Quadres d'una Exposició.

MOUSSORGSKY.

Obra excepcionalment descriptiva que Moussorgsky va compondre sobre una exposició retrospectiva del seu amic i pintor Victor Hartmann.
L’obra va ser escrita per a piano i, d’una manera magistral, l’autor “escriu” i il·lustra amb el teclat cada un dels temes o seqüències de l’Obra. Aquesta ha estat més coneguda posteriorment per la brillant orquestració que va fer Maurice Ravel que no pas per l’original per a piano (que particularment prefereixo).

TEMES: (Cada un dels titols us porta al corresponent enllaç de Spotify).

Com a intèrpret he triat a Marina Lomazov (que no coneixia) però que m’ha agradat especialment.

PROMENADE. Una invitació solemne al passeig. S’obren les portes a la contemplació de l’obra. Els colors es transformen en notes musicals.
GNOMUS. Un personatge grotesc. Un nan pervers. Un fosc conspirador.
IL VECCHIO CASTELLO. La gloria del passat. Un castell en runes. Nostàlgia i melancolia.
TULLERIES (Dispute d’enfants après jeux). Referència al món infantil. Uns nens juguen, es barallen, corren.
BYDLO. Uns bous arrosseguen una carreta. El balanceig. L’esforç. El camí penós.
BALLET DE POUSSINS DANS LEURS COQUES. Uns pollets ballen, es diverteixen dins la closca.
SAMUEL GOLDENBERG UND SCHMUYLE. Dos vells jueus discuteixen. L’un, prepotent, ric, poderós. L’altre pobre, suplicant.
LIMOGES. LE MARCHÉ. El bullici del mercat. La gent. El mercadeig.
CATACOMBAE. La presència de la mort, el repòs tranquil. El més enllà.
LA CABANE SUR DES PATTES DE POULES. La cabana de la bruixa Baba Yaga. Popular personatge dels contes russos.
LA PORTE DES BOHATYRS DE KIEV. L’Obra es tanca majestuosament amb una evocació a l’antiga porta d’accés a la ciutat de Kiev.

Nota:

Els títols de les peces i les il·lustracions corresponent al libreto que acompanya a l’obra. Ref: ENSAYO ENY – 39.

El meu, el teu, el seu.

(Apunts del meu “quadern de camp”)

M’ha estat fàcil entrar ... la porta era oberta. A primer cop d’ull s’ha fet evident el rigorós ordre amb el que tot estava endreçat. Tot net, els quadres correctament penjats, els llibres, la música. Tot ben ordenat. En una taula hi he vist uns escrits, cronològicament classificats. N’he llegit uns quants. Algú havia deixat també, en un angle ben apilats, uns fulls en blanc. N´he agafat un i hi he escrit un text. No he vist a ningú. No he sentit cap veu. He tingut, però, l’estranya sensació de ser observat. M’ha fet una mica de recança no poder parlar amb ningú.

Quan he sortit, he volgut entrar a la casa del costat. També era oberta. L’aspecte, però, era molt diferent. Tot estava també ben endreçat, però hi havia pols per tot arreu. Es notava que feia temps que ningú ho cuidava. Curiosament també hi havien apunts en una taula, però eren de temps enrere. Tampoc hi he vist ningú ni he sentit cap veu. Però, curiosament no m’he sentit observat.

He sortit al carrer. Més cases. La ciutat. Me’n he anat a casa meva. M’ha agradat tal i com ho tenia tot d’endreçat i organitzat. He anat directament a la taula de l’estudi, he agafat els fulls que jo també havia deixat acuradament apilats i, desprès de llegir-los, he anat contestant tots els comentaris que durant la meva absència havien deixat en el meu blog.



El meu "BLOG"

 Us animo a tots i a totes a penjar el vostre "Blog" a la xarxa.

Blues in B flat.

Modern Jazz Quartet.
Escombrava el taller, portava les eines i anava a buscar els “bocatas”. Feia una mica de tot. “Nano fes això”. “Nano fes allò”.13 anys i premi per “haver-ho aprovat tot”: treballar els tres mesos d’estiu. Línea d’autobús de la costa d’El Maresme a Barcelona i fins el carrer Tuset. Era el "nano" del taller. Però, amics meus, “allò” no era un taller qualsevol. Treballava en una Empresa que era l'avantguarda en aparells de música d’Alta Fidelitat que, a més, era una Discogràfica. Era la “crème de la crème” de tot el País i part de l’Estranger! (no és broma). I això que vol dir? Música. Molta i molt bona música. I uns “amplis”, uns “tocatas” i uns “bafles” que sonaven com els àngels!

Allà vaig escoltar per primera vegada “Blues in B flat” i vaig saber que quelcom m’havia atrapat per sempre. Recorro a la memòria: Els diumenges a la tarda amb els col·legues anàvem a qualsevol “bareto” i “tocàvem” jazz (Jo feia la trompeta amb la boca!!).

Els MJQ al començament dels anys 50: Milt Jackson (vibrafonista), John Lewis (pianista), Percy Healt (baixista) i Kenny Clarke (bateria).

Podeu escoltar:
Blues in B flat.
Softly as in a morning sunrise

Fanals.

(Apunts del meu “quadern de camp”).



Foto: dZoom.

 Destapo la nit, i a l’interior hi descobreixo la plàcida imatge dels fanals pasturant boira. Fan una llum tènue. Es creuen que la força de la llum els hi ve de menjar boira. Per això tots menja que menjaràs. Per això estan tots malaltissos de tant que volen presumir. Pateixen la malaltia de l’òxid. Comencen per fer una mena de sorreta rogenca que els va debilitant i es van encorbant. Fins que els hi queda l’esguard sobre l’asfalt i se’ls hi embruta la cara. No els netegen mai. Quan son tan bruts que en prou feina fan claror, els canvien per uns de nous. Bonics, massissos i amb la pell de porpra. L’altivesa ja la perdran. I la pell també.

La imatge que no veiem i la cançó que no sentim.

Haig Yazdjian.

Aquest és un post atípic en el meu blog. Principalment perquè és un tema totalment personal que obeeix a les sensacions d’un moment únic i l’associació d’idees amb la música d’Haig Yazdjian, la bellesa, Gibran Jalil i la que va ser la meva professora de literatura ...


Moltes vegades, quan baixo dels cims o torno de llargues travesses i refaig el camí de tornada a casa, escolto a Haig Yazdjian. La seva música em dissimula el cansament i m’ajuda a que la ment no es deslligui bruscament de la intensitat dels moments viscuts.

Amb la seva música, el meu pensament vola cap a l’orient, cap els carrers i mercats de Damasc, salta les muralles, travessa el desert de Hamad, deixa enrere els antics caravanserralls i arriba a les verdes ribes de l’Èufrates. Arribat fins aquí la memòria no s’atura i arriba molt mes enllà, fins l’Armènia dels avantpassats d’en Yazdjian i s’enfila pel mont Ararat. Des d’allà, mirant cap a l’est, albiro les muntanyes de Tadjikistan i em veig, anys enrere, aprenent i compartint amb els nòmades tadjiks o, en el dia més lluminós de la meva vida, escalant tot sol l’esperó Burevesnik. Són moments únics.

Aleshores, amb un exercici de la memòria que em resulta fàcil i emotiu em veig als 14 anys a classe de literatura amb la meva professora, Maria Córdoba, llegint uns fragments de Gibran Jalil Gibran. Explicant que la bellesa és la imatge que no veiem i la cançó que no sentim.



Esperó Burevesnik, muntanyes del Pamir.

Haig Yazdjian és un músic siri d’ascendència armènia i que viu a Grècia. Toca el llaüt àrab i canta. Normalment l’acompanyen músics de l’àrea mediterrània. A vegades es deixa influenciar per estils occidentals (com el jazz). La seva música parla de les tradicions armènies, de valls i muntanyes, d'adéus i trobades, d’exilis ...
Podeu escoltar un parell de temes:

Yies Veron Yieging Em.
Garin


Aquí hi teniu un enllaç a Spotify i Aquí la seva biografia.

Jass it up, boys!

Ragtime. El preludi del Jazz.

Diuen que, a Chicago, durant un concert de l'Original Dixieland Band algú va cridar: “Jass it up, boys!” (en l’argot afroamericà la paraula jass feia referència al sexe). Potser en aquell moment algú, sense saber-ho, acabava de donar nom a aquella música frenètica i plena de ritme.



Nova Orleans a finals del segle XIX

Tornem, però, a uns quants anys enrere. Anem a Nova Orleans. Un conglomerat de races, llengües i músiques omplia els carrers. Els seus habitants portaven el ritme a la sang. Bandes militars, marxes fúnebres, música religiosa, els ritmes ancestrals africans, el blues ... un bon caldo de cultiu! Algú va començar a experimentar amb les escales musicals, trencaven els temps, sincopaven els ritmes ... naixia el “ragtime”: la música que tocaven els pianistes en els bordells. Encara no era Jazz, però “allò” ja no ho parava ningú!!

 

Típic funeral a Nova Orleans amb banda de música

 Evidentment és impossible establir una teoria única en el naixement del Jazz. Infinitat de músics amb les seves diferents arrels hi van col·laborar. El que està clar és que la pràctica totalitat d’ells era de raça negra. Irònicament la primera gravació d’un disc de “jazz” la va fer l’Original Dixieland Jass Band, un quintet de músics blancs de Nova Orleans. Abans, el músic i trompetista de color Freddie Keppard va deixar passar aquesta oportunitat per por a que poguessin copiar i malversar el seu estil.

Segur que alguns dels pioners han quedat en l’anonimat, però d’altres han passat a la posteritat: Scott Joplin, Tom Turpin, Buddy Bolden ...

Scott Joplin (Texarkana, Texas, 1868). Va rebre una instrucció musical molt rigorosa. Tocava la guitarra, la corneta i el piano. Va ser un dels exponents més importants del ragtime. Va deambular per Mississippi, Arkansas i Missouri. Dues peces importants del seu repertori són Maple Leaf Rag i The Entertainer (Aquesta segur que la coneixeu: és la música de la pel·lícula El Golpe).

Charles "Buddy" Bolden (Nova Orleans, 1877). Aquesta és la única fotografia on surt en Buddy (el segon per l'esquerra dempeus). El primer so de jazz segurament va sortir d’una corneta i Ell era indiscutiblement el rei. No es conserva, però, cap gravació de la seva música.

Va tindre una vida de llegenda. Aqui hi teniu un enllaç a la seva biografia (no us la perdeu!).

Després vindria el swing, el dixieland, el moviment revolucionari be-bop, el canvi al hard-bop, el "cool", la rebel·lia del free-jazz ... però tot això és una altra historia.

Avui ens quedem amb el ragtime: l’inici de tota la moguda. (Comenceu a moure els peus!)



Els tèrbols vents del Poder.

Cuando el viento sopla.(Cinema animat).


Una pel·lícula que ja té els seus anys, però amb una idea de denúncia desgraciadament encara vigent. Si no l’heu vist, us la recomano vivament.

Argument: Davant de la imminència d’una guerra nuclear, una parella de jubilats anglesos que viuen en un ambient rural es disposen a construir un refugi que els protegeixi de l’explosió.


A partir d’aquí es desenvolupa, d’una manera magistral, tot un seguit d’accions, diàlegs, raonaments i acataments dogmàtics per part dels dos protagonistes que porta a un gran ventall de meditacions per a l’espectador.


Alguns dels exemples tragi/còmics i reflexions:


- En Jim (el marit) té una fe cega en el Govern i en el fulletó que s’ha distribuït on es mostra el procediment de construcció del refugi. Una de les seves grans preocupacions és com aconseguir la inclinació correcta dels 60 graus de les quatre fustes que conformen el refugi o en les petites diferencies normatives entre el fulletó del Govern i el fulletó Municipal.


- La Hilda (la seva dona) no es creu en absolut les notícies dels mitjans d’informació i continua amb la seva rutina diària. Quan per la ràdio s’anuncia que ha escletat la bomba, la seva preocupació consisteix en fregar els plats, treure la pols i deixar la casa en condicions.


- A l’endemà de l’explosió radioactiva, aparentment no passa res i el matrimoni s’estranya que no hagin repartit la llet. Segueixen amb la seva rutina i surten al jardí a prendre el sol.


- Amb el pas dels dies es van convertint dramàticament en espectres d’éssers humans.


- Tot plegat la pel·lícula és una critica a les postures conformistes, confiades, ingènues i de passivitat davant dels Governs. Davant de la Gran Mentida.

Títol Original: When the wind blows.

Director: Jimmy T. Murakami.
Guió: Basat en la novel·la gràfica de Raymond Briggs.
Fotografia: Peter Turner, Maureen Simons, Roger Chandler y Roy Watford.
Música: Roger Waters.
Dirección artística y disseny dels dibuixos: Richard Fawdry.



No sé en quin format es pot trobar la pel·lícula actualment. De totes maneres es pot veure bé per YouTube. Degut a la normativa està fragmentada en varies parts (14), però enllacen bé.





AQUI  hi teniu el primer fragment. La resta van apareixen en cada pàgina.

--------------------------------------------------------------------------