divendres, 7 d’octubre de 2011

Historia d'una licantropia. Com em vaig convertir en llop.

Per algun lloc del Pirineu, el nom del qual mai he aconseguit recordar, m’enfilava vall amunt quan veig un ramat d’ovelles i el pastor. Sense abaixar el pas li adreço un senyal. Ell me’l torna i des de la distància em convida al diàleg.

- Buen paso para andar subiendo!
- Lo que se puede!
– Li dic, per tal de dir alguna cosa.


Em fa un senyal indicant-me que m’atansi. Penso que tampoc perdré res xerrant una estona. A més l’imagino hores, sinó dies, tot sol.
Així que arribo a la seva alçada m’ofereix la bota. Sense dir res la prenc i faig un bon trago.


- Es cosechero. Siéntese hombre, que el monte no se va a mover – em diu.

M’assec. Compartim formatge i tasajo Es de venado, precisa -  i parlem una bona estona de bestià i pastures.
Anem agafant confiança i arriba un moment que li pregunto pel seu nom.


- Manuel, Manuel Blanco Romasanta. Pero todo el mundo me llama el Lobo de Xente – em respon amb un somriure entre caut i entremaliat.
- Pues el nombre tiene miga – li dic senyalant les ovelles.


Penso que la cosa no dona per més. Faig un darrer trago i me’n vaig.


- Dormiré al raso – li dic invitant-lo a un pronòstic del temps.
- Refrescará. Llover no lloverá.


No ens diem res més i m’enfilo fins trobar un bon lloc per muntar el bivac. Entre formatge i tasajo ja no hi ha gana i s’ha anat fent tard. Dins del sac em dic a mi mateix amb to burleta: el Lobo de Xente! ... i m’adormo.

A mitja nit se’m exciten els sentits. Em desperta el gratar d’una heura sobre l’escorça d’un pi negre i m’arriba l’olor intensa de les violes alpines. Molt lluny, un senglar es regira en el seu jaç i fins i tot sento el respir lleuger del son d’en Manuel.

Al mati, al meu costat hi dorm un llop. No s’espanta. I jo tampoc. Per uns moments ens aguantem la mirada. No he conegut res semblant a la mirada d’un llop i durant aquest breu instant tot el que m’havia de dir ja m’ho ha dit.

De baixada torno a trobar en Manuel amb el seu ramat. Aquest cop tinc pressa i no m’aturo. El saludo i em correspon aixecant lleument el bastó.

- Con tiento! – em diu.


“Encarcelado en la localidad de Allariz, Manuel Blanco Romasanta acabó convirtiéndose en el protagonista de un juicio histórico. La causa Nº 1778: Causa contra el Hombre Lobo, tomo 36 de los juzgados de Allariz. Un litigio y sentencia que jamás se ha vuelto a repetir en la historia de las leyes españolas. Cinco tomos -con más de dos mil páginas- que se encuentran custodiados en el Archivo del Reino de Galicia en La Coruña y en cuyas portadas aparece el epígrafe Licantropía”.

“Es un proceso que se tramitó ante la Audiencia Territorial de la Coruña en el año 1852. Fue una causa iniciada a consecuencia de una denuncia que se presentó curiosamente, en la ciudad toledana de Escalona. Decían que esta persona llevaba con mentiras y engaños a mujeres y niños con él, después los mataba, les sacaba el sebo o el unto y lo vendía, con excesivo lucro como así dicen los legajos, en Portugal”.



----------------------------------------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo

5 comentaris:

Yáiza ha dit...

Caram, Llop, quines històries que ens expliques. La veritat és que al meu parer la realitat i la ficció queden tan ben entrellaçades que ja no sé què és cert i què no. Però he decidit que això és casa teva, la teva estepa... i aquí, tot el que tu diguis és ben cert.

Un udol!

Gemma Sara ha dit...

No coneixia la història d'en Romasanta... ara tinc el dubte de si el llop que tenies al costat quan vas despertar era el Romasanta o era un altre llop... llavors vas saber que eres un d'ells o encara no? Potser falta un altre capítol?

Llop Estepari ha dit...

Yáiza, gràcies per creure’m. Si algun dia em veig, com en Romasanta, davant d’un jutge degut a la meva licantropia i a la incredulitat de la gent, espero el teu testimoni per tal de certificar la veritat.

Aououououou (suposo que ja te’n has adonat de la meva facilitat per udolar en francès).

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, veig que aquest relat està creant dubtes. Jo mateix no sé si les teves preguntes les fas en serio o en pla de conya. El que si et puc dir és que si haguessis estat en el meu lloc, ara estaries remenant la cua. Jajajaja (ho sento, no em puc aguantar el riure).

Udolem?

Gemma Sara ha dit...

Auuuuuuuuuuuuuuuuuu (ara no sé si he udolat en conya o en sèrio) ;?