 |
En els ulls de Merlí s’hi dibuixen totes les intrigues. |
La idea era digna del més gran dels savis:
Excàlibur.
Quan Artur va desclavar l’espasa Excàlibur de la pedra on hi estava enfonsada, el primer sorprès va ser ell mateix. En Merlí, convenientment dissimulat entre la pleballa exultant, s’estirava els cabells. Tota la parafernàlia havia estat convenientment tramada per tal de que l’escollit fos Lancelot. Però aquest havia perdut el seu torn a la cua de candidats fent el talòs amb la venedora de menuts i despulles.
L’evidència, però, no es podia negar i Artur va ser coronat rei. Merlí, lluny de desistir, va maquinar una segona opció:
Els Cavallers de la Taula Rodona.
Merlí era astut. Va convèncer Artur de crear una mena de comissió que vetllés per la seguretat del regne: un selecte grup de cavallers! (en realitat buidaampolles, lladres de camí i pidolaires arreplegats sota pena d’engarjolament i martiri). Entre aquest grup de menyspreables i Artur, ell, en Merlí, en seria el mitjancer. D’aquí, a fer i desfer com volgués només hi havia un pas.
El Sant Greal, del que en van arribar noticies que es trobava al Castell de Verdera, va fer que aquella colla de cavallers falsaris fugissin cames ajudeu-me amb l’excusa de restituir el calze a la Santa Mare Església.
Merlí va pensar una nova maquinació:
Ginebra.
Els relats ens dibuixen una Ginebra filla de reis. Res més lluny de la realitat. Merlí va cercar entre les meuques del poble aquella amb la que enllitar-se fos plaent. La finalitat era que les diversions de llit arribessin a un nivell de luxúria i incontinència tal, que el rei oblidés tots els afers importants de govern. Però Ginebra, acostumada a homes llardosos i grollers, va trobar en Artur el seu cavaller somniat. No solament li era fidel, sinó que es convertí en el seu puntal.
Merlí se’n feia creus. Va posar tota la carn (com es veurà més endavant) a la graella:
Lancelot.
L’opció Lancelot va ser la més ruïnosa de totes. Lancelot, membre de la Taula Rodona, havia desistit de marxar en busca del Sant Greal i va preferir rondar pels carrers, galantejant i fent el papallona. La intenció de Merlí era que Lancelot s’immiscís entre Artur i Ginebra, aconseguís seduir la reina i portés mal estar al Govern.
La nit en que Ginebra va obrir la cambra del rei i s’hi va trobar a Artur i Lancelot en una activitat carnal delirant, en unes postures que ni ella mateixa hagués gosat imaginar, es va acabar el somni de Merlí i la vida a palau de Ginebra.
Ginebra, pertorbada, va acabar els seus dies en un convent. A la nit, les monges, a vegades soles o altres acompanyades d’alguna novícia, posaven en pràctica els hàbits lascius que Ginebra, imprudentment, no deixava de relatar cada dia.
A desgrat, Merlí va utilitzar la seva darrera arma:
La Fada Morgana.
Sinó fos perquè Morgana devia un favor a Merlí (no sé què relacionat amb els drets d’uns poders màgics) mai hauria acceptat el que Merlí li proposava: Desempallegar-se d’Artur definitivament.
Morgana vivia al bosc fent el bé: curava nafres, alimentava famolencs, acollia desvalguts i espantava mals pensaments (sobretot els d’aquells que volien abraçar la fe de l’Església).
A Morgana la idea de fer el mal la torbava. Fins a tal punt que, per tal de no portar a terme el que Merlí li demanava i lliurar-se per sempre de pegar penyora, es va llençar al llac.
Diuen que algunes nits, un braç que sosté una espasa emergeix del centra del llac esperant que algú la prengui.
Merlí.
Malgrat totes les seves trapelleries, Merlí aconseguí una mena de dispensa reial en forma d’un Permís de Mercadeig i Trànsit (dins del Gremi de Quincallaires) que li permetia la venda de varetes, pedres precioses, morters, cossis, receptes per pocions, conjurs, encisos, encanteris ...
Venia unes caixes preparades amb alambins i estris d’alquímia (nosaltres en diríem “kit”) amb el nom “Inici a l’alquímia: Com aconseguir la Pedra Filosofal”, que li treien de les mans.
Merlí es va passar la resta dels seus dies pels mercats de Tintagel, Camlann, Avalon, altres pobles del Ducat de Cornualla .... i Camelot.
-------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
10 comentaris:
Mentre et llegia em resultava molt divertit, i recordava algunes coses del Borges sobre el Nou Testament en què canvia el rol de Judes. Encara m'hi posaré. Si ho faig, t'ho dedico.
Lluís, segons els texts apòcrifs es veu que en realitat Judes era l’apòstol preferit de Jesús. La seva suposada traïció no va ser tal i en realitat era un pla tramat pel propi Jesús. Vist el resultat final, sembla una maquinació digna del propi Merlí.
Gràcies.
Suposo que ets massa jove per conèixer aquesta sèrie però a mi aquest article m'ha recordat "Soap" (Enredo) però en versió medieval mitològica. Tots els que hem vist la pel·li "Excalibur" sabem que hi havia molt marro a aquella època...
Óscar, veig que Soap és dels anys 80. En aquella época jo ja podia diferenciar els udols divertits entre d’altres, però no puc recordar la sèrie. Pel que llegeixo és molt bona. Vaig a veure si en trobo alguna cosa a You Tube. Un udol.
Quina tela de relat!! Sempre m'han agradat les versions tergiversades dels contes clàssics... molt bé, molt bé! Ara, pobre Merlí, que no se'n surt de cap manera...! ;)
ai coi de llop! Bon i lloable article!
seguim repassant el teu cau. Els udols arriben a la platja premianenca...
Yáiza, en el fons penso que Merlí és molt més feliç així. De mercat en mercat. Entre els adobers de pells, les parades de despulles, venedors de bestiar i peix (no sempre en bones condicions), formatges rancis, fruita mig podrida, pots de llet agre ... Uf! M’estic imaginant a la mare d’en Jean-Baptiste Grenouille parint-lo sota la paradeta d’en Merlí.
Aouououououo!
Àngel, ja ho veus, el cau del Llop s’està tornant una mica histriònic. No creguis, a vegades la consciència em reclama altres camins i reflexions, però de moment pressento un viatge només d’anada.
Una forta udolada.
El perfum!! Hehehe! Ai, aquest Merlí teu...
Yáiza, tot parlant de perfums, suposo que ja t’hauràs arribat a la Rue de Rivolí a comprar-te una colonieta!
Un Oudol.
Publica un comentari a l'entrada