dijous, 29 de setembre de 2011

Espectacle a l'Amfiteatre. Lluites, martiris i braus.

- Càssius! ... Càssius! ... Vine, aquí hi ha lloc! – Cridava Flàvia des de la primera graderia de l’Amfiteatre.

Càssius havia comprat uns pastissets fets de blat amb mel. A més, es va permetre una despesa extraordinària i va comprar uns dàtils. L’espectacle ja havia començat, i encara Càssius no s’havia assegut que Màrcius,  fent una maniobra de distracció amb la xarxa, aconseguia clavar-li el trident al mig de l’estómac de Túllius.

- Uuuu! Uuuu! Engany! Engany! – Cridava el populatxo.

El cas és que Túllius era un gladiador format en una de les escoles subvencionades per l’Administració mitjançant la recaptació d’impostos. La ineptitud de Túllius feia tufillo a desviament de diners (o sigui: no hi entrava ni un denari).

Cloelius, el cap dels gladiadors va treure el cap pel soterrani:

- Octàvius! Comença a escalfar! Surts contra en Màrcius!

Octàvius es va posar pàl•lid. Es va mirar la seva espasa curta i aquell dia li va semblar més curta que mai (Ell també estava entrenat en una escola subvencionada).

Imatge de gladiadors lluitant. Mosaic.

L’espectacle havia començat amb retard. Per tal d’anar avançant en el programa, en una altra banda de l’arena ja havien deixat anar un parell de lleons per tal de que s’anessin menjant uns quants cristians.

- Ja comencem! – Va comentar Càssius – El senador Sàlvius ja fa maniobres de distracció per tal de que no veiem la merda de gladiadors que fan sortir!

El senador Sàlvius tenia la total confiança de Juli Cèsar per tal de portar l’organització de l’espectacle. Sempre sabia el que calia fer per tal de que la fal•lera del públic no minvés. Quan això succeïa, sempre tenia reservada alguna joveneta cristiana de bon veure i un parell de cadells de tigre que s’iniciaven en l’art de la caça. Veure aquella parella de cadellets jugar amb el cos de la joveneta podia arribar a ser fins i tot entendridor.

- M’agradarà veure el dia que Sàlvius deixa anar un noiet - Va pensar Flàvia.

El matí transcorria d’acord amb els desitjos generals: cossos desmembrats, carn socarrimada, gladiadors agonitzant, els cristians cantant i les feres, ja tipes, buscant una ombra per tel de fer la digestió.

Cap el migdia l’espectacle acostumava a decaure. L’excés feia caure en el desinterès i aquest en l’avorriment. Fins i tot semblava que en tot el que passava a l’arena no hi havia malicia. Aleshores, la guàrdia romana feia ulls grossos i deixava entrar la jovenalla. 

A la tarda l’espectacle es dedicava a una sola especialitat: els braus. Tota la barbàrie del matí a la tarda es transformava en art.

En el combat contra el brau hi havia un sol lluitador: un home forçut i cepat però al mateix temps atlètic, capaç de sortejar les escomeses de la fera. Aquest lluitador havia estat criat i entrenat des de petit per tal de morir lluitant contra el brau.

De primer, alguns soldats llançaven els seus pilums contra el brau per tal de ferir-lo i enfurismar-lo. A partir d’aquí el lluitador, que tot sigui dit de pas acostumava a marcar un bon paquet, començava a remenar el cul, fer moviments de maluc, saltirons, giragonses, pliés, rondes de jambe i arabesques que feien embogir al públic.

La cosa seguia així fins que, irremediablement, el brau acabava encertant amb una de les banyes al lluitador, rebolcant-lo per terra.

- Mata’l! Mata’l! Mata’l! Cridava la gent (que acostumava a anar a favor del brau).

Bé, no cal allargar-nos més. L’espectacle acabava amb el lluitador arrossega’t pels esclaus fora de la sorra. A vegades com a fi de festa i mentre la gent anava abandonant l’amfiteatre, s’encenien algunes pires per acabar cremant alguns condemnats escaquejats.

Ah! L’antiga Roma! Sort que tot això passava ja fa molts anys!

--------------------------------------------------------------

Imprimir artículo

8 comentaris:

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

tot sona actual...

Yáiza ha dit...

Brrr... molt ben escrit, però molt poc agradable de llegir! Bé, suposo que és l'efecte que pretenies obtenir, i te n'has sortit perfectament. Llàstima que, en l'actualitat, els papers del brau i l'home s'haguessin intercanviat... potser la gent no aplauridia tant les curses braus, llavors! Sort que s'ha acabat, tot plegat... almenys, a ca nostra.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

El grup "Los Toreros Muertos", allò sí que era art!

Llop Estepari ha dit...

Angel, dons si. Penso que en realitat només canviant els noms podríem actualitzar l’apunt. Bé, potser la única cosa que canviaria serien els pastissets de blat amb mel.
Un udol.

Llop Estepari ha dit...

Yáiza, copio una part del teu comentari: “Llàstima que, en l'actualitat, els papers del brau i l'home s'haguessin intercanviat...” Bé, potser no cal arribar a aquest extrem!
Un hurlement !

Llop Estepari ha dit...

Òscar, quina conya irònica la de Los Toreros Muertos! Amb l’incombustible Pablo Carbonell al front. Cal reconèixer que la “movida madrileña” va tenir els seus moments.
Un udol tot “vacilant”.

Notis ha dit...

El relat és molt benvingut!!
En aquests moments fan falta altres punts de vista.
Aquesta vegada els braus t'envien molts udols......

Llop Estepari ha dit...

Notis, el fet que els braus m’enviïn uns forts udols és més important del que pot semblar a primera vista. A vegades, malgrat la seva salvatgeria, entre el animals hi ha més “bon rotllo” que entre els humans.
Udols.