divendres, 21 d’octubre de 2011

Cartes a la Caputxeta Vermella. Els meus límits.

Estimada i absent amiga,

Em manifesto narrador de cròniques quimèriques. Infatigable forjador de somnis tardans que no transcendeixen la pròpia memòria (quasi et diria que soc un encobridor d’utopies i desamors). Cavil•lacions que fan niuada en el meu cap i acaben formant grumolls en el pensament. Podria exterioritzar-ho tot. Podria expressar-te els meus desitjos més agosarats, però ... no posar límit a les paraules serviria per a alguna cosa?  Et podria demanar que em desarrelessis d’aquesta benestant placenta que formen boscos, valls i muntanyes. Podria arribar a demanar-te que te’m emportessis amb tu, fins i tot a terres i llocs hostils. I també, en un moment de desesper, seria capaç de dir tot el que per tu sento.

Assegut sobre la roca contemplo la vall, els prats, el riu i al fons el poble. Arribo a distingir la teva casa, el teu món. Escolto el soroll del feinejar als camps, el xivarri del mercat, els jocs del infants i el tràfec de les cuines. I d’entre tots aquests sorolls m’arriba, com si em clavessin una llança, el so de les teves rialles. Sé, estimada amiga, que aquestes rialles són els meus límits. Però no deixis de riure mai. Sisplau, és, de tot, l’únic que et demano que facis per mi.

--------------------------------------------------------------

Imprimir artículo

16 comentaris:

la Bru ha dit...

Qui fos Caputxeta i rebre cartes d'un llop salvatge amb desitjos agosarats! En coneixes algun per les meves contrades?
Fora broma, m'agraden molt aquestes cartes que li escrius. No m'agraden tant les històries de desamor, tot i que sempre són més intenses. Si riu, és feliç, si és feliç no et necessita, si et necessités saps que un llop no la podria fer feliç; prefereixes que sigui feliç. Quina merda! I no hi hauria una Caputxeta neorural que fos feliç a la muntanya?

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Els culs també riuen.

Gemma Sara ha dit...

Llop, és molt maca aquesta carta, de veritat que sí. I la Caputxeta absent arriba a rebre-la? En aquell relat primigeni deies que s'escrivien cartes tots dos, però de moment només hem vist cartes del llop, amb el seu amor incondicional i unilateral... però bé, si la Caputxeta és feliç tampoc la maregem gaire.

Llop Estepari ha dit...

Bru, el nostre Llop que escriu cartes a la Caputxeta quasi podríem dir que és un llop civilitzat. Veig que al teu llop desitjat li has afegit l’adjectiu de “salvatge”. Uuummm ... Pot ser un afegit interessant en el to de les relacions.
Si no vaig errat, pel casc antic hi tens “El Cau del Llop”. T’hi pots arribar a veure si trobes alguna cosa. De totes maneres, entre tu i jo, no te’n fiïs massa dels llops urbanites.
Aauuuuuuu!

Llop Estepari ha dit...

Òscar, el Llop té a la Caputxeta tan idealitzada que crec que en aquest aspecte ni tan sols hi ha pensat.
Un udol.

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, com pots veure el del Llop és quasi un amor platònic i sembla que la Caputxeta “passi” d’ell. En realitat la Caputxeta només li va escriure una carta i el que li deia ... Bé, evidentment no puc avançar-ho! De totes maneres esperem que la cosa no s’allargui tant com “La educación sentimental” de Flaubert o “El amor en los tiempos del cólera” de Garcia Márquez.
Un udol.

misteral ha dit...

Estimat llop, no he pogut resistir la tentació de seguir-te el rastre. Espero que no et molesti, només he vingut per avisar-te del perillós que és el que desitges.
Tingues present que un petó de Caputxeta et convertirà en Llop-Home.

Llop Estepari ha dit...

Misteral, els teus udols són benvinguts! Dons és cert el que dius. En realitat aquesta possibilitat no estava prevista en el guió entre el Llop i la Caputxeta. Això obre nous horitzons i esperances pel Llop? Si et dic la veritat, en el fons aquest llop em sembla que vol i dol.
Aauuuuuuu!

Yáiza ha dit...

Em sap greu aquest Llop... tan voler abastar l'inabastable. O potser és tan a mà que és aquest el problema... tenir-ho a mà i no poder-ho tocar.

Llop Estepari ha dit...

Yáiza, crec que el Llop no és pas massa diferent a qualsevol de nosaltres. El que ell sent i vol és el que volem la majoria de nosaltres.
Oudols

unatrobadora ha dit...

Quin llop civilitzat més conscient dels límits...preciós estepari!

Llop Estepari ha dit...

Trobadora, ben retrobada! Aquest Llop està ensinistrat per la Natura. No pot ser dolent! Si ens ho mirem des de la nostra condició humana quasi podríem dir que és un llop bona persona.
Udolo amb ganes.

Anònim ha dit...

Llop fa temps que no entrava a aquest blog.... i m'ha semblat tant ferma aquesta carta a la Caputxeta que no me n'estic de deixar un comentari.
Ficció o no, el que sents per la Caputxeta més val que li diguis.
I si potser riu la Caputxeta,... però et puc assegurar que he vist gent estimar-se, nens riure i aparenment ser feliços malgrat tindreu tot perdut.
De vegades riure i mirar endavant també és supervivència, malgrat tot.
Fes-li saber els teus sentiments, et faràs un bé a tu i qui sap,... les sorpreses que et pot donar la Caputxeta.
...
També pot ser que la Caputxeta riu per què és feliç amb el que té,... però potser li faltes tu!!!

L'amiga del bosc.

Llop Estepari ha dit...

Amiga del Bosc, m’agrada aquesta il•lusió i aquestes ganes teves. La manera d’animar al Llop: Vinga! Va! Decideix-te! Ets una persona amb empenta i optimista!
Com que veig la teva complicitat, t’avanço en primícia que la darrera carta ja està escrita (i va adreçada al Llop). Segurament sortirà en el proper post i, si et sembla bé, et recomano que no te la perdis. Penso que el desenllaç és sorprenent.
Gràcies per tornar a passar per aquí. M’agradaria, si en tens, visitar el teu bloc.
Aauuuuuuu!

yaiza ha dit...

llop,em recordas molt i molt amb paraules amb somnis amb diches i desdiches etc etc, a un home que una vegada fa molts anys vaig coneixer i ens vam estimar, i el seu nom era JOAN, hi han poques persones encara que tinguin aquests sentiments i somnis,la veritat continua amb tot aixo,es bonic i a vegades molt real.gracies.

Llop Estepari ha dit...

Oh! Yaiza, gràcies per ser aquí. Quan un pensa que aquests apunts llunyans en el temps ja no se’ls llegeix ningú, surts tu amb un comentari tan emotiu. Fixa’t que m’has fet venir ganes d’una darrera carta. Estic pensant que podria ser escrita per la Caputxeta i adreçada al Llop. Fins i tot se’m insinua un possible títol: “Els llops no ploren”. Ja veurem. Gràcies altre cop. M`has fet venir ganes d’udolar,
Aauuuuuuuu!