dissabte, 17 de setembre de 2011

Curro i la llibertat dels dissidents.

François Villon va ser, potser, el primer dels anomenats “poetes maleïts”. De vida marginal, va ser empresonat varies vegades i condemnat a mort. Indultat un cop. Dissident sempre. Presoner de la seva pròpia vida va deixar que els seus versos, amb el temps, s’anessin impregnant de tristesa i melancolia. No em seria estrany descobrir que hagués estat hoste de les masmorres de Carcassona, on ara m’hi recordo.

Em recordo enfilat als merlets de la ciutadella, talment un joglar de gestes, recitant “La Balada dels Penjats”:

Frères humains qui après nous vivez
N'ayez les coeurs contre nous endurcis,
Car, se pitié de nous pauvres avez,
Dieu en aura plus tost de vous merciz.



Jo, amb un alliberament sobtat, recitava amb vehemència i dramatisme. Uns metres més avall, a peu de muralla, en Curro feia cops de cap d’aprovació i s’emocionava.

Fèiem una curta estada per la regió del Llenguadoc–Rosselló. Viatjàvem amb la meva moto (una Morini “tres i mig”) i dormíem en pensions barates d’un sol llit.


En Curro a les muralles de Carcassona.

A Barcelona, recordo llargues converses entre tots dos mentre dinàvem en algun dels oliosos restaurants del carrer de l’Hospital o del Carme. Després, mal menjats i ben beguts, baixàvem per La Rambla agafats per l’espatlla, amb franca camaraderia, per acabar al Pastís o a la Cúpula Venus. Altres vegades, en Curro, el seu company, l’Anna i jo anàvem a sopar plegats pel Barri de La Ribera.


La Cúpula Venus.

En Curro era un dissident forçat. La seva opció de ser com a persona no encaixava en aquells temps i feia que es tanqués en una maleïda presó interior que limitava la seva llibertat.

També el recordo llargues tardes escoltant Satie. Amb els ulls vidriosos. Deixant que les notes arribessin sense esperar-les (diria que la manera més embriagant d’escoltar les “Gymnopédies”). Totalment abandonat a la melancòlica seducció de la musica. Lenta, dolorosa, trista. De la manca d’esperança a la resignació. Em pregunto com l’afectaven les discordances d’aquella musica i fins a quin punt en Curro feia seva aquella resignació. Vaig arribar a pensar que el seu cor bategava al mateix ritme que les notes del piano.

Arribat aquí busco, desesperadament, unes paraules de redempció. Les trobo en la veu de Rosa Luxemburg: “La Llibertat és sempre la Llibertat dels dissidents”.

Curro, amic, jo també em sento, cada cop més, un dissident. A hores d’ara t’intueixo lliure. T’estimo.

--------------------------------------------------------------------

Imprimir artículo

12 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

M'ha agradat aquest apunt, però no sé francès, em podries traduir aquests versos? Per cert, està traduït aquest autor? Jo de vegades em sento dissident fins i tot de mi mateix.
Un udol!

Llop Estepari ha dit...

Oscar, perdona. Ho he penjat en francès perquè és tal i com ho recordo i com vaig fer “l’escenificació“ a Carcassona. En realitat nomes recordo aquest tros. Forma part d’un poema que Villon va escriure mentre esperava ser executat, però el van indultar.
Més o menys diu així:

Germans humans que ens sobreviureu
no ens mostreu el vostre cor endurit
dons si teniu pietat dels pobres de nosaltres
Déu en tindrà més per a vosaltres ...

LaBreu Edicions va publicar les seves “Balades” en català. En aquesta pàgina hi tens informació.

Un udol.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Merci... (no sé com s'escriu BO Q).

Gemma Sara ha dit...

Ostres, Llop, entre el Satie i el François Villon (que no coneixia, quin personatge) m'he transportat a França. No us vaig veure a tu i al Curro fent de joglars, em vaig quedar més amunt, a Caen, una temporadeta... (he trobat una web amb poemes del Villon traduïts al castellà, em costa molt el francès medieval, http://www.elortiba.org/villon.html,m'agrada el de les contra-veritats). Un udol de bonne nuit.

Gemma Sara ha dit...

Per cert, m'agrada com parles de la llibertat, i també de l'amistat. Apa, me'n torno al llit!

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, ja veig que sempre acostumes a currar-te els comentaris i busques informació sobre els posts que llegeixes. Gràcies per l’enllaç. És molt complert.

En un altre viatge en moto, aquest cop amb la meva companya, vam estar per La Bretanya i Normandia!

Sobre el teu segon comentari: És fàcil parlar de la amistat quan has tingut i tens bons amics i bones amigues. Sobre la llibertat és més difícil, però vaja me la vaig guanyant.

Per acabar in en plan de conya: aquest “m’han torno al llit”, no voldrà dir que t’has aixecat expressament a fer el segon comentari!

Udols.

Eulàlia Mesalles ha dit...

I què difícil és ser lliures! Especialment de nosaltres mateixos...

Gemma Sara ha dit...

Sí, estava al llit però m'havia quedat el comentari a la neurona comentaire :). Per cert avui la Contra de La Vanguardia parla d'amics i de teràpies...

Llop Estepari ha dit...

Eulàlia, m’has fet rumiar una bona estona. I saps què penso? Som lliures quan en tot allò que fem per ser-ho no demanem res a canvi. Del contrari ens esclavitzem de nou.

Pensi, “Petita Saltamontes”.

Auuuuuuuuuu!

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, aqueta neurona comentaire ja deu estar, com diu en Punset, “frita”.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Aquest enllaç de la Gemma té molta teca! Merci BO Q (algú em pot aclarir com s'escriu) per ella també!

en Girbén ha dit...

Sobta llegir: <<...vaig fer “l’escenificació“ a Carcassona>>, quan la mateixa Carcasona és una escenografia, la major de les grans posades en escena del Viollet-le-Duc; el reinventor del gòtic, alhora que un enorme i foll pintor alpí.