstia que va conèixer els dinosaures. Fins i tot hi ha qui pinta els dinosaures amb colors de salamandra.
Si la toques, el tacte és profundament estrany. Com tocar milions d'anys en un segon.

Llop Estepari ha dit...

Lluis, sembla ser que salamandres, serps, llangardaixos, tortugues i altres rèptils van sobreviure a les grans extincions. Per altre banda sobre el tacte de la seva pell no en sé res. Mitja vida d’anar a la muntanya i dormir al ras i sóc incapaç de tocar una bestiola. Fins i tot em fa vergonya!
Un udol.

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

udoles alt!
retorno a la pista de pedra picada on rau el refugi del llop.

Salutacions.

Llop Estepari ha dit...

Àngel, no creguis. Vaig udolant com puc. Per sort la muntanya és generosa i no cal pujar dalt dels cims per gaudir-la: En aquesta època els boscos del Montseny estant com per passar-t’hi tot el dia udolant.
Aauuuuuuu!

Yáiza ha dit...

Ostres, Llop, quin panorama que m'has pintat!! Hehehe! Però bé, tinc una coneguda que ronda per Chambéri, prop dels Alps... potser hauré d'anar-li a fer una visiteta! =)

Aviam si l'estiu que bé puc fer alguna escapada bonica... Me'n feu venir ganes, enstre el Carquinyol i tu!

Llop Estepari ha dit...

Yáiza, prop de Chambéry tens el Parc National de la Vanoise que és un plaer pels sentits.
Oudols.