dissabte, 10 de setembre de 2011

Des d'El Montseny. Guilles, gossos i llops.

Ja he muntat el carner. Sembla cosa banal, però no ho és. L’he penjat d’una branca ben crescuda i l’he enforcat, per tal de mantenir-lo espaiat. Que hi passi l’aire. Ben bé a 10 pams de terra (no seria el primer cop que la guilla en fa festí.)

Des de la Serra del Navall, on La Tordera pren el nom, de nit i amb una oïda ben fina podries comptar les masies pels lladrucs dels seus quissos. Ara borda el de La Ginesta, ara el de L’Auledell, ara el de Cal Pagès i ara el d’en Joan Riera. D’oest a est ... o és que el vent em fa mentir? Entre els lladrucs, un mussol per cant fa un plany.

Pujant cap El Collell i Coll Pregon un gos ens acompanya. No és pas nostre. Serà el de Cal Pagès? ... el de La Ginesta? A l’atzar correspon que tingui les potes blanques. Al•lusió fàcil: li diem “Calcetines”. Entre llops i gossos pugem dansant entre les llaçades del costerut sender.

Ens hem banyat a l’escanyat del Teix. Ara si. Salvatge.

Està clar que no hauríem de tenir (ni voler) més del que necessitem.


 

"Calcetines"
De Sant a Sant, un sender poc fressat.

Un arbre silent evoca patums i gresques.
De Coll Pregon aigües avall, el Teix.


--------------------------------------------------------------------------------------


 
Imprimir artículo

8 comentaris:

Gemma Sara ha dit...

Aquest arbre sembla una escultura! Em fa una mica d'enveja aquests paratges verds per on passes, encara que jo sóc molt d'asfalt. Suposo que si ho volgués, si ho volguéssim, si ho necessitéssim realment, aniríem més a la muntanya, tampoc deu ser tan difícil... De moment tenim el càmping i el Montseny virtual ;).
(Sí que ens creem necessitats innecessàries, però què vols, som humans...).

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

Montseny màgic, si senyor! Bon lloc per udolar a ple pulmó.
Salutacions i seguim de blog en blog.

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, dons si, tot és qüestió de gustos. Compartir un bon got de ratafia mentre es fa de nit es pot fer a qualsevol lloc. Però t’asseguro que fer-ho en solitud, lluny de qualsevol soroll i veien els canvis de colors de la Natura, no té preu.

Ja fa algun temps que tendeixo a la senzillesa i simplicitat. M’agradaria saber que en pensa la Sara d’això (necessito l’opinió d’un expert/a).

Un udol.

Llop Estepari ha dit...

Àngel, i a quatre passes de casa! Malgrat haver-hi anat moltes vegades, estic descobrint llocs d’una salvatgia autèntica. Camins poc fressats que porten a recons i gorgs ben feréstecs i gens freqüentats.

Un fort udol de retrobada.

en Girbén ha dit...

Riudeteix és un món apart dins d'un món apart. Quin bany!
Ara he recordat un dels llops més en perill del Montseny, el de la Sitja del Llop de la Calma. Es veu que el propietari, un home ben osc, va preferir martellejar les espirals mil·lenàries gravades a la llosa de la cabana abans que els experts se l'emportessin a un lloc segur.
Saps que en tinc un motlle d'aquests signes prehistòrics?

Llop Estepari ha dit...

Girbén, la veritat és que la meva salvatgia, cada cop més accentuada, em permet endinsar-me per serrats, sots i gorgs en els que abans no hi hagués gosat.
Començo a tenir un por dolça de la meva licantropia.

Amb els teus comentaris, sempre aportes una granet de sorra (en el teu cas acostumen a ser pedres) que els fan més valuosos. Gràcies.
Un udol.

Gemma Sara ha dit...

Si la simplicitat és una tombarella i la complexitat el tibidabo, la Sara és feliç amb les dues coses... I també fent la bestiola al càmping amb els seus cosins, esclar!

Llop Estepari ha dit...

Gemma Sara, si sembla mentida. Tan petits i ja han arribat al Nirvana.
Udolets per la Sara.