dimarts, 25 d’octubre del 2011

Diari d'expedició. Els Tadjiks i les veus de la gelera.

(Fragments i records del meu diari de caminant durant una expedició al Pic Ismail Samani - 7.495 m. - a les muntanyes del Pamir, Àsia Central).


“… Si quieres entenderme llega a las cumbres o a la orilla del mar.
Cualquier insecto es una explicación,
y una gota de agua o la agitación del mar, una clave...”
(Walt Whitman).


Camp Base (3.950 m.)

“Avui hem visitat una família tadjik. Ens han acollit amb una hospitalitat tan senzilla i generosa que m’han fet qüestionar la societat d’on vinc i qui sóc. Ens han convidat i ens han donat el que tenien: pa, formatge i iogurt. Dins la iurta hem compartit presents, tabac, mirades i sobretot rialles. No hem parlat, ningú parlava la llengua de l’altre, però durant una bona estona ens ha unit el sentit universal de l’humor i les rialles.”

El nom del Pic (Ismail Samani) és de fa ben poc. La dissolució de la Unió Soviètica va portar revoltes i confrontacions en les repúbliques asiàtiques i els moviments islamistes van aprofitar per donar al pic el nom del que va ser el fundador, en aquestes terres, del primer estat persa independent.
Els darrers anys aquest pic ha passat per diferents noms:


Monte Garmo fins 1933
Pico Stalin fins 1966
Pico Comunizma fins 1998
Pico Ismail Samani en els nostres dies.


És realment cert que els vencedors escriuen la historia i imposen els seus noms. M’imagino al jove Alexandre el Gran per la fèrtil Vall de Fergana aprofitant treves per donar descans al seus. No seria sorpresa saber que en aquells temps el pic portés el seu nom. 

Pujant cap al Camp II. Al fons el pic Ismail Samani.
Família tadjik.
Arribada al Camp Base.
Les allaus eren freqüents.
Camp Base (3.950 m.)

“Hem fet un partit de futbol en el Camp Base. Ha estat realment una confrontació internacional: Russos, búlgars, turcs, catalans ... Qui ho hagi provat sabrà l’esgotador que és córrer amunt i avall a aquesta altitud! El camp és una catifa de Flors de Neu. De primer m’ha fet llàstima trepitjar aquest bé de Déu de flors, tant escàs a casa nostra, però quan ha començat el joc ja ha estat cosa d’amor propi. Resultat: Catalunya: 1- Resta del Món: 2. Tenim excusa: ells estan més ben aclimatats a l’altitud que nosaltres i, a més, l’àrbitre era rus!”

El meu petit diari, una carta d’un amic turc on em demanava de comprar-me el sac de dormir, flors de neu del Camp Base i Walt Whitman, amb qui vaig intimar.

Evocant aquells dies al Camp Base recordo que a les tardes anava a escoltar les veus de la gelera. Com un enorme animal prehistòric que s’arrastra feixuc entre enormes muntanyes, li sentia el cruixir de les costelles, el gratar de les urpes i el seu poderós esbufec demanant pas. Fent el discurs de les seves memòries mil•lenàries.

-----------------------------------------------------------------



Imprimir artículo

4 comentaris:

Yáiza ha dit...

Caram! Quines aventures que has viscut, eh! Jo mai he conegut tan alta muntanya. I no crec que ho faci, mai no estaré prou en forma! Però he viscut una temporada a 3000m (a la serra Equatoriana) i tela el que cansa moure's per aquestes alçades, ja ho pots ben dir. Un dia vam sortir a córrer i no vaig durar ni 10 minuts (tampoc és que a Barcelona duri massa més, eh!).

Au, un post molt maco. Seguirem amb el Camp 1?

Llop Estepari ha dit...

Yáiza, tu ja ets muntanyenca! “El Pirineu és una meravella i caminar per alta muntanya un regal” (aquestes són paraules teves) i també dius “sé que ho tornaré a fer” (ja veus que estic ben informat!).
Dons si, seguirem pujant. Encara que l’ordre de les narracions no serà cronològic.
Un fort oudol.

Lluís Bosch ha dit...

Un apunt rodó, on s'explica que els humans hem inventat el llenguatge per a entendre'ns i alhora les paraules per a enfrontar-nos. El simple nom d'un cim ho explica la mar de bé.

Llop Estepari ha dit...

Lluís, i fins i tot amb els nòmades tadjiks no ens va fer falta ni el llenguatge per sentir-nos com germans. I és cert que moltes paraules haurien de ser escrites i pronunciades amb la mateixa humilitat com amb la que pugem muntanyes.
Un udol.